Apocalipsi

16 I vaig sentir una veu forta que venia del santuari i que els deia als set àngels: «Aneu i aboqueu sobre la terra els set tassons de la fúria de Déu».

2 El primer àngel se’n va anar i va abocar el seu tassó sobre la terra. I una úlcera dolorosa i maligna va fer patir la gent que tenia la marca de la bèstia salvatge i que adorava la seua imatge.

3 El segon àngel va abocar el seu tassó sobre el mar. Aleshores, el mar es va convertir en sang, com la d’un mort, i tots els sers vius* que hi havia en el mar van morir.

4 El tercer àngel va abocar el seu tassó sobre els rius i les fonts d’aigua, i es convertiren en sang. 5 Llavors, vaig sentir que l’àngel responsable de les aigües deia: «Tu —aquell que és i que era, el Lleial⁠— eres just perquè has dictat estes sentències.* 6 Ells van derramar la sang dels sants i dels profetes, i per això els has fet beure sang. S’ho mereixen». 7 I vaig sentir que l’altar deia: «Sí, Jehovà* Déu, el Totpoderós, les teues sentències són verdaderes i justes».*

8 El quart àngel va abocar el seu tassó sobre el sol, i al sol se li va permetre cremar la gent amb foc. 9 Aleshores, eixa calor tan forta va cremar la gent. Però ells, en comptes de penedir-se i de donar-li glòria a Déu —que té l’autoritat sobre estes plagues—, blasfemaren* contra el seu nom.

10 El quint àngel va abocar el seu tassó sobre el tron de la bèstia salvatge. Llavors, el seu regne es va enfosquir, i la gent va començar a mossegar-se la llengua de dolor. 11 Però, en comptes de penedir-se del que havien fet, blasfemaren contra el Déu del cel a causa dels seus dolors i de les seues úlceres.

12 El sext àngel va abocar el seu tassó sobre el gran riu Eufrates, i les seues aigües es van secar per a preparar el camí als reis que venien de l’est.*

13 En això, vaig vore tres missatges inspirats* impurs pareguts a granotes que eixien de la boca del dragó, de la boca de la bèstia salvatge i de la boca del fals profeta. 14 De fet, són missatges inspirats per dimonis i fan grans senyals. Es dirigixen als reis de tota la terra habitada a fi de reunir-los per a la guerra del gran dia de Déu, el Totpoderós.

15 «Atenció! Vinc com un lladre. Feliç aquell que es manté despert i amb la roba posada,* per a que no vaja nuet i la gent veja les seues vergonyes.»

16 I van reunir els reis en el lloc que en hebreu s’anomena Harmagedon.*

17 El sèptim àngel va abocar el seu tassó en l’aire. En això, una veu forta va eixir del santuari, des del tron, dient: «Ja està fet!». 18 I hi hagué rellamps, veus i trons, i es va produir un gran terratrèmol; va ser tan gran i violent que no n’hi ha hagut un altre igual des que l’home va arribar a existir en la terra. 19 La gran ciutat es va partir en tres, i les ciutats de les nacions van quedar destruïdes. I Déu es va enrecor⁠dar de Babilònia la Gran per a fer-li beure la copa del vi de la seua terrible ira.* 20 A més, totes les illes van fugir i les muntanyes van desaparéixer. 21 Aleshores, caigueren del cel grans pedres de granís sobre la gent —cada pedra pesava més o menys un talent—.* I la gent va blasfemar contra Déu per la plaga de granís, perquè la plaga era excepcionalment gran.