Vaig descobrir la solució a les injustícies
Contat per Ursula Menne
Des de que tinc memòria, sempre he desitjat que tots reben un tracte just. Este fort desig va fer que acabara en una presó de l’Alemanya comunista. I va ser justament en una presó on vaig trobar la resposta a les injustícies. Deixeu que vos conte.
VAIG nàixer en 1922 en la ciutat alemanya de Halle, que té més de 1.200 anys d’història. Es troba a uns 200 km al sud-oest de Berlín i va ser un dels primers bastions del protestantisme. La meua germana, Käthe, va nàixer en 1923. Mon pare era militar, i ma mare cantava en el teatre.
De mon pare vaig heretar el desig de lluitar contra la injustícia. Quan va deixar l’exèrcit, va obrir una botiga. Ara bé, com quasi tots els clients que tenia eren pobres, els tenia llàstima i els fiava. Clar, eixe gest era molt noble per la seua part, però al final el va portar a la bancarrota. L’experiència de mon pare hauria d’haver-me ensenyat que lluitar contra la injustícia i la desigualtat és molt més complicat del que pareix. Però l’idealisme dels jóvens és una flama difícil d’apagar.
De ma mare vaig traure el talent artístic. Ella va ser la que ens va iniciar a Käthe i a mi en la música, el cant i la dansa. Jo era una xiqueta molt viva, i la meua germana i jo tinguérem una infància molt bonica... fins que va arribar l’any 1939.
Comença el malson
A l’acabar l’educació bàsica, vaig anar a una escola de ballet. Allí vaig aprendre l’Ausdruckstanz, una dansa expressionista en la qual s’expressen els sentiments amb els moviments del cos i que té com a pionera del gènere a Mary Wigman. També vaig començar a pintar. Aixina que en els primers anys de la meua adolescència vaig aprendre moltes coses; van ser anys molt feliços i emocionants. Però en 1939 va esclatar la Segona Guerra Mundial i en 1941 vaig rebre un altre colp duríssim: mon pare va morir de tuberculosi.
La guerra és una experiència terrible. Encara que només tenia 17 anys quan va començar la guerra, em pareixia que a tot el món se li n’havia anat el cap. Vaig vore com multitud de persones que havien sigut bons ciutadans es deixaven portar per la histèria nazi. Llavors, van arribar les privacions, la destrucció i la mort. La nostra casa va quedar pràcticament destruïda per una bomba i, en el curs de la guerra, alguns familiars meus van morir.
Quan els enfrontaments s’acabaren en 1945, ma mare, Käthe i jo seguíem en Halle. Per aquell temps, jo estava casada i tenia una xiqueta xicoteta, però el nostre matrimoni estava en crisi. Al final, ens separàrem i, com havia de mantindre la meua filla jo a soles, vaig començar a treballar de ballarina i pintant quadros.
L’Alemanya de la postguerra va quedar dividida en quatre, i la nostra ciutat estava en el sector governat per la Unió Soviètica. Aixina que ens haguérem d’acostumar a viure en un règim comunista. En 1949, la part d’Alemanya on vivíem, també coneguda com Alemanya de l’Est, va passar a ser la República Democràtica Alemanya (RDA).
La vida davall el comunisme
Per aquell temps, ma mare va caure malalta i vaig haver de cuidar d’ella. Vaig trobar una faena en una oficina del govern local. Mentrestant, em vaig posar en contacte amb un grup d’estudiants que protestava per les injustícies que s’estaven cometent. Per exemple, a un jove li denegaren l’accés a la universitat només perquè son pare havia sigut membre del partit nazi. Jo sabia que era un bon estudiant, perquè el coneixia de tocar música junts. Em preguntava: «Per què ha de patir ell per culpa del que ha fet son pare?». Cada volta estava més implicada en este grup i vaig començar a participar en manifestacions. En una ocasió, fins i tot vaig apegar pamflets en l’escala exterior dels jutjats.
Les cartes que havia d’escriure com a secretària del Comité Regional de Pau encara m’indignaven més. En una ocasió, el Comité va decidir per raons polítiques enviar propaganda comunista a un home major que vivia en l’Alemanya de l’Oest per a crear sospites contra ell. Allò em va encendre la sang. Aixina que vaig amagar els paquets en l’oficina i mai es van enviar.
«La pitjor persona de la sala» em va donar esperança
En juny de 1951, dos hòmens entraren en la meua oficina i em van dir: «Queda vosté arrestada». M’enviaren a la presó de Roter Ochse (Bou Roig) i, al cap d’un any, m’acusaren d’actes subversius contra l’Estat. Resulta que un estudiant m’havia delatat a la Stasi, la policia secreta, i els havia contat la meua participació en l’incident dels pamflets. El juí va ser una farsa, perquè ningú va prestar atenció al que deia en la meua defensa. Em van condemnar a sis anys de presó. Mentres complia condemna, vaig caure mala i em portaren a l’hospital de la presó, on hi havia altres 40 dones. Al vore aquelles cares tan tristes, vaig entrar en pànic. Vaig eixir corrent i em vaig posar a pegar-li punyades a la porta.
—Què vols? —em va preguntar el guarda.
—Deixeu-me eixir! —vaig xillar—. Poseu-me a soles si voleu, però no em deixeu ací! No fa falta dir que no em va fer cas. Moments després, em vaig fixar que hi havia una dona diferent de les altres. Els seus ulls em transmetien molta calma, i em vaig assentar al seu costat.
Per a la meua sorpresa, em va dir: «Si t’assentes al meu costat, serà millor que vages a espai. Les altres diuen que soc la pitjor persona de la sala perquè soc testimoni de Jehovà».
Jo no sabia que els testimonis de Jehovà eren considerats enemics del règim comunista. Lo únic que sabia d’ells és que quan era xicoteta, dos Estudiants de la Bíblia (com es coneixia abans als Testimonis) visitaven de tant en tant a mon pare. De fet, recordava haver sentit a mon pare dir: «Els Estudiants de la Bíblia tenen raó!».
Conéixer esta dona tan agradable em va donar molt de consol. Li deien Berta Brüggemeier. «Per favor, conta’m més coses sobre Jehovà» —li vaig dir. A partir d’ahí, passàrem molt de temps juntes parlant sobre la Bíblia. Entre altres coses, vaig aprendre que el Déu verdader, Jehovà, és un Déu d’amor, justícia i pau. També em va alegrar molt saber que desfarà tot el mal causat per la tirania i la maldat dels hòmens. «Dura tan poc, l’injust! Si mires al seu lloc, ja no l’hi trobes. Però els humils posseiran la terra, fruiran d’una gran pau», diu Salm 37:10, 11.
M’alliberen i me’n vaig a l’oest
M’alliberaren en 1956, després d’haver complit més de cinc anys de condemna. Al cap de cinc dies, vaig fugir cap a Alemanya de l’Oest amb les meues filles, Hannelore i Sabine. Allí, el meu home i jo ens divorciàrem, i em vaig posar en contacte de nou amb els Testimonis. Mentres estudiava la Bíblia, em vaig adonar que havia de fer prou canvis per a harmonitzar la meua vida amb les normes de Jehovà. Els vaig fer i em vaig batejar en 1958.
Temps després, em vaig tornar a casar, esta volta amb un testimoni de Jehovà, Klaus Menne. El nostre matrimoni va ser molt bonico i tinguérem dos fills junts: Benjamin i Tabia. Per desgràcia, Klaus va morir fa 20 anys en un accident. A dia de hui, continue trobant molt de consol en l’esperança de la resurrecció. M’ajuda molt saber que els morts tornaran a viure en un paradís en la terra (Lluc 23:43; Fets 24:15). També estic molt feliç de vore que els meus quatre fills servixen a Jehovà.
Gràcies al meu estudi de la Bíblia, ara sé que només Jehovà pot portar verdadera justícia. A diferència dels humans, ell té en compte totes les nostres circumstàncies i antecedents, detalls que ningú més pot vore. Conéixer esta veritat em dona molta pau, sobretot quan veig o patisc injustícies. Eclesiastés 5:7 (v. 8 TNM) diu: «Si en aquest país veus que el pobre és oprimit i que són violats el dret i la justícia, no te n’estranyes, perquè una autoritat en té per damunt d’una altra que la protegeix, i per damunt encara hi ha una autoritat superior». Sabem que hi ha una autoritat superior per damunt de totes, el nostre Creador. Com diu Hebreus 4:13, «tot és nu i descobert davant dels ulls d’aquell a qui hem de donar comptes».
Mirant arrere als últims 90 anys
La gent sol preguntar-me com era viure davall el règim nazi i el comunista, i jo els dic que en ningun dels dos era fàcil. Estos règims, igual que tota classe de govern humà, confirmen que els humans no poden governar-se a si mateixos. I és que la Bíblia té tota la raó quan diu: «L’home domina sobre l’home, per a desgràcia seua» (Eclesiastés 8:9).
Quan era jove i ingènua, esperava que els humans trobaren la solució a les injustícies. Però ara tinc molt clar que només el nostre Creador és capaç de portar verdadera justícia al món. Ell eliminarà tots els malvats i posarà en mans del seu Fill, Jesucrist, el govern de la terra. Sabem que Jesús sempre posa els interessos dels altres per damunt dels seus. De fet, la Bíblia diu d’ell: «Has estimat la justícia i has avorrit la maldat» (Hebreus 1:9). Que agraïda estic que Déu m’ajudara a conéixer este Rei tan just i bo! Espere disfrutar del seu govern per tota l’eternitat!
[Il·lustració]
Després d’arribar a Alemanya de l’Oest amb les meues filles, Hannelore i Sabine
[Il·lustració]
En l’actualitat, amb el meu fill Benjamin i la meua nora Sandra