Preguntes dels lectors

En vista dels manaments bíblics sobre l’ús apropiat de la sang, què opinen els testimonis de Jehovà sobre els procediments mèdics que utilitzen la pròpia sang de la persona?

Cada cristià ha de considerar detingudament el que diu la Bíblia i no decidir només en funció de preferències personals o d’alguna recomanació mèdica. És un assumpt entre ell i Jehovà.

Jehovà, a qui li devem la vida, va decretar que la sang no havia de consumir-se (Gènesi 9:3, 4). En la Llei que va donar a l’antic Israel, Déu va limitar l’ús de la sang perquè esta representa la vida. Ell va establir: «La vida de tot ser vivent està en la sang. Jo vos concedisc d’abocar la sang sobre l’altar perquè expieu per les vostres vides». Llavors, què havia de fer algú que matara un animal per a menjar? Déu digué: «Que n’aboque la sang i la cobrisca amb terra»a (Levític 17:11, 13). Jehovà va repetir este manament en diferents ocasions (Deuteronomi 12:16, 24; 15:23). L’obra jueva The Soncino Chumash diu: «La sang no s’ha de guardar, sinó abocar-se a terra per a que no puga consumir-se». Ningun israelita havia d’apropiar-se de la sang d’una altra criatura ni emmagatzemar-la ni utilitzar-la, ja que la vida d’esta li pertanyia a Déu.

L’obligació de seguir la llei mosaica va acabar quan va morir el Messies. No obstant, Déu continua considerant sagrada la sang. Impulsats per l’esperit sant de Déu, els apòstols manaren als cristians que s’abstingueren «de sang». Este manament no havia de prendre’s a la lleugera. En sentit moral, era tan important com abstindre’s de la immoralitat sexual o de la idolatria (Fets 15:28, 29 TNM; 21:25). Quan les transfusions de sang començaren a fer-se comunes en el segle XX, els testimonis de Jehovà entengueren que eixa pràctica estava en conflicte amb la Paraula de Déu.b

A voltes, un metge recomana al pacient l’extracció de part de la seua sang setmanes abans de l’operació (donació autòloga preoperatòria) per a que, si és necessari, puga transfondre-li la seua pròpia sang emmagatzemada. No obstant, extraure, emmagatzemar i transfondre la sang està directament en contra del que diu Levític i Deuteronomi. La sang no ha d’emmagatzemar-se, sinó abocar-se, com si se li tornara a Déu. És de veres que la llei mosaica ja no està en vigor hui en dia. Però els testimonis de Jehovà respectem els principis divins que conté i estem decidits a abstindre’ns «de sang». Per això, no donem sang ni l’emmagatzemem per a transfondre’ns-la posteriorment. Eixa pràctica està en conflicte amb la llei de Déu, ja que eixa sang hauria de ser abocada.

Altres procediments o proves que impliquen la pròpia sang de la persona no estan tan clarament en conflicte amb els principis divins. Per exemple, molts cristians permeten que se’ls faça anàlisis de sang, ja que després es descarta. En altres ocasions, els metges recomanen procediments més complexos que impliquen l’ús de la sang de la persona.

Per exemple, en algunes intervencions quirúrgiques s’utilitza l’hemodilució. En este procés es desvia part de la sang fora del cos i es diluïx la que queda. Després, la sang que es troba en el circuit extracorpori s’introduïx de nou en el pacient, i d’esta manera s’eleva el recompte sanguini a un nivell pròxim al normal. Un altre procés paregut consistix en recuperar la sang que fluïx cap a l’interior d’una ferida, filtrar-la i restituir els glòbuls rojos en el pacient (sistema de recuperació de sang). En altres casos es dirigix la sang a una màquina que realitza temporalment la funció d’un determinat òrgan (per exemple, el cor, els pulmons o els renyons) i després es restituïx al pacient la sang que es troba en la màquina. Hi ha altres procediments en què es desvia la sang a un separador (centrifugador) per a eliminar els components nocius o defectuosos o, en altres casos, per a aïllar certa quantitat d’un component sanguini i aplicar-la a una altra part del cos. També hi ha proves en què es retira certa quantitat de sang per a mesclar-la amb un medicament i després retornar-la al pacient.

Els detalls poden variar i segur que aniran apareixent nous procediments, tractaments i proves. No ens correspon a nosaltres analitzar-los tots i decidir al respecte. Cada cristià ha de decidir què es farà amb la seua sang durant un procediment, una prova o un tractament. És important que pregunte al metge o a l’analista amb suficient antelació com usaran la seua sang durant el procediment. Després, ha de decidir segons la seua pròpia consciència (consulta el quadro).

Els cristians han de tindre presents la seua dedicació a Déu i la seua obligació d’estimar-lo «amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tota la força i amb tot el pensament» (Lluc 10:27). Al contrari de la major part del món, els testimonis de Jehovà valoren moltíssim la seua relació amb Déu. Ell, qui ens ha donat la vida, ens exhorta a confiar en la sang derramada de Jesús. En la seua Paraula llegim: «En ell [en Jesucrist], per la seua sang, hem obtingut la redempció, el perdó dels nostres pecats» (Efesis 1:7).

[Notes]

[Quadro/Il·lustració]

PREGUNTES QUE PODEM PLANTEJAR-NOS

Si es desviara part de la meua sang fora del meu cos, i el flux sanguini s’interrompera durant un temps, em permetria la consciència considerar eixa sang part de mi de manera que no fera falta derramar-la «per terra»?

Si durant un diagnòstic o una teràpia se m’extraguera sang, es modificara i s’introduïra de nou al meu cos o me l’aplicaren com a tractament, em molestaria la meua consciència entrenada per la Bíblia?