Tota una vida aprenent del nostre Gran Instructor

L’EXEMPLE DELS MEUS PARES

A finals dels anys cinquanta, els meus pares van emigrar d’Itàlia a Kindersley, en la província de Saskatchewan (Canadà). Poc després, van conéixer la veritat, i això es va convertir en lo més important en la nostra vida. Recorde que de xiquet eixíem molt a predicar en família, per això a voltes deia de broma que estava fent el «precursorat auxiliar» amb huit anys!

Els meus pares eren pobres, però ens van posar un bon exemple a l’hora de fer sacrificis per Jehovà. Per exemple, en 1963 van vendre moltes de les coses que tenien per a poder assistir a una assemblea internacional en Pasadena (Califòrnia). En 1972 ens vam mudar a Trail, en la província de la Colúmbia Britànica. Encara que estava a uns 1.000 kilòmetres d’on vivíem, vam anar a servir allí per a ajudar en el camp italià. Com mon pare volia servir més plenament a Jehovà, va rebutjar bones ofertes de faena i es va posar a treballar com a encarregat de manteniment en un supermercat.

Que agraït estic als meus pares pel bon exemple que ens van posar als meus germans i a mi! Esta va ser una de les primeres lliçons que vaig aprendre en el meu servici a Jehovà i que mai oblidaré: si busque primer el Regne, Jehovà cuidarà de mi (Mat. 6:33).

COMENCEM A SERVIR A TEMPS COMPLET

En 1980, em vaig casar amb Debbie, una germana molt bonica que tenia ben clares les seues metes espirituals. Els dos volíem servir a temps complet i ho vam conseguir. Debbie va començar el precursorat tres mesos després de la nostra boda, i jo un any després, quan ens vam mudar a una xicoteta congregació de necessitat.

Passat un temps, ens vam desanimar i volíem anar-se’n. No obstant això, primer vam parlar amb el superintendent de circuit, el qual va ser molt carinyós, però ens va dir francament: «Vosaltres sou part del problema. Vos esteu centrant en lo negatiu de la vostra situació. Si en comptes d’això, vos centreu en buscar lo positiu, ho trobareu». Això era exactament el que necessitàvem escoltar (Sal. 141:5). En seguida vam posar en pràctica el consell i vam vore que aixina era, que hi havien moltes coses positives. Per exemple, en la congregació hi havien molts germans que volien fer més per Jehovà, com els jóvens i algunes germanes que no tenien el marit en la veritat. Aquella va ser una molt bona lliçó! Vam aprendre a centrar-nos en lo bo i a confiar que Jehovà ens ajudarà a aguantar les situacions que ens pareguen difícils (Miq. 7:7). Aixina que vam recuperar l’alegria i les coses van millorar.

Els instructors de la nostra primera escola de precursors havien estat servint en l’estranger. Ens van mostrar fotos i ens van parlar dels reptes que havien afrontat i les benediccions que havien rebut. Això va fer que volguérem servir com a missioners. Aixina que ens vam posar esta meta.

Per a poder alcançar-la, en 1984 ens vam mudar a la província francòfona del Quebec, a uns 4.000 kilòmetres de la Colúmbia Britànica. Allí vam haver d’adaptar-nos a una nova cultura i aprendre un nou idioma. Un altre repte que vam haver d’afrontar és que anàvem curtets de diners. Durant un temps, ens vam alimentar bàsicament de les creïlles que espigolàvem en el camp d’un agricultor. No podeu ni imaginar-vos lo creativa que era Debbie ideant noves receptes amb creïlla! A pesar dels reptes, ens vam esforçar per aguantar amb alegria. A més de tot açò, vam vore com Jehovà ens cuidava (Sal. 64:11 [v. 10 TNM]).

Un dia vam rebre una notícia inesperada. Ens van tocar per telèfon per a convidar-nos a servir en la Betel del Canadà. Com nosaltres havíem sol·licitat anar a l’Escola de Galaad, teníem sentiments encontrats, però acceptàrem la invitació d’anar a Betel. Una volta allí, li vam preguntar al germà Kenneth Little, un membre del Comité de Sucursal: «I què passa si ens conviden a anar a Galaad?». El germà va respondre: «Travessarem eixe pont quan arribem allí».

Una setmana després, per dir-ho d’alguna manera, vam haver de travessar eixe pont, perquè ens van convidar a Galaad. Aixina que havíem de prendre una decisió. El germà Little ens va dir: «Siga el que siga el que decidiu, hi hauran dies que desitjareu haver decidit una altra cosa. Una opció no és millor que l’altra, Jehovà pot beneir les dos». Vam acceptar la invitació a Galaad i, al llarg dels anys, hem comprovat lo certes que eren les paraules del germà Little. A sovint, nosaltres també hem donat este mateix consell a altres germans que han hagut de triar si acceptar una assignació o una altra.

LA NOSTRA VIDA COM A MISSIONERS

Quina emoció teníem d’estar entre els 24 estudiants de la classe 83 de Galaad, que es va celebrar en Brooklyn (Nova York) en abril de 1987. Els nostres instructors van ser els germans Ulysses Glass i Jack Redford. Els cinc mesos de l’escola van passar volant, i ens vam graduar el 6 de setembre d’aquell mateix any. Ens van assignar a servir en Haití junt amb un altre matrimoni, John i Marie Goode.

En 1962, van expulsar d’Haití els últims missioners, i des d’eixe moment no n’havien tornat a enviar. Tres setmanes després de la nostra graduació, vam començar a servir en una xicoteta congregació de 35 publicadors perduda en les muntanyes d’Haití. Érem jóvens i inexperts, i estàvem a soles en la casa missional. La gent d’allí era pobra, i la majoria analfabeta. Durant aquells anys, vam viure disturbis, colps d’estat i vam vore barricades en flames i huracans.

Vam aprendre molt de la resiliència dels germans i les germanes d’Haití. Encara que molts ho tenien difícil en la vida, estimaven a Jehovà i la predicació. Per exemple, una germana major que no sabia llegir es va aprendre de memòria 150 textos bíblics. Les dificultats del dia a dia que afrontava la gent de la zona, augmentaven el nostre desig de continuar predicant el missatge del Regne com l’única solució als problemes de la humanitat. Quina alegria hem tingut al vore com alguns dels nostres primers estudiants de la Bíblia arribaren a servir d’ancians, precursors regulars i especials.

Mentres estàvem en Haití, vaig conéixer a Trevor, un jove missioner mormó amb qui vam tindre l’oportunitat de parlar de la Bíblia en algunes ocasions. Anys després, vaig rebre una carta inesperada de part d’ell, on deia: «Saps què? Em batege en la pròxima assemblea! Vullc tornar a Haití i servir com a precursor especial en la mateixa zona on vaig servir com a missioner mormó». I això és el que va fer durant molts anys junt amb la seua dona.

A EUROPA I DESPRÉS A ÀFRICA

Ens van assignar a servir en una part d’Europa on l’obra del Regne s’estava obrint. En l’antiga Iugoslàvia encara hi havien algunes zones que estaven en guerra. La sucursal de Viena (Àustria) i les oficines que hi havien en el Zagreb (Croàcia) i Belgrad (Sèrbia) havien estat supervisant l’obra en la regió. Ara, cada república independent havia de tindre la seua casa Betel. En 1992 arribàrem a Ljubljana (Eslovènia), prop d’on van créixer els meus pares abans de mudar-se a Itàlia.

Açò implicava adaptar-nos a una nova cultura i aprendre un idioma diferent. La gent d’allí deia Jezik je težek, que significa ‘l’idioma és difícil’, i a gosades que ho era! Admiràvem la lleialtat dels germans i les germanes que sempre estaven dispostos a acceptar els canvis de l’organització, i vam vore com Jehovà els beneïa. Una volta més vam comprovar que Jehovà sempre corregix els assumpts amb amor i en el moment oportú. Vam aprendre moltes lliçons mentres vam estar en Eslovènia, i moltes de les que ja havíem aprés ens van ajudar a aguantar els reptes que vam afrontar allí.

Però encara vindrien més canvis. En l’any 2000, ens van assignar a la Costa d’Ivori en Àfrica Occidental. Més tard, en novembre de 2002, degut a la guerra civil, ens van evacuar a Sierra Leone on acabaven d’eixir d’una altra guerra civil d’11 anys. Va ser difícil anar-se’n de la Costa d’Ivori tan de repent. No obstant això, les lliçons que havíem aprés ens van ajudar a mantindre l’alegria.

Ens vam centrar en lo productiu que era el territori i en els nostres estimats germans i germanes que havien aguantat tants anys de guerra. Eren pobres en sentit material, però compartien tot el que tenien. Per exemple, una germana li va donar roba a la meua dona. Debbie no sabia si acceptar-la, però la germana va insistir dient-li: «Durant la guerra, els germans d’altres països ens van ajudar i ara ens toca a nosaltres». Aixina que ens vam posar la meta de copiar el seu exemple.

Amb el temps vam tornar a la Costa d’Ivori, però una volta més, els problemes polítics van provocar conflictes violents. Aixina que en novembre 2004 ens van evacuar en helicòpter, i només ens vam poder emportar una maleta xicoteta cada u. Vam passar la nit en una base militar francesa, on dormírem en terra i, al sendemà, vam volar cap a Suïssa. Arribàrem a Betel a mitjanit, i allí estaven esperant-nos el Comité de Sucursal i els instructors de l’Escola d’Entrenament Ministerial junt amb les seues dones per a donar-nos molts abraços, un plat de calent i muntanyes de xocolate suís. Que bé ens van fer sentir!

D’allí ens assignaren temporalment a Ghana i després vam tornar a la Costa d’Ivori quan els disturbis es van calmar. La bondat de la germandat ens va ajudar enmig de tantes evacuacions i assignacions temporals. Aquells moments difícils ens van ensenyar moltes valuoses lliçons. Una d’elles és que, encara que l’amor fraternal és comú en l’organització de Jehovà, mai l’hauríem de donar per fet.

A L’ORIENT MITJÀ

En 2006 rebérem una carta de la central mundial on ens informaven que havíem sigut assignats a l’Orient Mitjà. Això significava, una volta més, viure noves aventures, afrontar nous reptes, aprendre nous idiomes i adaptar-nos a noves cultures, sobretot perquè en esta zona hi havien molts problemes degut a la política i la religió. Ens encantava la varietat d’idiomes que hi havia en les congregacions i era impressionant vore com, gràcies a la direcció de l’organització de Jehovà, es respirava un ambient d’unitat. Admiràvem els germans, perquè la majoria d’ells aguantaven amb valor l’oposició per part de membres de la seua família, veïns i companys de classe o de faena.

En 2012, vam assistir a l’assemblea especial que es va celebrar en Tel-Aviv (Israel). Va ser una ocasió que mai oblidarem, perquè era la primera volta que el poble de Jehovà es reunia en una assemblea tan gran des del Pentecostés de l’any 33.

Durant aquells anys, ens van enviar a visitar els germans d’un país on la nostra obra està restringida. Els vam portar publicacions, vam eixir a predicar amb ells i vam celebrar assemblees xicotetes. Per totes parts hi havien controls amb soldats armats, però ens sentíem segurs perquè ens movíem d’un lloc a un altre discretament amb alguns germans d’allí.

TORNEM A ÀFRICA

En 2013 vam rebre una assignació molt diferent: servir en la sucursal de Kinshasa (Rep. Dem. del Congo). Este país és enorme i té una gran bellesa natural, però també una llarga història d’extrema pobresa i guerres. Com ja havíem estat abans en Àfrica, vam pensar: «Xe, això ho tenim fet». Però encara ens quedaven moltes coses per a aprendre, especialment quan ens tocava viatjar per zones on no hi havien carreteres ni ponts. Ara bé, vam trobar moltes coses positives en les quals centrar-nos, com per exemple, l’aguant i l’alegria dels germans a pesar de ser molt pobres, el seu amor per la predicació i els seus esforços per assistir a les reunions i les assemblees. Vam comprovar de primera mà que era només gràcies a l’ajuda i benedicció de Jehovà que l’obra del Regne avançava. Els anys que vam servir a temps complet en el Congo ens van marcar moltíssim i van ampliar encara més la nostra gran família espiritual.

A finals de 2017 ens van assignar a Sud-àfrica, la sucursal més gran en la qual hem servit. Allí ens assignaren un treball que no havíem fet mai. Aixina que una volta més vam haver d’aprendre molt, però les lliçons del passat ens van servir de molta ajuda. Estimem molt els germans i les germanes que porten dècades aguantant lleialment, i és impressionant vore com la família Betel treballa unida a pesar d’estar formada per germans de diferents races i cultures. Està clar que Jehovà ha beneït el seu poble, perquè ens hem posat la nova personalitat i apliquem els principis bíblics i, com a conseqüència, disfrutem d’una gran pau.

Al llarg dels anys, Debbie i jo hem rebut moltes assignacions emocionants, ens hem adaptat a diferents cultures i hem aprés nous idiomes. No sempre ha sigut fàcil, però hem sentit constantment l’amor lleial de Jehovà a través de la seua organització i els germans (Sal. 144:2). Confiem que totes les coses que hem aprés servint a temps complet ens hagen fet millors servents de Jehovà.

Valore molt la criança que em van donar els meus pares, el suport de la meua estimada Debbie i el bon exemple dels germans de la nostra gran família espiritual. Al pensar en el següent capítol de la nostra vida, estem més decidits que mai a continuar aprenent de Jehovà, el nostre Gran Instructor.