Arribe a ser missionera a pesar de la meua timidesa

Vaig nàixer en 1951 en Viena (Àustria). Encara que era molt vergonyosa, creia en Déu i no em costava parlar amb ell. La meua família era catòlica, però quan jo tenia nou anys, mon pare va començar a estudiar la Bíblia amb els testimonis de Jehovà i ma mare va començar a fer-ho poc després.

Prompte vam començar a anar a les reunions. Assistíem a la congregació Döbling, en Viena. Ho féiem tot en família: llegíem i estudiàvem la Bíblia, anàvem a les reunions i servíem com a voluntaris en les assemblees. Des de ben xicoteta, mon pare em va contagiar el seu gran amor per Jehovà. De fet, ell sempre li demanava en oració que la meua germana i jo ens férem precursores. Però en aquell moment, això no era el que jo volia.

COMENCE A SERVIR A TEMPS COMPLET

Em vaig batejar als 14 anys en 1965, però se’m feia difícil parlar amb desconeguts en la predicació. També tenia sentiments d’inferioritat i em moria de ganes perquè m’acceptaren els jóvens de la meua edat. Aixina que poc temps després de batejar-me, vaig començar a tindre amigues que no servien a Jehovà. Encara que m’ho passava bé, la consciència em molestava perquè sabia que no havia de passar tant de temps amb elles, però no tenia les forces per a canviar. Què em va ajudar?

En aquella època, va vindre a la congregació una xica de 16 anys a qui li deien Dorothée. Em va cridar molt l’atenció l’entusiasme que tenia per la predicació. Jo era un poc més major, però ni de llunt eixia a predicar tant com ella! De fet, pensava: «Els meus pares són Testimonis, però Dorothée no té a ningú en la veritat. Ella viu amb sa mare que està malalta i, aixina i tot, sempre està predicant!». El seu exemple em va motivar a fer més per Jehovà. Poc temps després, Dorothée i jo arribàrem a ser companyes de precursorat. Primer, servírem com a precursores auxiliars, que en aquella època es coneixia com precursorat de vacacions, i després agarràrem el regular. L’entusiasme de Dorothée era contagiós. Gràcies a la seua ajuda, vaig poder començar el meu primer curs de la Bíblia. A poc a poc em vaig sentir més còmoda parlant amb desconeguts de casa en casa, en els carrers o en qualsevol altre lloc.

Durant el meu primer any com a precursora, vaig conéixer a Heinz, un germanet austríac que havia vingut a la nostra congregació a servir com a precursor especial. Ell havia conegut la veritat en el Canadà mentres visitava el seu germà, que era Testimoni. Em va agradar des del principi, però com ell volia ser missioner i jo no, li vaig amagar els meus sentiments. No obstant això, poc després ens posàrem a festejar, ens casàrem i començàrem a servir junts de precursors en Àustria.

EM POSE LA META DE SER MISSIONERA

Heinz a sovint parlava del seu desig de ser missioner. Mai em va pressionar, però m’ho deixava caure de tant en tant fent-me preguntes com: «Ja que no tenim fills, com penses que podríem fer més en el servici a Jehovà?». És de veres que ja era precursora, però com era tan tímida no em feia l’ànim de ser missionera, em feia por. Aixina i tot, Heinz va continuar animant-me. Em va motivar a centrar-me en el benestar de les persones en comptes de centrar-me en mi mateixa, i el seu consell em va ajudar molt.

A poc a poc va créixer en mi el desig de ser missionera, aixina que vam sol·licitar anar a l’Escola de Galaad. Però el servent de sucursal em va suggerir que millorara primer el meu anglés. Després de tres anys esforçant-me per millorar-lo, ens van assignar per sorpresa a una congregació iugoslava en Salzburg (Àustria). Estiguérem servint allí durant set anys, un d’ells en l’obra de circuit. Encara que l’idioma serbocroat era molt difícil, teníem molts cursos bíblics.

En 1979, ens demanaren que anàrem de “vacacions” a Bulgària. Allí la nostra obra estava prohibida, aixina que no vam predicar gens durant aquelles “vacacions”. Però sí que vam introduir en el país publicacions en miniatura per a les cinc germanes que vivien en Sofia, la capital. Estava morta de por, però Jehovà em va ajudar en esta assignació tan emocionant. Vore el valor d’estes germanes i l’alegria que tenien a pesar que la policia podia tancar-les en la presó en qualsevol moment, em va donar la confiança que necessitava per a donar lo millor de mi, fora quina fora l’assignació que em donara l’organització de Jehovà.

Mentrestant, vam tornar a sol·licitar anar a Galaad, i esta volta sí que ens convidaren. Pensàvem que aniríem als Estats Units, i que l’escola seria en anglés. Però en novembre de 1981, l’Extensió de l’Escola de Galaad es va començar a celebrar en la sucursal de Wiesbaden (Alemanya). Aixina que poguérem assistir al curs en alemany, i això va fer que ho entenguera tot molt millor. Ara bé, a on ens assignarien?

SERVIM EN UN PAÍS COLPEJAT PER LES GUERRES

Ens van assignar a Kenya! No obstant això, la sucursal ens va preguntar si estaríem dispostos a servir en el país veí, en Uganda. Feia més de 10 anys que el govern ugandés havia sigut derrocat amb un colp d’estat militar liderat pel general Idi Amin. Durant la seua dictadura, milers de persones van morir i milions patiren moltíssim. Llavors, en 1979, de nou el govern ugandés va ser derrocat. No fa falta que diga que no les tenia totes mudant-me a un país que contínuament estava colpejat per les guerres, però l’Escola de Galaad ens havia preparat per a confiar en Jehovà. Aixina que diguérem que sí.

La vida en Uganda era molt insegura. Heinz la va descriure aixina en l’Anuario 2010: «Molts servicis, com els de l’aigua i les comunicacions, no funcionaven. [...] A més, els tirotejos i els robatoris eren comuns, sobretot per la nit. [...] Tot el món es quedava en sa casa esperant, i a sovint demanant-li a Déu, que la nit passara sense visites inesperades». A pesar de totes estes dificultats, els germans locals es mantenien forts en sentit espiritual.

En 1982, Heinz i jo vam arribar a Kampala, la capital d’Uganda. Durant els cinc primers mesos, ens vam quedar en la casa de Sam i Christina Waiswa junt amb els seus cinc fills i quatre familiars més. A sovint, els Waiswa i la seua família només podien menjar una volta al dia, però sempre estaven dispostos a compartir lo poquet que tenien amb nosaltres. Durant aquell temps, Heinz i jo vam aprendre moltes lliçons pràctiques que ens ajudarien en la nostra vida missional. Per exemple, vam aprendre a dutxar-nos amb poqueta aigua i a reutilitzar-la quan gastàvem el vàter. Finalment, en 1983, Heinz i jo vam trobar una casa en una zona relativament segura de Kampala.

Quant que disfrutàvem de la predicació! Recorde que un mes vam deixar en mans de les persones més de 4.000 revistes! Però lo millor de tot era com responia la gent a la veritat. Respectaven a Déu i els agradava parlar sobre la Bíblia. Heinz i jo de normal portàvem de 10 a 15 cursos bíblics cada u, i aprenguérem molt dels nostres estudiants. Per exemple, valoràvem molt la seua actitud positiva perquè encara que havien d’anar i tornar a peu a les reunions cada setmana, mai es queixaven i sempre estaven somrient.

En 1985 i 1986, hi hagueren dos guerres més en Uganda. A sovint, veiem xiquets soldats armats amb rifles d’assalt i controlant qui passava per les carreteres. Durant aquell temps, li demanàvem a Jehovà que ens donara discerniment i calma per a continuar buscant les persones de cor sincer en la predicació. I Jehovà va contestar les nostres oracions, perquè cada volta que véiem que alguna persona responia de manera positiva al missatge del Regne, ens oblidàvem de les nostres pors.

També disfrutàvem de predicar als estrangers. Per exemple, vam estudiar amb un metge rus, Murat Ibatulin i la seua dona Dilbar, que eren de Tatarstan. Esta parella va acceptar la veritat i, des d’eixe moment, han estat molt actius servint a Jehovà. Temps després, vaig tindre el privilegi de conéixer a Tatiana Vileiska, una dona d’Ucraïna que havia estat pensant en llevar-se la vida. Amb el temps, Tatiana es va batejar, va tornar al seu país i va començar a servir com a traductora de les nostres publicacions.a

REBEM UNA NOVA ASSIGNACIÓ

En 1991, mentres Heinz i jo estàvem de vacacions en Àustria, la sucursal d’allí va contactar amb nosaltres i ens va informar que havíem sigut reassignats a Bulgària. Després de la caiguda del comunisme en Europa de l’est, l’obra dels testimonis de Jehovà s’havia legalitzat en eixe país. Tal com he mencionat adés, Heinz i jo ja havíem estat allí introduint publicacions d’amagat quan l’obra estava prohibida, però ara ens enviaven a predicar.

Ens van dir que se n’anàrem directament a Bulgària. Aixina que no vam poder tornar a Uganda a arreplegar les coses que teníem en la casa missional ni tampoc a despedir-nos dels amics. Anàrem a la Betel d’Alemanya, agarràrem un cotxe i mamprenguérem el camí a Bulgària. Allí ens assignaren a un grup d’uns 20 publicadors en Sofia.

En Bulgària vam afrontar molts reptes nous. El primer era que no coneixíem l’idioma. El segon, que les úniques publicacions que hi havien disponibles en búlgar eren La verdad que lleva a vida eterna i Mi libro de historias bíblicas. I el tercer, que era difícil començar cursos bíblics. A pesar de tot açò, el nostre grupet entusiasta va progressar molt bé. Però lo pitjor estava per vindre, ja que a l’Església ortodoxa no li agradava gens que predicàrem i va començar a oposar-se a la nostra obra.

En 1994, el govern va deixar de reconéixer-nos com a religió i va començar a tractar-nos com una secta perillosa. Com a conseqüència, alguns germans foren arrestats. A més de tot açò, els mitjans de comunicació començaren a escampar mentires sobre nosaltres. Per exemple, deien que no només deixàvem morir els nostres fills, sinó que també incitàvem a altres Testimonis a suïcidar-se. En eixes circumstàncies, era molt difícil predicar. A sovint, ens trobàvem persones agressives que ens xillaven, cridaven a la policia i, fins i tot, ens llançaven objectes. Era impossible enviar publicacions al país, i llogar sales per a les reunions es va convertir en tot un problema. La policia va irrompre en una de les nostres assemblees i va fer que paràrem el programa. Heinz i jo no estàvem acostumats que la gent ens odiara tant. Que diferent era del territori d’Uganda... Allí, les persones eren molt amables i tenien interés per estudiar la Bíblia. Ara bé, què ens va ajudar a aguantar?

Passar temps amb els nostres germans i germanes espirituals va ser de molta ajuda. Se sentien molt contents d’haver trobat la veritat i valoraven que estiguérem allí amb ells. Tots estàvem molt units i cuidàvem els uns dels altres. Aprenguérem que, si ens centrem més en els altres que en els nostres problemes, podem ser feliços.

No obstant això, amb el temps, les coses van millorar. En 1998, la nostra organització es va tornar a legalitzar i prompte es van fer disponibles moltes publicacions en búlgar. En 2004, es va dedicar una nova sucursal. Hui en dia, hi han 57 congregacions en Bulgària amb 2.953 publicadors. L’any de servici passat, van assistir al Memorial 6.475 persones. I en Sofia, on al principi només hi havien cinc germanes, ara hi han nou congregacions! Hem vist complir-se les paraules d’Isaïes 60:22, on diu que el «menut es multiplicarà per mil».

AFRONTEM PROVES PERSONALS

Al llarg de la meua vida, he tingut molts problemes de salut. M’han anat eixint molts tumors, un d’ells en el cap. Primer, em feren radioteràpia i, després, vaig haver d’anar a l’Índia per a sotmetre’m a una operació de 12 hores on m’extirparen gran part de tumor que tenia en el cap. Després d’estar un temps recuperant-me en la sucursal de l’Índia, vam tornar a la nostra assignació en Bulgària.

Mentrestant, Heinz va començar a patir una malaltia hereditària rara anomenada Huntington. Al pobre li costava molt caminar, parlar i controlar els seus moviments. Com la malaltia era degenerativa, Heinz cada volta depenia més de mi. A voltes, em sentia sobrepassada i preocupada per no saber si podria cuidar d’ell a soles. En el seu dia, Heinz i jo vam decidir no tindre fills, però en eixos moments Jehovà ens va donar a Bobi (Marc 10:29, 30). Este jovenet sempre estava ahí quan jo no podia atendre a Heinz. A sovint se l’emportava a predicar i no li feia vergonya la seua manera de parlar ni els seus moviments involuntaris.

Heinz també va haver de lluitar contra el càncer. Per desgràcia, va faltar en 2015. Em sentia molt insegura sense el meu Heinz; no em podia creure que ja no estiguera al meu costat. Encara pense molt en ell, en la meua memòria està tan viu! (Lluc 20:38) Durant el dia, a sovint recorde les cosetes que em deia i com m’aconsellava. Que agraïda estic pels anys de fidel servici que passàrem junts!

AGRAÏDA PEL SUPORT DE JEHOVÀ

Estic completament segura que Jehovà ha estat al meu costat en totes les proves que he passat. També em va ajudar a superar la meua timidesa i a convertir-me en una missionera centrada en el benestar de les persones (2 Tim. 1:7). Gràcies a ell, tant la meua germana xicoteta com jo servim a temps complet. En l’actualitat, ella i el seu home viatgen per diferents parts d’Europa visitant congregacions de parla sèrbia. No hi ha dubte que Jehovà ha contestat les oracions de mon pare.

El meu estudi personal em dona pau interior. En moments difícils, he aprés que he d’orar «encara més intensament», tal com Jesús va fer (Lluc 22:44). Una de les maneres com Jehovà ha contestat les meues oracions és a través de l’amor i el carinyo dels germans de la congregació Nadezhda, en Sofia. A sovint, em conviden a passar temps amb ells i em demostren lo molt que em volen. Això m’ompli d’alegria.

A sovint pense en la resurrecció. M’imagine als meus pares davant de la nostra casa tan rebonicos com eren quan es van casar. També m’imagine a la meua germana preparant un dels seus plats favorits i a Heinz al costat del seu cavall. Imaginar-me estes coses fa que s’esfumen els pensaments negatius i se m’òmpliga el cor d’agraïment a Jehovà.

Quan reflexione en la meua vida i mire cap al futur, estic completament d’acord amb les paraules de David que estan registrades en Salm 27:13, 14 TNM, on diu: «A on estaria jo si no haguera tingut fe que voria la bondat de Jehovà en la terra dels vius? Posa la teua esperança en Jehovà; sigues valent i fort de cor. Sí, posa la teua esperança en Jehovà».