«Res no pot impedir al Senyor de donar la victòria»

Imagina’t un destacament de soldats filisteus apostats en un paisatge àrid i escarpat. Enmig de la calma, una cosa els crida l’atenció: dos israelites estan parats a l’altra banda del barranc. Això els fa gràcia; per a ells no representen cap amenaça. Els filisteus han dominat durant molt de temps els israelites. Arribats a este punt, els soldats israelites no disposen de moltes armes, perquè ni tan sols poden esmolar les seues ferramentes sense acudir als seus enemics. I només són dos hòmens! Encara que foren guerrers ben armats, quin mal els podrien fer? Burlant-se d’ells, els filisteus els diuen: «Pugeu ací, que vos volem dir una cosa!» (1 Samuel 13:19-23; 14:11, 12).

En realitat, estos filisteus estan a punt de rebre una lliçó. Els dos israelites baixen corrents pel barranc, el travessen i comencen a escalar per l’altra banda. Està molt empinat, però amb l’ajuda de mans i peus, continuen acostant-se, pujant per les roques en direcció al post militar (1 Samuel 14:13). Els filisteus ara poden vore que l’home que va davant està armat i que el seguix el seu escuder. Però, de deveres estava aquell soldat atacant una guarnició sencera només amb el suport d’un altre home? Havia perdut el juí?

No, no estava boig, sinó que tenia una gran fe. Li deien Jonatan, i la seua vida conté lliçons pràctiques per als cristians verdaders de l’actualitat. Encara que nosaltres, en sentit literal, no participem en una guerra, podem aprendre molt del seu exemple de valor, lleialtat i abnegació, qualitats que necessitem per a tindre fe verdadera (Isaïes 2:4; Mateu 26:51, 52).

Un fill lleial i un soldat valent

Per a saber per què Jonatan va atacar aquells soldats, hem d’analitzar les seues circumstàncies. Jonatan era el fill major de Saül, el primer rei d’Israel. Quan Saül va ser ungit com a rei, Jonatan segurament ja tenia 20 anys o més. Sembla que tenia una relació estreta amb son pare, qui a sovint li confiava els seus plans. Encara que Saül era un home alt i atractiu, i un guerrer valent, Jonatan també veia en ell qualitats molt més importants, com la fe i la humiltat. Jonatan podia entendre per què Jehovà havia triat son pare per a ser rei. Inclús el profeta Samuel va dir que en tot el poble no n’hi havia cap home com Saül! (1 Samuel 9:1, 2, 21; 10:20-24; 20:2)

Per a Jonatan degué ser tot un honor lluitar, davall les ordes de son pare, contra els enemics del poble de Jehovà. Aquelles guerres no eren com els conflictes nacionalistes actuals. En aquell temps, Jehovà havia escollit la nació d’Israel per a representar-lo, i això va provocar l’atac constant d’altres nacions que adoraven déus falsos. Els filisteus, corromputs per l’adoració a déus com Dagon, a sovint intentaven oprimir o inclús destruir el poble de Jehovà.

Per a hòmens com Jonatan, lluitar era una forma de servir a Déu lleialment. De fet, Jehovà va beneir les campanyes militars de Jonatan. Poc després de pujar al tron, Saül va posar 1.000 soldats a càrrec del seu fill. Jonatan els va liderar per a atacar una guarnició filistea en Gueba. A pesar que els seus hòmens anaven poc armats, gràcies a l’ajuda de Jehovà, va guanyar la batalla. No obstant, en resposta a aquella derrota, els filisteus van mobilitzar un gran exèrcit. Molts soldats de Saül, enduts per la por, pegaren a fugir i s’amagaren, inclús alguns es posaren de part de l’enemic! Però Jonatan no va perdre el valor (1 Samuel 13:2-7; 14:21).

Tornem al dia de l’atac descrit al principi. Jonatan va decidir anar-se’n dissimuladament del campament només amb el seu escuder. A mesura que s’acostaven al post filisteu de Micmàs, Jonatan li va revelar el seu pla. Es deixarien vore pels soldats filisteus i, si estos els desafiaven a pujar i lluitar contra ells, voldria dir que comptaven amb l’ajuda de Jehovà. L’escuder va acceptar de bona gana, potser motivat per les poderoses paraules de Jonatan: «Res no pot impedir al Senyor de donar la victòria, tant si els combatents són molts com si són pocs» (1 Samuel 14:6-10). Què va voler dir?

Era evident que Jonatan coneixia molt bé a Déu. Sabia que en el passat Jehovà havia ajudat el seu poble a derrotar enemics que els superaven àmpliament en quantitat. A voltes va utilitzar una sola persona per a obtindre la victòria (Jutges 3:31; 4:1-23; 16:23-30). Per això, Jonatan tenia clar que ni el nombre ni la força ni l’armament dels servents de Déu importava, el que importava era la seua fe. Per tant, Jonatan, mogut per la fe, va deixar en mans de Jehovà la decisió d’atacar els filisteus. Va triar un senyal per a saber si Jehovà els donava la seua aprovació. Una volta ho tinguera clar, avançaria amb determinació i sense por.

Fixa’t en dos aspectes de la fe de Jonatan. Primer, sentia temor reverencial pel seu Déu, Jehovà. Sabia que el Totpoderós no depén dels humans per a complir els seus propòsits, tot i això, es complau en beneir els esforços que fan els seus servents fidels (2 Cròniques 16:9). Segon, Jonatan va buscar l’aprovació de Jehovà abans d’actuar. Hui en dia, no busquem senyals sobrenaturals per a saber si Déu aprova les nostres accions. Com disposem de la Bíblia completa, tenim tot el que necessitem per a discernir la seua voluntat (2 Timoteu 3:16, 17). ¿La consultem amb deteniment abans de prendre decisions importants? Si ho fem, demostrem que per a nosaltres la voluntat de Déu és més important que la nostra, tal com va fer Jonatan.

Així, els dos hòmens, guerrer i escuder, van pujar ràpidament la paret escarpada del tossal que els conduïa directe als seus enemics. Finalment, els filisteus s’adonaren que estaven sent atacats i enviaren hòmens a combatre els dos invasors. Els filisteus no només eren superiors en quantitat sinó també tenien l’avantatge d’estar en una posició més elevada, per tant, podrien haver acabat amb els atacants fàcilment. Però Jonatan abatia un soldat darrere d’un altre i, seguint-lo, el seu escuder els rematava. En tan sols uns passos, els dos hòmens van acabar amb 20 soldats enemics! I Jehovà encara va fer més. Llegim: «Llavors el pànic s’escampà pel campament filisteu, per aquella contrada i per tot l’exèrcit. També es van espantar la guarnició i les columnes enviades a devastar el país. La terra tremolava, dominada per un terror diví» (1 Samuel 14:15).

Des de la distància, Saül i els seus hòmens veien com el caos i el pànic s’apoderaven dels filisteus, que inclús havien començat a lluitar entre ells! (1 Samuel 14:16, 20) Els israelites s’armaren de valor i s’uniren a l’ofensiva, potser agarrant les armes dels filisteus que havien mort en batalla. Jehovà va donar al seu poble una gran victòria aquell dia. Com Déu no canvia, si posem fe en ell tal com Jonatan i el seu escuder anònim, no tindrem motius per a lamentar les nostres decisions (Malaquies 3:6; Romans 10:11).

«Déu era amb ell quan ha fet tot el que ha fet»

Per a Saül, aquella victòria no va acabar tan bé com per a Jonatan, ja que va cometre alguns errors greus. Va desobeir el profeta nomenat per Jehovà, Samuel, a l’oferir un sacrifici que li corresponia fer a este profeta per ser levita. Quan va arribar Samuel, li va dir a Saül que per haver desobeït, el seu regne no duraria molt. Després, quan el rei va enviar els seus hòmens a la batalla, els va obligar a fer un jurament sense sentit: «Maleït siga l’home que prenga aliment abans de la vesprada, quan jo m’hauré venjat dels enemics!» (1 Samuel 13:10-14; 14:24).

Les paraules de Saül suggerien que estava canviant. ¿Estaria convertint-se este home humil i espiritual en una persona ambiciosa i egoista? Després de tot, Jehovà no havia imposat eixa restricció tan irraonable a aquells soldats valents i abnegats. I què insinuava Saül amb les paraules «quan jo m’hauré venjat dels enemics!», que la guerra girava al voltant d’ell? Havia oblidat que lo més important era la justícia de Jehovà i no la seua pròpia set de venjança, glòria o conquista?

Jonatan no sabia res del jurament de son pare. Exhaust per la intensitat de la batalla, va clavar la punta del seu bastó en una bresca de mel i la va tastar. Immediatament va sentir que recuperava les forces. Llavors, un dels seus hòmens el va informar de la prohibició de menjar imposada per son pare. Jonatan li va respondre: «Mon pare ens ha perjudicat a tots. Mireu com se m’han aclarit els ulls després d’haver tastat una mica de mel. Tant de bo que hui tots hagueren menjat del botí pres als nostres enemics, perquè ara la derrota dels filisteus seria molt més gran» (1 Samuel 14:25-30). Jonatan no s’enganyava. Era un fill lleial, però la seua lleialtat tenia límits. No acceptava a cegues qualsevol cosa que son pare fera o diguera, i gràcies a esta actitud equilibrada es va guanyar el respecte dels altres.

Fins i tot, després que Saül s’enterara que el seu fill havia transgredit la prohibició, va continuar negant la insensatesa del seu manament. És més, estava convençut que el seu fill havia de morir! Jonatan no va discutir ni va demanar clemència. Sense pensar en ell mateix, li va donar esta impactant resposta: «Ací em tens, disposat a morir». No obstant això, el poble va replicar: «¿Vols fer morir Jonatan, que ha obtingut aquesta gran victòria a Israel? De cap manera! Jurem per la vida del Senyor que no caurà ni un sol cabell del seu cap, perquè hui Déu era amb ell quan ha fet tot el que ha fet». Quin va ser el resultat? Saül per fi va entrar en raó. El relat afig: «Així el poble va salvar Jonatan de la mort» (1 Samuel 14:43-45).

Gràcies a la seua valentia, els seus esforços i el seu esperit abnegat, Jonatan s’havia fet un bon nom. Quan va estar en perill, la seua reputació li va salvar la vida. Seria bo que ens preguntàrem quina reputació ens estem forjant dia a dia. La Bíblia ens diu que tindre un bon nom és un bé molt valuós (Eclesiastés 7:1). Si ens preocupem per fer-nos un bon nom davant de Jehovà, tal com Jonatan, també tindrem una bona reputació als ulls dels altres.

La foscor s’apodera d’ell

A pesar dels errors de Saül, Jonatan va continuar lluitant lleialment al costat de son pare al llarg dels anys. Podem imaginar-nos lo consternat que estaria de vore com creixia en el cor de son pare un esperit d’orgull i desobediència. La foscor estava apoderant-se d’ell, i Jonatan no podia fer res per a impedir-ho.

El problema va arribar a un punt crític quan Jehovà va ordenar a Saül que lluitara contra els amalequites. Este poble era tan roín que, ja des dels dies de Moisés, Jehovà havia predit que seria totalment eliminat (Èxode 17:14). Saül va rebre la instrucció de destruir tot el ramat dels amalequites i executar el seu rei, Agag. Com era habitual, Jonatan va lluitar amb valor davall les ordes de son pare, i guanyaren la batalla. Però, Saül va desobeir a Jehovà de manera flagrant, perdonant la vida d’Agag, salvant les seues riqueses i mantenint intactes els seus ramats. Finalment, el profeta Samuel li va transmetre a Saül estes paraules de condemna de part de Jehovà: «Tu has rebutjat la paraula del Senyor, i ell et rebutja com a rei» (1 Samuel 15:2, 3, 9, 10, 23).

Jehovà no va tardar en retirar de Saül el seu esperit sant. Sense la influència amorosa de Déu, Saül va començar a patir canvis d’ànim bruscos, atacs de fúria i pors incontrolables. Va ser com si un esperit maligne de part de Déu haguera reemplaçat l’esperit bo (1 Samuel 16:14; 18:10-12). Quanta angoixa degué provocar en Jonatan vore aquell terrible canvi en son pare! A pesar de tot, no va deixar mai de servir lleialment a Jehovà. Encara que va donar suport a son pare tan bé com va poder, inclús a voltes parlant-li amb franquesa, va continuar centrat en el seu Pare celestial Jehovà, qui no canvia mai (1 Samuel 19:4, 5).

Alguna volta has vist com un ser volgut, potser un membre de la teua família, canvia dràsticament a pitjor? Pot ser una experiència molt dolorosa. L’exemple de Jonatan ens recorda les paraules que més tard va escriure el salmiste: «Si mai m’abandonaren pare i mare, el Senyor em recolliria» (Salm 27:10). Jehovà és un Déu lleial. Encara que altres humans imperfectes et decepcionen o t’abandonen, ell t’acollirà i serà per a tu el millor Pare que pugues imaginar.

Probablement Jonatan es va enterar que Jehovà tenia la intenció de llevar-li el tron a Saül. Quina seria la seua reacció? Es preguntaria quina classe de rei podria haver sigut ell? Tindria esperances de corregir els errors de son pare sent un rei lleial i obedient? No sabem quins eren els seus pensaments, només sabem que qualsevol esperança d’eixa classe no es va fer mai realitat. Vol dir això que Jehovà va abandonar este home fidel? Al contrari, va utilitzar a Jonatan per a donar-nos un dels millors exemples d’amistat lleial que conté el registre bíblic. Eixa amistat serà el tema central d’un altre article sobre Jonatan.