Jehovà ha beneït la meua disposició a servir-lo

Un home major ens porta un tresor

Mon pare va morir pocs anys després que la meua família es mudara a Roodepoort (Sud-àfrica). En 1947, a l’edat de 16 anys, vaig començar a treballar a temps complet en el servici telefònic del govern per a ajudar econòmicament la meua família. Un dia, mentres estava en casa, un home major va tocar a la porta i ens va oferir una subscripció a La Talaia, i la vam acceptar per no fer-li un lleig.

No tardàrem en voler saber el que realment diu la Bíblia. De jove, ma mare pertanyia a l’Església Reformada Holandesa, aixina que en seguida es va adonar que el que li ensenyaren en aquella església no és el que diu la Bíblia. Per esta raó, acceptàrem un curs bíblic i prompte començàrem a assistir a les reunions. En 1949, vaig ser la primera de la família en batejar-me. Vaig continuar treballant a temps complet per uns quants anys, però volia fer més en el servici a Jehovà.

Disposta a anar on hi haguera necessitat

FomaA/stock.adobe.com

En 1954, vaig començar a servir com a precursora regular i vaig preguntar a la sucursal de Sud-àfrica on podria ser més útil. La sucursal em va recomanar la ciutat de Pretòria i va fer que una altra precursora s’unira a mi allí. El lloc on vivíem no estava malament. Encara recorde els deliciosos koeksisters —dolços en forma de trena fregits i banyats en xarop— que venien prop d’on vivíem.

Després que la meua companya es casara, el servent de sucursal, el germà George Phillips, em va preguntar si m’agradaria servir de precursora especial. I vaig acceptar la invitació amb molta alegria.

En 1955, m’enviaren a Harrismith, on vaig començar a servir com a precursora especial. A la meua nova companya i a mi ens costava conservar un lloc on viure. Per exemple, en una ocasió, l’església local es va enterar on vivíem i va pressionar la nostra casera per a que ens tirara d’allí.

Més tard m’assignaren a Parkhurst (Johannesburg). Allí vaig començar a servir amb dos germanes missioneres. Amb el temps, una es va casar i a l’altra l’assignaren a un altre lloc. Una germana encantadora, a qui li deien Eileen Porter, em va acollir, encara que ella i la seua família no tenien lloc per a mi. De fet, dormia en una xicoteta cavitat que estava separada de la resta de la casa per una cortina. Eileen era amable i m’animava molt, i em sentia a gust amb ella. A pesar de totes les responsabilitats que tenia com a ama de casa, servia a Jehovà zelosament, i això m’impressionava molt.

Poc temps després, m’assignaren a Aliwal North, una ciutat en la província del Cap Oriental, per a servir amb una germana anomenada Merlene (Merle) Laurens. En eixe moment, les dos teníem vint i tants, i ens animava l’exemple de Dorothy, una germana major a qui cridàvem amb carinyo tieta Dot. De jove, l’atacaren salvatgement uns gossos mentres predicava, però això no va fer que el seu zel disminuïra.

En 1956, Merle se’n va anar per a assistir a la classe número 28 de Galaad. Quant que m’haguera agradat haver-me’n anat amb ella! No obstant això, la tieta Dot em va cuidar, i ens férem molt bones amigues a pesar de la nostra diferència d’edat.

Imagineu lo contenta que em vaig posar quan a mi també m’invitaren a l’Escola de Galaad! Abans d’anar-me’n, vaig passar uns huit mesos en la ciutat de Nigel servint amb Kathy Cooke, una graduada de Galaad. Durant eixos mesos, Kathy va estar fent-me goleta del que m’esperava en Galaad, i en gener de 1958, me’n vaig anar cap a Nova York.

Disposta a ser entrenada

En Galaad, vaig compartir habitació amb Tia Aluni, una germana samoana, i amb Ivy Kawhe, una germana maori. Mentres vaig viure en Sud-àfrica, el govern de l’apartheid mantenia els blancs separats de les altres races. Així que per a mi era tota una novetat tindre a estes germanes com a companyes d’habitació. En seguida ens férem amigues. Va ser molt emocionant formar part d’una classe tan internacional.

Un dels nostres instructors de Galaad era el germà Maxwell Friend. La seua manera d’ensenyar a voltes era prou intensa. En la seua classe, hi havia tres llumetes amb els noms de «To», «Ritme» i «Entusiasme». Mentres un estudiant estava fent un discurs o una demostració, el germà Friend encenia una de les llumetes si pensava que a la presentació li faltava alguna d’estes coses. Com jo era molt tímida, em va encendre les temudes llumetes moltes voltes, i en alguna ocasió vaig acabar plorant. Aixina i tot, li tenia carinyo al germà Friend. A voltes, entre classe i classe, em portava un cafenet mentres jo atenia la meua assignació de neteja.

A mesura que passaven els mesos, em preguntava on m’assignarien. Merle, la meua antiga companya, ja s’havia graduat en Galaad, i l’havien enviat al Perú. Com la seua companya estava a punt de casar-se, em va suggerir que li preguntara al germà Nathan Knorr, qui portava la davantera en l’obra en aquell moment, si jo podria substituir-la. El germà Knorr visitava les instal·lacions de Galaad cada poques setmanes, així que era prou fàcil parlar amb ell. Finalment, quan em vaig graduar, m’assignaren al Perú.

Predique en les muntanyes

Que contenta estava de poder tornar a servir amb Merle en Lima (Perú). A pesar que encara estava aprenent espanyol, no vaig tardar gens en tindre cursos bíblics que progressaven. Més tard, ens assignaren a Merle i a mi a Ayacucho, en les muntanyes. He d’admetre que va ser una assignació prou dura. Ja xapurrejava l’espanyol, però molta gent d’allí només parlava quítxua. A més, ens va costar adaptar-nos a viure en aquella altitud on l’aire tenia menys oxigen.

Sentia que la meua predicació no tenia massa fruit en Ayacucho i em preguntava si la veritat arrelaria alguna volta en aquella regió. Hui en dia, en la ciutat d’Ayacucho hi ha més de 700 publicadors i una oficina remota de traducció a la variant del quítxua que es parla allí.

Amb el temps, Merle es va casar amb Ramón Castillo, un superintendent de circuit. En 1964, Ramón va assistir a un curs de Galaad de 10 mesos. En la seua classe, estava un dels meus antics companys de Galaad, un jove anomenat Fu-lone Liang, qui servia en Hong Kong i havia sigut convidat de nou a esta escola per a rebre entrenament addicional relacionat amb el funcionament de les sucursals.a Fu-lone li va preguntar a Ramón que com m’anava en el Perú. Després d’això, Fu-lone i jo començàrem a cartejar-nos.

Des del principi, Fu-lone em va deixar ben clar que si ens escrivíem era perquè estàvem eixint. En Hong Kong, Harold King, un company missioner, feia molts viatges a l’oficina de correus. Aixina que Fu-lone li donava les cartes per a que me les enviara. Harold em feia dibuixets en els sobres de les cartes que Fu-lone m’enviava i també m’escrivia notetes que deien coses com: «Intentaré que t’escriga més a sovint».

Al cap de 18 mesos cartejant-nos, Fu-lone i jo decidírem casar-nos. Així que vaig abandonar el Perú després d’haver servit allí durant uns set anys.

Comence una nova vida en Hong Kong

El 17 de novembre de 1965, Fu-lone i jo ens casàrem. M’agradava la meua nova vida en la sucursal de Hong Kong, on vivíem amb dos matrimonis més. Durant el dia, jo eixia a predicar mentres Fu-lone feia treballs de traductor en la sucursal. Aprendre xinés cantonés era molt difícil, però les altres germanes missioneres i el meu home m’ajudaren pacientment. Conduir cursos bíblics a xiquets mentres aprenia l’idioma em feia sentir més relaxada.

Després d’uns anys, Fu-lone i jo ens mudàrem a una casa missional en Kwun Tong, en una altra part de Hong Kong, per a que ell poguera ensenyar cantonés als nous missioners que acabaven d’arribar.b Disfrutava tant de predicar en aquella zona, que molts dies no volia ni tornar a casa.

En 1968, em va emocionar rebre la nova ferramenta d’estudi La verdad que lleva a vida eterna. Era més senzilla que la publicació que gastàvem abans «Sea Dios veraz», especialment per als estudiants que no estaven familiaritzats ni amb la Bíblia ni amb el cristianisme.

No obstant això, vaig cometre l’error de donar per fet que els meus estudiants estaven acceptant la veritat simplement perquè contestaven bé les preguntes de la publicació. De fet, en una ocasió, sense jo adonar-me’n, una de les meues estudiants va acabar per complet el llibre La verdad i encara no creia en Déu! Vaig aprendre a interactuar més amb els meus estudiants per a descobrir què pensaven sobre el que estaven aprenent.

Després d’uns quants anys en Kwun Tong, ens tornàrem a mudar a la sucursal de Hong Kong, on Fu-lone va començar a servir com a membre del Comité de Sucursal. Al llarg dels anys, he treballat com a ama de casa i en recepció. Fu-lone, de tant en tant, havia de viatjar per a atendre assignacions teocràtiques confidencials, i jo no podia acompanyar-lo. Però per a mi era tot un privilegi donar-li suport mentres ell complia les seues responsabilitats.

La meua vida canvia de repent

Tristament, en 2008, la meua vida va canviar per complet de la nit al matí. Poc abans del Memorial de la mort de Jesús, el meu Fu-lone va morir inesperadament mentres estava de viatge. Em vaig quedar desfeta. Ràpidament, els germans i les germanes vingueren a donar-me suport. Encara recorde que durant el discurs del Memorial vaig estar ajudant una persona interessada a buscar els textos en la Bíblia, i això em va ajudar a mantindre’m sencera. Em va donar forces un dels textos favorits de Fu-lone, que diu: «Jo, Jehovà el teu Déu, tinc agarrada la teua mà dreta [...]. Jo t’ajudaré» (Isaïes 41:13, La Biblia. Traducción del Nuevo Mundo).

Set anys després de la mort de Fu-lone, els germans de Hong Kong recomanaren que em mudara a una sucursal més gran on podria rebre millor atenció mèdica. Per eixa raó, en 2015, em vaig mudar a la sucursal de Sud-àfrica, la qual està molt a prop del lloc on vaig conéixer la veritat allà pel 1947.

He sigut molt feliç servint a Jehovà durant tots estos anys i he vist que ha beneït la meua disposició a servir-lo. Encara mantinc el contacte amb persones que estudiaren la Bíblia amb mi i que ara servixen fidelment a Jehovà. I he vist com ell beneïx inclús les xicotetes contribucions que fem en l’obra de predicar. Per exemple, els publicadors en el Perú passaren d’uns 760 en 1958 a uns 133.000 en 2021. I els publicadors de Hong Kong, d’uns 230 en 1965 a 5.565 en 2021.

Degut a la meua edat, ja no puc fer tant com solia, però encara estic disposta a servir a Jehovà al màxim. I desitge mantindre eixa actitud en el nou món, quan es necessiten moltes mans per a treballar i jo puga dir: «Sí, estic disposta».