Jehovà em va ajudar a donar-li lo millor

Cecil era un germà humil que es preocupava sincerament pels altres. El seu exemple, el de ma mare, i el d’altres germans i germanes fidels de la congregació despertaren en mi el desig de donar-li a Jehovà lo millor (Filipencs 2:13). Deixeu que vos conte la meua història.

L’entusiasme de ma mare em motiva

Vaig nàixer en 1943. Els meus pares vivien en una granja a prop de la ciutat costera de Bundaberg, en l’estat de Queensland (Austràlia), on es cultivava canya de sucre. La gent d’allí tenia el costum d’anar al poble els dissabtes per la nit a socialitzar. En una d’eixes ocasions, en 1939, els meus pares conegueren a dos precursors (ministres a temps complet dels testimonis de Jehovà) que els parlaren sobre la Bíblia. El que aprengueren els va tocar el cor i, amb el temps, es feren testimonis de Jehovà. Com a resultat, la meua germana Jean i jo cresquérem en la veritat. Però, quan jo només tenia set anys, va passar una desgràcia en la família: mon pare va caure per les escales de casa i es va matar; això em va afectar molt. Encara recorde lo treballador que era i el bon sentit de l’humor que tenia. Estic desitjant tornar-lo a vore quan ressuscite i conéixer-lo millor! (Fets 24:15)

Ma mare era molt amable i raonable. Permetia que la meua germana i jo expressàrem la nostra opinió obertament, però quan es tractava de principis bíblics i del servici a Jehovà, era ferma. Per exemple, ens va ensenyar la importància d’assistir regularment a les reunions i ens advertia que no passàrem massa temps, fora de l’horari escolar, amb xiquets que no foren testimonis Jehovà (1 Corintis 15:33). Quan pense en aquells anys, agraïsc molt que fora tan estricta.

Ma mare era una predicadora nata. A sovint, servia com a precursora de vacacions (que ara es diria precursora auxiliar). Recorde que visitava més de 50 cases per a portar-los regularment les revistes La Talaia i Desperteu-vos! Fins i tot, quan ja estava major i delicada de salut, s’esforçava per ajudar els qui estaven interessats en la veritat. La meua germana i jo l’estimàvem molt i intentàvem imitar-la. Ma mare era molt amorosa amb tots, però especialment amb nosaltres. En 1958, quan tenia 14 anys, vaig dedicar la meua vida a Jehovà i em vaig batejar.

Les bones companyies m’animen

Poc temps després, Rudolf, un germà de la congregació que tenia uns 20 anys i que havia emigrat d’Alemanya, també es va batejar. Els dissabtes pel matí, Rudolf i jo a sovint predicàvem a les persones que es quedaven esperant en els cotxes mentres altres membres de la família compraven.

Rudolf era un germà entusiasta i m’animava a servir de precursor amb ell durant les vacacions de l’escola. En una d’eixes ocasions, vam passar sis setmanes junts en la ciutat de Gladstone, a uns 190 kilòmetres al nord de Bundaberg. Gràcies a la seua amistat i a lo bé que em sentia servint de precursor de vacacions, vaig començar a pensar en agarrar el regular. Per esta raó, als 16 anys vaig complir esta meta. A partir d’eixe moment, vaig decidir fer del temps complet la meua carrera en la vida.

La meua primera assignació com a precursor va ser en Mackay, una ciutat costera al nord de Bundaberg i no molt lluny de la Gran Barrera de Coral. Aproximadament un any després, quan vaig complir els 17, em van nomenar precursor especiala i m’enviaren a una regió poc poblada en l’interior d’Austràlia. El meu company era Bennett (Ben) Brickell, un germà ungit que tenia 30 anys més que jo.b Va ser tot un privilegi servir amb este germà conegut per molts com «el precursor dels precursors».

El nostre territori era Gulf Country, en el nord-oest de Queensland, una regió que fa frontera amb el golf de Carpentària. En aquell temps, Ben i jo érem els únics Testimonis en aquell territori tan solitari. A voltes, tardàvem hores en anar d’una casa a l’altra. En aquells llargs trajectes per carreteres polsoses, Ben em contava experiències que havia tingut feia anys en la predicació. Per exemple, em contava que durant la Segona Guerra Mundial, quan l’obra dels testimonis de Jehovà en Austràlia estava proscrita, predicaven amb cotxes que duien grans altaveus en la part de dalt.c

Per la nit, quan acabàvem de predicar, acampàvem prop de la carretera.d Per a preparar el sopar, buscàvem llenya i enceníem un foc. El meu llit consistia en una estoreta impermeable, mantes i un coixí. Encara recorde l’admiració que sentia per Jehovà al vore el cel ple d’estreles perquè no hi havia gens de contaminació lumínica.

En eixe territori tan aïllat, és un perill que se t’estropege el cotxe. Una volta, se’ns va trencar un eix. Eixe dia feia molta calor i teníem poca aigua. Ben va haver de fer autoestop fins a Cloncurry per a conseguir un eix de recanvi, i jo em vaig quedar cuidant del cotxe uns tres dies. Durant eixe temps, passaren alguns vehicles, i els conductors foren molt amables i em donaren aigua. Un home també em va donar un llibre que estava molt desgastat i em va dir: «Amic, llig-te açò que t’ajudarà». Per a la meua sorpresa, encara que eixe llibre no estava publicat per la nostra organització, mencionava experiències dels testimonis de Jehovà en els camps de concentració nazi.

Ben i jo servírem junts de precursors durant aproximadament un any. L’última volta que ens vam vore, em va dir: «Germanet, continua en la lluita i no et rendisques». L’exemple de devoció i entusiasme de Ben van fer que estiguera més decidit que mai a mantindre’m en el servici a temps complet.

Em conviden a Galaad

Després de predicar en l’interior del país durant alguns anys, em van convidar a servir de superintendent itinerant. Això implicava passar una setmana o més en cada congregació i grup aïllat del circuit. Amb el pas dels anys, vaig visitar quatre circuits que incloïen congregacions en Queensland i en Nova Gal·les del Sud. Llavors, en 1971, vaig rebre un privilegi inesperat: assistir a la classe 51 de Galaad (una escola per a missioners dels testimonis de Jehovà ubicada en Nova York). Eixos cinc mesos d’estudi intens de la Bíblia i la companyia edificant dels instructors i dels altres estudiants m’ajudaren a preparar-me per a la meua nova assignació: ser missioner en Taiwan.

Nou membres de la nostra classe fórem assignats a Taiwan, entres ells estava el qui seria el meu company, Ian Brown, un germà de Nova Zelanda. No sabíem pràcticament res de Taiwan, fins i tot, vam haver de consultar en un atles per a assegurar-nos d’on estava.

Mai m’haguera imaginat la gran diferència que hi havia entre la regió interior de Queensland i Taiwan! El primer repte que afrontàrem va ser aprendre xinés. Durant prou de temps, anava a les reunions i no m’enterava de res. Això era un problema, perquè és allí on rebem l’aliment espiritual que necessitem per a mantindre forta la nostra fe. Tampoc podia comunicar-me bé amb els germans de la congregació. Esta situació ens va ajudar, tant a Ian com a mi, a comprendre per què era tan necessari l’entrenament que rebérem en Galaad. Això, l’estudi regular de la Bíblia i les oracions sinceres ens ajudaren a continuar avant. I encara que no podíem comunicar-nos bé amb els germans i les germanes, ens animava molt el carinyo que ens mostraven i l’amor que sentien per Jehovà.

Aprenc xinés

Quan vam arribar a Taiwan, tots els missioners férem un curs intensiu de xinés. La nostra mestra era Kathleen Logan,e una germana australiana que s’havia graduat en la classe 25 de Galaad. Ens vam centrar exclusivament en aprendre l’idioma i utilitzàvem el que apreníem tan prompte com podíem, tal com ens havien aconsellat. El nostre primer dia de predicació, Ian i jo ens vam aprendre una xicoteta presentació. De camí al territori, debatérem qui dels dos parlaria en la primera porta. Com jo era el major, li vaig dir de broma que havia de començar ell. L’amo de casa que ens va eixir es notava que era un home cult. Va escoltar pacientment com Ian botava del xinés a l’anglés. Llavors, per a la nostra sorpresa, ens va preguntar en perfecte anglés què volíem. Cap al final de la nostra conversació, ens va animar a continuar aprenent xinés. Les seues paraules amables ens van donar la confiança de «continuar en la lluita», tal com Ben hauria dit.

El nostre territori era un sector gran de la capital, Taipei. Pràcticament no estava predicat, i pocs germans vivien allí. Però açò no ens va desanimar ni a Ian ni a mi, i començàrem a predicar amb moltes ganes. En aquella època, cada mes col·locàvem centenars de revistes. S’ha de dir que probablement algunes persones agarraven les revistes simplement per a saber qui érem i què els estàvem intentant dir. Aixina i tot, ens vam esforçar per escampar les llavors de la veritat del Regne, segurs que alguna d’elles donaria fruit.

Rep l’ajuda d’una nova companya

Durant eixe temps, em vaig fer amic de Wen-hwa, una germana taiwanesa. Es notava que estimava la veritat i que volia que la gent del territori també es beneficiara del missatge de la Bíblia. Per esta raó, es va dedicar a ajudar-nos a millorar el xinés a molts missioners i a mi. A poc a poc, em vaig enamorar d’esta germana tan competent, i en 1974 ens casàrem.

Wen-hwa també ens ajudava a ser més efectius en la predicació. Per exemple, ens ensenyava els costums i la manera de pensar dels taiwanesos. D’esta manera, podíem adaptar millor les nostres presentacions a la gent del territori, que majoritàriament era budista i taoista, i donava cult als antepassats. La majoria de la gent no havia llegit mai la Bíblia, ni tan sols n’havia vist una. Aixina que centràvem les nostres presentacions en el Creador, en quin era el seu nom i també en per què podíem estar segurs de la seua existència. Si un granger o un pescador utilitzava l’expressió «Déu proveirà», li preguntàvem: «Qui és eixe Déu que ens proveïx els aliments? Podria ser el Totpoderós, aquell que ha creat totes les coses i que és digne de la nostra adoració?».

Amb el pas del temps, els nostres esforços van ser recompensats, ja que les llavors del Regne caigueren en molts cors receptius. Alguns d’estos estudiants de la Bíblia s’esforçaren per superar creences falses fortament arrelades i costums antibíblics. Però amb l’ajuda dels missioners i dels publicadors locals ho conseguiren, i la seua vida va millorar moltíssim (Joan 8:32). Per exemple, molts germans van ser nomenats ancians i servents ministerials, i un bon nombre de publicadors i publicadores emprengueren el servici a temps complet, alguns d’ells servint en la Betel del país.

A partir de 1976, vaig tindre el privilegi de servir en el Comité de Sucursal de Taiwan al mateix temps que servia com a missioner. En 1981, ens convidaren a Betel a Wen-hwa i a mi, on vaig continuar servint en el Comité de Sucursal durant molts anys. Ja han passat més de 60 anys des que vaig emprendre el servici a temps complet, 50 dels quals els he passat en Taiwan i la majoria d’ells amb la meua estimada dona. El meu antic company missioner i amic, Ian Brown, va continuar ací servint a temps complet fins que va faltar en 2013.

Wen-hwa i jo intentem mantindre’ns ocupats en la nostra assignació en Betel, en la nostra congregació xinesa i en la predicació. Estem molt agraïts a Jehovà per tots estos privilegis. Ell em va donar el desig i les forces de servir-lo de tot cor quan jo era un xaval, i ho continua fent ara que Wen-hwa i jo som majors.