Agraït per haver elegit la millor carrera

Em vaig criar en la zona rural d’Austràlia. Els meus pares i els meus iaios van aprendre la veritat en els anys cinquanta. Vaig començar a predicar quan tan sols tenia sis anys i em vaig batejar amb tretze anys. Com que estimava Jehovà i volia servir-lo per sempre, sovint servia com a precursor auxiliar durant les vacacions de l’escola.

Quan tenia quinze anys, els entrenadors de l’institut es van adonar que se’m donaven bé els deports. Per això, dos representants d’un equip professional de la lliga de rugbi em van oferir una beca deportiva. M’agradava la idea d’arribar a ser una estrela del rugbi, però ja m’havia dedicat a Jehovà. Mon pare em va suggerir que meditara en la promesa que havia fet, abans de decidir-me a començar una carrera deportiva. Li vaig fer cas i em vaig adonar que no podia servir plenament a Jehovà i al mateix temps ser una estrela dels deports. Així que vaig rebutjar l’oferta. Mesos després, l’Institut de Deports d’Austràlia, que es troba a Canberra, em va oferir una altra beca. Era per a ser corredor de marató i tindre l’oportunitat de representar Austràlia en els Jocs de la Commonwealth o els Jocs Olímpics. De nou, tenia el desig de complir plenament amb la meua dedicació al Déu que estimava i la meua resposta va ser que no.

Just després, vaig acabar l’institut i vaig començar a ser precursor, una meta que volia complir feia molt de temps. Per desgràcia, la meua família va començar a tindre problemes econòmics i vaig haver de deixar de ser precursor i agafar un treball a temps complet de conductor de màquines agrícoles. Eren els meus últims anys de l’adolescència i, com vivia a soles, la meua adoració a Jehovà es va convertir en una rutina. Com estava desanimat i perdut espiritualment, em vaig fer amic de gent que bevia massa i eren immorals. Tenia la temptació de seguir el seu estil de vida i això va posar en perill la meua relació amb Jehovà a canvi de buscar plaers temporals.

Necessitava centrar-me i em vaig mudar a un altre poble, ben lluny de la influència dels qui havien sigut els meus amics. Em vaig acostar de nou a Jehovà i vaig fer plans per a ser de nou precursor. Després vaig conéixer a Leann McSherry, una xica vergonyoseta que ja servia com a precursora, i ens vam fer amics. Vam parlar obertament de les nostres metes, que incloïen l’obra missional. En 1993 ens vam casar i els dos volíem que Jehovà dirigira les nostres vides.

Perseguint les nostres metes

Junt amb Leann, eixe any em vaig fer precursor regular. Com que estàvem decidits a mantindre un estil de vida senzill i sense deutes, vam comprar una caravana velleta on viure. Durant sis anys vam anar allà on l’organització de Jehovà ens enviava, fent diferents faenes per a mantindre’ns. Predicàvem en xicotetes congregacions en territoris remots de l’extens Queensland. Sovint acampàvem en llocs aïllats i féiem les reunions enmig del camp o en una sala d’actes de la localitat. Érem feliços. Tot i això, ens preguntàvem: podríem fer més per Jehovà? Prompte vam rebre la resposta a eixa pregunta.

L’organització de Jehovà ens va enviar com a missioners a un altre país. Com que no havíem rebut la capacitació de l’Escola de Galaad, ens sentirem nerviosos i dubtàvem si podríem fer una bona assignació. Ens encantava la predicació, però com que no teníem molts cursos bíblics, consideràvem que no érem bons mestres.

Li expressarem com ens sentíem a Max Lloyd, un germà del Comité de Sucursal.a Ell ens va assegurar que si ens féiem disponibles, a pesar de sentir-nos incapaços, Jehovà ens ajudaria a complir amb qualsevol cosa que ens demanara. Ens va animar com ho faria un pare i això ens va ajudar a acceptar de bona gana l’assignació en Sri Lanka.

Una assignació desafiant

El 1999 vam arribar a Colombo, la capital de Sri Lanka. Quin contrast amb la vida tranquil·la de l’Austràlia rural! Vam haver de fer front a una guerra civil, a carrers plens de gent pobra demanant i d’idiomes difícils d’aprendre. A pesar de tot això, hi havia una cosa molt valuosa a Sri Lanka: els nostres estimats germans i germanes i molta gent humil que encara no coneixia Jehovà.

Ens van assignar a Kandy, una ciutat construïda en un bonic altiplà envoltat per selves i plantacions de te. La ciutat és famosa pels seus temples budistes, així que molt poca gent d’allí coneixia de l’existència del seu amorós Creador. La nostra congregació era una mescla de germans i germanes que parlaven singalés i tàmil, i les reunions es feien en els dos idiomes. Aprendre singalés va ser difícil, però la nostra congregació i els estudiants de la Bíblia apreciaven el nostre esforç fins i tot quan els nostres errors els feien riure.

Ara bé, l’idioma no va ser el repte més gran. Per primera vegada en les nostres vides, vam patir una violenta oposició cap a la veritat. En una ocasió, una xusma enfadada ens va acorralar. Alguns ens van cremar les publicacions, mentre que altres ens van pegar una palissa a mi i a un altre germà. Durant esta experiència tan difícil, li vam demanar a Jehovà que ens ajudara a mantindre la calma i que ens recordara si moríem. I per a la nostra sorpresa, la xusma es va dispersar. Ens vam anar tremolant del poble i li vam agrair a Jehovà la seua protecció.

Al mateix temps, vam arribar a vore Sri Lanka com la nostra llar. A pesar que la guerra va dividir la nació, ens encantava vore com Jehovà atreia la gent sincera a la seua família unida. Tenim molt bons records d’esta bonica illa. Tot i això, després de tan sols dos anys, les autoritats van deixar que els líders religiosos ens pressionaren i la majoria dels missioners van haver de deixar el país.

Les setmanes següents van ser confuses i desconcertants. On ens enviarien? La Junta Directiva ens va assignar a Papua Nova Guinea. El setembre del 2001 vam arribar a la capital, Port Moresby.

Papua Nova Guinea: Una terra sorprenent

Encara que Papua Nova Guinea està molt a prop d’Austràlia, el seu estil de vida i cultura són molt diferents. Una vegada més, necessitàvem adaptar-nos. Aprenguérem Tok Pisin, la llengua més parlada en un país on hi ha més de 800 idiomes!

Després de tres anys en el poble de Popondetta, ens van assignar a l’obra del circuit. Mai podríem haver imaginat que Jehovà ens utilitzaria aixina. Sempre havia apreciat la guia, maduresa i habilitats d’ensenyança dels superintendents itinerants, però no em sentia capacitat per a servir en les congregacions d’esta manera. La meua meta sempre havia sigut servir com a missioner, però mai m’havia imaginat que serviria com a superintendent itinerant. Encara no em crec que Jehovà em donara esta assignació tan especial.

Si anàvem als pobles, normalment teníem una habitació amb un llit i hi havia electricitat i aigua, però quan anàvem a zones selvàtiques no sempre teníem estes comoditats. Dormíem en cabanyetes, havíem de cuinar a l’exterior en fogueres i ens rentàvem als rius. Però si hi havia cocodrils, havíem de recollir aigua en poals i llavar-nos darrere la cabanyeta.

Esta assignació va requerir més fortalesa física que en qualsevol de les anteriors. Però estàvem convençuts que si anàvem amb la força que teníem, Jehovà faria que tinguérem èxit (Jutges 6:14). Moltes de les congregacions i grups que visitàvem eren de difícil accés i estaven repartits per selves denses, marenys o muntanyes escarpades. Viatjàvem amb quatre-per-quatre, barques, avionetes i, sovint, simplement caminàvem per a trobar els nostres germans i germanes.b

Per a visitar una congregació a prop de la frontera d’Indonèsia, havíem de conduir més de 350 quilòmetres per carreteres que moltes vegades estaven en mal estat. Més de 200 vegades en la ruta vam travessar rierols i rius amb molt pocs ponts. Durant tots estos anys hem passat incomptables hores espentant i traent el nostre cotxe del fang, per a finalment trobar-nos amb els nostres volguts germans, que ens esperaven amb un gran somriure i el menjar a taula.

Quan viatjàvem a la part alta de les muntanyes amb avioneta, el pilot havia de buscar un espai entre els núvols per a trobar la pista d’aterratge. Després volàvem baixet per a comprovar que no hi havia xiquets o animals i ens preparàvem per a aterrar en una pista que estava a més de 2.100 metres d’altitud tota enfangada. De vegades l’única manera d’accedir i eixir d’estos pobles perduts era per mitjà d’una pista que acabava en un precipici.c

En moltes ocasions caminàvem per senders muntanyosos empinats o zones pantanoses amb molta calor i humitat, carregats amb motxilles plenes de publicacions i provisions. Amb la companyia dels nostres fidels germans i germanes, féiem d’estes caminates, boniques oportunitats per a tindre converses edificants i moltes anècdotes gracioses.

Estàvem d’acord amb el que va dir l’apòstol Pau a 1 Tessalonicencs 2:8: «Per això, com vos tenim un carinyo tan tendre, estàvem decidits a donar-vos la nostra vida de tant que vos havíeu fet voler». I vam descobrir que els nostres germans i germanes estaven disposats a morir per nosaltres per a protegir-nos de bandes criminals armades. Una vegada, a Leann la va amenaçar un home amb un matxet en la mà i no vaig poder fer res per ajudar-la perquè estava a l’altra part del poble. Ràpidament, un germà es va posar entre Leann i este home. El germà va poder escapar amb algunes ferides lleus amb l’ajuda d’altres germans perquè es van afanyar a retindre’l. Jehovà ens va cuidar diàriament en un país sense llei que cada vegada era més violent, per a que nosaltres cuidarem l’espiritualitat dels nostres germans i germanes.

Com Papua Nova Guinea no tenia molts recursos mèdics, era tot un repte mantindre una bona salut. En 2010, Leann va patir una infecció bacteriana que quasi li costa la vida i per això vam haver de volar a Austràlia per a rebre un tractament mèdic d’urgència. Gràcies a la força de Jehovà vam saber mantindre la calma. Finalment, els metges van trobar un antibiòtic efectiu. Un dels metges va dir: «Vosaltres heu estat treballant per a Déu, ara ell està treballant per a vosaltres». Uns mesos després vam tornar a la nostra assignació.

Molt per fer en Austràlia

Durant l’any següent, vam haver d’estar anant i tornant a Austràlia per a que Leann rebera més tractament. Finalment, en 2012, la sucursal ens va dir que ens quedàrem en Austràlia per a cuidar de la nostra salut. Després de molts anys fora, el nostre gran repte no va ser recuperar-nos físicament, sinó adaptar-nos mentalment i emocionalment. Estàvem tristos per deixar l’assignació i la nostra família espiritual que tant estimàvem. Sentíem que d’alguna manera, havíem fallat i que ja no érem tan útils per a Jehovà. Després de tant de temps, ens va costar vore Austràlia com casa nostra. Però el suport de la nostra família espiritual va ser essencial en aquell moment.

Quan Leann es va recuperar, vam servir com a precursors especials en Wollongong, al sud de Sidney, a l’estat de Nova Gal·les del Sud. Més o menys un any després, estàvem devanits d’haver rebut una invitació per a l’Escola Bíblica per a Matrimonis Cristians, ara coneguda l’Escola per a Evangelitzadors del Regne. En acabar, la sucursal d’Australàsia ens va assignar a l’obra de circuit. Durant molts anys hem visitat congregacions i grups en ciutats bullicioses, pobles aïllats al desert i poblets de pescadors. La nostra assignació actual inclou el desèrtic nord-oest d’Austràlia i tota Timor-Leste.

Mai m’hauria imaginat poder tindre una dona tan centrada espiritualment i que em donara tant de suport, ha sigut el millor regal de part de Jehovà. Leann mai s’ha queixat de cap assignació, sense importar que les condicions foren difícils o incòmodes. Quan algú li pregunta com fa per a afrontar els reptes, ella contesta: «Li ho conte tot a Jehovà». Tot seguit, quan llegix la paraula de Déu, permet que Jehovà li ensenye quina és la millor manera de pensar, sentir o actuar.

No em penedisc de deixar que Jehovà dirigira la meua vida en comptes de perseguir una carrera deportiva en este món. Me n’he adonat que Jehovà pot capacitar-nos per a complir el que ell desitja si acceptem de bona gana la faena que ell ens assigna. He aprés a fer front als reptes amb oració, demanant saviesa i esperit sant cada dia. El nostre estimat pare Jehovà ens ha donat una vida rica i plena i estem desitjant vore què més aconseguirà amb unes «gerres de fang» com nosaltres (2 Corintis 4:7).