Per què hem d’orar en el nom de Jesús?

A SOVINT, Jesús ensenyava sobre l’oració. En el seu temps, els líders religiosos jueus oraven «als cantons de les places». Per què ho feien? Perquè tots els veren. Òbviament, volien que els admiraren per la seua devoció. Molts d’ells pronunciaven llargues i repetitives oracions, com si fora necessari gastar moltes paraules per a que Déu els escoltara (Mateu 6:5-8). Jesús va ensenyar clarament que eixes pràctiques eren inútils, i així va ajudar les persones sinceres a saber què havien d’evitar quan oraven. Ara bé, ell va fer més que explicar com no s’ha d’orar.

Jesús va ensenyar que les nostres oracions han d’expressar el nostre desig que el nom de Déu siga santificat, que vinga el seu Regne i que es faça la seua voluntat. També ens va ensenyar que està bé demanar ajuda a Déu en assumptes personals (Mateu 6:9-13; Lluc 11:2-4). A més, va utilitzar exemples per a ensenyar que necessitem persistència, fe i humiltat si volem que Jehovà escolte les nostres oracions (Lluc 11:5-13; 18:1-14). I va reforçar amb el seu propi exemple el que ensenyava (Mateu 14:23; Marc 1:35).

No hi ha dubte que estes instruccions van ajudar els deixebles de Jesús a millorar la qualitat de les seues oracions. Amb tot, Jesús va esperar fins a l’última nit de la seua vida per a impartir-los la lliçó més important sobre l’oració.

«Un punt d’inflexió en la història de l’oració»

Jesús es va passar pràcticament tota aquella nit animant els seus apòstols fidels. Aquell era el moment perfecte per a revelar-los una nova ensenyança. Els va dir: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi». A continuació, els va fer una animadora promesa: «Tot allò que demanareu al Pare en nom meu, jo ho faré; així el Pare serà glorificat en el Fill. Sempre que demaneu alguna cosa en nom meu, jo la faré». I, cap al final de la conversació, els va dir: «Fins ara no heu demanat res en nom meu; demaneu i rebreu, i el vostre goig serà complet» (Joan 14:6, 13, 14; 16:24).

Quina declaració tan extraordinària! Un diccionari bíblic assenyala que allò va suposar «un punt d’inflexió en la història de l’oració». Per descomptat, Jesús no va voler dir que a partir d’aquell moment haurien de dirigir-se les oracions a ell en comptes de a Déu. Més bé, estava obrint un nou camí per a acostar-se a Jehovà.

És evident que Déu sempre ha escoltat les oracions dels seus servents fidels (1 Samuel 1:9-19; Salm 65:3 [v. 2 TNM]). No obstant, des que Déu va establir el seu pacte amb Israel, tot aquell que desitjara que les seues oracions foren escoltades havia de reconéixer que Israel era la nació que Jehovà havia triat. Més tard, a partir dels dies de Salomó, havien d’acceptar que el temple era el lloc que Déu va escollir per a que li oferiren sacrificis (Deuteronomi 9:29; 2 Cròniques 6:32, 33). Amb tot, aquell sistema d’adoració va ser transitori. Tal com va escriure l’apòstol Pau, la Llei que es va donar a Israel i els sacrificis que s’oferien en el temple eren «una ombra del món renovat i no la realitat mateixa» (Hebreus 10:1, 2). L’ombra havia de donar pas a la realitat (Colossencs 2:17). Per això, des de l’any 33 de la nostra era, tindre una relació personal amb Jehovà ja no depén d’observar la llei mosaica. Més bé, s’ha de basar en l’obediència a Jesucrist, aquell a qui la Llei assenyalava (Joan 15:14-16; Gàlates 3:24, 25).

Un nom «per damunt de tot altre nom»

Jesús va establir una base millor per a acostar-se a Jehovà. Per dir-ho així, es va comparar amb un amic poderós que obri el camí per a que Déu escolte i conteste les nostres oracions. Què fa possible que Jesús actue d’esta manera a favor nostre?

Com que tots naixem en pecat, res del que fem ni cap sacrifici que oferim pot esborrar esta taca, ni atorgar-nos el dret a tindre una amistat amb Jehovà, el Déu de la santedat (Romans 3:20, 24; Hebreus 1:3, 4). No obstant això, Jesús va entregar la seua vida humana perfecta i va pagar pels pecats de la humanitat redimible (Romans 5:12, 18, 19). Gràcies a això, tot el qui ho desitge pot obtindre una condició neta davant de Jehovà i acostar-se a ell amb «plena llibertat», sempre que exercisca fe en el sacrifici de Jesús i ore en el seu nom (Efesis 3:11, 12).

Quan orem en el nom de Jesús, expressem la nostra fe en almenys tres aspectes del paper que té en el propòsit diví: 1) És «l’anyell de Déu», i el seu sacrifici establix les bases per al perdó dels nostres pecats. 2) Va ser ressuscitat per Jehovà i ara administra com a «gran sacerdot» els beneficis del rescat. 3) Només ell és «el camí» per a acostar-nos a Jehovà en oració (Joan 1:29; 14:6; Hebreus 4:14, 15).

Quan orem en el nom de Jesús, li mostrem honra. Això és apropiat, perquè és la voluntat de Jehovà que «en el nom de Jesús tots s’agenollen [...] i tots els llavis reconeguen que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare» (Filipencs 2:10, 11). I, més important encara, orar en el nom de Jesús enaltix a Jehovà, qui va oferir el seu Fill a favor nostre (Joan 3:16).

Per a que ens adonem de lo important que és la posició que Jesús ocupa, la Bíblia utilitza diversos títols i noms per a descriure’l. Estos ens ajuden a entendre les moltes benediccions que rebem gràcies al que Jesús ha fet, està fent i farà per nosaltres (consulta el quadro «El paper vital de Jesús»). En efecte, a Jesús se li ha donat «aquell nom que està per damunt de tot altre nom»a, és a dir, tota autoritat en el cel i sobre la Terra (Filipencs 2:9; Mateu 28:18).

Més que un costum

Com hem vist, per a que Jehovà escolte les nostres oracions, hem d’oferir-les en el nom de Jesús (Joan 14:13, 14). Però mai voldríem repetir l’expressió «en el nom de Jesús» de manera automàtica o buida. Per què?

Pensa en el següent exemple. Quan reps una carta d’un comerciant, potser esta conclou com de costum amb l’expressió «atentament». Però penses que eixa expressió mostra sincerament els sentiments del comerciant, o que simplement és una fórmula de cortesia? La veritat és que l’ús del nom de Jesús en les nostres oracions ha de ser més significatiu que les paraules corteses d’una carta comercial. Encara que hem d’orar «contínuament», s’espera que ho fem «amb tot el cor», i no de manera mecànica (1 Tessalonicencs 5:17; Salm 119:145).

Com podríem evitar que les paraules «en el nom de Jesús» es convertiren en una expressió mecànica? Meditem en l’atraient personalitat de Crist. Pensem en tot el que Jesús ha fet i desitja fer per nosaltres. En les nostres oracions, donem-li gràcies a Jehovà i lloem-lo per la manera meravellosa en què ha utilitzat al seu Fill. Si ho fem aixina, augmentarà la nostra confiança en esta promesa de Jesús: «Vos ho ben assegure: tot allò que demanareu al Pare en nom meu, ell vos ho concedirà» (Joan 16:23).