Referències del Quadern d’activitats — BIBLIOTECA EN LÍNIA Watchtower

Referències del Quadern d’activitats

DEL 6 AL 12 DE JULIOL

TRESORS DE LA PARAULA DE DÉU | ÈXODE 6, 7

«Ara veuràs què faré amb el faraó»

(Èxode 6:1) El Senyor va respondre a Moisés: «Ara veuràs què faré amb el faraó: amb mà forta l’obligaré a deixar eixir els israelites, amb mà forta es veurà constret a expulsar-los del país.»

(Èxode 6:6, 7) Per això, digues als israelites de part meua: “Jo sóc el Senyor. Jo vos llevaré de damunt els treballs forçats dels egipcis i vos alliberaré de l’esclavatge. Amb el poder del meu braç vos rescataré i a ells els castigaré durament. ⁷ Faré de vosaltres el meu poble i jo seré el vostre Déu. Llavors sabreu que jo sóc el Senyor, el vostre Déu, el qui vos lleve de damunt els treballs forçats dels egipcis.

it-2 415 § 1

Moisés

També hi hagué un canvi notable en els hòmens d’Israel. Al principi, havien acceptat les credencials de Moisés, però quan el faraó va ordenar que els imposaren condicions de treball més dures, es queixaren a Moisés fins al punt que este, desanimat, li va demanar ajuda a Jehovà (Ex 4:29-31; 5:19-23). En aquell moment, l’Altíssim el va enfortir revelant-li que havia arribat el moment de complir el que Abraham, Isaac i Jacob havien estat esperant, és a dir, Jehovà anava a revelar completament el significat del seu nom a l’alliberar Israel i establir-lo com una gran nació en la terra promesa (Ex 6:1-8). Després de tot allò, els hòmens d’Israel seguiren sense escoltar a Moisés. Però després de la novena plaga, es van posar completament del seu costat, i van cooperar de tal manera que després de la dècima plaga els va poder organitzar i traure d’Egipte ordenadament, «formats en orde de batalla» (Ex 13:18).

(Èxode 7:4, 5) però el faraó no vos escoltarà. Llavors jo faré sentir el pes de la meua mà sobre els egipcis, els castigaré durament i faré eixir del país d’Egipte el meu poble, els israelites, formats com un exèrcit. ⁵ Quan alçaré la mà contra Egipte i en faré eixir els israelites, Egipte sabrà que jo sóc el Senyor.»

it-2 414 § 5, 6

Moisés

Davant del faraó en Egipte. Moisés i Aaron eren en eixe moment figures clau en una batalla de déus. Per mitjà dels sacerdots mags, els principals dels quals eren aparentment Jannes i Jambres (2Tm 3:8), el faraó va invocar el poder de tots els déus d’Egipte contra el poder de Jehovà. El primer milacre que Aaron va fer davant del faraó seguint la direcció de Moisés va demostrar la supremacia de Jehovà sobre els déus d’Egipte. Així i tot, el faraó es va tornar més obstinat (Ex 7:8-13). Més tard, després de la tercera plaga, inclús els sacerdots van haver d’admetre: «Ací hi ha la mà de Déu». I la plaga de les nafres, o úlceres, els va afectar tant que no van poder ni comparéixer davant del faraó per a oposar-se a Moisés durant eixa plaga (Ex 8:12-15 [vv. 16-19 NM]; 9:10-12).

Les plagues ablanixen a uns i endurixen a altres. Moisés i Aaron anunciaren cada una de les deu plagues. Les plagues es produïren segons s’havia anunciat, cosa que va demostrar que Moisés era el representant de Jehovà. El nom de Déu es va declarar i va arribar a ser conegut per tot Egipte. Això va tindre un efecte ablanidor en uns i enduridor en altres respecte al nom de Déu: els israelites i alguns egipcis s’ablaniren, mentres que el faraó i els seus consellers i partidaris es van endurir (Ex 9:16; 11:10; 12:29-39). En comptes de creure que havien ofés els seus déus, els egipcis sabien que era Jehovà qui estava jutjant els seus déus. Per a quan s’havien executat nou plagues «Moisés mateix era molt ben considerat a Egipte, tant pels cortesans del faraó com pel poble» (Ex 11:3).

Buscant joies en la Bíblia

(Èxode 6:3) Em vaig aparéixer a Abraham, a Isaac i a Jacob com a “Déu totpoderós”, però no m’hi vaig revelar amb el meu nom, que és “el Senyor” [Jehovà].

it-2 1140 § 4, 5

Totpoderós

Jehovà va usar el títol «Déu totpoderós» (El-Xadai) quan li va fer a Abraham la promesa referent al naixement d’Isaac, una promesa que requeria gran fe en el poder de Jehovà per a complir-la. A partir d’aquell moment, aquell títol es va utilitzar per a referir-se a Déu com aquell que beneiria a Isaac i Jacob com a hereus del pacte abrahàmic (Gn 17:1; 28:3; 35:11; 48:3).

En harmonia amb esta idea, Jehovà va dir a Moisés temps després: «Em vaig aparéixer a Abraham, a Isaac i a Jacob com a “Déu totpoderós” [be’El-Xadai], però no m’hi vaig revelar amb el meu nom, que és “el Senyor” [Jehovà]» (Ex 6:3). Estes paraules no podien significar que aquells patriarques no conegueren el nom de Jehovà, ja que tant ells com els seus avantpassats el gastaven a sovint (Gn 4:1, 26; 14:22; 27:27; 28:16). De fet, en el llibre de Gènesi, on es relaten les vides dels patriarques, el terme «totpoderós» apareix només 6 vegades, mentres que el nom personal de Jehovà apareix 172 vegades en el text hebreu original. No obstant això, encara que els patriarques havien entés per la seua experiència que Déu mereixia el títol «totpoderós», no havien tingut oportunitat d’apreciar a plenitud el significat i les implicacions del seu nom personal, Jehovà. The Illustrated Bible Dictionary (edició de J. D. Douglas, 1980, vol. 1, pàg. 572) comenta a este respecte: «La revelació anterior donada als patriarques es referia a promeses que pertanyien a un futur llunyà; significava que podien confiar que Ell, Yahweh, era un Déu (el) capaç (un possible significat de xadai) de complir-les. La revelació en l’esbarzer va ser més gran i més personal, ja que el poder de Déu i la Seua presència immediata i permanent estaven implícits en el nom familiar de Yahweh».

(Èxode 7:1) El Senyor digué a Moisés: «Davant el faraó tindràs l’autoritat d’un déu, i el teu germà Aaron serà el teu profeta.

it-2 414 § 2

Moisés

La falta de confiança en si mateix no va desqualificar a Moisés. No obstant, Moisés va demostrar falta de confiança en si mateix i va insistir que no era capaç de parlar amb fluïdesa. Ací trobem un Moisés canviat, un home prou diferent d’aquell que s’havia oferit per pròpia voluntat com a alliberador d’Israel 40 anys arrere. No deixava de dir-li a Jehovà els inconvenients que trobava, fins al punt que li va demanar que l’excusara d’aquella comissió. Encara que Déu es va enfadar, no va rebutjar a Moisés, sinó que va designar el seu germà Aaron per a que fora el seu portaveu. Com Moisés era el representant de Déu, seria per a Aaron com «déu», i Aaron parlaria en representació de Moisés. Més tard, quan es van trobar amb els hòmens de més edat d’Israel i quan s’enfrontaren al faraó, sembla que Déu li va donar a Moisés instruccions i manaments, i este li’ls va comunicar a Aaron per a que parlara davant del faraó —un successor del faraó de qui Moisés havia fugit quaranta anys abans (Ex 2:23; 4:10-17). Posteriorment, Jehovà es va referir a Aaron com «profeta» de Moisés, volent dir que, igual que Moisés era el profeta de Déu, dirigit per Ell, Aaron seria dirigit per Moisés. També li va dir a Moisés que tindria «l’autoritat d’un déu» davant del faraó, és a dir, que rebria poder i autoritat de part de Déu sobre el faraó, de manera que no tenia per què tindre por del rei d’Egipte (Ex 7:1, 2).

Lectura de la Bíblia

(Èxode 6:1-15) El Senyor va respondre a Moisés: «Ara veuràs què faré amb el faraó: amb mà forta l’obligaré a deixar eixir els israelites, amb mà forta es veurà constret a expulsar-los del país.» ² Déu va dir a Moisés: «Jo sóc el Senyor. ³ Em vaig aparéixer a Abraham, a Isaac i a Jacob com a “Déu totpoderós”, però no m’hi vaig revelar amb el meu nom, que és “el Senyor”. ⁴ Vaig fer amb ells la meua aliança i els vaig prometre que els donaria el país de Canaan, on ells ja vivien com a immigrants. ⁵ Ara he sentit els gemecs dels israelites, esclavitzats pels egipcis, i m’he recordat de la meua aliança. ⁶ Per això, digues als israelites de part meua: “Jo sóc el Senyor. Jo vos llevaré de damunt els treballs forçats dels egipcis i vos alliberaré de l’esclavatge. Amb el poder del meu braç vos rescataré i a ells els castigaré durament. ⁷ Faré de vosaltres el meu poble i jo seré el vostre Déu. Llavors sabreu que jo sóc el Senyor, el vostre Déu, el qui vos lleve de damunt els treballs forçats dels egipcis. ⁸ Després vos conduiré al país que vaig prometre a Abraham, a Isaac i a Jacob, i vos el donaré en possessió. Vos ho dic jo, el Senyor.”» ⁹ Moisés va anunciar tot això als israelites, però ells no el van escoltar: estaven abatuts per la duresa del treball. ¹⁰ El Senyor digué a Moisés: ¹¹ «Vés a parlar amb el faraó, el rei d’Egipte, perquè deixe eixir els israelites del país.» ¹² Moisés respongué al Senyor: «Ni tan sols els israelites no m’han escoltat. ¿Com m’ha d’escoltar el faraó, a mi que no em sé expressar?» ¹³ El Senyor va parlar amb Moisés i Aaron i els ordenà que anaren a trobar els israelites i el faraó, per fer eixir els israelites del país d’Egipte. ¹⁴ Aquests són els principals llinatges israelites: Fills de Rubén, el primogènit d’Israel: Hanoc, Pal·lú, Hesron i Carmí. Aquests són els clans dels descendents de Rubén. ¹⁵ Fills de Simeó: Jemuel, Jamín, Óhad, Jaquín, Sóhar i Xaül, el fill de la cananea. Aquests són els clans dels descendents de Simeó.

«Ara veuràs què faré amb el faraó»

MILLORA EN LA PREDICACIÓ

Exemples de conversacions

(Jaume 1:13) Que ningú, quan és provat, no diga: «És Déu qui em tempta.» Perquè Déu no pot tenir temptacions de fer el mal, i ell no tempta ningú.

(1 Joan 5:19) També sabem que nosaltres som de Déu i que el món sencer està sotmés al Maligne.

Discurs

w15 15/1 9 § 6, 7

Donem gràcies a Jehovà

⁶ Com podem imitar l’exemple de Pau? Per a cultivar i expressar gratitud, hem de meditar en el que Jehovà ha fet per nosaltres a nivell personal (Sl 116:12). Si et preguntaren quines benediccions de part de Jehovà valores més, què contestaries? Mencionaries la teua amistat amb Jehovà? Pensaries en el sacrifici del rescat, que fa possible el perdó dels nostres pecats? Nomenaries els germans que han estat al teu costat en moments difícils? Segurament, també mencionaries el teu volgut cònjuge o els teus fills. Si dediquem temps a meditar en estes boniques benediccions de part del nostre Pare Jehovà, el nostre cor s’omplirà de gratitud i ens sentirem impulsats a donar gràcies cada dia (llig Salm 92:2, 3 [vv. 1, 2 NM]).

⁷ Quan tenim clar en la nostra ment i el nostre cor les benediccions que hem rebut, ens naix donar-li gràcies a Jehovà (Sl 95:2; 100:4, 5). Molts només oren per a demanar-li coses. Nosaltres, en canvi, sabem que a Jehovà li agrada que li donem les gràcies pel que tenim. La Bíblia conté moltes oracions sentides d’agraïment, com les d’Anna i Ezequies (1Sa 2:1-10; Is 38:9-20). Imitem la seua actitud i donem-li gràcies a Jehovà pel que ha fet per nosaltres (1Te 5:17, 18). Això ens beneficiarà molt: ens sentirem més animats, el nostre amor per Jehovà creixerà i ens acostarem més a ell (Jm 4:8).

DEL 13 AL 19 DE JULIOL

TRESORS DE LA PARAULA DE DÉU | ÈXODE 8, 9

«L’orgullós faraó contribuïx al compliment del propòsit de Déu sense saber-ho»

(Èxode 8:11 [v. 15 NM]) Però quan el faraó va veure que havia tornat la calma, va endurir el seu cor i no escoltà Moisés i Aaron, tal com el Senyor havia anunciat.

it-2 1105

Obstinació

En els seus tractes amb la humanitat, Jehovà Déu ha permés amb paciència que certes persones i nacions continuen existint a pesar de meréixer la mort (Gn 15:16; 2Pe 3:9). Mentres que alguns van respondre favorablement a esta concessió al fer-se mereixedors de la Seua misericòrdia (Js 2:8-14; 6:22, 23; 9:3-15), altres es van endurir encara més contra Jehovà i el seu poble (Dt 2:30-33; Js 11:19, 20). Com Jehovà no impedix que algunes persones es facen obstinades, la Bíblia diu que «deixa que qui ell desitja es faça obstinat» o que «els ha endurit el cor». Quan finalment executa venjança sobre els obstinats, demostra el seu gran poder i fa que es conega el seu nom (compara-ho amb Ex 4:21; Jn 12:40; Rm 9:14-18).

(Èxode 8:14, 15 [vv. 18, 19 NM]) Els mags egipcis també provaren de fer eixir mosquits amb els seus encanteris, però no van poder. Els mosquits havien cobert els hòmens i els animals. ¹⁵ Llavors els mags van dir al faraó: «Ací hi ha la mà de Déu.» Però el cor del faraó es va endurir i no escoltà Moisés i Aaron, tal com el Senyor havia anunciat.

(Èxode 9:15-17) Si haguera alçat la meua mà per a castigar-vos amb la pesta, tu i el teu poble hauríeu desaparegut de la terra. ¹⁶ Però t’he volgut mantenir amb vida per a mostrar-te el meu poder i perquè la meua anomenada arribe a tota la terra. ¹⁷ Ara tu continues alçant-te com una barrera per no deixar eixir el meu poble.

it-1 1227 § 3-5

Maldat

A més, Jehovà utilitza les circumstàncies de tal manera que els malvats, sense saber-ho, col·laboren amb el seu propòsit. Encara que se li oposen, ell pot refrenar-los fins on siga necessari per a ajudar els seus servents a mantindre’s íntegres, i inclús pot fer que les accions dels malvats realcen la justícia divina (Rm 3:3-5, 23-26; 8:35-39; Sl 76:11 [v. 10 NM]). Esta idea s’expressa en Proverbis 16:4: «El Senyor ha fet cada cosa amb un propòsit: fins el malvat ha estat fet per al dia del juí».

Un exemple d’açò és el del faraó, a qui Jehovà va fer saber per mitjà de Moisés i Aaron que havia d’alliberar els israelites de l’esclavitud. Déu no va fer malvat a este governant egipci, però sí que va permetre que continuara vivint i també va fer que les circumstàncies mostraren que era malvat i que mereixia la mort. El motiu pel qual Jehovà va actuar aixina es revela en Èxode 9:16: «T’he volgut mantenir amb vida per a mostrar-te el meu poder i perquè la meua anomenada arribe a tota la terra».

Les deu plagues abocades sobre Egipte, les quals culminaren amb la destrucció del faraó i els seus exèrcits en el mar Roig, van ser una demostració impressionant del poder de Jehovà (Ex 7:14–12:30; Sl 78:43-51; 136:15). Les nacions veïnes encara parlaven d’este succés molts anys després, de tal manera que el nom de Déu va ser declarat per tota la terra (Js 2:10, 11; 1Sa 4:8). Si Jehovà haguera executat immediatament al faraó, esta gran mostra del seu poder a favor de la seua glòria i de l’alliberament del seu poble no hauria sigut possible.

Buscant joies en la Bíblia

(Èxode 8:17 [v. 21 NM]) Si no el deixes eixir, jo enviaré una invasió de taves sobre tu, sobre els teus cortesans i sobre el teu poble. Es ficaran fins i tot dins les cases. Les cases i tota la terra d’Egipte quedaran plenes de taves;

it-2 1077

Tave

No se sap amb certesa quina classe d’insecte en particular designa la paraula hebrea que apareix en les escriptures al parlar de la quarta plaga d’Egipte, la primera que no va afectar els israelites en Goixen (Ex 8:17, 18, 20, 25, 27 [vv. 21, 22, 24, 29, 31 NM]; Sl 78:45; 105:31). Arov s’ha traduït com «taves» (BVI, NM), «mosca» (Salteri de la Seu de València, s. XV), «mosques molt males» (Bíblia del segle XIV) o «mosca canina» (Salteri de J. Roís de Corella, 1490).

El terme valencià tave inclou diversos insectes de les famílies dels tabànids i èstrids. La femella dels taves forada la pell dels animals i persones per a xuplar-los la sang. Els èstrids en estadi larval viuen com a paràsits en els cossos d’animals i persones; els que infecten als humans es troben en els tròpics. Per tant, una plaga de taves degué causar molt de patiment als egipcis i els seus ramats, i en alguns casos, inclús la mort.

(Èxode 8:21-23 [vv. 25-27 NM]) El faraó va cridar Moisés i Aaron i els digué: «Aneu a oferir sacrificis al vostre Déu, però dins del país.» ²² Moisés li va respondre: «No convé que ho fem ací, perquè els sacrificis que oferim al Senyor, el nostre Déu, són una cosa abominable per als egipcis i, si ens veuen oferir aquests sacrificis, segur que ens apedregaran. ²³ Anirem desert enllà, a una distància de tres dies de camí, i allí oferirem sacrificis al Senyor, el nostre Déu, tal com ell ens té manat.»

w04 15/3 25 § 9

Punts destacats del llibre d’Èxode

8:22, 23 (vv. 26, 27 NM). Per què va dir Moisés que els sacrificis dels israelites serien «una cosa abominable per als egipcis»? En Egipte es veneraven molts animals diferents. El fet de mencionar que anaven a sacrificar alguns d’eixos animals feia que cobrara més força i fora més persuasiva la insistència de Moisés d’anar al desert a fer sacrificis a Jehovà.

Lectura de la Bíblia

(Èxode 7:26–8:15 [8:1-19 NM]) El Senyor va dir a Moisés: «Vés a trobar el faraó i digues-li: “Això diu el Senyor: Deixa eixir el meu poble perquè m’adore. ²⁷ Si et negues a deixar-lo eixir, enviaré a tot el teu territori una invasió de granotes. ²⁸ El Nil se n’omplirà de tal manera que pujaran i entraran al teu palau, a la teua habitació i al teu llit; es ficaran també a les cases dels teus cortesans i a les del teu poble, i fins i tot als forns i a les pasteres. ²⁹ Les granotes pujaran del riu fins a tu, fins al teu poble i fins als teus cortesans.”» 8 El Senyor va dir encara a Moisés: «Digues a Aaron: “Estén la mà amb el bastó cap als rius, els canals i els estanys, i que pugen les granotes al país d’Egipte.”» ² Aaron va estendre la mà cap a les aigües d’Egipte, i les granotes van pujar i cobriren tot el país. ³ Però els mags egipcis van fer el mateix amb els seus encanteris i feren pujar les granotes al país d’Egipte. ⁴ Llavors el faraó va cridar Moisés i Aaron i els digué: «Pregueu al Senyor que aparte les granotes de mi i del meu poble, i jo deixaré eixir els israelites perquè vagen a oferir sacrificis al Senyor.» ⁵ Moisés li va respondre: «Digna’t assenyalar tu mateix en quin moment he de pregar per tu, pels teus cortesans i pel teu poble, perquè desapareguen les granotes de prop de tu i de les teues cases i en queden només al Nil.» ⁶ Ell va dir: «Demà mateix.» Moisés afegí: «Ho faré tal com demanes, i així sabràs que no hi ha ningú com el Senyor, el nostre Déu. ⁷ Les granotes s’apartaran de tu, de les teues cases, dels teus cortesans i del teu poble; només en quedaran al Nil.» ⁸ Moisés i Aaron eixiren de parlar amb el faraó, i Moisés va demanar al Senyor que allunyara les granotes que havia enviat contra ell. ⁹ El Senyor va fer el que Moisés li demanava. Les granotes que hi havia a les cases, als patis i als camps van morir. ¹⁰ En van recollir piles i piles, que van empudegar el país. ¹¹ Però quan el faraó va veure que havia tornat la calma, va endurir el seu cor i no escoltà Moisés i Aaron, tal com el Senyor havia anunciat. ¹² El Senyor va dir a Moisés: «Digues a Aaron: “Estén el teu bastó i dóna un colp a la pols de la terra, perquè la pols es convertisca en mosquits per tot el país d’Egipte.”» ¹³ Ells ho van fer així. Aaron va estendre la seua mà amb el bastó i donà un colp a la pols de la terra. Els mosquits van cobrir hòmens i animals: tota la pols de la terra s’havia convertit en mosquits a tot el país d’Egipte. ¹⁴ Els mags egipcis també provaren de fer eixir mosquits amb els seus encanteris, però no van poder. Els mosquits havien cobert els hòmens i els animals. ¹⁵ Llavors els mags van dir al faraó: «Ací hi ha la mà de Déu.» Però el cor del faraó es va endurir i no escoltà Moisés i Aaron, tal com el Senyor havia anunciat.

L’orgullós faraó contribuïx al compliment del propòsit de Déu sense saber-ho

(Èxode 8:11 [v. 15 NM]) Però quan el faraó va veure que havia tornat la calma, va endurir el seu cor i no escoltà Moisés i Aaron, tal com el Senyor havia anunciat.

(Proverbis 16:18) L’orgull s’encamina al desastre, l’arrogància acaba per terra.

VISQUEM COM A CRISTIANS

Sigues humil: no t’alabes a tu mateix

(Proverbis 27:2) Que t’alabe la boca d’un altre, la paraula d’un estrany, no la teua. I vosaltres, jóvens, sotmeteu-vos als ancians.

(1 Pere 5:5) Revestiu-vos tots d’humilitat els uns envers els altres, perquè Déu s’enfronta als orgullosos, però concedeix als humils la seua gràcia.

Sigues humil quan els altres t’alaben

(Proverbis 15:23) Una bona resposta dóna alegria: una paraula oportuna, com és, d’agradable!

(Proverbis 31:10) Una dona forta, qui la trobarà? És més preciosa que les perles.

(Proverbis 31:28) Els fills van a felicitar-la, el marit en canta les alabances:

DEL 20 AL 26 DE JULIOL

TRESORS DE LA PARAULA DE DÉU | ÈXODE 10, 11

«Moisés i Aaron mostren un gran valor»

(Èxode 10:3-6) Moisés i Aaron anaren a trobar el faraó i li van dir: «Això diu el Senyor, el Déu dels hebreus: “Quant de temps tardaràs encara a doblegar-te davant de mi? Deixa eixir el meu poble perquè m’adore. ⁴ Si t’hi negues, demà mateix faré venir les llagostes al teu territori. ⁵ Cobriran tota la superfície del país, fins al punt que ni es podrà veure la terra. Devoraran tot el que s’havia salvat de la pedregada i tots els arbres que han tret fulla en els vostres camps. ⁶ Ompliran els teus palaus, les cases dels teus cortesans i les de tots els egipcis. Cap dels teus avantpassats no ha vist mai una invasió tan gran des del dia que començaren a existir sobre la terra.”»

w09 15/7 20 § 6

Imita a Jesús: predica amb valentia

⁶ Pensa també en la valentia que va demostrar Moisés quan va parlar amb el faraó, un governant a qui es considerava, no només com un representant dels déus, sinó com un déu en si mateix, el fill de Ra, déu del Sol. És probable que este rei fera lo mateix que altres faraons i adorara la seua pròpia imatge. Este poderós, arrogant i obstinat monarca no estava acostumat al fet que els altres li digueren el que havia de fer. La seua paraula era llei. Va ser davant d’este home que Moisés, un dòcil pastor, hagué de comparéixer en repetides ocasions i sense invitació. I què havia de fer? Demanar-li al faraó que deixara eixir del país milions d’esclaus israelites i advertir-li que, si no ho feia, Déu castigaria a Egipte amb plagues devastadores. Creus que Moisés va necessitar valentia? Clar que sí! (Nm 12:3; He 11:27)

(Èxode 10:24-26) El faraó va cridar Moisés i li digué: «Aneu a adorar el Senyor. Vos podeu endur també els vostres fills, però els ramats de vaques i d’ovelles han de quedar-se ací.» ²⁵ Moisés va replicar: «¿Ens les donaràs tu, les víctimes per als sacrificis i els holocaustos que hem d’oferir al Senyor, el nostre Déu? ²⁶ Els nostres ramats també vindran amb nosaltres; ací no hi quedarà ni un sol animal. Les víctimes per al culte del Senyor, el nostre Déu, les hem de prendre dels nostres ramats; i fins que serem allí no sabrem què li hem d’oferir.»

(Èxode 10:28) El faraó digué a Moisés: «Vés-te’n d’ací i no t’atrevisques més a presentar-te davant meu. El dia que tornes, moriràs.»

(Èxode 11:4-8) Moisés va dir al faraó: «Això diu el Senyor: “Cap a mitjanit passaré pel mig d’Egipte ⁵ i moriran tots els seus primogènits, des del primogènit del faraó regnant fins al de l’esclava que treballa amb la mola, i també les primeres cries de tots els animals. ⁶ En tot el país d’Egipte s’alçarà un clam tan gran com no se n’hi ha sentit mai cap ni se n’hi sentirà mai cap més. ⁷ Però entre els israelites ni se sentirà el lladruc d’un gos; a ells i als seus animals no els passarà res, perquè sapieu que el Senyor fa una distinció entre Egipte i Israel.” ⁸ Llavors tots aquests cortesans que ara t’envolten a tu, oh faraó, vindran a prosternar-se davant de mi i em diran: “Vés-te’n amb tot el poble que et segueix.” Després d’això, me n’aniré.» Moisés se’n va anar indignat de davant el faraó.

it-2 415 § 2

Moisés

Va necessitar valor i fe per a enfrontar-se al faraó. Moisés i Aaron estigueren a l’altura de les circumstàncies només gràcies a la força que van rebre de l’esperit de Jehovà. Imagina’t l’esplendor de la cort del faraó, el rei de la potència mundial indiscutible d’aquell temps. L’altiu faraó, considerat com un déu, estava envoltat pels seus consellers, comandants militars, guardes i esclaus. També estaven els líders religiosos, els sacerdots mags, qui eren els principals opositors de Moisés. Estos hòmens eren, a banda del faraó, els més influents de l’imperi. Tot este impressionant desplegament tenia el propòsit de donar suport al faraó i per extensió als déus d’Egipte. En este context, Moisés i Aaron es presentaren davant del faraó no només una volta, sinó unes quantes. El cor del faraó s’enduria cada volta més perquè estava decidit a no perdre els seus valuosos esclaus hebreus. De fet, després d’anunciar l’octava plaga, Moisés i Aaron van ser expulsats de davant del faraó. I després de la novena, se’ls va ordenar que no intentaren presentar-se més davant d’ell, o moririen (Ex 10:11, 28).

Buscant joies en la Bíblia

(Èxode 10:1, 2) El Senyor va dir a Moisés: «Vés a trobar el faraó. Jo he endurit el seu cor i el dels seus cortesans, perquè vull fer aquests prodigis enmig d’ells. ² Així podràs explicar als teus fills i als teus néts com m’he burlat dels egipcis i quins prodigis he obrat enmig d’ells. I vosaltres sabreu que jo sóc el Senyor.»

w95 1/9 11 § 11

Testimonis contra el déu fals

¹¹ Mentres els israelites encara estaven en Egipte, Jehovà li va dir a Moisés: «Vés a trobar el faraó. Jo he endurit el seu cor i el dels seus cortesans, perquè vull fer aquests prodigis enmig d’ells. Així podràs explicar als teus fills i als teus néts com m’he burlat dels egipcis i quins prodigis he obrat enmig d’ells. I vosaltres sabreu que jo sóc el Senyor» (Èxode 10:1, 2). Els israelites obedients parlarien als seus fills sobre els fets poderosos de Jehovà. Estos, per la seua part, també en parlarien als seus propis fills, i les generacions posteriors farien lo mateix. D’esta manera, tots recordarien les obres poderoses de Jehovà. Igualment, els pares de hui en dia tenen la responsabilitat de parlar de la veritat als seus fills (Deuteronomi 6:4-7; Proverbis 22:6).

(Èxode 11:7) Però entre els israelites ni se sentirà el lladruc d’un gos; a ells i als seus animals no els passarà res, perquè sapieu que el Senyor fa una distinció entre Egipte i Israel.”

it-1 895 § 7

Èxode

D’esta manera, per mitjà d’una manifestació espectacular del seu poder, Jehovà va enaltir el seu nom i va alliberar a Israel. Quan ja estaven fora de perill en la vora oriental del mar Roig, Moisés va entonar càntics amb els israelites, mentres la seua germana Míriam, la profetessa, agarrava el tamborí, i totes les dones la seguien, dansant, tocant tamborins i contestant amb cançó als hòmens (Ex 15:1, 20, 21). S’havia fet evident que hi havia una total distinció entre Israel i els seus enemics. Una volta eixiren d’Egipte, no es va permetre a cap home ni bèstia que els ferira; ni tan sols un gos els grunyiria ni menejaria la llengua contra ells (Ex 11:7). Encara que el relat d’Èxode no diu que el faraó entrara en el mar amb els seus exèrcits i fora destruït, el Salm 136:15 sí que especifica que Jehovà «hi afonà el faraó amb el seu exèrcit».

Lectura de la Bíblia

(Èxode 10:1-15) El Senyor va dir a Moisés: «Vés a trobar el faraó. Jo he endurit el seu cor i el dels seus cortesans, perquè vull fer aquests prodigis enmig d’ells. ² Així podràs explicar als teus fills i als teus néts com m’he burlat dels egipcis i quins prodigis he obrat enmig d’ells. I vosaltres sabreu que jo sóc el Senyor.» ³ Moisés i Aaron anaren a trobar el faraó i li van dir: «Això diu el Senyor, el Déu dels hebreus: “Quant de temps tardaràs encara a doblegar-te davant de mi? Deixa eixir el meu poble perquè m’adore. ⁴ Si t’hi negues, demà mateix faré venir les llagostes al teu territori. ⁵ Cobriran tota la superfície del país, fins al punt que ni es podrà veure la terra. Devoraran tot el que s’havia salvat de la pedregada i tots els arbres que han tret fulla en els vostres camps. ⁶ Ompliran els teus palaus, les cases dels teus cortesans i les de tots els egipcis. Cap dels teus avantpassats no ha vist mai una invasió tan gran des del dia que començaren a existir sobre la terra.”» ⁷ Els cortesans del faraó li van dir: «Fins quan serà aquest home un parany per a nosaltres? Deixa eixir aquesta gent i que vagen a adorar el Senyor, el seu Déu. ¿No veus que Egipte acabarà destruït?» ⁸ Llavors tornaren a cridar Moisés i Aaron a la presència del faraó. Ell els va dir: «Aneu i adoreu el Senyor, el vostre Déu. Qui sou els qui heu d’anar-hi?» ⁹ Moisés va respondre: «Hem d’anar-hi tots, amb els nostres jóvens i els nostres vells, els nostres fills i les nostres filles, i hem d’endur-nos també els ramats d’ovelles i de vaques, perquè hem de celebrar una gran festa en honor del Senyor.» ¹⁰ El faraó els digué: «Que el Senyor siga amb vosaltres, si vos penseu que vos deixaré eixir amb els vostres fills! ¿Veieu com porteu males intencions? ¹¹ Això no pot ser! A adorar el Senyor, només hi aniran els hòmens! No és el que volíeu?» Moisés i Aaron van ser expulsats de davant el faraó. ¹² Llavors el Senyor va dir a Moisés: «Estén la mà cap a Egipte, i que pugen les llagostes. Cobriran tot el país d’Egipte i devoraran tota l’herba dels camps, tot el que es va salvar de la pedregada.» ¹³ Moisés va alçar el seu bastó cap al país d’Egipte i el Senyor va fer que es girara un vent de llevant durant tot el dia i tota la nit. Al matí, el vent de l’est havia portat les llagostes. ¹⁴ Van envair tot el país d’Egipte i es van escampar per tot el territori. Mai no hi ha hagut a Egipte una quantitat tan gran de llagostes, ni n’hi haurà mai més cap. ¹⁵ Cobrien la superfície de la terra fins al punt que el país va quedar enfosquit. Les llagostes van devorar l’herba i la fruita dels arbres que s’havien salvat de la pedregada. En tot el país d’Egipte no va quedar res de verd, ni als arbres ni als camps.

Moisés i Aaron mostren un gran valor

(Èxode 10:28) El faraó digué a Moisés: «Vés-te’n d’ací i no t’atrevisques més a presentar-te davant meu. El dia que tornes, moriràs.»

(Hebreus 11:27) Gràcies a la fe, va abandonar el país d’Egipte sense témer la indignació del rei i, com que anava veient el Déu invisible, es mantingué ferm i constant.

VISQUEM COM A CRISTIANS

Què ens ensenya la creació sobre la valentia?

(Job 12:7, 8) Pregunta, doncs, a les bèsties i t’instruiran, o bé als ocells, i seràs instruït. ⁸ Parla amb la terra i aprendràs, t’ho explicaran els peixos de la mar.

DEL 27 DE JULIOL AL 2 D’AGOST

TRESORS DE LA PARAULA DE DÉU | ÈXODE 12

«El significat de la Pasqua per als cristians»

(Èxode 12:5-7) L’animal ha de ser sense cap defecte, mascle i d’un any. Podeu prendre tant un anyell com un cabrit. ⁶ L’heu de guardar fins al dia catorze del mes, i tots els de la comunitat d’Israel el degollareu a poqueta nit d’aquell dia. ⁷ Després preneu la sang i poseu-ne als dos muntants i al llindar de les cases on vos el menjareu.

w07 1/1 20 § 4

Estaràs ple de joia

⁴ Jesús va morir el 14 de nissan de l’any 33. Tots els anys, en eixa data, se celebrava amb alegria la Pasqua en Israel. Eixe dia les famílies s’ajuntaven en un sopar i menjaven un corder sense defectes. D’esta manera, els israelites recordaven la importància de la sang del corder que havia salvat els primogènits israelites quan l’àngel de la mort va acabar amb tots els primogènits dels egipcis el 14 de nissan de l’any 1513 abans de la nostra era (Èxode 12:1-14). El corder pasqual va prefigurar a Jesús, de qui l’apòstol Pau va dir: «Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat» (1 Corintis 5:7). Igual que la sang del corder pasqual, la sang que va derramar Jesús proveïx la salvació per a molts (Joan 3:16, 36).

(Èxode 12:12, 13) Aquella nit travessaré el país d’Egipte i faré morir tots els seus primogènits, tant els dels hòmens com els dels animals, i faré justícia contra els déus d’Egipte. Jo sóc el Senyor. ¹³ La sang serà el senyal a les cases on vosaltres viviu. Quan veuré la sang, passaré de llarg i, quan castigue el país d’Egipte, no caurà damunt vostre la plaga de l’extermini.

it-2 603 § 3

Pasqua

Alguns aspectes de la celebració de la Pasqua es compliren en Jesús. Un d’ells va ser que els primogènits es van salvar de la mort a mans de l’àngel destructor gràcies a la sang aspergida en les cases d’Egipte. Pau es referix als cristians ungits com l’assemblea dels primogènits (He 12:23), i a Crist, com el seu alliberador per mitjà de la seua sang (1Te 1:10; Ef 1:7). Un altre aspecte va ser que no se li havia de trencar cap os al corder pasqual. S’havia profetitzat que a Jesús no li trencarien cap os, i això es va complir quan va morir (Sl 34:21 [v. 20 NM]; Jn 19:36). D’esta manera, la Llei, que incloïa la Pasqua celebrada pels jueus durant segles, va proveir una ombra de les coses per vindre i que assenyalaven a Jesucrist, «l’anyell de Déu» (He 10:1; Jn 1:29).

(Ex 12:24-27) Compliu aquesta orde; és un decret perpetu per a vosaltres i els vostres fills. ²⁵ Quan haureu entrat al país que el Senyor vos donarà, tal com va prometre, continuareu observant aquest ritu. ²⁶ I quan els vostres fills vos pregunten: “Què significa per a vosaltres aquest ritu?”, ²⁷ respondreu: “És el sacrifici de la Pasqua en honor del Senyor. A Egipte, ell va passar de llarg davant les cases dels israelites: mentre castigava els egipcis, estalviava les nostres cases.”» Llavors el poble s’agenollà i es prosternà.

w13 15/12 20 § 13, 14

«Tingueu aquest dia com un memorial»

¹³ A mesura que les noves generacions creixien, es transmetien lliçons importants de pares a fills. Una d’estes lliçons era que Jehovà pot protegir els seus servents. Els xiquets aprenien que Jehovà no és una deïtat abstracta o llunyana, sinó un Déu viu i real que s’interessa pel seu poble i actua a favor d’ell. Això va quedar demostrat quan Jehovà va protegir la vida dels primogènits israelites «mentre castigava els egipcis».

¹⁴ Hui en dia, els pares cristians no seguixen l’antic costum de relatar-los cada any als seus fills el significat d’aquella Pasqua. No obstant, pares, ¿els ensenyeu als vostres fills la mateixa lliçó, que Déu protegix el seu poble? ¿Els demostreu que esteu convençuts que Jehovà continua sent el Salvador dels seus servents? (Sl 27:11; Is 12:2) ¿I com ho feu, amb una sessió d’estudi pesada o amb una conversació agradable? Assegureu-vos d’ensenyar a la vostra família esta lliçó per a que continue creixent espiritualment.

Buscant joies en la Bíblia

(Èxode 12:12) Aquella nit travessaré el país d’Egipte i faré morir tots els seus primogènits, tant els dels hòmens com els dels animals, i faré justícia contra els déus d’Egipte. Jo sóc el Senyor.

it-2 601 § 5

Pasqua

Les deu plagues sobre Egipte van ser un juí contra els déus egipcis, especialment la dècima, la que va fer morir els primogènits (Ex 12:12). Com el moltó (el mascle de l’ovella) era l’animal sagrat del déu Ra, el fet d’aspergir la sang del corder pasqual sobre els muntants de les portes seria una blasfèmia per als egipcis. El bou també era sagrat, per això la mort dels primogènits dels bous també seria un colp al déu Osiris. A més, com al mateix faraó també se l’adorava com a fill de Ra, la mort del seu primogènit faria evident la impotència tant de Ra com del faraó.

(Èxode 12:14-16) Tingueu aquest dia com un memorial i celebreu-lo amb una festa de pelegrinatge en honor del Senyor. És una institució perpètua. Totes les generacions l’han de celebrar. ¹⁵ Durant set dies menjareu pa sense rent. El primer dia fareu desaparéixer el rent de les vostres cases, perquè si des del primer dia fins al seté algú menja pa fermentat, serà exclòs del poble d’Israel. ¹⁶ El primer dia i el seté són dies d’aplec sagrat. Aquests dies no heu de fer cap treball; podreu preparar només el menjar que necessite cadascú.

it-1 548 § 7

Aplec

Una característica singular d’estos «dies d’aplec sagrat» era que no es permetia fer cap treball laboriós. Per exemple, el primer i el sèptim dia de la festa dels Àzims eren «dies d’aplec sagrat», dels quals Jehovà va dir: «Aquests dies no heu de fer cap treball; podreu preparar només el menjar que necessite cadascú» (Ex 12:15, 16). No obstant, durant eixos dies els sacerdots estaven molt ocupats oferint sacrificis a Jehovà (Lv 23:37, 38), cosa que no violava el manament de no fer treballs quotidians. Amb tot, estes ocasions no eren períodes d’oci per a la gent, sinó que era un temps per a beneficiar-se espiritualment. Cada dissabte, el poble es reunia per a adorar a Jehovà en públic i rebre instrucció. Eixe dia es beneficiaven de la lectura pública i de l’explicació de la Paraula escrita de Déu, igual que es faria més tard en les sinagogues (Fets 15:21). Per tant, com la gent no feia cap treball laboriós durant el dissabte o altres «dies d’aplec sagrat», podien dedicar-se a orar i meditar en el Creador i els seus propòsits (consulta ASSEMBLEA).

Lectura de la Bíblia

(Èxode 12:1-20) El Senyor va dir a Moisés i a Aaron en el país d’Egipte: ² «Aquest mes serà per a vosaltres el primer dels mesos de l’any. ³ Parleu a tota la comunitat d’Israel. Digueu-los: “El dia deu d’aquest mes preneu un anyell o un cabrit per família, un per cada casa. ⁴ Si una família és massa menuda per a menjar-se’l, que s’ajunte amb els veïns més pròxims fins a completar el nombre de persones, comptant quantes en calen per a poder-se’l menjar. ⁵ L’animal ha de ser sense cap defecte, mascle i d’un any. Podeu prendre tant un anyell com un cabrit. ⁶ L’heu de guardar fins al dia catorze del mes, i tots els de la comunitat d’Israel el degollareu a poqueta nit d’aquell dia. ⁷ Després preneu la sang i poseu-ne als dos muntants i al llindar de les cases on vos el menjareu. ⁸ Mengeu-ne la carn aquella mateixa nit. L’heu de menjar rostida, amb pa sense rent i amb herbes amargues. ⁹ No mengeu gens de carn crua o bullida, sinó tot l’animal rostit, amb el cap, les potes i les entranyes. ¹⁰ No en guardeu gens per a l’endemà; si al matí encara en queda, cremeu-ho. ¹¹ Per a menjar-lo, tingueu el cos cenyit, les sandàlies posades i el bastó a la mà. vos l’heu de menjar de pressa. És la Pasqua del Senyor. ¹² Aquella nit travessaré el país d’Egipte i faré morir tots els seus primogènits, tant els dels hòmens com els dels animals, i faré justícia contra els déus d’Egipte. Jo sóc el Senyor. ¹³ La sang serà el senyal a les cases on vosaltres viviu. Quan veuré la sang, passaré de llarg i, quan castigue el país d’Egipte, no caurà damunt vostre la plaga de l’extermini. ¹⁴ Tingueu aquest dia com un memorial i celebreu-lo amb una festa de pelegrinatge en honor del Senyor. És una institució perpètua. Totes les generacions l’han de celebrar. ¹⁵ Durant set dies menjareu pa sense rent. El primer dia fareu desaparéixer el rent de les vostres cases, perquè si des del primer dia fins al seté algú menja pa fermentat, serà exclòs del poble d’Israel. ¹⁶ El primer dia i el seté són dies d’aplec sagrat. Aquests dies no heu de fer cap treball; podreu preparar només el menjar que necessite cadascú. ¹⁷ Observeu, doncs, la festa dels Àzims, perquè aquest mateix dia vos vaig fer eixir com un exèrcit del país d’Egipte. Totes les generacions l’han de guardar. És una institució perpètua. ¹⁸ El primer mes, des del dia catorze a poqueta nit fins al dia vint-i-u a poqueta nit, heu de menjar pa sense rent. ¹⁹ Durant set dies no hi ha d’haver gens de rent a les vostres cases, perquè si algú, nadiu o immigrant, menja pa fermentat, serà exclòs de la comunitat d’Israel. ²⁰ No mengeu res fermentat; per totes parts on habitareu heu de menjar pa sense rent.”»

El significat de la Pasqua per als cristians

(Èxode 12:28) Els israelites se’n van anar i compliren el que el Senyor havia manat a Moisés i a Aaron.

(Èxode 12:9-11) No mengeu gens de carn crua o bullida, sinó tot l’animal rostit, amb el cap, les potes i les entranyes. ¹⁰ No en guardeu gens per a l’endemà; si al matí encara en queda, cremeu-ho. ¹¹ Per a menjar-lo, tingueu el cos cenyit, les sandàlies posades i el bastó a la mà. vos l’heu de menjar de pressa. És la Pasqua del Senyor.

(Èxode 12:22) Agafeu un manat d’hisop, mulleu-lo en la sang recollida en el llibrell, marqueu amb la sang el llindar i els dos muntants, i que ningú de vosaltres no isca de casa fins al matí.

VISQUEM COM A CRISTIANS

Jehovà protegix el seu poble

(Èxode 12:31) El faraó va cridar Moisés i Aaron encara de nit, i els digué: «Eixiu d’enmig del meu poble amb tots els israelites. Aneu a adorar el Senyor tal com havíeu demanat.