Referències del Quadern d’activitats
DE L’1 AL 7 DE MARÇ
TRESORS DE LA PARAULA DE DÉU | NOMBRES 7, 8
«Lliçons que aprenem del campament d’Israel»
(Nombres 7:10) Els principals d’Israel van portar la seua ofrena per a la dedicació de l’altar, el dia que fou consagrat; la presentaren davant de l’altar.
it-1-S 523 § 7
Congregació
En Israel, els «caps», o prínceps, solien actuar en representació de tot el poble (Esd 10:14). Així, els «caps de les seues tribus», van fer les seues presentacions quan es va edificar el tabernacle (Nm 7:1-11). Els sacerdots, levites i «caps del poble» també actuaren com a representants de la nació quan es va autentificar per segell el «pacte» en els dies de Nehemies (Ne 10:1-28 [vv. 9:38–10:27 NM]). Durant el viatge dels israelites pel desert, dos-cents cinquanta dels «delegats de l’assemblea del poble, tots ells hòmens de prestigi», es van congregar amb Coré, Datan, Abiron i On en contra de Moisés i Aaron (Nm 16:1-3). En conformitat amb la instrucció divina, Moisés va seleccionar a 70 ancians d’Israel per a que l’ajudaren a portar «la càrrega del poble», massa pesada per a ell soles (Nm 11:16, 17, 24, 25). En Levític 4:15 es parla dels «ancians de la comunitat»; pareix que els ancians de la nació, els seus caps, els seus jutges i els seus oficials eren els representants del poble (Nm 1:4, 16; Js 23:2; 24:1).
(Nombres 7:11) El Senyor havia dit a Moisés: —Els principals de cada tribu, a raó d’un per dia, presentaran la seua ofrena per a la dedicació de l’altar.
it-2-S 874 § 1
Rubén
En el campament d’Israel, els descendents de Rubén acampaven en el costat sud del tabernacle, flanquejats pels descendents de Simeó i de Gad. Quan la nació es posava en marxa, esta divisió de tres tribus encapçalada per Rubén seguia a la divisió de tres tribus formada per Judà, Issacar i Zabuló (Nm 2:10-16; 10:14-20). Este també va ser l’orde en què les tribus presentaren les seues ofrenes el dia de la inauguració del tabernacle (Nm 7:1, 2, 10-47).
(Nombres 8:25, 26) En complir cinquanta anys, es retiraran del servici actiu, no serviran més. 26 Podran ajudar els altres levites en actiu fent guàrdia a la tenda del trobament, però no prestaran altres servicis. Disposa així el servici dels levites.
w04-S 1/8 25 § 1
Punts destacats del llibre de Nombres
8:25, 26. Per a distribuir de manera convenient els llocs de servici dels levites i per consideració a l’edat, als hòmens majors se’ls apartava del servici obligatori. No obstant, podien oferir-se per a ajudar a altres levites. Encara que en els nostres dies no es jubila a ningú de la seua labor com a proclamador del Regne, el principi implícit en esta llei ens ensenya una lliçó valuosa. El cristià a qui l’edat li impedisca realitzar certes obligacions pot participar en altres aspectes del servici que estiguen al seu abast.
Joies espirituals
(Nombres 8:17) Perquè tots els primogènits dels israelites i totes les primeres cries dels animals són meus; me’ls vaig consagrar el dia que vaig fer morir tots els primogènits del país d’Egipte.
it-2-S 716
Primogènit
Com que els fills primogènits dels israelites serien els caps de les diverses cases, representaven a la nació sencera. En realitat, Jehovà va cridar a tota la nació el seu «primogènit», per ser la seua nació primogènita degut al pacte abrahàmic (Ex 4:22). Per haver conservat la vida als primogènits, Jehovà va manar que foren santificats «els primogènits dels israelites; el primer que naixerà, tant dels hòmens com dels animals» (Ex 13:2). De manera que tots els fills primogènits van ser dedicats a Déu.
Lectura de la Bíblia
(Nombres 7:1-12, 78-83 [7:1-17 NM]) El dia que Moisés va acabar d’erigir el tabernacle, el va ungir per consagrar-lo amb tots els seus accessoris. Va ungir igualment l’altar i tots els seus accessoris per tal de consagrar-los. 2 Després van venir els principals d’Israel, caps de les seues tribus, els mateixos que havien presidit el cens. 3 Davant del Senyor van presentar com a ofrena sis carros coberts i dotze bous, és a dir, un carro per cada dos dels caps de tribu i un bou per cada un d’ells. I ho presentaren davant del tabernacle. 4 El Senyor digué a Moisés: 5 —Rep això d’ells i distribueix-ho als levites per al servici de la tenda del trobament, segons la missió que cada un té assignada. 6 Moisés es va fer càrrec dels carros i dels bous i els distribuí als levites. 7 Als descendents de Guerxon els va donar dos carros i quatre bous, d’acord amb el servici que havien de complir. 8 Els altres quatre carros i els altres vuit bous, els posà a disposició dels descendents de Merarí, per al servici que tenien encomanat a les ordes d’Itamar, fill del sacerdot Aaron. 9 Però als descendents de Quehat no els en va donar cap, perquè la seua missió era la de transportar a l’espatla les coses santes. 10 Els principals d’Israel van portar la seua ofrena per a la dedicació de l’altar, el dia que fou consagrat; la presentaren davant de l’altar. 11 El Senyor havia dit a Moisés: —Els principals de cada tribu, a raó d’un per dia, presentaran la seua ofrena per a la dedicació de l’altar. 12 L’orde de presentació va ser aquest: El primer dia, Nahxon, fill d’Amminadab, de la tribu de Judà. 13 [7:78-84 BVI] Cada un d’ells va presentar aquesta ofrena: una safata de plata, que pesava cent trenta sicles, i una caldereta de plata, que feia setanta sicles, segons la unitat de pes oficial del santuari, plenes, l’una i l’altra, de flor de farina pastada amb oli per a l’ofrena; 14 [7:78-84 BVI] una cassoleta d’or que pesava deu sicles, plena d’encens; 15 [7:78-84 BVI] un vedell ja fet, un moltó i un anyell d’un any, per a oferir-los en holocaust; 16 [7:78-84 BVI] un boc per al sacrifici pel pecat; 17 [7:78-84 BVI] dos vedells més, cinc moltons, cinc bocs i cinc anyells d’un any, per al sacrifici de comunió;
MILLORA EN LA PREDICACIÓ
Exemples de conversacions
(Mateu 16:16) Simó Pere li respongué: —Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.
(Mateu 20:28) Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seua vida com a rescat per tots els hòmens.
DEL 8 AL 14 DE MARÇ
TRESORS DE LA PARAULA DE DÉU | NOMBRES 9, 10
«Com dirigix Jehovà el seu poble»
(Nombres 9:17, 18) Quan el núvol s’enlairava de damunt la tenda, els israelites alçaven el campament i es posaven en camí, i en el lloc on el núvol s’aturava, ells hi acampaven. 18 Els israelites, per tant, alçaven el campament o acampaven, seguint l’orde que el Senyor els donava, i es quedaven acampats tots els dies que el núvol restava damunt del tabernacle:
it-1-S 403 § 6
Campament
El trasllat d’este enorme campament d’un lloc a un altre (Moisés menciona 40 d’estos campaments en Nombres 33) també va ser una meravellosa demostració d’organització. Mentre el núvol descansava sobre el tabernacle, el campament seguia en el mateix lloc, i quan el núvol s’alçava, el campament partia. «Acampaven o es posaven en camí seguint l’orde del Senyor» (Nm 9:15-23). Dos trompetes de plata fetes a martell comunicaven estes ordes de Jehovà al campament general (Nm 10:2, 5, 6). Tocs especials fluctuants de trompeta indicaven que el campament havia d’alçar-se. La primera volta que açò va ocórrer va ser «el dia vint del mes segon de l’any segon [1512 a. de la n. e.]». Amb l’arca del pacte a l’avantguarda, va partir la primera divisió de tres tribus, encapçalada per Judà i seguida d’Issacar i Zabuló. A continuació, anaven els descendents de Guerxon i els descendents de Merarí, que portaven les seues porcions del tabernacle assignades. Després, la divisió de tres tribus, encapçalada per Rubén i seguida de Simeó i Gad. Darrere d’ells anaven els descendents de Quehat amb el santuari, i seguidament la divisió de tres tribus d’Efraïm, per davant de Manassés i Benjamí. Finalment, en la rereguarda estava la divisió encapçalada per Dan, acompanyada d’Aser i Neftalí. De manera que les dos divisions més fortes i nombroses van prendre les posicions d’avantguarda i rereguarda (Nm 10:11-28).
(Nombres 9:21, 22) De vegades el núvol s’aturava tan sols de la vesprada al matí, o bé un dia i una nit; només el núvol s’enlairava, ells emprenien la marxa. 22 Altres vegades s’aturava damunt del tabernacle dos dies o un mes o encara més temps. Llavors els israelites continuaven acampats i no partien; però, només s’enlairava, alçaven el campament.
w11-S 15/4 4
Reconeixem el mitjà que utilitza Déu per a guiar-nos?
Com podem demostrar gratitud per la guia de Déu? L’apòstol Pau ens dona la resposta: «Obeïu els vostres dirigents i mostreu-vos-hi dòcils» (He 13:17). Clar, açò no sempre és fàcil. Per a il·lustrar-ho, imagina’t que eres un israelita de l’època de Moisés. Fa dies que camines pel desert darrere del núvol. De sobte, este es para. Penses: «Durant quant de temps es quedarà ací? Un dia? Una setmana? Uns mesos?». Aleshores et preguntes si valdrà la pena desfer l’equipatge. Per si de cas, traus només les coses imprescindibles. No obstant, passen uns dies i et fartes d’estar buscant entre les coses, així que decidixes traure-ho tot. Però, quan estàs acabant, el núvol s’alça i has de tornar a guardar-ho tot! Quin fastidi! No obstant, no et queda una altra opció que partir immediatament després, igual que la resta del poble (Nm 9:17-22).
Com reaccionem hui en dia quan Déu ens dona la seua guia? La seguim immediatament després de rebre-la, o continuem fent les coses com sempre? Estem al dia amb les últimes instruccions, com per exemple, les relacionades amb els estudis bíblics, la predicació a estrangers, l’adoració en família, la conducta durant les assemblees i la col·laboració amb els Departaments de Relacions amb els Hospitals? Una altra manera d’agrair la direcció divina és acceptant els consells que se’ns donen. Per això, al prendre decisions importants, no confiem en el nostre propi criteri, sinó que acudim a Jehovà i la seua organització. Igual que un xiquet corre als seus pares quan hi ha una tronada, busquem la seguretat que oferix la congregació quan ens venen problemes d’este món.
(Nombres 10:5-8) Quan el toc de la trompeta tinga un so trinat, alçaran el campament els acampats a la part de llevant. 6 Al segon toc trinat, ho faran els acampats al sud. El senyal per a alçar el campament serà un toc trinat de trompeta. 7 Per a convocar la comunitat es farà un toc de trompeta senzill. 8 Els encarregats de tocar la trompeta seran els sacerdots, els fills d’Aaron. »Això serà una institució perpètua, tant per a vosaltres com per als vostres descendents.
Joies espirituals
(Nombres 9:13) Però el qui estiga pur i no es trobe de viatge, si deixa de celebrar-la, serà exclòs del poble d’Israel. No ha presentat la seua ofrena al Senyor el dia assenyalat, i per això haurà de portar la seua culpa.
it-1-S 226 § 4
Assemblea
La importància de les reunions. La importància d’obtindre el màxim benefici de les reunions que Jehovà proveïx per a l’enfortiment espiritual del seu poble es va posar de manifest en l’observança anual de la Pasqua. Tot baró net cerimonialment que no guardara la Pasqua, no per motiu d’estar de viatge, sinó per desinterés, havia de morir (Nm 9:9-14). Quan el rei Ezequies va convocar als habitants de Judà i Israel en Jerusalem per a la commemoració d’una Pasqua, el missatge que els va enviar deia en part: «Israelites, torneu al Senyor [...]. No sigueu com els vostres pares i com els vostres germans: eren infidels al Senyor, Déu dels seus pares, i ell els va deixar el país devastat, com vosaltres mateixos podeu veure. Ara, doncs, no aneu més a la vostra, com ells hi van anar. Reconcilieu-vos amb el Senyor, veniu al santuari que ell ha consagrat per sempre. Serviu el Senyor, el vostre Déu, perquè decante de vosaltres la seua indignació. [...] El Senyor, el vostre Déu, és compassiu i benigne, i no vos girarà la cara, si vos convertiu a ell» (2Cr 30:6-9). No assistir de manera deliberada hauria indicat que, sens dubte, la persona li girava l’esquena a Déu. Encara que els cristians no celebren festes com la Pasqua, Pau els anima a no abandonar les reunions periòdiques del poble de Déu, al dir: «Vetlem els uns pels altres per animar-nos a l’amor fratern i a les bones obres. No deixem d’assistir a les reunions comunitàries, com alguns han pres per costum; més bé exhortem-nos els uns als altres. I més ara, que veieu que s’acosta el darrer dia» (He 10:24, 25; consulta CONGREGACIÓN).
Lectura de la Bíblia
(Nombres 10:17-36) Després de desmuntat el tabernacle, els levites descendents de Guerxon i de Merarí, encarregats de transportar-lo, es van posar en marxa. 18 Tot seguit partiren els batallons agrupats al voltant de l’estendard del campament de Rubén, a les ordes d’Elissur, fill de Xedeür. 19 Els acompanyaven els de la tribu de Simeó, a les ordes de Xelumiel, fill de Surixadai, 20 i els de la tribu de Gad, a les ordes d’Eliassaf, fill de Deuel. 21 Després van partir els levites descendents de Quehat, encarregats de transportar els objectes sagrats. Abans que ells arribaren, els altres havien de tenir muntat el tabernacle. 22 A continuació van emprendre la marxa els batallons agrupats al voltant de l’estendard del campament d’Efraïm, a les ordes d’Elixamà, fill d’Ammihud. 23 Els acompanyaven els de la tribu de Manassés, a les ordes de Gamliel, fill de Pedahsur, 24 i els de la tribu de Benjamí, a les ordes d’Abidan, fill de Guidoní. 25 Finalment, tancaven la marxa els batallons agrupats al voltant de l’estendard del campament de Dan, a les ordes d’Ahièzer, fill d’Ammixadai. 26 Els acompanyaven els de la tribu d’Aser, a les ordes de Paguiel, fill d’Ocran, 27 i els de la tribu de Neftalí, a les ordes d’Ahirà, fill d’Enan. 28 Aqueix era l’orde de marxa dels contingents israelites, distribuïts per batallons, quan es posaven en camí. 29 Moisés va dir a Hobab, fill del seu sogre Reuel, el madianita: —Nosaltres anem cap al lloc que el Senyor ha dit que ens donaria. Vine amb nosaltres, que et farem participar del benestar que el Senyor ha promés a Israel. 30 Hobab li va respondre: —No vindré. M’estime més tornar-me’n al meu país amb els meus familiars. 31 Moisés va replicar: —Et pregue que no ens deixes. Tu coneixes els paratges del desert on podem acampar: fes-nos de guia. 32 Si véns amb nosaltres participaràs del benestar que el Senyor ens concedirà. 33 Els israelites van partir de la muntanya del Senyor i feren tres dies de camí. Durant aquelles jornades, l’arca de l’aliança del Senyor els anava davant per buscar-los un lloc on reposar. 34 I només alçaven el campament, el núvol del Senyor planava damunt d’ells durant el dia. 35 Quan l’arca es posava en camí, Moisés deia: «Alça’t, Senyor! Que els teus enemics es dispersen, i fugen de davant de tu els qui t’odien.» 36 Quan l’arca s’aturava, deia: «Queda’t, Senyor! Són innombrables les unitats d’Israel.»
MILLORA EN LA PREDICACIÓ
Exemples de conversacions
(Mateu 16:16) Simó Pere li respongué: —Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.
(Mateu 20:28) Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seua vida com a rescat per tots els hòmens.
DEL 15 AL 21 DE MARÇ
TRESORS DE LA PARAULA DE DÉU | NOMBRES 11, 12
«Per què hem d’evitar tindre un esperit de queixa?»
(Nombres 11:1) El poble començà a queixar-se amargament al Senyor de les seues penalitats. Ell ho va sentir i s’encengué la seua indignació; llavors els envià un gran foc que va incendiar i consumir un dels extrems del campament.
w01-S 15/6 17 § 20
No escoltem i després oblidem
20 La gran majoria dels cristians no sucumbixen mai a la immoralitat sexual. No obstant, hem d’anar amb compte de no comportar-nos d’una manera que resulte en fer-nos murmuradors, cosa que ens portaria la desaprovació divina. Pau ens dona este consell: «No temptem el Crist, com alguns d’ells el temptaren, i van morir picats per les serps. No murmureu, com alguns d’ells murmuraren, i van morir a mans de l’exterminador» (1 Corintis 10:9, 10). Els israelites parlaren contra Moisés i Aaron, i fins i tot contra Déu mateix, i protestaren perquè només tenien el mannà que se’ls proporcionava de forma miraculosa (Nombres 16:41; 21:5). Va ofendre menys a Jehovà la murmuració que la fornicació? El relat bíblic indica que molts murmuradors moriren mossegats per serps (Nombres 21:6). En una ocasió anterior es va aniquilar a 14.700 crítics rebels (Nombres 16:49). Per tant, no posem a prova la paciència de Jehovà tractant amb falta de respecte el que Ell ens dona.
(Nombres 11:4-6) La munió de gent que anava amb els israelites desitjava més menjar; també els israelites es planyien amb ells i deien: «Qui ens poguera donar carn! 5 Com recordem el peix que per no res menjàvem a Egipte, i els alficossos, els melons, els porros, les cebes i els alls! 6 Però ara estem decaiguts; ací no hi ha res, no veiem més que el mannà.
w06-S 15/7 15 § 7
«Feu-ho tot sense murmuracions»
7 Com havia canviat l’actitud dels israelites! La gratitud que sentiren al principi, quan eixiren d’Egipte i creuaren el mar Roig, els havia impulsat a cantar alabances a Jehovà (Èxode 15:1-21). Però, degut a les incomoditats del desert i la por als cananeus, van substituir la gratitud pel malestar. En lloc d’estar agraïts a Déu per haver-los alliberat, el van culpar del que, equivocadament, consideraven una privació. Les seues murmuracions demostraren que no agraïen com pertocava el que Jehovà els estava donant. No sorprén que ell preguntara: «Fins quan aquesta comunitat perversa anirà murmurant contra mi? He sentit les murmuracions dels israelites contra mi» (Nombres 14:27; 21:5).
(Nombres 11:10-15) Moisés va sentir que el poble es planyia, família per família, cadascú a l’entrada de la seua tenda. El Senyor es va indignar molt, però Moisés es disgustà 11 i digué al Senyor: —Jo sóc el teu servent: per què em maltractes? Per què no em concedeixes el teu favor i em carregues amb el pes de tot aquest poble? 12 És que sóc jo qui l’he concebut o l’he infantat, perquè em digues: “Porta’l al pit, com una dida la criatura, cap al país que vaig prometre als seus pares”? 13 D’on trauré carn per a repartir-la a tot aquest poble que em ve planyent-se i exigint-me que li’n done per menjar? 14 Jo no puc portar a soles la càrrega de tot aquest poble: és superior a les meues forces. 15 Si m’has de tractar d’aquesta manera, més val que em faces morir. Concedeix-me aquest favor i no hauré de veure més la meua desgràcia.
it-2-S 855 § 3
Discòrdia
Murmuració. La murmuració causa desànim i és destructiva. Els israelites murmuraren contra Jehovà al poc d’eixir d’Egipte, criticant la direcció que havia proveït per mitjà dels seus servents Moisés i Aaron (Ex 16:2, 7). Posteriorment, les seues queixes desanimaren a Moisés fins al punt que va demanar morir (Nm 11:13-15). La murmuració pot posar en perill de mort a qui la practica. Jehovà va considerar aquella murmuració contra Moisés com una queixa rebel en contra de la seua direcció (Nm 14:26-30). Molts perderen la vida com a conseqüència de la crítica.
Joies espirituals
(Nombres 11:7, 8) El mannà era paregut a les llavors de coriandre i tenia l’aspecte de la resina de bdel·li. 8 El poble es dispersava per recollir-lo; després el molien o el picaven al morter, el coïen a l’olla o en feien coques que tenien gust de coques pastades amb oli.
it-2-S 288
Mannà
Descripció. El mannà era blanc «com la llavor de coriandre» i tenia «l’aspecte de la resina de bdel·li», una substància transparent similar a la cera amb una forma pareguda a la d’una perla. El seu sabor era comparable al de «galletes de mel» o de «coques pastades amb oli». Després de moldre’s en un molí de mà o esclafar en un morter, es bollia o es feien coques i es posaven al forn (Ex 16:23, 31; Nm 11:7, 8).
Lectura de la Bíblia
(Nombres 11:1-15) El poble començà a queixar-se amargament al Senyor de les seues penalitats. Ell ho va sentir i s’encengué la seua indignació; llavors els envià un gran foc que va incendiar i consumir un dels extrems del campament. 2 El poble va clamar a Moisés, que pregà al Senyor pel poble, i el foc es va apagar. 3 Aquell lloc fou designat amb el nom de Taberà (que vol dir «incendi»), perquè allí el Senyor va incendiar el campament. 4 La munió de gent que anava amb els israelites desitjava més menjar; també els israelites es planyien amb ells i deien: «Qui ens poguera donar carn! 5 Com recordem el peix que per no res menjàvem a Egipte, i els alficossos, els melons, els porros, les cebes i els alls! 6 Però ara estem decaiguts; ací no hi ha res, no veiem més que el mannà.» 7 El mannà era paregut a les llavors de coriandre i tenia l’aspecte de la resina de bdel·li. 8 El poble es dispersava per recollir-lo; després el molien o el picaven al morter, el coïen a l’olla o en feien coques que tenien gust de coques pastades amb oli. 9 A la nit, quan queia l’aiguatge sobre el campament, hi queia també el mannà. 10 Moisés va sentir que el poble es planyia, família per família, cadascú a l’entrada de la seua tenda. El Senyor es va indignar molt, però Moisés es disgustà 11 i digué al Senyor: —Jo sóc el teu servent: per què em maltractes? Per què no em concedeixes el teu favor i em carregues amb el pes de tot aquest poble? 12 És que sóc jo qui l’he concebut o l’he infantat, perquè em digues: “Porta’l al pit, com una dida la criatura, cap al país que vaig prometre als seus pares”? 13 D’on trauré carn per a repartir-la a tot aquest poble que em ve planyent-se i exigint-me que li’n done per menjar? 14 Jo no puc portar a soles la càrrega de tot aquest poble: és superior a les meues forces. 15 Si m’has de tractar d’aquesta manera, més val que em faces morir. Concedeix-me aquest favor i no hauré de veure més la meua desgràcia.
MILLORA EN LA PREDICACIÓ
Exemples de conversacions
(Mateu 16:16) Simó Pere li respongué: —Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.
(Mateu 20:28) Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seua vida com a rescat per tots els hòmens.
VISQUEM COM A CRISTIANS
T’estàs preparant per al Memorial?
(Lluc 22:7-13) Va arribar el dia dels Àzims en què s’havia de sacrificar l’anyell pasqual. 8 Jesús envià Pere i Joan dient-los: —Aneu a fer els preparatius perquè puguem menjar el sopar pasqual. 9 Ells li preguntaren: —On vols que el preparem? 10 Els digué: —Entrant a la ciutat, vindrà a trobar-vos un home que duu una gerra d’aigua. Seguiu-lo fins a la casa on entre 11 i digueu al cap de casa: “El Mestre et diu: On tens la sala on he de menjar el sopar pasqual amb els meus deixebles?” 12 Ell vos ensenyarà dalt de la casa una sala gran parada amb estores i coixins. Prepareu allí el sopar. 13 Ells se’n van anar, ho trobaren tot tal com Jesús els havia dit i prepararen el sopar pasqual.
DEL 22 AL 28 DE MARÇ
TRESORS DE LA PARAULA DE DÉU | NOMBRES 13, 14
«De quina manera ens dona valor la fe?»
(Nombres 13:31-33) Però els hòmens que havien anat amb ell replicaven: —No podem pujar contra aquest poble: és més fort que nosaltres. 32 I començaren a fer córrer entre els israelites rumors desfavorables sobre la terra que havien explorat. Els deien: —El país que hem recorregut per explorar-lo és un país que devora els seus propis habitants. Tota la gent que hi hem vist és de gran estatura; 33 fins i tot hi hem vist descendents de la raça dels anaquites, una raça de gegants. Al seu costat semblàvem llagostes, i aquesta és també la impressió que ells tenien de nosaltres.
(Nombres 14:11) El Senyor va dir a Moisés: —Fins quan em menysprearà aquest poble? Fins quan no voldrà confiar en mi, després de tants prodigis com he obrat enmig d’ells?
(Nombres 14:1-4) Llavors tota la comunitat es posà a cridar i va passar tota la nit planyent-se. 2 Tots els israelites murmuraven contra Moisés i Aaron. La comunitat sencera els deia: —Tant de bo que haguérem mort a Egipte o que ara morírem en aquest desert! 3 Per què el Senyor ens porta a aquest país? ¿Per fer-nos morir a la guerra i perquè les nostres dones i els nostres infants siguen capturats? Valdria més tornar-nos-en a Egipte! 4 I es deien els uns als altres: —Elegim-nos un cap i tornem a Egipte!
(Nombres 14:6-9) Josué, fill de Nun, i Caleb, fill de Jefunné, dos dels qui havien explorat el país, s’esgarraren els vestits 7 i digueren als israelites: —El país que hem recorregut i explorat és molt i molt fèrtil. 8 Si el Senyor es complau en nosaltres, ens durà a aquest país que regalla llet i mel i ens el donarà. 9 Però no vos rebel·leu contra el Senyor, ni tingueu por de la gent d’aquest país: ens els menjarem d’un mos! Ells ja no tenen qui els protegisca, mentre que el Senyor és amb nosaltres. No tingueu por d’ells!
w06-S 1/10 17 § 5, 6
La fe i el temor de Déu ens donen valor
5 No obstant, els altres dos espies, Josué i Caleb, tenien moltes ganes d’entrar a la terra promesa, i per això van dir: «Però no vos rebel·leu contra el Senyor, ni tingueu por de la gent d’aquest país: ens els menjarem d’un mos! Ells ja no tenen qui els protegisca, mentre que el Senyor és amb nosaltres. No tingueu por d’ells!» (Nombres 14:9). Es tractava d’un optimisme cego? No. Igual que la resta de la nació, ells havien vist com Jehovà humiliava amb les deu plagues al poderós Egipte i als seus deus, i després havien vist com ofegava faraó i els seus exèrcits en el Mar Roig (Salm 136:15). És obvi que la por dels deu espies i dels qui els feren cas no tenia justificació. Per això Jehovà va expressar lo molt que l’afectava eixa actitud: «Fins quan em menysprearà aquest poble? Fins quan no voldrà confiar en mi, després de tants prodigis com he obrat enmig d’ells?» (Nombres 14:11).
6 Jehovà va assenyalar directament l’arrel del problema: la covardia del poble es devia a la falta de fe. Certament, la fe i el valor van de la mà; tant que l’apòstol Joan va escriure açò sobre la congregació cristiana i la seua lluita espiritual: «La victòria que ha vençut el món és la nostra fe» (1 Joan 5:4). En l’actualitat, una fe comparable a la de Josué i Caleb ha permés que els testimonis de Jehovà prediquem les bones notícies del Regne sense importar si som jóvens o majors, forts o dèbils. No hi ha hagut ningun enemic capaç de fer callar a este exèrcit ple de força i valentia (Romans 8:31).
Joies espirituals
(Nombres 13:27) I contaren a Moisés el que havien vist: —Vam arribar al país on ens havies enviat i, realment, és un país que regalla llet i mel. Ací teniu els seus fruits.
(Levític 20:24) Per això vos he dit: “Preneu possessió vosaltres del seu país, jo vos el done en heretat: és un país que regalla llet i mel.” Jo sóc el Senyor, el vostre Déu, que vos he separat dels altres pobles.
it-1-S 740
La terra que Déu va donar a Israel
La terra que Déu va donar a Israel era sens dubte una bona terra. Quan Moisés va enviar els espies davant la nació per a explorar la terra promesa i obtindre alguns dels seus productes, portaren figues, magranes i un xanglot de raïm tan gran que el van haver de transportar dos hòmens amb una barra. Tot i que es van retraure de temor degut a la seua falta de fe, van informar que la terra realment regallava «llet i mel» (Nm 13:23, 27).
Lectura de la Bíblia
(Nombres 13:1-20) El Senyor va parlar encara a Moisés. Li digué: 2 —Envia uns hòmens a explorar el país de Canaan, la terra que jo done als israelites. Envia’n un de cada tribu, elegits entre els principals. 3 Moisés va complir l’orde que el Senyor li havia donat i envià aquells hòmens des del desert de Paran. Tots eren caps dels israelites. 4 Els seus noms eren: Xammua, fill de Zacur, de la tribu de Rubén. 5 Xafat, fill d’Horí, de la tribu de Simeó. 6 Caleb, fill de Jefunnè, de la tribu de Judà. 7 Igal, fill de Jossef, de la tribu d’Issacar. 8 Josué, fill de Nun, de la tribu d’Efraïm. 9 Paltí, fill de Rafú, de la tribu de Benjamí. 10 Gadiel, fill de Sodí, de la tribu de Zabuló. 11 Gadí, fill de Sussí, de la tribu de Manassés, fill de Josep. 12 Ammiel, fill de Guemal·lí, de la tribu de Dan. 13 Setur, fill de Micael, de la tribu d’Aser. 14 Nahbí, fill de Vofsí, de la tribu de Neftalí. 15 Gueuel, fill de Mací, de la tribu de Gad. 16 Aqueixos eren els noms dels hòmens que Moisés va enviar a explorar el país. Josué és el nom que Moisés va posar a Oixea, fill de Nun. 17 Moisés els envià a explorar el país de Canaan, i els va donar aquestes instruccions: —Pugeu pel Nègueb i entreu en aquell país muntanyós. 18 Fixeu-vos com és el país i si els seus habitants són forts o dèbils, pocs o nombrosos. 19 Mireu si la terra on habiten és bona o roïna; si les seues poblacions no tenen muralles o bé són ciutats fortificades; 20 si el país és fèrtil o pobre, si hi ha boscos o no. Sigueu prou ferms per a dur-nos fruits del país! Era el temps dels primers raïms.
MILLORA EN LA PREDICACIÓ
Discurs
w15-S 15/9 14-16 § 8-12
«Manteniu-vos ferms en la fe»
8 «Estic perdent la fe en les promeses de Déu?» Pensem en una d’elles: que este món desapareixerà per sempre. Ens hem oblidat de lo prop que està de complir-se eixa promesa per estar distrets amb la gran varietat d’entreteniment que hi ha hui en dia? (Ha 2:13) Vegem un altre exemple: Jehovà ens ha promés que ens perdonarà si tenim fe en el rescat de Jesús. Però, què passaria si ens obsessionàrem amb els nostres errors del passat i pensàrem que Déu no els ha esborrat completament? (Fets 3:19) La culpa podria fer que perdérem l’alegria de servir a Déu i ens allunyàrem d’ell.
9 «Continue donant-li a Jehovà tot el que puc?» L’apòstol Pau va dir que per a mantindre «plenament l’esperança fins a la fi», hem de servir a Jehovà amb tot el cor. Ara bé, què podria passar si ens dedicàrem a obtindre metes personals? Per exemple, potser aconseguim una faena ben pagada però que no ens permeta complir amb les nostres obligacions cristianes. La nostra fe podria debilitar-se i podríem fer-nos apàtics, és a dir, fer-nos peresosos i dedicar-li menys del que podem a Déu (He 6:10-12).
10 «Se’m fa difícil perdonar?» Quan algú ens ofén o ens ferix, podríem pegar-li voltes al que ens va fer, i sentir-nos temptats a pagar-li amb la mateixa moneda o tallar la relació. Però si de veritat tenim fe, el perdonarem. I què té a vore la fe amb el perdó? Bé, la Bíblia diu que quan algú ens ofén s’endeuta amb nosaltres, igual que nosaltres ens endeutem amb Déu quan cometem un pecat (Lc 11:4). Al perdonar als qui ens ofenen, demostrem que tenim fe en què això és el que Jehovà vol, en què ell ens recompensarà i que eixa recompensa és millor que fer pagar als qui ens ofenen. Els deixebles de Jesús van entendre que per a perdonar es necessita fe. Per això, quan el seu Mestre els va dir que havien de perdonar totes les ofenses que els feren, li demanaren: «Augmentan’s la fe» (Lc 17:1-5).
11 «Em costa acceptar els consells que em donen?» Si un germà ens dona un consell, però en lloc d’acceptar-lo li busquem defectes al consell o al germà, ens perdrem l’oportunitat de millorar i semblar-nos un poc més a Jehovà (Pr 19:20).
12 «Em queixe dels germans que atenen la congregació?» Els israelites van creure el mal informe que els van donar els deu espies que no tenien fe, així que van començar a queixar-se de Moisés i Aaron. Llavors, Jehovà li va dir a Moisés: «Fins quan em menysprearà aquest poble?» (Nm 14:2-4, 11). D’eixa manera, al queixar-se dels seus líders el poble va demostrar que no tenia fe en Déu, ja que Déu els havia escollit. Si nosaltres tenim el costum de queixar-nos dels germans als qui Déu ha posat per a dirigir el seu poble, no estaríem demostrant la mateixa falta de fe?
«Augmenta la teua alegria en la predicació. Fes preguntes»
(1 Timoteu 1:11) Aquesta doctrina, que m’ha estat confiada, és el gloriós evangeli del Déu benaventurat.
(Mateu 22:41-45) Els fariseus estaven reunits i Jesús els va fer aquesta pregunta: 42 —Què en penseu, del Messies: de qui ha de ser fill? Li responen: —De David. 43 Ell els diu: —¿Com és, doncs, que David, mogut per l’Esperit, l’anomena “Senyor” quan diu:» 44 El Senyor digué al meu Senyor: Seu a la meua dreta, i espera que pose els enemics davall dels teus peus? 45 »Per tant, si David l’anomena Senyor, com pot ser fill seu?
(Jaume 1:19) Germans meus estimats, vosaltres ja sabeu moltes coses, però heu de ser promptes a escoltar i lents a parlar o a irritar-vos.
DEL 29 DE MARÇ AL 4 D’ABRIL
TRESORS DE LA PARAULA DE DÉU | NOMBRES 15, 16
«Ves amb compte amb l’orgull i l’excés de confiança»
(Nombres 16:1-3) Coré, fill d’Ishar, del clan de Quehat, de la tribu de Leví, va prendre amb ell Datan i Abiron, fills d’Eliab, i On, fill de Pèlet, de la tribu de Rubén, 2 per tal de rebel·lar-se contra Moisés. S’hi van afegir dos-cents cinquanta israelites més, dels principals de la comunitat, delegats de l’assemblea del poble, tots ells hòmens de prestigi. 3 Es van amotinar contra Moisés i Aaron i els van dir: —Ja n’hi ha prou! Tots els membres de la comunitat pertanyen a un poble sant i enmig d’ells hi ha el Senyor. Amb quin dret vos heu erigit en autoritat sobre la comunitat del Senyor?
w11-S 15/9 27 § 12
12 No obstant, durant el trajecte cap a la terra promesa, en un moment donat, Coré pensava que hi havia problemes en la manera en com es dirigia l’organització de Déu. Junt amb altres 250 hòmens destacats de la nació, va tractar d’imposar alguns canvis. Segurament pensaven que tenien el favor diví, i per això van desafiar l’autoritat de Moisés. Els digueren a ell i al seu germà Aaron: «Ja n’hi ha prou! Tots els membres de la comunitat pertanyen a un poble sant i enmig d’ells hi ha el Senyor» (Nm 16:1-3). Quina actitud més arrogant! Moisés simplement va respondre: «El Senyor farà saber qui és dels seus» (llig Nombres 16:5). Al sendemà, a l’acabar-se el dia, Coré i els qui li donaven suport ja estaven morts (Nm 16:31-35).
(Nombres 16:8-10) Moisés va dir encara a Coré: —Escolteu-me, levites! 9 ¿No en teniu prou que el Déu d’Israel vos haja separat de la comunitat d’Israel i vos concedisca d’acostar-vos a ell, d’estar al servici del seu tabernacle i atendre el culte en nom de la comunitat? 10 El Senyor ha volgut que tu, Coré, i els altres levites estigueu prop d’ell. Per què reclameu també el sacerdoci?
w11-S 15/9 27 § 11
11 Moisés i Coré eren dos hòmens als qui Jehovà no veia de la mateixa manera. Per què? Perquè havien mostrat actituds completament oposades davant l’orde que ell havia establit i les instruccions que havia donat. Repassem la trajectòria de Coré, levita de la família de Quehat. Va tindre grans privilegis, entre d’altres probablement, presenciar l’alliberació del seu poble en el Mar Roig, donar suport al castic de Jehovà contra els rebels en la muntanya del Sinaí i ajudar a transportar l’arca de l’aliança (Ex 32:26-29; Nm 3:30, 31). Pareix que va ser fidel a Jehovà per molts anys, i això va fer que es guanyara el respecte d’una gran part del campament israelita.
(Nombres 16:32) La terra es va obrir i els engolí amb les seues famílies, amb tots els hòmens de Coré i tots els seus béns.
(Nombres 16:35) D’altra banda, una flama que venia del Senyor va consumir els dos-cents cinquanta hòmens que estaven oferint l’encens.
Buscant joies en la Bíblia
(Nombres 15:32-35) Quan els israelites eren al desert, van sorprendre un home que recollia llenya en dissabte. 33 Els qui el van trobar recollint llenya, el dugueren davant de Moisés, Aaron i tota la comunitat. 34 El van retenir amb vigilància fins que s’aclarira què se n’havia de fer. 35 El Senyor digué a Moisés: —Aquest home ha de ser condemnat a mort. Que tota la comunitat l’apedregue fora del campament.
w98-S 1/9 20 § 1, 2
Dona-li prioritat a lo més important
Jehovà va vore el cas amb més serietat, la Bíblia diu: «El Senyor digué a Moisés: —Aquest home ha de ser condemnat a mort» (Nombres 15:35). Per què li va paréixer tan greu a Jehovà l’acció d’aquell home?
El poble tenia sis dies per a arreplegar llenya i encarregar-se de les necessitats relacionades amb l’aliment, la roba i el sostre. El sèptim dia havia de dedicar-se a les seues necessitats espirituals. Tot i que no era incorrecte arreplegar llenya, no estava bé fer-ho durant el temps que havia de dedicar-se per a l’adoració a Jehovà. Encara que els cristians no estem davall la llei de Moisés, ¿no ens ensenya este incident una lliçó sobre lo important que és establir bé les nostres prioritats? (Filipencs 1:10)
Lectura de la Bíblia
(Nombres 15:1-16) El Senyor va parlar encara a Moisés. Li digué: 2 —Comunica això als israelites: “Quan entrareu al país que jo vos donaré perquè hi habiteu, 3 si presenteu al Senyor una ofrena, escolliu-la dels vostres ramats de vaques, ovelles o cabres. És una ofrena que el foc consumeix, una ofrena d’olor agradable al Senyor, tant si és un holocaust com si és un sacrifici de comunió voluntari, en compliment d’un vot o amb motiu de les vostres festes assenyalades. 4 El qui presente la seua ofrena al Senyor, ha d’acompanyar la víctima amb tres quilos de flor de farina pastada amb un litre d’oli, 5 i amb una libació d’un litre de vi. 6 »Si l’animal oferit és un moltó, hi afegirà una ofrena de sis quilos de flor de farina pastada amb un litre i mig d’oli, 7 i una libació d’un litre i mig de vi, com a ofrena d’olor agradable al Senyor. 8 »Si l’animal oferit en holocaust o en sacrifici de comunió és del ramat de vaques, per complir un vot o donar gràcies al Senyor, 9 afegirà una ofrena de nou quilos de flor de farina pastada amb dos litres d’oli 10 i una libació de dos litres de vi, com a ofrena d’olor agradable al Senyor. 11 »Això és el que s’ha de fer per cada bou, cada moltó, cada anyell o cabrit oferits en sacrifici. 12 Segons el nombre d’animals que oferiu, hi afegireu l’ofrena que correspon a cada un. 13 Tot nadiu israelita complirà aquestes prescripcions quan oferisca una ofrena que el foc consumeix en olor agradable al Senyor. 14 Si un estranger que resideix temporalment entre vosaltres o que pertany a una família establida des de fa algunes generacions volia oferir un sacrifici que el foc consumeix en olor agradable al Senyor, ha de seguir les mateixes prescripcions. 15 Per a vosaltres, com a comunitat, i per als immigrants, la prescripció és la mateixa. És una prescripció que heu d’observar perpètuament de generació en generació. Davant del Senyor, l’estranger ha de seguir-la igual que vosaltres. 16 Observareu la mateixa llei i el mateix ritual, tant vosaltres com l’immigrant que resideix enmig vostre.
MILLORA EN LA PREDICACIÓ
Discurs
w15-S 15/5 15 § 5, 6
Vosté pot guanyar-li la batalla a Satanàs
5 Segons un diccionari, una de les definicions de la paraula «orgull» és «autoestima o dignitat personal». L’orgull pot ser «un sentiment de satisfacció que es produïx quan una persona, o algú pròxim a ella, fa o té alguna cosa bona». No està malament sentir-se així. L’apòstol Pau va dir als cristians de Tessalònica: «Ens sentim orgullosos de vosaltres per la perseverança i la fe amb què suporteu les persecucions i les tribulacions» (2Te 1:4). Com veiem, és normal i fins i tot beneficiós, sentir-se orgullós pel que aconseguixen els altres o nosaltres mateixos. Ningú espera que ens avergonyim de la nostra família, cultura o país (Fets 21:39).
6 Per altra part, hi ha una classe d’orgull que pot arruïnar la nostra relació amb els altres i la nostra amistat amb Déu. Un orgull que podria portar-nos a rebutjar bons consells quan més els necessitem (Sl 141:5). Un diccionari el definix com «l’excés d’autoestima» o «l’actitud del que pensa que és millor que els altres», sovint sense raó. Jehovà odia eixa classe d’orgull (Ez 33:28; Amós 6:8). En canvi, el Diable està encantat quan veu que els sers humans són arrogants i altius com ell. T’imagines l’alegria que li donaren Nimrod, el faraó d’Egipte i Absalom? (Gn 10:8, 9; Ex 5:1, 2; 2Sa 15:4-6) I què podem dir de l’orgullós Caín? Tot i que va rebre un consell del mateix Jehovà, el va rebutjar de pla i la seua tossuderia el portà directament al desastre (Gn 4:6-8).
VISQUEM COM A CRISTIANS
No imitem els qui són deslleials
(Nombres 16:26, 27) Allà digué a la comunitat: —Aparteu-vos de les tendes d’aquests hòmens malvats, no toqueu res que siga seu, no fóra cas que vos perdéreu vosaltres amb ells per tots els seus pecats. 27 Ells es van allunyar dels voltants del lloc on residien Coré, Datan i Abiron. Datan i Abiron havien eixit fora, i s’estaven a l’entrada de les seues tendes amb les seues dones, els seus fills i les criatures.
(Nombres 16:31-33) Tot just Moisés acabava de parlar, quan la terra es badà davall els peus d’ells. 32 La terra es va obrir i els engolí amb les seues famílies, amb tots els hòmens de Coré i tots els seus béns. 33 Van baixar de viu en viu al país dels morts amb tot el que tenien. La terra es va tancar damunt d’ells i desaparegueren d’enmig de la comunitat.
DEL 5 A L’11 D’ABRIL
TRESORS DE LA PARAULA DE DÉU | NOMBRES 17-19
«Jo sóc [...] la teua heretat»
(Nombres 18:6, 7) Jo he escollit els vostres germans levites entre els altres israelites, i vos en faig donació; són donats al Senyor per a complir les missions de la tenda del trobament. 7 Però tu, Aaron, amb els teus descendents, exerciràs les funcions sacerdotals i prestaràs el teu servici en tot el que es refereix a l’altar i al lloc santíssim, situat darrere de la cortina interior. Jo vos faig el do del sacerdoci. Vos confie les funcions sacerdotals. Si algú, sense ser sacerdot, s’atreveix a exercir-les, morirà.
(Nombres 18:20) El Senyor va dir encara a Aaron: —Tu no tindràs cap heretat ni cap porció en el país que jo repartiré entre els israelites. Jo sóc la teua porció i la teua heretat a Israel.
(Nombres 18:24) Perquè els done com a heretat els delmes que els israelites reserven per al Senyor. Per això els he dit que no rebran cap heretat entre les altres tribus.
w11-S 15/9 13 § 9
Hem fet de Jehovà la nostra heretat?
9 Pensem de nou en la tribu de Leví. No havia heretat ninguna terra. No obstant, com que la seua principal ocupació era el servici sagrat, podia confiar que Jehovà la cuidaria, qui li havia donat esta garantia: «Jo sóc la teua porció i la teua heretat» (Nm 18:20). Encara que nosaltres no servim en un santuari construït per l’home, fem bé en tindre la mateixa actitud que els sacerdots i els levites i confiar que Déu ens donarà lo necessari. A mesura que ens acostem a la fi, esta fe és cada volta més important (Ap 13:17).
(Nombres 18:21) Als levites els done en possessió tots els delmes que els israelites han de pagar, com a salari pel servici que presten a la tenda del trobament.
(Nombres 18:26, 27) Comunica això als levites: “Quan haureu rebut dels israelites els delmes que jo vos done com a heretat, oferiu-ne la desena part al Senyor. 27 Aquesta ofrena serà com si haguéreu reservat per al Senyor el delme del blat i del vi novell.
w11-S 15/9 7 § 4
Jehovà és la nostra herència
4 Com vam vore, la tribu de Leví no va obtindre cap terreny; més bé, «l’herència» que li va correspondre va ser un servici molt valuós: «Ser sacerdots al servici del Senyor» (Js 18:7). Per això, Ell li va dir en Nombres 18:20: «Jo sóc la teua porció». Ara bé, estaven condemnats els levites a viure en la pobresa per no tindre camps? El context mostra que no (llig Nombres 18:19, 21, 24). «Com a salari pel servici que presten», les famílies de la nació els entregaven «tots els delmes que els israelites» havien de pagar, és a dir, un deu per cent de les collites i els animals que naixien. Al mateix temps, els levites reservaven la dècima part del que rebien, lo millor, per a donar-li-la als sacerdots (Nm 18:25-29). Estos últims també rebien totes les «ofrenes sagrades» que els israelites portaven al santuari. Sens dubte, els sacerdots podien confiar plenament en què Jehovà cobriria les seues necessitats.
Joies espirituals
(Nombres 18:19) Tota la part reservada d’allò que els israelites presenten al Senyor com a ofrenes sagrades, te la done a tu, als teus fills i a les teues filles. És un dret perpetu, una aliança que faig amb tu i amb els teus descendents, segellada amb sal davant del del Senyor.
g02-S 8/6 14 § 2
La sal, un producte valuós
En el passat, este producte també es considerava un símbol d’estabilitat i permanència. Per això, en la Bíblia, un pacte durador es deia que estava segellat «amb sal», i les dos parts el ratificaven prenent un menjar amb sal (Nombres 18:19). Davall la llei mosaica, els sacrificis que s’oferien en l’altar s’havien de salar, lo que probablement representava que estaven lliures de corrupció o deteriorament.
Lectura de la Bíblia
(Nombres 18:1-13) El Senyor va dir a Aaron: —Tu, els teus fills i la tribu de Leví, ton pare, sereu responsables de les faltes que es cometen contra el santuari. Però, de les faltes que es cometen en l’exercici del vostre sacerdoci, tan sols en sereu responsables tu i els teus fills. 2 Als altres membres de la tribu de Leví, la tribu de ton pare, fes-los venir amb tu perquè t’ajuden, però només tu i els teus fills oficiareu davant de la tenda de l’aliança. 3 Els levites estaran al vostre servici i al de tota la tenda, però no podran acostar-se als objectes del santuari ni a l’altar. Així no vos exposareu a morir, ni ells ni vosaltres. 4 Els levites seran els teus ajudants i tindran cura de la tenda del trobament i de tots els seus servicis. Cap altra persona no podrà estar al vostre servici. 5 Tan sols vosaltres exercireu les funcions del santuari i de l’altar. Així evitareu que esclate de nou la meua indignació contra els israelites. 6 Jo he escollit els vostres germans levites entre els altres israelites, i vos en faig donació; són donats al Senyor per a complir les missions de la tenda del trobament. 7 Però tu, Aaron, amb els teus descendents, exerciràs les funcions sacerdotals i prestaràs el teu servici en tot el que es refereix a l’altar i al lloc santíssim, situat darrere de la cortina interior. Jo vos faig el do del sacerdoci. Vos confie les funcions sacerdotals. Si algú, sense ser sacerdot, s’atreveix a exercir-les, morirà. 8 El Senyor va dir a Aaron: —Jo et done allò que m’és reservat de les ofrenes que em pertoquen. Aquesta part de tot el que els israelites em consagren, te la done a tu i als teus descendents com a privilegi de la unció sacerdotal. És un dret perpetu. 9 De les ofrenes més sagrades, exceptuant allò que ha de ser cremat per a mi, vos pertany això: tot el que els israelites em presenten com a ofrenes de farina, sacrificis pel pecat i sacrificis de reparació. Són ofrenes molt sagrades que et pertanyen a tu i als teus descendents. 10 Ho menjareu en un lloc sagrat. Però només en podran menjar els hòmens i els xiquets de famílies sacerdotals, perquè es tracta d’aliments sagrats. 11 »A més, et correspon la part reservada de les ofrenes dels israelites que tu m’has presentat. Vos les done a tu, als teus fills i a les teues filles com a dret perpetu. Tots els de la teua família que estiguen en estat de puresa ritual en podran menjar. 12 També et done les primícies de les collites que els israelites ofereixen al Senyor: el bo i millor de l’oli verge, el bo i millor del blat i del most. 13 Totes les primícies de les collites dels camps oferides al Senyor seran per a tu. Els de la teua família que es troben en estat de puresa ritual en podran menjar.
MILLORA EN LA PREDICACIÓ
Discurs
w18.01-S 18 § 4-6
Per què donar-li alguna cosa a aquell qui ja ho té tot?
4 Per què li donem a Jehovà d’allò que tenim? Perquè l’estimem i agraïm tot el que ha fet per nosaltres. El cor se’ns commou quan ho pensem. Ens sentim com el rei David quan va explicar el que es necessitava per a construir el temple. Ell va dir que tot el que tenim ve de Jehovà i que, per tant, tot el que li donem ve del que ell ens ha donat (llig 2 Cròniques 29:11-14).
5 Una altra raó per la qual li donem a Jehovà el que tenim és perquè així l’adorem. En una visió, l’apòstol Joan va sentir als servents de Jehovà en el cel dir: «Ets digne, Senyor Déu nostre, de rebre la glòria, l’honor i el poder, perquè has creat tot l’univers. Quan res no existia, tu vas voler que tot fóra creat» (Ap 4:11). Sens dubte, Jehovà mereix tota la glòria i l’honra, així que hem de donar-li el millor que tenim. En temps d’Israel, Jehovà li va manar a esta nació, per mitjà de Moisés, que celebrara tres festes a l’any. La Llei deia: «Que ningú no es presente davant del Senyor amb les mans buides» (Dt 16:16). Com veiem, oferir alguna cosa material a Jehovà en estes festes era part de l’adoració dels israelites. Hui en dia, donar sense esperar res a canvi també és part essencial de la nostra adoració. Al fer-ho, demostrem que valorem i donem suport a l’obra de la part terrestre de l’organització de Jehovà.
6 És bo per a nosaltres que donem amb generositat i que no soles rebem (llig Proverbis 29:21). Per exemple, imaginem que un xiquet els fa un regal als seus pares amb els mateixos diners que ells li han donat amb regularitat. Veritat que ells ho agrairien molt? O pensem en un precursor jove que viu amb els seus pares i els ajuda econòmicament amb els gastos familiars. Ells tal volta no esperen que ho faça, però potser ho accepten perquè saben que així el seu fill demostra que agraïx tot el que fan per ell. De forma pareguda, Jehovà sap que és bo que li donem de les nostres coses valuoses.
DEL 12 AL 18 D’ABRIL
TRESORS DE LA PARAULA DE DÉU | NOMBRES 20, 21
«Sigues mans quan et sentes pressionat»
(Nombres 20:2-5) La comunitat, que no tenia aigua, es va amotinar contra Moisés i Aaron. 3 El poble discutia amb Moisés. Li deia: —Tant de bo haguérem mort com els nostres germans que han anat morint davant del Senyor! 4 Per què heu portat la comunitat del Senyor a aquest desert? ¿Voleu que hi morim, nosaltres i el nostre bestiar? 5 Per què ens vau traure d’Egipte si ens havíeu de dur en un lloc tan roí? No és terra que es puga sembrar, no hi ha figueres ni vinyes ni magraners; ni tan sols aigua per a beure!
w19.02-S 12 § 19
Siguem mansos i agradem a Jehovà
19 Perquè així cometrem menys errors. Pensem de nou en Moisés. Durant dècades, va ser un home mans i va agradar a Jehovà. Però, cap al final dels quaranta anys de dur viatge dels israelites pel desert, no va ser mans. La seua germana, que probablement l’havia ajudat a salvar-li la vida en Egipte, acabava de morir i ser enterrada en Qadés. Llavors, els israelites començaren a queixar-se una altra volta de què no tenien les coses necessàries. La Bíblia diu que el poble «es va amotinar contra Moisés» perquè li faltava aigua. A pesar de tots els milacres que Jehovà havia fet per mitjà de Moisés i dels anys que portava sent un bon líder per a ells, seguien protestant. I es queixaven també de Moisés, com si ell tinguera la culpa que no hi haguera aigua (Nm 20:1-5, 9-11).
(Nombres 20:10) Després Moisés i Aaron van reunir l’assemblea del poble davant la roca, i Moisés els digué: —Escolteu, rebels! ¿Creieu que vos podrem fer brollar aigua d’aquesta roca?
w19.02-S 13 § 20, 21
Siguem mansos i agradem a Jehovà
20 En aquell moment tan tens, la ira va fer que Moisés perdera la calma. En compte de parlar-li amb fe a la roca, com Jehovà li havia manat, els va parlar amb amargura als israelites i els va dir que anava a fer un milacre. Llavors va donar dos colps a la roca i va eixir una gran quantitat d’aigua. L’orgull i la còlera el van portar a cometre un error lamentable (Sl 106:32, 33). Per haver perdut la mansuetud durant uns moments, Jehovà no li va permetre entrar en la terra promesa (Nm 20:12).
21 Quines lliçons importants aprenem del que li va passar a Moisés? Primer, que hem de fer un esforç constant per seguir sent mansos. Si ens descuidem, encara que siga per un moment, l’orgull pot aparéixer i fer que parlem i actuem d’una manera imprudent. Segon, que l’estrés pot debilitar-nos, així que esforcem-nos per ser mansos inclús quan estem davall pressió.
(Nombres 20:12) Però el Senyor va dir a Moisés i a Aaron: —Vosaltres no heu tingut prou confiança en mi, no heu manifestat la meua santedat als israelites. Per això, no fareu entrar aquesta comunitat al país que jo els done.
w09-S 1/9 19 § 5
Un jutge que mai passa per alt les seues normes de justícia
Primer, Déu no li va dir a Moisés que li parlara al poble, i molt menys que els anomenara rebels. Segon, Moisés i Aaron no glorificaren a Déu. De fet, Jehovà els va censurar per no haver-lo santificat (versicle 12). Amb l’expressió «vos podrem fer brollar aigua», Moisés va donar a entendre que serien ell i Aaron, i no Déu, els qui proporcionarien miraculosament aigua al poble. Tercer, el castic diví va estar d’acord amb altres sentències que Jehovà havia dictat en casos similars. Recordem que també li havia negat l’entrada a Canaan a una generació anterior de rebels (Nombres 14:22, 23). I quart, per ser els líders de la nació, és natural que Déu exigira més d’ells (Lluc 12:48).
Joies espirituals
(Nombres 20:23-27) Allà, tocant a la frontera del país d’Edom, el Senyor va dir a Moisés i a Aaron: 24 —Aaron morirà i es reunirà amb els seus, ja que no ha d’entrar al país que done als israelites, perquè a les aigües de Meribà vau ser rebels a les meues ordes. 25 Tu, Moisés, pren Aaron i el seu fill Eleazar i puja amb ells al mont Or; 26 allà lleva les vestidures sacerdotals a Aaron i posa-les al seu fill Eleazar, perquè Aaron morirà en aquella muntanya. 27 Moisés va complir el que el Senyor li havia ordenat: tota la comunitat els va veure pujar al mont Or.
w14-S 15/6 26 § 12
Veiem als dèbils com els veu Jehovà?
12 En totes eixes situacions, Jehovà podria haver castigat a Aaron immediatament. Però va comprendre que, a pesar dels seus errors, no era roín. Pareix que Aaron es va deixar emportar per les circumstàncies o la pressió dels altres. No obstant, quan se li van exposar les seues faltes, les va admetre de seguida i va donar suport a les decisions divines (Ex 32:26; Nm 12:11; 20:23-27). Jehovà va preferir concentrar-se en la fe i el penediment d’Aaron. Segles més tard, a ell i als seus descendents encara se’ls recordava per ser persones temeroses de Jehovà (Sl 115:10-12; 135:19, 20).
Lectura de la Bíblia
(Nombres 20:1-13) El mes primer, tota la comunitat dels israelites va arribar al desert de Sin, i el poble s’instal·là a Cadeix. Allà va morir Maria i fou sepultada. 2 La comunitat, que no tenia aigua, es va amotinar contra Moisés i Aaron. 3 El poble discutia amb Moisés. Li deia: —Tant de bo haguérem mort com els nostres germans que han anat morint davant del Senyor! 4 Per què heu portat la comunitat del Senyor a aquest desert? ¿Voleu que hi morim, nosaltres i el nostre bestiar? 5 Per què ens vau traure d’Egipte si ens havíeu de dur en un lloc tan roí? No és terra que es puga sembrar, no hi ha figueres ni vinyes ni magraners; ni tan sols aigua per a beure! 6 Moisés i Aaron van deixar l’assemblea dels israelites i se n’anaren cap a l’entrada de la tenda del trobament. Allà es van prosternar amb el front a terra. Llavors se’ls aparegué la presència gloriosa del Senyor, 7 i el Senyor va parlar a Moisés. Li digué: 8 —Pren el teu bastó i, amb el teu germà Aaron, reuneix l’assemblea. Després, en presència d’ells, ordeneu a la roca que done aigua; faràs brollar aigua de la roca i en beuran ells i el seu bestiar. 9 Moisés va prendre el bastó que era davant el Senyor, tal com ell li havia ordenat. 10 Després Moisés i Aaron van reunir l’assemblea del poble davant la roca, i Moisés els digué: —Escolteu, rebels! ¿Creieu que vos podrem fer brollar aigua d’aquesta roca? 11 Llavors Moisés va alçar la mà i amb el bastó va picar la roca dos vegades. Va eixir-ne aigua abundant i en begué tota la comunitat i el seu bestiar. 12 Però el Senyor va dir a Moisés i a Aaron: —Vosaltres no heu tingut prou confiança en mi, no heu manifestat la meua santedat als israelites. Per això, no fareu entrar aquesta comunitat al país que jo els done. 13 Aquestes són les aigües de Meribà (que vol dir «discussió»), on els israelites van discutir amb el Senyor i ell els manifestà la seua santedat.
MILLORA EN LA PREDICACIÓ
Discurs
g-S 1/15 9
Com controlar el teu caràcter
EL QUE POTS FER
Posa’t metes. No digues: «És que jo soc aixina». Esforça’t per millorar i dona’t un temps per a aconseguir-ho. Comença per sis mesos, per exemple. I no oblides anotar els teus progressos. Cada volta que t’enfades, apunta: 1) què és el que ha passat, 2) com has reaccionat i 3) quina hauria sigut una millor reacció i per què. Intenta recordar les teues notes la pròxima volta que t’enfades. Suggerència: anota també les voltes que aconseguisques controlar-te i escriu com et vas sentir (Principi bíblic: Colossencs 3:8).
Conta fins a deu. Quan algú et moleste, no digues el primer que se t’ocórrega. Para’t i respira profundament. Enrique, de 15 anys, diu: «Respirar profundament em dona temps a pensar abans de dir o fer alguna cosa de la qual després puga penedir-me» (Principi bíblic: Proverbis 21:23).
Mira als dos costats de la moneda. Pot ser que a voltes t’enfades perquè només veus una part de l’assumpte: la que t’afecta a tu. Tracta de vore l’altre costat del problema. Jésica, de 24 anys, diu: «Inclús quan algú em tracta malament, normalment hi ha alguna explicació, i pensar en això em tranquil·litza un poc» (Principi bíblic: Proverbis 19:11).
Allunya’t del foc. La Bíblia aconsella: «Abans d’embolicar-t’hi, retira’t» (Proverbis 17:14). A voltes, lo millor és allunyar-se quan les coses comencen a posar-se lletges. Però després no et quedes pensant en el problema, ja que t’enfadaràs més. Millor posa’t a fer alguna cosa. Una jove que es diu Daniela reconeix: «He descobert que fer exercici m’ajuda a alliberar l’estrés i a tranquil·litzar-me».
Oblida-ho! La Bíblia diu: «No pequeu; reflexioneu de nit i assereneu-vos» (Salm 4:5 [v. 4 NM]). Segons este versicle, el problema no és que t’enfades. El problema és com actuaràs quan t’enfades. Ricardo diu: «El que respon a les provocacions dels altres, s’està deixant controlar. No seria millor actuar amb maduresa i oblidar l’assumpte?». Si ho fas, no deixaràs que el teu caràcter et controle a tu, seràs tu qui el controle.
VISQUEM COM A CRISTIANS
Resistix la pressió de grup
(Èxode 23:2) No et poses de part de la majoria per fer el mal. Quan sigues testimoni en un procés, no et decantes per la majoria si aquesta falseja el dret.
DEL 19 AL 25 D’ABRIL
TRESORS DE LA PARAULA DE DÉU | NOMBRES 22-24
«Jehovà convertix una maledicció en una benedicció»
(Nombres 22:3-6) Els moabites s’alarmaren davant d’aquell poble tan nombrós, i tots tremolaven només de veure els israelites. 4 Anaren a trobar els ancians de Madian i els van dir: —Ara aquesta multitud de gent esbrostarà tots els nostres termes, com un bou esbrosta l’herba del camp. En aquell temps, el rei de Moab era Balac, fill de Sipor. 5 Balac va enviar missatgers per cridar Balaam, fill de Beor, que vivia a Petor, vora el riu, en el seu país d’origen. Li duien aquest missatge: —Mira, un poble ha eixit d’Egipte i ha cobert tot el país, i ara s’ha establit davant de les meues fronteres. 6 Et pregue, doncs, que vingues i em maleïsques aquest poble, perquè és més poderós que no jo. Potser així el podré derrotar i el foragitaré d’aquesta terra. Jo sé que el qui tu beneeixes queda beneït, i el qui tu maleeixes queda maleït.
(Nombres 22:12) Déu va dir a Balaam: —No vages amb ells. No maleïsques aquest poble, perquè és beneït.
(Nombres 22:34, 35) Balaam va respondre a l’àngel del Senyor: —He pecat. No he sabut reconéixer que t’havies posat davant de mi al mig del camí. Ara, però, si aquest viatge et desplau, me’n tornaré. 35 Però l’àngel del Senyor li contestà: —Vés amb aqueixos hòmens, però no has de dir sinó allò que jo et diré. I Balaam va continuar el seu camí, acompanyat dels dignataris de Balac.
(Nombres 23:11, 12) Balac va replicar: —Però què m’has fet, Balaam? T’he fet venir per maleir els meus enemics, i tu, en canvi, els beneeixes. 12 Balaam va respondre: —¿No m’he d’atendre a les paraules que el Senyor em posa als llavis?
(Nombres 24:12, 13) Balaam li respongué: —Ja ho vaig dir als ambaixadors que em vas enviar: 13 “Ni que Balac em donara el seu palau ple de plata i d’or, jo no em podria apartar de les ordes del Senyor i fer, pel meu compte, res de bo o de pervers. Jo diré el que el Senyor em farà dir.”
bt-S 53 § 5
«Va anunciar la bona nova de Jesús»
5 Hui en dia, com en el segle I, els perseguidors no aconseguixen detindre l’avanç de la predicació. Amb freqüència, a l’obligar als cristians a traslladar-se, siga a una presó o a un territori diferent, lo únic que aconseguixen és expandir el missatge del Regne. Per exemple, durant la Segona Guerra Mundial es va donar un testimoni extraordinari en els camps de concentració nazis. Un jueu que va conéixer la veritat d’esta manera diu: «La fortalesa dels testimonis de Jehovà que estaven presoners em va convéncer que les seues creences es basaven en les Escriptures, i per això em vaig fer Testimoni».
it-2-S 250
Bogeria
La bogeria d’oposar-se a Jehovà. El profeta Balaam insensatament va voler profetitzar contra Israel per a rebre diners del rei moabita Balac. Però Jehovà va frustrar els seus esforços. L’apòstol Pere va escriure sobre Balaam que «una somera, incapaç de parlar, féu servir paraules humanes i va aturar aquella insensatesa del profeta». Per a designar la bogeria de Balaam, l’apòstol va gastar la paraula grega pa·ra·fro·ní·a, que transmet la idea d’haver perdut l’enteniment (2Pe 2:15, 16; Nm 22:26-31).
Joies espirituals
(Nombres 22:20-22) A la nit, Déu es va acostar a Balaam i li digué: —Ja que aqueixos hòmens han vingut a buscar-te, vés amb ells. Però no faces res més que el que jo et diga. 21 L’endemà al matí, Balaam es va alçar, ensellà la somera i se n’anà amb els dignataris de Moab. 22 Però la partença de Balaam va provocar la indignació de Déu. Mentre Balaam avançava muntat a la somera, acompanyat de dos dels seus criats, l’àngel del Senyor es va plantar al mig del camí per acusar-lo.
w04-S 1/8 27 § 2
Punts destacats del llibre de Nombres
22:20-22. Per què Jehovà es va indignar contra Balaam? Jehovà li havia dit al profeta Balaam que no havia de maleir als israelites (Nombres 22:12). No obstant, el profeta va acompanyar als hòmens de Balac amb el ferm propòsit de desobeir aquella orde, ja que volia complaure al rei moabita per a que el recompensara (2 Pere 2:15, 16; Judes 11). Tot i que contra la seua voluntat havia hagut de beneir a Israel en lloc de maleir-lo, encara va intentar guanyar-se el favor del rei proposant-li que utilitzara adoradores de Baal per a seduir als hòmens israelites (Nombres 31:15, 16). Per tant, la indignació de Déu contra Balaam va ser provocada per la cobdícia sense escrúpols d’aquell profeta.
Lectura de la Bíblia
(Nombres 23:11-26) Balac va replicar: —Però què m’has fet, Balaam? T’he fet venir per maleir els meus enemics, i tu, en canvi, els beneeixes. 12 Balaam va respondre: —¿No m’he d’atendre a les paraules que el Senyor em posa als llavis? 13 Però Balac va insistir: —Vine amb mi en un altre lloc des d’on veuràs millor aquest poble. Des d’ací no el veies tot; veies tan sols un dels extrems del campament. Maleeix-me’l, doncs, des d’allà. 14 Balac el va dur al cim del mont Pisgà, on els sentinelles tenen un lloc d’observació. Allà va construir set altars i oferí un bou i un moltó a cada altar. 15 Després Balaam va dir a Balac: —Queda’t dret al costat dels holocaustos que has oferit, mentre jo me’n vaig a esperar més enllà. 16 El Senyor anà a trobar Balaam, li va posar als llavis unes paraules, i li digué: —Torna-te’n al lloc on és Balac i parla tal com jo t’he dit. 17 Balaam va tornar-hi i trobà Balac dret al costat dels holocaustos que havia oferit, acompanyat dels dignataris de Moab. Balac li va preguntar: —Què ha dit el Senyor? 18 Llavors Balaam va pronunciar el seu vaticini: «Alça’t, Balac, i escolta; estigues atent al que jo dic, fill de Sipor. 19 Déu no és cap home, no pot mentir; no es pot desdir com es desdiu un humà. El que ell ha dit, ¿podria deixar de fer-ho? ¿Podria deixar de complir el que ell ha promés? 20 Jo he rebut la missió de beneir; Déu ha beneït, i jo no puc pas contradir-lo. 21 Ell no veu culpa en el poble de Jacob, no veu maldat en els fills d’Israel. El Senyor, el seu Déu, és amb ells, i ells l’aclamen com a rei. 22 Déu, que els ha fet eixir d’Egipte, els dóna la força d’un búfal. 23 No valen presagis contra Jacob, contra Israel no valen maleficis; al seu temps havien de dir a Jacob, de contar a Jacob què fa Déu a favor d’ell. 24 Aquest poble s’ha alçat com una fera, s’ha plantat com un lleó. No es gitarà fins que devore la presa i bega la sang de les víctimes.» 25 Llavors Balac va escridassar Balaam: —Si no maleeixes aqueix poble, almenys no el beneïsques! 26 Balaam li respongué: —¿No et vaig dir que compliria en tot les ordes del Senyor?
MILLORA EN LA PREDICACIÓ
Augmenta la teua alegria en la predicació. Utilitza la Paraula de Déu
(Hebreus 4:12) La paraula de Déu és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l’ànima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor.
(1 Tessalonicencs 1:9) Tots ells expliquen com va ser la nostra arribada entre vosaltres i com vos apartàreu dels ídols i vos convertíreu a Déu, per adorar només el Déu viu i verdader
(1 Tessalonicencs 2:13) Per part nostra, donem contínuament gràcies a Déu, perquè quan vau rebre la paraula de Déu que vos anunciàvem, la vau acollir no com a paraula humana, sinó com allò que és en realitat: paraula de Déu, que actua eficaçment en vosaltres, els qui creieu.
DEL 26 D’ABRIL AL 2 DE MAIG
TRESORS DE LA PARAULA DE DÉU | NOMBRES 25, 26
«Les accions d’una sola persona poden beneficiar a moltes»
(Nombres 25:1, 2) Quan Israel vivia a Xitim, els hòmens es van llançar a cometre immoralitats amb dones de Moab. 2 Elles invitaven el poble als sacrificis que oferien als seus déus, i els israelites prenien part en aqueixos convits sagrats i adoraven els déus dels moabites.
«Fugiu de la immoralitat sexual!»
UN PESCADOR va a on sap que trobarà la classe de peixos que vol pescar. Tria l’esquer i tira el fil a l’aigua. Espera amb paciència i, quan el peix pica, li clava l’ham en la boca i el trau de l’aigua.
2 De forma pareguda, a les persones també se les pot entrampar. Per exemple, els israelites estaven a punt d’arribar a la terra promesa i van acampar a les planes de Moab. El rei de Moab va prometre donar-li molts diners a un home que li deien Balaam si maleïa el poble d’Israel. Amb el temps, Balaam va trobar la manera de maleir els israelites. Va triar molt bé l’esquer i va enviar les moabites al campament israelita per a que seduïren els hòmens (Nombres 22:1-7; 31:15, 16; Apocalipsi 2:14).
(Nombres 25:3-5) Els israelites es van sotmetre al déu Baal de Peor i el Senyor s’indignà contra Israel. 4 El Senyor va dir a Moisés: —Pren tots els caps del poble i fes-los penjar davant del Senyor, de cara al sol. Així s’apartarà d’Israel la meua forta indignació. 5 Llavors Moisés va donar aquesta orde als jutges d’Israel: —Que cadascú de vosaltres mate aquells dels seus que s’hagen sotmés al déu Baal de Peor.
«Fugiu de la immoralitat sexual!»
4 Per què van caure tants israelites en la trampa de Balaam? Perquè només pensaven en els seus plaers egoistes, i es van oblidar de tot el que Jehovà havia fet per ells. Els israelites tenien moltes raons per a ser lleials a Déu. Els havia salvat de l’esclavitud en Egipte, els havia alimentat en el desert i els havia portat sans i estalvis a les portes de la terra promesa (Hebreus 3:12). Aixina i tot, es van deixar seduir per la immoralitat sexual. L’apòstol Pau va escriure: «No ens llancem a cometre immoralitats, com ho feren alguns d’ells, i en un sol dia [...] van caure» (1 Corintis 10:8).
(Nombres 25:6-11) En aquell moment un israelita va portar una madianita enmig dels seus germans, a la vista de Moisés i de tota la comunitat dels israelites que ploraven a l’entrada de la tenda del trobament. 7 En veure-ho, el sacerdot Pinhàs, fill d’Eleazar i nét d’Aaron, es va alçar d’enmig de la comunitat, agafà una llança, 8 entrà darrere d’aquell israelita fins a l’alcova i allí va traspassar el ventre de tots dos, l’israelita i la dona. Llavors va cessar l’epidèmia entre els israelites. 9 El nombre de víctimes d’aquella mortaldat havia estat de vint-i-quatre mil. 10 Després el Senyor va parlar a Moisés. Li digué: 11 —El sacerdot Pinhàs, fill d’Eleazar i nét d’Aaron, amb el seu zel per mi ha fet que es calmara la meua indignació contra els israelites; per això la meua gelosia no els ha exterminat.
Joies espirituals
(Nombres 26:55, 56) El país serà repartit per sorteig. S’assignarà l’heretat segons els noms dels pares de les tribus. 56 Es distribuirà per sorteig entre les tribus més grans i les més menudes.
it-2-S 238 § 1, 2
Límit
Per tant, pareix que la distribució de la terra es va realitzar en funció d’estos dos criteris: per sorteig i segons el tamany de la tribu. És possible que mitjançant el sorteig es determinara el lloc aproximat de l’herència que correspondria a cada tribu, bé al nord, al sud, a l’est o a l’oest de la terra, bé en la regió de la planura costanera o en la zona muntanyosa. Com la decisió venia de Jehovà, es van evitar els recels i disputes entre les tribus (Pr 16:33). D’esta manera, Déu també podia controlar el resultat del sorteig amb la finalitat que l’assignació de cada tribu corresponguera amb la profecia que el patriarca Jacob havia pronunciat poc abans de morir i que es registra en Gènesi 49:1-33.
Després de determinar per sorteig la ubicació geogràfica de la tribu, calia delimitar les seues fronteres, tenint en compte el segon criteri: el tamany de la tribu. La Bíblia diu: «Vos l’heu de repartir per sorteig entre les diverses tribus, de manera que les tribus més nombroses tinguen un territori més gran i les més menudes en tinguen un de més menut. La part que haurà tocat a cada tribu serà la seua» (Nm 33:54). Per tant, la decisió presa per sorteig respecte a la ubicació geogràfica era invariable, l’extensió de l’herència s’ajustaria al tamany de la tribu. Per això es va reduir el territori de Judà quan es va vore que era massa gran i se li va assignar una part a la tribu de Simeó (Js 19:9).
Lectura de la Bíblia
(Nombres 25:1-18) Quan Israel vivia a Xitim, els hòmens es van llançar a cometre immoralitats amb dones de Moab. 2 Elles invitaven el poble als sacrificis que oferien als seus déus, i els israelites prenien part en aqueixos convits sagrats i adoraven els déus dels moabites. 3 Els israelites es van sotmetre al déu Baal de Peor i el Senyor s’indignà contra Israel. 4 El Senyor va dir a Moisés: —Pren tots els caps del poble i fes-los penjar davant del Senyor, de cara al sol. Així s’apartarà d’Israel la meua forta indignació. 5 Llavors Moisés va donar aquesta orde als jutges d’Israel: —Que cadascú de vosaltres mate aquells dels seus que s’hagen sotmés al déu Baal de Peor. 6 En aquell moment un israelita va portar una madianita enmig dels seus germans, a la vista de Moisés i de tota la comunitat dels israelites que ploraven a l’entrada de la tenda del trobament. 7 En veure-ho, el sacerdot Pinhàs, fill d’Eleazar i nét d’Aaron, es va alçar d’enmig de la comunitat, agafà una llança, 8 entrà darrere d’aquell israelita fins a l’alcova i allí va traspassar el ventre de tots dos, l’israelita i la dona. Llavors va cessar l’epidèmia entre els israelites. 9 El nombre de víctimes d’aquella mortaldat havia estat de vint-i-quatre mil. 10 Després el Senyor va parlar a Moisés. Li digué: 11 —El sacerdot Pinhàs, fill d’Eleazar i nét d’Aaron, amb el seu zel per mi ha fet que es calmara la meua indignació contra els israelites; per això la meua gelosia no els ha exterminat. 12 Comunica-li, per tant, que jo faig amb ell una aliança de pau: 13 amb aquesta aliança li concedisc perpètuament el sacerdoci, a ell i als seus descendents, perquè s’ha encés de zel per mi, pel seu Déu, i ha expiat la culpa dels israelites. 14 L’israelita mort amb la madianita es deia Zimrí i era fill de Salú, i membre principal d’un dels llinatges de la tribu de Simeó. 15 La dona madianita morta es deia Cozbí i era filla de Sur, cap de família d’un llinatge de Madian. 16 El Senyor va parlar encara a Moisés. Li digué: 17 —Ataqueu els madianites i derroteu-los! 18 Ells vos han atacat amb la seua perfídia, seduint-vos amb els ritus de Peor i valent-se de Cozbí, filla d’un cap de Madian i compatriota d’ells, morta el dia de l’epidèmia provocada per la culpa de Peor.
MILLORA EN LA PREDICACIÓ
Discurs
w04-S 1/4 29
Per què diu 1 Corintis 10:8 que van ser 23.000 israelites els que caigueren en un dia per cometre fornicació, mentres que Nombres 25:9 diu que foren 24.000?
Existixen diverses explicacions possibles per a la diferència de xifres entre estos dos versicles. La més senzilla seria que el número real estiguera entre 23.000 i 24.000, cosa que permetria arredonir cap a dalt o cap avall.
Vegem una altra possibilitat. L’apòstol Pau va fer referència al relat dels israelites en Xitim com a exemple amonestador per als cristians de l’antiga Corint, ciutat coneguda pel seu llibertinatge. Va escriure: «No ens llancem a cometre immoralitats, com ho feren alguns d’ells, i en un sol dia en van caure vint-i-tres mil». Pau es va referir en particular a aquells als qui Jehovà havia causat la mort per cometre fornicació, i va dir que havien sigut 23.000 (1 Corintis 10:8).
Ara bé, el capítol 25 de Nombres explica que «els israelites es van sotmetre al déu Baal de Peor i el Senyor s’indignà contra Israel», i aleshores diu que Jehovà va manar a Moisés que penjara a «tots els caps del poble». Al mateix temps, Moisés va ordenar als jutges que compliren eixa orde. Finalment, quan Pinhàs va actuar amb decisió donant mort a l’israelita que va introduir a una dona madianita en el campament, «va cessar l’epidèmia». El relat acaba amb esta declaració: «El nombre de víctimes d’aquella mortaldat havia estat de vint-i-quatre mil» (Nombres 25:1-9).
Pel que pareix, la xifra que dona el llibre de Nombres inclou als «caps del poble», que foren executats pels jutges, i als israelites a qui Jehovà mateix va donar mort. Els caps que van morir a mà dels jutges podrien ser uns mil, cosa que elevaria a 24.000 la xifra total de morts. Estos caps eren culpables de sotmetre’s a «Baal de Peor», fora que cometeren fornicació, participaren en les celebracions o donaren el seu consentiment als qui feien alguna d’estes coses.
Respecte a l’expressió «sotmetre’s», una obra de consulta explica que pot significar «vincular-se a una persona». Els israelites formaven un poble dedicat a Jehovà, però van trencar la seua relació amb Ell quan se sotmeteren a Baal de Peor. Uns set-cents anys més tard, Déu va dir als israelites mitjançant Osees: «Ells arribaren a Baal-Peor i es van consagrar a l’Ídol Vergonyós, es van tornar fastigosos com el seu amant» (Osees 9:10). Tots els que van actuar d’esta manera mereixien una sentència adversa de part de Déu. Així li ho va recordar Moisés als fills d’Israel: «Amb els vostres propis ulls heu vist el que el Senyor ha fet a Baal-Peor: ha exterminat del vostre poble tots aquells qui seguien el déu Baal de Peor» (Deuteronomi 4:3).
(Nombres 25:9) El nombre de víctimes d’aquella mortaldat havia estat de vint-i-quatre mil.
(1 Corintis 10:8) No ens llancem a cometre immoralitats, com ho feren alguns d’ells, i en un sol dia en van caure vint-i-tres mil.
VISQUEM COM A CRISTIANS
Sigues savi al triar els teus amics
(1 Corintis 10:6) Tot això era un exemple per a nosaltres, perquè no desitgem el mal, tal com ells el van desitjar.
(1 Corintis 10:8) No ens llancem a cometre immoralitats, com ho feren alguns d’ells, i en un sol dia en van caure vint-i-tres mil.
(1 Corintis 10:11) Tot això que els succeïa era un exemple, i va ser escrit per a advertir-nos a nosaltres, que ja ens trobem a la fi dels temps.
(Nombres 25:9) El nombre de víctimes d’aquella mortaldat havia estat de vint-i-quatre mil.