Referències del Quadern d’activitats

DE L’1 AL 7 DE NOVEMBRE

TRESORS DE LA PARAULA DE DÉU | JOSUÉ 18, 19

«Jehovà va dividir la terra sàviament»

(Josué 18:10) Llavors Josué va sortejar aquestes parts, a la presència del Senyor, i les va repartir allà mateix entre els israelites.

it-2 238 § 1

Límit

Per tant, pareix que la distribució de la terra es va realitzar en funció d’estos dos criteris: per sorteig i segons el tamany de la tribu. És possible que mitjançant el sorteig es determinara el lloc aproximat de l’herència que correspondria a cada tribu, bé al nord, al sud, a l’est o a l’oest de la terra, bé en la regió de la planura costanera o en la zona muntanyosa. Com la decisió venia de Jehovà, es van evitar els recels i disputes entre les tribus (Pr 16:33). D’esta manera, Déu també podia controlar el resultat del sorteig amb la finalitat que l’assignació de cada tribu corresponguera amb la profecia que el patriarca Jacob havia pronunciat poc abans de morir i que es registra en Gènesi 49:1-33.

(Josué 19:1) El segon territori assignat per sorts va ser per als clans de la tribu de Simeó. La seua heretat es trobava enclavada enmig de l’heretat de la tribu de Judà.

it-1 1120 § 2

Herència

Terres hereditàries. Jehovà va donar l’herència als fills d’Israel i va especificar a Moisés els límits de la terra (Nm 34:1-12; Js 1:4). Els fills de Gad i de Rubén i la mitat de la tribu de Manassés van rebre el territori de Moisés (Nm 32:33; Js 14:3). La resta de tribus van rebre la seua herència per sorteig i baix la direcció de Josué i Eleazar (Js 14:1, 2). D’acord amb la profecia de Jacob que es registra en Gènesi 49:5, 7, no es va donar a Simeó i a Leví una herència separada del territori: el territori de Simeó estava dins del territori de Judà, a on hi havia algunes ciutats (Js 19:1-9), mentres que a Leví li van donar 48 ciutats per tot Israel. En el cas dels levites, es va dir que Jehovà seria la seua herència perquè havien rebut el nomenament per al servici especial en el santuari. A canvi del seu servici, rebrien el delme com a porció o herència (Nm 18:20, 21; 35:6, 7). Dins de cada tribu, les famílies van rebre el seu territori assignat. A mesura que estes augmentaven i els fills heretaven, la terra es dividia progressivament en parcel·les cada volta més xicotetes.

(Josué 19:9) Una part del territori de la tribu de Judà fou donada en herència a la tribu de Simeó, ja que els descendents de Judà havien rebut un territori massa gran per a ells. Per això, la tribu de Simeó es troba enclavada enmig de l’heretat de Judà.

it-2 238 § 2

Límit

Després de determinar per sorteig la ubicació geogràfica de la tribu, calia delimitar les seues fronteres, tenint en compte el segon criteri: el tamany de la tribu. «Vos l’heu de repartir per sorteig entre les diverses tribus, de manera que les tribus més nombroses tinguen un territori més gran i les més menudes en tinguen un de més menut. La part que haurà tocat a cada tribu serà la seua» (Nm 33:54). Per tant, la decisió presa per sorteig respecte a la ubicació geogràfica era invariable, l’extensió de l’herència s’ajustaria al tamany de la tribu. Per això es va reduir el territori de Judà quan es va vore que era massa gran i se li va assignar una part a la tribu de Simeó (Js 19:9).

Joies espirituals

(Josué 18:1-3) Després de sotmetre el país, tota la comunitat d’Israel es va aplegar a Siló. Allà instal·laren la tenda del trobament. ² Però, de les tribus israelites, n’hi havia set que encara no havien rebut la seua heretat. ³ Josué, doncs, va dir a aquells israelites: —Què espereu a prendre possessió del país que vos dóna el Senyor, Déu dels vostres pares?

it-2 238 § 5

Límit

El relat referent a la divisió del territori que estava a l’oest del Jordà mostra que primer se sortejaren les assignacions corresponents a Judà (Js 15:1-63), Josep (Efraïm) (Js 16:1-10) i mitja tribu de Manassés (Js 17:1-13) i seguidament es fixaren els seus límits i s’enumeraren les seues ciutats. Fet açò, pareix que es va interrompre el treball de dividir la terra, ja que s’indica que el campament d’Israel es va traslladar de Guilgal a Siló (Js 14:6; 18:1). No obstant, no s’indica quant de temps va durar esta interrupció, però sí que es menciona que Josué va reprendre les set tribus restants per la seua demora en ocupar la resta de la terra (Js 18:2, 3). Alguns estudiosos han intentat explicar esta actitud de les set tribus adduint que el gran botí aconseguit durant la conquista i la relativa tranquil·litat davant de la inexistència d’un perill imminent d’atacs dels cananeus, va fer que eixes tribus no tingueren pressa per ocupar la resta del territori conquistat. Pot ser que a més estigueren poc dispostos a encarar-se al problema d’haver de dominar els reductes de la tenaç resistència enemiga que encara quedava en el territori (Js 13:1-7). També és possible que el seu coneixement d’eixa part de la terra promesa fora molt més limitat que el de la terra que ja s’havia distribuït.

Lectura de la Bíblia

(Josué 18:1-14) Després de sotmetre el país, tota la comunitat d’Israel es va aplegar a Siló. Allà instal·laren la tenda del trobament. ² Però, de les tribus israelites, n’hi havia set que encara no havien rebut la seua heretat. ³ Josué, doncs, va dir a aquells israelites: —Què espereu a prendre possessió del país que vos dóna el Senyor, Déu dels vostres pares? ⁴ Trieu tres hòmens de cada una de les vostres tribus. Jo els enviaré a recórrer el país; ells en faran la descripció, seguint cada u la seua part, i després tornaran a trobar-me. ⁵ Dividireu el país en set parts. La tribu de Judà es quedarà en el seu territori, al sud, i la casa de Josep, en el seu, al nord. ⁶ Prepareu, doncs, una descripció de les set parts i feu-me-la arribar. Llavors, a la presència del Senyor, el nostre Déu, jo sortejaré quina part correspon a cada una de les tribus. ⁷ La tribu de Leví no rebrà cap territori en l’herència que vos toca, ja que la seua heretat és ser sacerdots al servici del Senyor. Pel que fa a la tribu de Gad, la de Rubén i la mitat de la tribu de Manassés, ja van rebre la seua heretat, la que Moisés, servent del Senyor, els va donar a la banda oriental del Jordà. ⁸ Aquells hòmens van eixir a recórrer el país. Abans d’anar-se’n, Josué els donà aquestes instruccions: —Recorreu el país i prepareu-ne la descripció. Quan tornareu, jo mateix en sortejaré les parts, a la presència del Senyor, ací a Siló. ⁹ Els hòmens van recórrer tot el país. Van preparar una descripció escrita de les set parts amb la llista de les ciutats de cada una, i després tornaren al campament de Siló per presentar l’escrit a Josué. ¹⁰ Llavors Josué va sortejar aquestes parts, a la presència del Senyor, i les va repartir allà mateix entre els israelites. ¹¹ El primer territori assignat per sorts va ser per als clans de la tribu de Benjamí. Estava situat entre el dels descendents de Judà i el dels descendents de Josep. ¹² La frontera septentrional començava al Jordà, pujava pel costat nord de Jericó i seguia cap a l’oest, a través de la regió muntanyosa, fins al desert de Betaven. ¹³ Des d’allà, continuava pel costat sud de Luz, és a dir, Betel, i baixava cap a Atrot-Órec per la muntanya que hi ha al sud de Bethoron de Baix. ¹⁴ A l’oest d’aquesta muntanya, la frontera girava i seguia cap al sud, per a anar a parar a Quiriat-Baal, anomenada també Quiriat-Jearim, ciutat de la tribu de Judà. Aquesta era la frontera occidental.

VISQUEM COM A CRISTIANS

Donem gràcies a Jehovà pel seu amor

(2 Tessalonicencs 1:3, 4) Sempre hem de donar gràcies a Déu per vosaltres, germans. És just que ho fem, perquè la vostra fe va creixent i l’amor que vos teniu augmenta en cada un de vosaltres. ⁴ Davant de les altres esglésies de Déu, ens sentim orgullosos de vosaltres per la perseverança i la fe amb què suporteu les persecucions i les tribulacions.

DEL 8 AL 14 DE NOVEMBRE

TRESORS DE LA PARAULA DE DÉU | JOSUÉ 20-22

«Lliçons sobre un malentés»

(Josué 22:10) Així que arribaren a la riba del Jordà, encara en territori cananeu, van eregir al costat del riu un altar d’aspecte grandiós.

(Josué 22:12) En sentir això, els israelites van convocar a Siló tota la comunitat d’Israel, per anar a combatre contra aquelles tribus.

(Josué 22:15, 16) Anaren al país de Galaad a trobar les tribus de Rubén i de Gad i la mitat de la tribu de Manassés, i els van dir: ¹⁶ —Això vos diu tota la comunitat del Senyor: «Per què heu pecat contra el Déu d’Israel, apartant-vos hui del Senyor? Erigint el vostre propi altar, vosaltres vos rebel·leu contra el Senyor!».

w06 15/4 5 § 3

Claus de la comunicació en el matrimoni

La comunicació franca pot evitar malentesos i confusions. Vejam un exemple. En els començaments de la història d’Israel, les tribus de Rubén, Gad i la mitja tribu de Manassés, que poblaven el costat oriental del Jordà, edificaren «un altar d’aspecte grandiós» al costat del riu. Les tribus del costat occidental malinterpretaren esta acció i pensant que els seus germans de l’altra vora del riu havien comés un acte d’apostasia, es prepararen per a la guerra contra els rebels. Però abans d’entrar en batalla, enviaren una comissió per a dialogar amb les tribus orientals. Què decisió més prudent! Descobriren que l’altar no havia sigut alçat per a oferir sacrificis cremats, sinó perquè temien que en el futur les altres tribus els digueren: «No teniu part en el Senyor». L’altar resultaria ser testimoni què ells també adoraven a Jehovà (Josué 22:10-29). L’anomenaren «el Testimoni», segurament perquè donava testimoni què Jehovà era el Déu verdader (Js 22:34).

(Josué 22:21-30) Els rubenites, els gadites i els de la mitat de la tribu de Manassés respongueren als caps dels clans d’Israel: ²² —El Senyor és el Déu dels déus; el Senyor és el Déu dels déus. Ell sap prou bé què volem i cal que Israel també ho sàpiga. Si volíem revoltar-nos o pecar contra el Senyor, que no ens perdone. ²³ Si hem erigit un altar per apartar-nos del Senyor i per oferir-hi holocaustos, ofrenes i sacrificis de comunió, que el Senyor mateix ens en demane comptes. ²⁴ Però, ben al contrari, nosaltres ho hem fet preocupats que el dia de demà els vostres fills pogueren dir als nostres: «Què hi teniu a veure, vosaltres, amb el Senyor, Déu d’Israel? ²⁵ Gent de Rubén i de Gad, és el Senyor mateix qui ha posat el Jordà com a frontera entre nosaltres i vosaltres; així, doncs, no teniu part en el Senyor». D’aquesta manera els vostres fills farien que els nostres deixaren de venerar el Senyor. ²⁶ Per això vam pensar de construir-nos aquest altar, no per oferir-hi holocaustos o altres sacrificis, ²⁷ sinó perquè fóra, per a vosaltres i nosaltres i per a les generacions futures, un testimoni del dret que tenim de donar culte al Senyor amb els nostres holocaustos, sacrificis i víctimes de comunió. Així els vostres fills, el dia de demà, no podran dir als nostres que no tenen part en el Senyor. ²⁸ Vam pensar, doncs, que, si mai ens vingueren a dir això, a nosaltres o als nostres descendents, els podríem respondre: «Fixeu-vos quina còpia de l’altar del Senyor van fer els nostres pares. No la feren per oferir-hi holocaustos o altres sacrificis, sinó perquè fóra un testimoni entre nosaltres i vosaltres». ²⁹ Mai de la vida no volem rebel·lar-nos contra el Senyor ni hui ens volem apartar d’ell. No volem erigir un altre altar per oferir-hi holocaustos, ofrenes o altres sacrificis, a part de l’altar del Senyor, el nostre Déu, que hi ha davant del seu tabernacle. ³⁰ El sacerdot Pinhàs i els principals de la comunitat que l’acompanyaven, caps dels clans d’Israel, van trobar satisfactòria l’explicació dels rubenites, dels gadites i de la mitat de la tribu de Manassés.

w08 15/11 18 § 5

Promou «allò que porta la pau»

Al paréixer, alguns israelites cregueren que comptaven amb proves suficients per a atacar i que havien de fer-ho per sorpresa, ja que d’esta manera patirien menys baixes. Però en lloc de precipitar-se, les tribus que estaven a l’altre costat del Jordà enviaren una delegació per a parlar amb els seus germans. La delegació va preguntar: «Per què heu pecat contra el Déu d’Israel, apartant-vos hui del Senyor?». Esta acusació no tenia base, ja que en realitat, les tribus no havien edificat l’altar amb fins idolàtrics. Com reaccionarien ells davant d’esta acusació? Respondrien amb agressivitat als seus germans? Es negarien a donar-los explicacions? No; en lloc d’això, reaccionaren de forma pacífica i aclariren que la seua motivació havia sigut el seu desig de servir a Jehovà. Aquella resposta, a més de protegir la seua relació amb Déu, va salvar moltes vides. Parlant amb calma aconseguiren aclarir les coses i restablir la pau (Js 22:13-34).

(Proverbis 15:1) Una resposta suau calma la ira, la paraula feridora encén la indignació.

(Proverbis 18:13) Qui respon abans d’escoltar passarà per neci i quedarà avergonyit.

Joies espirituals

(Josué 21:43, 44) El Senyor va donar als israelites tot el país que havia promés als seus pares. Els israelites en van prendre possessió i s’hi van instal·lar. ⁴⁴ Tal com havia jurat als seus pares, el Senyor va concedir a Israel el repòs dels enemics que l’envoltaven. Cap dels seus enemics no els pogué resistir: el Senyor els va posar tots a les seues mans.

it-1 408 § 4

Canaan

Encara que molts cananeus sobrevisqueren a la conquista i no foren subjugats, podia dir-se que Jehovà havia donat a Israel tota la terra que havia jurat donar als seus avantpassats, que els havia donat descans al voltant, i que «totes les bones promeses que el Senyor havia fet al poble d’Israel es van realitzar. No n’hi hagué cap que no es complira» (Js 21:43-45). El temor s’havia apoderat de tots els pobles veïns i enemics dels israelites, per la qual cosa no suposaren una amenaça verdadera per a la seua seguretat. Déu havia dit amb anterioritat que expulsaria els cananeus «a poc a poc» per a que no es multiplicaren les bèsties salvatges en una terra desolada de forma súbita (Ex 23:29, 30; Dt 7:22). Malgrat que els cananeus disposaven d’un armament superior, com carros de guerra amb falçs de ferro, no es pot dir que Jehovà va fallar respecte a la seua promesa perquè en algunes ocasions els israelites foren derrotats (Js 17:16-18; Jt 4:13). Més bé, el registre bíblic mostra que les poques derrotes que patiren els israelites foren per la seua infidelitat (Nm 14:44, 45; Js 7:1-12).

Lectura de la Bíblia

(Josué 20:1–21:3) El Senyor va dir a Josué: ² —Parla als israelites i, de part meua, digues-los: “Tal com vos vaig comunicar per mitjà de Moisés, escolliu-vos ciutats de refugi, ³  on es puga acollir el qui haja mort algú involuntàriament. Aquestes ciutats vos serviran per a refugiar-vos del qui ha de venjar la víctima. ⁴  El qui es refugie en una d’aquestes ciutats s’aturarà a l’entrada de la porta i exposarà el seu cas als ancians de la ciutat. Llavors aquests el deixaran entrar i li assenyalaran un lloc per a habitar enmig d’ells. ⁵  Si el responsable de venjar la víctima el perseguia, els habitants de la ciutat no li podran donar l’homicida, ja que va matar algú involuntàriament, sense estar-hi enemistat. ⁶  Viurà en aquella ciutat fins que, amb motiu de la mort del gran sacerdot en funcions, siga jutjat per la comunitat. Aleshores l’homicida podrà retornar a casa seua, a la ciutat d’on havia hagut de fugir.” ⁷  Llavors els israelites van escollir Quèdeix, a Galilea, a les muntanyes de Neftalí; Siquem, a les muntanyes d’Efraïm, i Quiriat-Arbà, anomenada també Hebron, a les muntanyes de Judà. ⁸  A la Transjordània, a l’est de Jericó, van escollir Bèsser, a l’estepa, a la regió de l’altiplà, que era de la tribu de Rubén; Ramot, a Galaad, que pertanyia a la tribu de Gad, i Golan, a Basan, que era de la tribu de Manassés. ⁹  Aquestes van ser les ciutats escollides per a servir de refugi als israelites i als immigrants que residiren entre ells. Podia acollir-s’hi tot aquell qui haguera mort algú involuntàriament, i així no havia de morir a mans del responsable de venjar la víctima, mentre esperava de ser jutjat per la comunitat. 21:1 Els caps de família de la tribu de Leví anaren a trobar el sacerdot Eleazar, Josué, fill de Nun, i els caps de família de les altres tribus israelites, ²  a Siló, al país de Canaan, i els digueren: —El Senyor va dir a Moisés que ens donaren algunes ciutats per a habitar-hi, amb pasturatges per al nostre bestiar. ³  Llavors els israelites van donar als levites algunes ciutats i pasturatges dels territoris de la seua heretat, d’acord amb el que el Senyor havia dit.

DEL 15 AL 21 DE NOVEMBRE

TRESORS DE LA PARAULA DE DÉU | JOSUÉ 23, 24

«L’últim consell de Josué a la nació»

(Josué 23:11) Sigueu constants a estimar el Senyor, el vostre Déu.

(Josué 23:12, 13) Però si vos apartàveu d’ell i vos uníeu amb els pobles que encara queden enmig vostre, si hi contréieu matrimoni i vos hi emparentàveu, ¹³ sapieu de cert que el Senyor, el vostre Déu, no continuarà desposseint-los davant de vosaltres. Seran per a vosaltres un llaç i un parany, fuets que vos assotaran a l’esquena i espines clavades als ulls. Així acabareu desapareixent d’aquesta terra excel·lent que vos ha donat el Senyor, el vostre Déu.

it-1 89

Aliança

La situació era diferent quan la nació d’Israel va entrar en Canaan, la terra promesa. El Déu sobirà li havia concedit el dret total a eixa terra, en compliment de la promesa que havia fet als seus avantpassats i, per tant, no entrarien en ella com a residents forasters. Per tant, Jehovà va prohibir que feren aliances amb les nacions paganes d’eixa terra (Ex 23:31-33; 34:11-16). Sols se subjectarien a les lleis i estatuts de Déu, no a les d’aquelles nacions destinades a desaparéixer (Lv 18:3, 4; 20:22-24). Se’ls va advertir en especial que no formaren aliances matrimonials amb estes nacions, ja que estes aliances no sols propiciarien el matrimoni amb esposes paganes, sinó que també els vincularien amb parents pagans i amb els seus costums i les seues pràctiques religioses falses, el que resultaria en apostasia i un llaç (Dt 7:2-4; Ex 34:16; Js 23:12, 13).

(Josué 23:14) Pel que fa a mi, ja estic a punt d’anar-me’n pel camí de tot el món. Ara, vosaltres, reconeixeu amb tot el cor i amb tota l’ànima que cap de les bones promeses que el Senyor, el vostre Déu, vos havia fet no ha deixat de complir-se. Totes s’han realitzat. No n’hi ha cap que no s’haja complit.

w07 1/11 26 § 19, 20

La paraula de Jehovà mai falla

¹⁹ Per la nostra pròpia experiència, podem afirmar amb plena convicció el mateix que Josué: «Cap de les bones promeses que el Senyor, el vostre Déu, vos havia fet no ha deixat de complir-se. Totes s’han realitzat. No n’hi ha cap que no s’haja complit» (Josué 23:14). No hi ha cap dubte que Jehovà allibera, protegix i alimenta els seus servents. ¿Sap d’alguna promesa divina que no s’haja complit al seu degut moment? Segur que no. La Paraula de Déu és fidedigna, per això confiem plenament en ella.

²⁰ I què ens depararà el futur? A la majoria de nosaltres, Jehovà ens oferix l’esperança de viure en una terra convertida en un paradís de plaer. I a una part relativament xicoteta del seu poble els oferix l’esperança de governar amb Crist en el cel. Siga quin siga el nostre cas, tenim motius suficients per a mantindre’ns fidels a Déu com Josué, perquè arribarà el dia que la nostra esperança es farà realitat. I al rememorar les promeses de Jehovà, nosaltres també direm: «Totes s’han realitzat».

Joies espirituals

(Josué 24:2) Llavors Josué digué a tot el poble: —Això diu el Senyor, Déu d’Israel: «Antigament, els vostres avantpassats, Tèrah i els seus fills Abraham i Nahor, habitaven a l’altra banda del riu Eufrates i adoraven altres déus».

w04 1/12 12 §1

Punts destacats del llibre de Josué

24:2. Adorava ídols Tèrah, el pare d’Abraham? Al principi no era un servent de Jehovà Déu. És possible que adorara el déu lluna Sin, molt popular en Ur. Segons la tradició jueva, tal volta, fins i tot, fabricara ídols. No obstant, quan Abraham ix d’Ur per orde divina, son pare l’acompanya a Haran (Gènesi 11:31).

Lectura de la Bíblia

(Josué 24:19-33) Josué va replicar: —No sereu capaços d’adorar el Senyor. Ell és un Déu sant, és el Déu-gelós. No consentirà les vostres infidelitats ni els vostres pecats. ²⁰ Si l’abandonàveu per adorar déus estrangers, ell se vos posaria en contra i vos faria mal fins a exterminar-vos, després d’haver estat bo amb vosaltres. ²¹ El poble respongué: —De cap manera! Nosaltres volem adorar el Senyor! ²² Josué va insistir: —Vosaltres sou testimonis contra vosaltres mateixos que heu escollit el Senyor per adorar-lo. Ells van afirmar: —En som testimonis. ²³ Josué digué llavors: —Doncs ara desfeu-vos dels déus estrangers que encara teniu entre vosaltres i adheriu-vos de tot cor al Senyor, Déu d’Israel. ²⁴ El poble va respondre: —Adorarem el Senyor, el nostre Déu, i l’obeirem. ²⁵ Aquell dia, a Siquem, Josué va comprometre el poble en una aliança amb el Senyor. Li donà unes lleis i unes prescripcions, ²⁶ i les va escriure en el llibre de la Llei de Déu. Després va prendre una gran pedra i la plantà davall de l’alzina del santuari del Senyor. ²⁷ Llavors digué a tot el poble: —Aquesta pedra ens servirà de testimoni: ha sentit tot el que el Senyor ens ha dit. Vos farà de testimoni, perquè mai no mentiu al vostre Déu. ²⁸ Josué va acomiadar el poble, i cada u se’n tornà a la seua heretat. ²⁹ Després d’aquests fets, Josué, fill de Nun, servent del Senyor, va morir a l’edat de cent deu anys; ³⁰ fou enterrat a la seua propietat, a Timnat-Sèrah, a les muntanyes d’Efraïm, al nord del mont Gàaix. ³¹ Els israelites van ser fidels al Senyor fins a la mort de Josué i dels ancians que li van sobreviure. Tots ells coneixien les meravelles que el Senyor havia obrat a favor d’Israel. ³² Pel que fa a les despulles de Josep, que s’havien endut d’Egipte, els israelites les van enterrar a Siquem. Van sepultar-les en el camp que Jacob havia comprat per cent peces de plata als descendents d’Hamor, pare de Siquem. Les despulles de Josep quedaren en possessió dels seus descendents. ³³ També va morir Eleazar, fill d’Aaron. Fou enterrat a Guibat-Pinhàs, població que Pinhàs, fill d’Eleazar, havia rebut a les muntanyes d’Efraïm.

DEL 22 AL 28 DE NOVEMBRE

TRESORS DE LA PARAULA DE DÉU | JUTGES 1-3

«Una història de valentia i intriga»

(Jutges 3:15) Aleshores van clamar al Senyor, i els envià un llibertador: Ehud, fill de Guerà, de la tribu de Benjamí, que era esquerrà. Els israelites encarregaren a Ehud que portara un tribut a Eglon, rei de Moab.

w04 15/3 31 § 3

Ehud trenca el jou opressor

El pla d’Ehud no va triomfar per la seua astúcia ni per la incompetència de l’enemic, ja que el compliment dels propòsits divins no depén de factors humans. La raó principal de l’èxit d’Ehud va ser que comptava amb el suport de Déu per a alliberar el seu poble en harmonia amb la seua invencible voluntat. Déu havia alçat a Ehud i quan Jehovà «els enviava un jutge, el Senyor era amb ell» (Jutges 2:18; 3:15).

(Jutges 3:16-23) Ehud es va fer una espasa curta de dos talls, se la cenyí davall dels vestits, a la cuixa dreta, ¹⁷ i anà a presentar el tribut a Eglon, que era un home molt gros. ¹⁸ Una vegada oferit el tribut, Ehud se’n va anar, acompanyant els qui l’havien portat. ¹⁹ Però, en arribar als Pilars Sagrats que hi ha a la vora de Guilgal, se’n tornà tot sol a dir al rei: —Tinc un missatge secret per a tu, majestat. El rei digué als presents: —Deixeu-nos sols. I tots es va retirar. ²⁰ El rei es trobava a la cambra que tenia al pis de dalt i que era la més fresca de palau. Ehud se li acostà i li digué: —He de comunicar-te un missatge diví. El rei s’alçà del seu setial. ²¹ En aquell moment, Ehud amb la mà esquerra va desembainar l’espasa que duia a la cuixa dreta i la va afonar al ventre del rei. ²² Hi entrà fulla i puny, i el greix arribà a cobrir la fulla de l’espasa, perquè Ehud no la va retirar del ventre del rei. ²³ Llavors va fugir cap al pòrtic del palau, després d’haver tancat per dins les portes de la cambra del pis de dalt.

(Jutges 3:30) Aquell dia, Moab va ser humiliat per Israel, i durant vuitanta anys el país va viure en pau.

w04 15/3 30 § 1-3

Ehud trenca el jou opressor

El primer que va fer Ehud va ser forjar-se «una espasa», una espècie de daga de doble fil, fàcil d’amagar baix la roba, ja que segurament anaven a registrar-lo. Les espases solien portar-se en el costat esquerre, ja que aixina els destres, podien desembeinar-les ràpidament. Però, al ser esquerrà, Ehud va amagar la seua, «se la cenyí davall dels vestits, a la cuixa dreta», a on era poc probable que buscara la guàrdia reial. Sense problemes «anà a presentar el tribut a Eglon» (Jutges 3:16, 17).

La Bíblia no dona detalls de la cerimònia inicial que va tindre lloc en la cort d’Eglon, només informa: «Una vegada oferit el tribut, Ehud se’n va anar, acompanyant els qui l’havien portat» (Jutges 3:18). Ehud va oferir el tribut, va acompanyar la comitiva fins a una distància segura de la residència del rei i despedint-la, va regressar. Per què? ¿Eren aquells hòmens la seua escolta, o part del protocol o només portadors del tribut? ¿Volgué despedir-los per seguretat abans de realitzar el seu pla? Com fora, Ehud va tornar valerós sobre els seus passos.

«Però, en arribar als Pilars Sagrats que hi ha a la vora de Guilgal, se’n tornà tot sol a dir al rei: —Tinc un missatge secret per a tu, majestat». La Bíblia no menciona com va aconseguir Ehud presentar-se novament davant del rei Eglon. No van sospitar d’ell els guàrdies? Van creure que un israelita a soles no presentava cap amenaça per al seu senyor? El fet que tornara sense companyia, ¿els va donar la impressió que estava traint el seu poble? Siga com siga, Ehud volia tindre una audiència privada amb el rei i ho va aconseguir (Jutges 3:19).

Joies espirituals

(Jutges 2:10-12) Tota aquella generació va morir i es reuní amb els seus pares; en vingué una altra que no havia conegut el Senyor i ignorava les meravelles que ell havia obrat a favor d’Israel. ¹¹ Els israelites ofenien el Senyor amb el seu mal comportament, ja que donaven culte als Baals. ¹² Abandonaven el Senyor, el Déu dels seus pares, que els havia fet eixir d’Egipte, seguien altres déus, els dels pobles veïns, i els adoraven. Tot això va provocar la indignació del Senyor.

w05 15/1 24 § 7

Punts destacats del llibre de Josué

2:10-12. Hem de tindre un programa d’estudi bíblic per a no oblidar el que ha fet Jehovà (Salm 103:2). Els pares han de gravar la veritat de la Paraula de Déu en el cor dels seus fills (Deuteronomi 6:6-9).

Lectura de la Bíblia

(Jutges 3:12-31) Els israelites tornaren a ofendre el Senyor amb el seu mal comportament. Per aquest motiu, el Senyor va fer que Eglon, rei de Moab, dominara Israel. ¹³ Eglon s’alià amb els ammonites i els amalequites, va fer la guerra a Israel, el va véncer i conquerí la ciutat de les Palmeres. ¹⁴ Durant divuit anys, els israelites van estar sotmesos a Eglon, rei de Moab. ¹⁵ Aleshores van clamar al Senyor, i els envià un llibertador: Ehud, fill de Guerà, de la tribu de Benjamí, que era esquerrà. Els israelites encarregaren a Ehud que portara un tribut a Eglon, rei de Moab. ¹⁶ Ehud es va fer una espasa curta de dos talls, se la cenyí davall dels vestits, a la cuixa dreta, ¹⁷ i anà a presentar el tribut a Eglon, que era un home molt gros. ¹⁸ Una vegada oferit el tribut, Ehud se’n va anar, acompanyant els qui l’havien portat. ¹⁹ Però, en arribar als Pilars Sagrats que hi ha a la vora de Guilgal, se’n tornà tot sol a dir al rei: —Tinc un missatge secret per a tu, majestat. El rei digué als presents: —Deixeu-nos sols. I tots es va retirar. ²⁰ El rei es trobava a la cambra que tenia al pis de dalt i que era la més fresca de palau. Ehud se li acostà i li digué: —He de comunicar-te un missatge diví. El rei s’alçà del seu setial. ²¹ En aquell moment, Ehud amb la mà esquerra va desembainar l’espasa que duia a la cuixa dreta i la va afonar al ventre del rei. ²² Hi entrà fulla i puny, i el greix arribà a cobrir la fulla de l’espasa, perquè Ehud no la va retirar del ventre del rei. ²³ Llavors va fugir cap al pòrtic del palau, després d’haver tancat per dins les portes de la cambra del pis de dalt. ²⁴ Quan ja era fora, van venir els servidors i veieren que les portes de la cambra del rei eren tancades. I es deien: —Segurament que el rei és a dins fent les seues necessitats. ²⁵ Van esperar una estona, fins que es van inquietar. Llavors, com que ningú no obria les portes de la cambra, agafaren la clau i van obrir: el seu senyor era mort a terra. ²⁶ Entretant, mentre els servents s’esperaven, Ehud havia fugit més enllà dels Pilars Sagrats i s’havia refugiat a Seïrà. ²⁷ Només va arribar-hi, convocà els israelites a toc de corn per totes les muntanyes d’Efraïm. I els israelites van baixar de les muntanyes amb Ehud, que anava davant de tots. ²⁸ Ehud digué: —Seguiu-me. El Senyor vos posa a les mans els moabites, els vostres enemics. Ells van seguir Ehud, es van apoderar dels guals del Jordà que porten a Moab i no deixaren passar ningú. ²⁹ En aquella ocasió, mataren uns deu mil moabites, hòmens forts i valents. No se’n va escapar ni un. ³⁰ Aquell dia, Moab va ser humiliat per Israel, i durant vuitanta anys el país va viure en pau. ³¹ Després d’Ehud, Xamgar, fill d’Anat, matà sis-cents filisteus amb una agullada de bous. També ell va salvar Israel.

MILLORA EN LA PREDICACIÓ

Augmenta la teua alegria en la predicació. Accepta l’ajuda de Jehovà mitjançant l’oració.

(1Co 3:6-9) Jo vaig plantar, Apol·ló va regar, però és Déu qui feia créixer. ⁷ Per això no són res ni el qui planta ni el qui rega; només compta Déu, que fa créixer. ⁸ El qui planta i el qui rega en fan un, i cada un rebrà la seua recompensa d’acord amb el seu treball. ⁹ Nosaltres som col·laboradors de Déu, i vosaltres sou el seu cultiu, l’edifici que ell construeix.

(Fl 1:9, 10) I el que jo demane en la pregària és que el vostre amor s’òmpliga més i més encara, fins a sobreeixir, de coneixement i de clarividència, ¹⁰ perquè sapieu discernir allò que més convé. Així arribareu purs i sense entropessos al dia que Crist ha de venir.

(Lc 11:13) Així, doncs, si vosaltres, que sou roïns, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui li’l demanen.

(1Co 3:6) Jo vaig plantar, Apol·ló va regar, però és Déu qui feia créixer.

VISQUEM COM A CRISTIANS

Consells per a fer les reunions de predicació pràctiques

(Hebreus 10:24,25) Vetlem els uns pels altres per animar-nos a l’amor fratern i a les bones obres. ²⁵ No deixem d’assistir a les reunions comunitàries, com alguns han pres per costum; més bé exhortem-nos els uns als altres. I més ara, que veieu que s’acosta el darrer dia.

DEL 29 DE NOVEMBRE AL 5 DE DESEMBRE

TRESORS DE LA PARAULA DE DÉU | JUTGES 4, 5

«Jehovà utilitza dos dones per a alliberar el seu poble»

(Jutges 4:3) Jabín posseïa nou-cents carros de guerra i va oprimir durament els israelites durant vint anys. Llavors els israelites van clamar al Senyor.

(Jutges 5:6-8) En temps de Xamgar, fill d’Anat, en temps de Jael, els camins eren deserts, els vianants seguien rutes amagades. ⁷ Els camps, ningú no els treballava, ningú no els treballava a Israel, fins que em vaig alçar jo, Dèbora, fins que em vaig alçar com a mare d’Israel. ⁸ El poble es triava nous déus, i, tot seguit, de les ciutats vingué la guerra. I no es veia ni un escut ni una llança entre els quaranta batallons d’Israel!

w15 1/8 12 § 6

Em vaig alçar com a mare d’Israel

Els israelites tremolaven amb només sentir el nom de Sisserà. La religió i la cultura de Canaan es caracteritzaven per una crueltat terrible. De fet, entre les seues pràctiques habituals estaven el sacrifici de xiquets i la prostitució en els temples. ¿Pots imaginar-te com seria estar baix el domini d’un general cananeu i de tot el seu exèrcit? Segons el cant de Dèbora, viatjar per la nació era quasi impossible i les aldees estaven deshabitades (Jutges 5:6, 7). Segurament, la gent vivia atemorida i havia d’amagar-se en els boscos i els tossals, sense poder cultivar els seus camps ni caminar pels camins per por a ser atacats, a què segrestaren els seus fills o a què violaren les seues dones.

(Jutges 4:4-7) En aquell temps, la profetessa Dèbora, muller de Lapidot, feia de jutge a Israel. ⁵ Sentenciava davall de la palmera anomenada palmera de Dèbora, entre Ramà i Betel, a les muntanyes d’Efraïm. Allà els israelites pujaven a trobar-la quan tenien algun plet. ⁶ Dèbora va fer cridar Barac, fill d’Abinóam, de Quèdeix de Neftalí, i li digué: —Això ordena el Senyor, Déu d’Israel: «Vés a reunir deu mil hòmens de les tribus de Neftalí i Zabuló i porta’ls a la muntanya del Tabor. ⁷ Jo faré que Sisserà, general en cap de l’exèrcit de Jabín, amb els seus carros de guerra i les seues tropes, vinga cap a tu al riu Quixon; allà el faré caure a les teues mans».

(Jutges 5:7) Els camps, ningú no els treballava, ningú no els treballava a Israel, fins que em vaig alçar jo, Dèbora, fins que em vaig alçar com a mare d’Israel.

w15 1/8 13 § 1

Em vaig alçar com a mare d’Israel

Els israelites van estar vint anys baix esta cruel dominació, fins que Jehovà va notar que el seu obstinat poble havia canviat d’actitud. O com diu la cançó de Dèbora i Barac: «Fins que em vaig alçar jo, Dèbora, fins que em vaig alçar com a mare d’Israel». Dèbora estava casada amb un home anomenat Lapidot. Encara que no se sap si tenien fills, ella va ser «mare d’Israel» en el sentit que Jehovà la va escollir per a que cuidara de la nació com a mare. Li va encarregar que fera cridar un home fidel i valent, el jutge Barac, per a que s’enfrontara a Sisserà (Jutges 4:3, 6, 7; 5:7).

(Jutges 4:16, 17) Barac va perseguir els carros i l’exèrcit enemic fins a Haróixet-Agoïm: tots els hòmens de Sisserà van anar caient víctimes de l’espasa. No en quedà ni un. ¹⁷ Mentrestant, Sisserà havia fugit a peu cap a la tenda de Jael, la muller d’Hèber, el quenita, perquè hi havia un pacte entre Jabín, rei d’Hassor, i el clan d’Hèber, el quenita.

(Jutges 4:21) Sisserà, rendit de cansament, es va adormir. Llavors Jael, la muller d’Hèber, agafà una estaca de la tenda i amb el martell a l’altra mà se li acostà a poc a poc, li va clavar l’estaca als polsos i la va picar fins que l’estaca va entrar dins de terra. Així va morir Sisserà.

w15 1/8 15 § 1

Em vaig alçar com a mare d’Israel

Jael no tenia temps a perdre, aixina que va convidar a Sisserà a entrar en la seua tenda. Ell li va manar que si algú preguntava per ell que no li diguera a ningú que s’havia amagat allí. Llavors, Sisserà es va gitar i Jael el va tapar amb una manta. Quan li va demanar aigua, ella li va servir llet tèbia. L’home no va tardar a quedar-se dormit profundament. Aleshores, Jael va agarrar una estaca i un martell, dos objectes que com a dona nòmada sabia utilitzar molt bé. Es va apropar a poc a poc per a fer una cosa que requeria molt de valor: acabar amb eixe enemic de Jehovà. Si haguera dubtat un sol moment, hauria fracassat. ¿Va actuar pensant en el poble de Déu, que per tants anys havia sofrit la crueltat d’este home? ¿O ho va fer pel privilegi de posar-se de part de Jehovà? La Bíblia no ho diu. Només sabem que va executar a Sisserà ràpidament (Jutges 4:18-21; 5:24-27).

Joies espirituals

(Jt 5:20) Des del cel combaten els astres; fent els seus camins combaten Sisserà.

w05 15/1 25 § 5

Punts destacats del llibre de Jutges

5:20. ¿Com van lluitar les estreles des del cel per a ajudar a Barac? La Bíblia no diu si va haver ajuda angèlica, meteorits que els savis de Sisserà van interpretar com a presagis roïns o prediccions astrològiques per a Sisserà que resultaren falses. Siga com siga, el que està clar és que va haver alguna classe d’intervenció divina.

Lectura de la Bíblia

(Jutges 4:1-16) Una vegada mort Ehud, els israelites tornaren a ofendre el Senyor amb el seu mal comportament. ² El Senyor els va fer caure en poder de Jabín, rei cananeu que regnava a Hassor. El general en cap del seu exèrcit era Sisserà, que residia a Haróixet-Agoïm. ³ Jabín posseïa nou-cents carros de guerra i va oprimir durament els israelites durant vint anys. Llavors els israelites van clamar al Senyor. ⁴ En aquell temps, la profetessa Dèbora, muller de Lapidot, feia de jutge a Israel. ⁵ Sentenciava davall de la palmera anomenada palmera de Dèbora, entre Ramà i Betel, a les muntanyes d’Efraïm. Allà els israelites pujaven a trobar-la quan tenien algun plet. ⁶ Dèbora va fer cridar Barac, fill d’Abinóam, de Quèdeix de Neftalí, i li digué: —Això ordena el Senyor, Déu d’Israel: “Vés a reunir deu mil hòmens de les tribus de Neftalí i Zabuló i porta’ls a la muntanya del Tabor. ⁷ Jo faré que Sisserà, general en cap de l’exèrcit de Jabín, amb els seus carros de guerra i les seues tropes, vinga cap a tu al riu Quixon; allà el faré caure a les teues mans.” ⁸ Barac va respondre a Dèbora: —Hi aniré si tu véns amb mi; però, si no véns, no hi aniré. ⁹ Dèbora va replicar: —T’acompanyaré, però la glòria d’aquesta campanya no serà teua, ja que el Senyor posarà Sisserà en mans d’una dona. Dèbora es posà en camí amb Barac cap a Quèdeix. ¹⁰ Barac havia fet una crida entre les tribus de Zabuló i de Neftalí perquè anaren a Quèdeix, i van pujar-hi deu mil hòmens. També Dèbora hi havia pujat amb Barac. ¹¹ Temps arrere, Hèber, el quenita, s’havia separat dels altres quenites descendents d’Hobab, sogre de Moisés, i havia plantat la seua tenda al costat de l’Alzina de Saanannim, que és a la vora de Quèdeix. ¹² Quan Sisserà va saber que Barac, fill d’Abinóam, havia pujat a la muntanya del Tabor, ¹³ va mobilitzar els nou-cents carros de guerra i tots els seus hòmens, i des d’Haróixet-Agoïm va emprendre la marxa cap al riu Quixon. ¹⁴ Llavors Dèbora digué a Barac: —Endavant! Hui el Senyor posa Sisserà a les teues mans. Ell mateix ix a combatre davant de tu. Barac va baixar del Tabor, seguit dels deu mil hòmens. ¹⁵ Només Barac desembainà l’espasa, el Senyor va sembrar la confusió entre tots els carros i les tropes de Sisserà. Aquest abandonà el seu carro de guerra i fugí a peu. ¹⁶ Barac va perseguir els carros i l’exèrcit enemic fins a Haróixet-Agoïm: tots els hòmens de Sisserà van anar caient víctimes de l’espasa. No en quedà ni un.

MILLORA EN LA PREDICACIÓ

Discurs

(1 Corintis 14: 34) Que les dones casades callen en les reunions comunitàries; no els és permés parlar, sinó que s’han de mostrar submises, com diu fins i tot la Llei.

w06 1/3 28, 29

¿De quina manera guarden silenci les dones en les congregacions?

En la seua carta a la congregació cristiana de Corint, Pau va escriure: «Com és costum en totes les esglésies del poble sant, que les dones casades callen en les reunions comunitàries; no els és permés parlar» (1 Corintis 14:33, 34). A fi d’entendre correctament este consell, ens serà útil examinar el context en què es va donar.

En el capítol 14 de la seua primera carta als corintis, Pau va analitzar assumpts relacionats amb les reunions de la congregació cristiana: quins temes devien tractar-se i quina era la manera apropiada de dirigir-les (1 Corintis 14:1-6, 26-34). Així mateix, va emfatitzar el seu objectiu: que la congregació s’edifique (1 Corintis 14:4, 5, 12, 26).

L’orde de Pau de guardar silenci apareix tres voltes en este capítol i cada una d’elles va dirigida a un grup diferent dins de la congregació, però sempre amb el mateix objectiu: «Però que tot es faça amb dignitat i amb orde» (1 Corintis 14:40).

En primer lloc, Pau va dir: «Si parleu en llengües, que ho facen dos, o màxim tres, l’un darrere l’altre, i que un les interprete. Però si no hi ha ningú per a interpretar-les, que el qui parla en llengües calle en la reunió i que parle amb ell mateix i amb Déu» (1 Corintis 14:27, 28). Amb això, no volia dir que eixa persona mai podria parlar en les reunions, sinó que hi hauria moments en els quals hauria d’estar en silenci. Al cap i a la fi, si parlara en una llengua que ningú no entenguera, no s’aconseguiria l’objectiu de les reunions: enfortir-se els uns als altres.

En segon lloc, Pau va indicar: «Quant als profetes, que parlen dos o tres i que els altres facen el discerniment. Però si un dels qui en aquell moment estan asseguts rep una revelació, que calle el qui estava parlant». Estes paraules no implicaven que el primer profeta haguera d’abstenir-se de parlar en les reunions, però sí que de vegades hauria de guardar silenci. Aixina, qui estava tenint la revelació miraculosa podria dirigir-se a la congregació i es compliria aixina amb el propòsit de les reunions, el qual era que «a tots arribe una exhortació» (1 Corintis 14:26, 29-31).

Per últim, dirigint-se únicament a les dones cristianes, Pau va dir: «Que les dones casades callen en les reunions comunitàries; no els és permés parlar, sinó que s’han de mostrar submises» (1 Corintis 14:34). ¿Per què raó va donar este mandat? Per a mantindre l’orde en la congregació. Ell afegix: «I si es volen instruir sobre algun punt, que ho pregunten a casa als seus marits, perquè no està bé que una dona casada parle en una reunió de la comunitat» (1 Corintis 14:35).

Tal volta, algunes germanes refutaven el que es deia en la congregació. El consell de Pau les ajudava a evitar eixa actitud rebel i a acceptar humilment la seua posició segons el principi d’autoritat establit per Jehovà, en particular amb relació amb els seus marits (1 Corintis 11:3). A més, quan estaven en silenci, les germanes demostrarien que no aspiraven a ser mestres en la congregació. Quan va escriure a Timoteu, Pau va deixar clar que seria impropi que una dona tinguera el paper de mestra: «Jo no els permet que es dediquen a ensenyar i així dominen els seus marits, sinó que han d’estar en silenci» (1 Timoteu 2:12).

¿Significa açò que les cristianes mai han de parlar en les reunions de congregació? No. En el temps de Pau en algunes ocasions algunes cristianes, potser guiades per l’esperit sant, oraren o profetitzaren en la congregació. En eixos moments, reconeixien la seua posició cobrint-se el cap (1 Corintis 11:5). A més, tant en el temps de Pau com actualment, s’anima als germans i a les germanes de la mateixa manera a fer declaració pública de la seua esperança (Hebreus 10:23-25). A banda de fer-ho mitjançant la predicació, elles declaren la seua esperança i animen els altres durant les reunions cristianes oferint comentaris ben pensants quan se les invita a fer-ho i quan participen en assignacions estudiantils i demostracions.

Per tant, les cristianes guarden silenci quan no intenten ocupar el lloc de l’home ni ensenyen en la congregació. No plantegen preguntes amb la voluntat de fer polèmica, desafiant aixina l’autoritat dels qui ensenyen. Quan fan el seu paper dins de la congregació, les cristianes contribuïxen enormement a crear una atmosfera de pau per a que totes les coses en les reunions de congregació es facen «per a edificar els altres» (1 Corintis 14:26, 33).

Hui en dia, les germanes madures seguixen este exemple quan, a causa de les circumstàncies, han de substituir un home batejat en la congregació (consulta La Atalaya del 15 de juliol de 2002, pàg. 26).

VISQUEM COM A CRISTIANS

Com poden les germanes fer més per a Jehovà?

(Salm 68:12 [v.11 TNM]) El Senyor pronuncia un oracle: «Estols de missatgeres anuncien la victòria».

(Proverbis 14:1) La dona sensata aferma la casa; la grillada, l’enderroca.

(1Timoteu 3:11) Si són dones, han de ser també dignes, no murmuradores, sinó sòbries i de tota confiança.

(1Pere 3:3-6) No busqueu d’adornar-vos per fora amb pentinats complicats, joies d’or i vestits elegants; ⁴ busqueu més bé aquella disposició amagada en el cor que és l’ornament incorruptible d’un esperit dolç i seré. Això sí que té valor als ulls de Déu. ⁵ Així s’adornaven en altre temps les dones santes, que confiaven en Déu i vivien sotmeses als seus marits, ⁶ com Sara, que obeïa Abraham i l’anomenava senyor. Vosaltres sou ara filles seues, en la mesura que obreu el bé i no teniu por de res.

(Titus 2:3-5) A les dones d’edat, digues-los que es comporten com pertoca a persones venerables: que no siguen murmuradores ni donades a beure massa vi; que ensenyen a fer el bé ⁴ i sàpien encaminar les més jóvens a estimar el marit i els fills, ⁵ a ser sensates, castes, diligents en la faena de casa, bones, submises al seu marit. Així la paraula de Déu no rebrà cap injúria de ningú.

DEL 6 AL 12 DE DESEMBRE

TRESORS DE LA PARAULA DE DÉU | JUTGES 6, 7

«Vés amb la força que tens»

(Jutges 6:2-6) El poder de Madian era aclaparador. Els israelites, per por dels madianites, es van fer amagatalls a les coves de les muntanyes, a les cavernes i sobre els cingles. ³ Quan els israelites havien sembrat, venien els madianites amb els amalequites i els nòmades d’orient, ⁴ acampaven a les seues terres i els saquejaven totes les collites, fins a la rodalia de Gaza. No deixaven al país d’Israel res per a menjar, ni ovelles, ni bous, ni ases, ⁵ perquè pujaven amb el seu bestiar i les seues tendes i arribaven en massa com les llagostes. Eren tants que ni ells ni els seus camells no es podien comptar. Envaïen el país i el saquejaven. ⁶ Per culpa de Madian els israelites van quedar reduïts a una misèria tan gran que van clamar al Senyor.

(Jutges 6:14) El Senyor es girà cap a ell i li va dir: —Vés amb la força que tens i salvaràs Israel dels madianites. ¿No sóc jo qui t’envie?

(Jutges 6:15) Gedeó respongué: —Perdó, Senyor meu. Com puc salvar Israel si el meu clan és el més petit de Manassés i jo sóc el més jove de la meua família?

w02 15/2 6, 7

Els principis divins ens beneficien

Un home que va mantindre una actitud equilibrada sobre si mateix i de la seua vàlua va ser Gedeó, jutge dels antics hebreus. Ell no va tractar de ser cap d’Israel i encara que se’l va designar per al càrrec va dir que no s’ho mereixia. Va afirmar: «El meu clan és el més petit de Manassés i jo sóc el més jove de la meua família» (Jutges 6:12-16).

(Jutges 7:19-22) Gedeó va arribar amb els seus cent hòmens arran del campament, just després del canvi de guàrdia, cap a mitjanit. Va tocar el corn i va trencar la gerra que duia a la mà. ²⁰ Aleshores tots tres grups van tocar els corns i van trencar les gerres. Amb la mà esquerra agafaren les torxes, i els corns amb la dreta. Tocaven i cridaven: —L’espasa! Pel Senyor i per Gedeó! ²¹ Cadascú es va quedar al seu lloc al voltant del campament. Però dins del campament madianita tots es posaren a córrer i a fugir. ²² Mentrestant, els tres-cents israelites anaven tocant els corns. El Senyor va fer que, per tot el campament, els madianites es tragueren l’espasa i s’atacaren els uns als altres; tots es van escapar cap a Betaixità, en direcció a Sererà, fins a Abel-Meholà, prop de Tabat.

w05 15/7 16 § 3

L’espasa de Jehovà i de Gedeó!

Quina experiència més aterridora van patir els madianites! De repent, l’espés silenci de la nit es trenca pel soroll de 300 gerres al fer-se a miques, pel so de 300 corns i pels crits de 300 hòmens. Confosos, sobretot amb el crit de: L’espasa de Jehovà i de Gedeó!, els madianites sumen els seus crits al soroll. En mig del caos, és impossible determinar qui és l’enemic. Els 300 hòmens estan immòbils en la seua posició assignada mentres que Déu fa que els seus adversaris utilitzen les seues espases els uns contra els altres. L’exèrcit acampat fuig precipitadament, però els israelites els tallen el pas i després d’una difícil persecució, acaben definitivament amb l’amenaça dels madianites. Per fi, la llarga i sanguinària ocupació ha terminat (Jutges 7:19-25; 8:10-12, 28).

(Isaïes 40:30,31) Els jóvens es cansen i defalleixen, els millors guerrers entropessen i cauen; ³¹ però els qui confien en el Senyor recobren les forces, alcen el vol com les àguiles, caminen sense cansar-se, corren sense defallir.

Joies espirituals

(Jutges 6:27) Gedeó va fer el que el Senyor li havia dit, amb l’ajuda de deu servents. Però va fer-ho de nit. No va gosar fer-ho de dia per por de la seua família i de la gent del seu poble.

w05 15/1 26 § 6

Punts destacats del llibre de Jutges

6:25-27. Gedeó va ser discret per a que els seus adversaris no s’encoleritzaren de forma innecessària. Quan prediquem les bones notícies, procurem no ofendre a ningú per la nostra manera de parlar.

Lectura de la Bíblia

(Jutges 6:1-16) Els israelites ofenien el Senyor amb el seu mal comportament, i el Senyor els deixà caure en poder de Madian durant set anys. ² El poder de Madian era aclaparador. Els israelites, per por dels madianites, es van fer amagatalls a les coves de les muntanyes, a les cavernes i sobre els cingles. ³ Quan els israelites havien sembrat, venien els madianites amb els amalequites i els nòmades d’orient, ⁴ acampaven a les seues terres i els saquejaven totes les collites, fins a la rodalia de Gaza. No deixaven al país d’Israel res per a menjar, ni ovelles, ni bous, ni ases, ⁵ perquè pujaven amb el seu bestiar i les seues tendes i arribaven en massa com les llagostes. Eren tants que ni ells ni els seus camells no es podien comptar. Envaïen el país i el saquejaven. ⁶ Per culpa de Madian els israelites van quedar reduïts a una misèria tan gran que van clamar al Senyor. ⁷ Així que van clamar al Senyor pel mal que els feien els madianites, ⁸ ell els envià un profeta que els va dir: —Això diu el Senyor, Déu d’Israel: “Jo vos vaig traure d’Egipte, vos vaig fer eixir de la terra on éreu esclaus. ⁹ Vos vaig alliberar dels egipcis i de tots els vostres opressors. Els he expulsat de davant de vosaltres per donar-vos les seues terres. ¹⁰ Vos vaig dir: ‘Jo sóc el Senyor, el vostre Déu; no venereu els déus dels amorreus, en el país dels quals habiteu.’ Però vosaltres no m’heu obeït.” ¹¹ L’àngel del Senyor va venir a asseure’s a l’alzina d’Ofrà, que era propietat de Joaix, del clan d’Abièzer. Gedeó, fill de Joaix, estava batent el blat a dins del trull per salvar-lo dels madianites. ¹² L’àngel del Senyor se li va aparéixer i li digué: —El Senyor és amb tu, guerrer valent. ¹³ Gedeó respongué: —Perdó, senyor meu. Si el Senyor és amb nosaltres, per què ens passa tot això? On són tots aquells prodigis que ens contaven els nostres pares quan deien: “¿No és cert que el Senyor ens va traure d’Egipte?” La veritat és que ara el Senyor ens ha abandonat i ens ha deixat a mercé dels madianites. ¹⁴ El Senyor es girà cap a ell i li va dir: —Vés amb la força que tens i salvaràs Israel dels madianites. ¿No sóc jo qui t’envie? ¹⁵ Gedeó respongué: —Perdó, Senyor meu. Com puc salvar Israel si el meu clan és el més petit de Manassés i jo sóc el més jove de la meua família? ¹⁶ Llavors el Senyor li digué: —Jo seré amb tu; derrotaràs els madianites com si es tractara d’un sol home.

VISQUEM COM A CRISTIANS

Una assignació molt difícil acomplida per l’esperit sant

(Zacaries 4:6) Aleshores l’àngel em va dir: —El Senyor comunica a Zorobabel aquestes paraules: “No valen ni força ni armes; només compta el meu esperit. Ho dic jo, el Senyor de l’univers.

(1 Corintis 12:14-20) Ara bé, el cos no consta d’un sol membre, sinó de molts. ¹⁵ Si el peu deia: «Com que no sóc mà, no sóc del cos», no per això deixaria de ser del cos. ¹⁶ I si l’orella deia: «Com que no sóc ull, no sóc del cos», no per això deixaria de ser del cos. ¹⁷ Si tot el cos fóra ull, com podria sentir-hi? Si tot el cos fóra oïda, com podria olorar? ¹⁸ Però Déu ha distribuït en el cos cada un dels membres de la manera que li ha paregut. ¹⁹ Si tot el cos es reduïra a un sol membre, on seria el cos? ²⁰ Així, doncs, els membres són molts, però el cos és un.

DEL 13 AL 19 DE DESEMBRE

TRESORS DE LA PARAULA DE DÉU | JUTGES 8, 9

«La humiltat és millor que l’orgull»

(Jutges 8:1-3) Els efraïmites es van queixar a Gedeó: —Per què has fet això de no cridar-nos quan anaves a combatre contra els madianites? I estaven molt irritats contra ell. ² Però Gedeó els respongué: —Què he fet jo que siga comparable a la vostra gesta? Valen més els gotims d’Efraïm que no tota la verema d’Abièzer. ³ Déu ha posat a les vostres mans els cabdills de Madian, Oreb i Zeeb. Jo no he estat capaç de fer res comparable a la vostra gesta. Aquesta resposta de Gedeó va calmar la irritació dels efraïmites.

w00 15/8 25 § 3

¿Com reaccionem davant de les diferències?

En mig d’una batalla contra Madian, Gedeó va demanar ajuda a la tribu d’Efraïm. No obstant, després de la batalla, els efraïmites es van posar en contra de Gedeó i es van queixar amargament perquè no els havien avisat quan va començar el combat. El relat diu que «estaven molt irritats contra ell». Gedeó va respondre: «Què he fet jo que siga comparable a la vostra gesta? Valen més els gotims d’Efraïm que no tota la verema d’Abièzer. Déu ha posat a les vostres mans els cabdills de Madian, Oreb i Zeeb. Jo no he estat capaç de fer res comparable a la vostra gesta» (Jutges 8:1-3). Amb estes paraules tan ben escollides i tranquil·litzadores, Gedeó va evitar el que podia haver sigut una guerra desastrosa entre tribus. Pot ser que els membres de la tribu d’Efraïm tingueren un problema d’envaniment i orgull. No obstant, això no va impedir que Gedeó s’esforçara per fer la pau amb ells. ¿Podem actuar nosaltres de la mateixa manera?

(Jutges 8:22, 23) Després d’això, els israelites van dir a Gedeó: —Sigues el nostre rei i que després ho siguen el teu fill i el teu nét: tu ens has alliberat dels madianites. ²³ Però Gedeó els va respondre: —Jo no seré el vostre rei, ni tampoc ho serà el meu fill. El vostre rei serà el Senyor.

w17.01 20 § 15

Per què continua sent important la modèstia

¹⁵ Gedeó és un excel·lent exemple del que significa actuar amb modèstia. La primera vegada que l’àngel de Jehovà se li va aparéixer, no va dubtar en reconéixer que els seus antecedents eren humils (Jt 6:15). Després d’acceptar l’assignació que Jehovà li va donar, es va assegurar d’haver entés bé el que s’esperava d’ell i va buscar la guia de Déu (Jt 6:36-40). Gedeó va ser valent, però també va actuar amb prudència (Jt 6:11, 27). No es va aprofitar d’eixa assignació per a destacar sobre els altres. Al contrari, tan prompte com va poder, va regressar amb gust a sa casa (Jt 8:22, 23, 29).

(Jutges 9:1, 2) Abimèlec, fill de Jerubaal, va anar a Siquem a trobar els germans de sa mare i els féu aquesta proposta, a ells i a tot el clan de sa mare: ² —Pregunteu això als caps de casa de Siquem: “Què vos sembla millor: que vos governen setanta hòmens, tots els fills de Jerubaal, o bé que vos governe un de sol? No oblideu que jo sóc parent vostre, os dels vostres ossos i carn de la vostra carn.”

(Jutges 9:5) Després se n’anà amb ells a casa del seu pare, a Ofrà, i va assassinar els seus germans, els fills de Jerubaal, setanta hòmens, tots d’una sola vegada. Només s’escapà Jotam, el fill menut de Jerubaal, que es va amagar.

(Jutges 9:22-24) Abimèlec va mantenir Israel sotmés al seu poder durant tres anys. ²³ Després Déu envià un esperit de discòrdia entre Abimèlec i els caps de casa de Siquem, i aquests es revoltaren contra ell. ²⁴ Així va recaure sobre Abimèlec i sobre els caps de casa de Siquem, els seus còmplices, el crim comés contra els setanta fills de Jerubaal, la sang que Abimèlec havia escampat.

w08 15/2 9 § 9

Anem en els camins de Jehovà

⁹ Per a ser amics de Déu, hem de ser «humils» (1Pe 3:8; Sl 138:6). El capítol 9 del llibre de Jutges destaca la importància de la humiltat. Allí trobem una paràbola que va contar Jotam, fill de Gedeó. El relat comença així: «Una vegada es reuniren els arbres per elegir-se un rei». L’olivera, la figuera, i la parra representaren a hòmens honorables que mai buscaren regnar sobre els seus germans israelites. En canvi, l’esbarzer, que sols servix per a fer llenya, va representar el regnat d’un assassí àvid de poder: l’orgullós Abimèlec. Este home se les va donar de príncep d’Israel per tres anys, però finalment va patir una mort violenta (Jt 9:8-15, 22, 50-54). Veritat que és molt millor ser humil?

Joies espirituals

(Jutges 8:27) Amb l’or que li van donar, Gedeó es va fabricar un efod i l’instal·là a la ciutat d’Ofrà. Tot Israel es va prostituir a Ofrà amb aquell efod, que esdevingué així un parany per a Gedeó i la seua família.

it-1 763 § 6

Efod, I

Malgrat les bones intencions de Gedeó de commemorar la victòria que Jehovà li havia concedit a Israel i honrar a Déu, l’efod «esdevingué així un parany per a Gedeó i la seua família», ja que els israelites l’adoraren i es feren culpables d’immoralitat espiritual (Jt 8:27). No obstant això, la Bíblia no diu que Gedeó mateix l’adorara; al contrari l’apòstol Pau el va mencionar específicament entre el gran núvol de fidels testimonis de Jehovà de temps precristians (He 11:32; 12:1).

Lectura de la Bíblia

(Jutges 8:28–9:6) Els madianites van ser humiliats pels israelites i no tornaren a alçar el cap. En vida de Gedeó, hi hagué pau en el país durant quaranta anys. ²⁹ Jerubaal, és a dir, Gedeó, fill de Joaix, se’n tornà a viure a sa casa. ³⁰ Arribà a tenir setanta fills, ja que tenia moltes dones. ³¹ També va tenir un fill d’una concubina que vivia a Siquem, i li posà el nom d’Abimèlec. ³² Gedeó, fill de Joaix, va morir després d’una vellesa feliç; el van enterrar a Ofrà d’Abièzer, en el sepulcre del seu pare Joaix. ³³ A la mort de Gedeó, els israelites van tornar a prostituir-se amb els Baals i escolliren Baal-Berit com el seu déu. ³⁴ No es van recordar ja del Senyor, el seu Déu, que els havia alliberat de la mà de tots els enemics que els envoltaven. ³⁵ Tampoc no van ser agraïts amb la família de Jerubaal-Gedeó, que havia fet tant de bé a Israel. ^9:1 Abimèlec, fill de Jerubaal, va anar a Siquem a trobar els germans de sa mare i els féu aquesta proposta, a ells i a tot el clan de sa mare: ² —Pregunteu això als caps de casa de Siquem: “Què vos sembla millor: que vos governen setanta hòmens, tots els fills de Jerubaal, o bé que vos governe un de sol? No oblideu que jo sóc parent vostre, os dels vostres ossos i carn de la vostra carn.” ³ Els germans de sa mare van comunicar això a tots els caps de casa de Siquem, i aquests es van posar de part d’Abimèlec, perquè era parent seu. ⁴ Llavors li van donar setanta peces de plata del temple de Baal-Berit. Amb aquests diners, Abimèlec va contractar hòmens desvagats i aventurers, que es van posar a les seues ordes. ⁵ Després se n’anà amb ells a casa del seu pare, a Ofrà, i va assassinar els seus germans, els fills de Jerubaal, setanta hòmens, tots d’una sola vegada. Només s’escapà Jotam, el fill menut de Jerubaal, que es va amagar. ⁶ Llavors es van reunir els caps de casa de Siquem i tots els de Betmil·ló, i proclamaren rei Abimèlec, al costat de l’alzina del pilar sagrat que hi ha a Siquem.

DEL 20 AL 26 DE DESEMBRE

TRESORS DE LA PARAULA DE DÉU | JUTGES 10-12

«Jefté, un home espiritual»

(Jutges 11:5-9) Quan la guerra començà, els ancians de Galaad anaren a cercar Jefté al país de Tob ⁶ i li digueren: —Vine, que seràs el nostre cabdill en la guerra contra els ammonites. ⁷ Però Jefté va contestar als ancians de Galaad: —¿No sou vosaltres els qui em vau rebutjar i em vau traure de casa del meu pare? Per què em veniu a trobar, ara que esteu en perill? ⁸ Els ancians li replicaren: —Ara venim a buscar-te per això: perquè vingues a lluitar contra els ammonites i sigues el nostre cabdill, el de tota la gent de Galaad. ⁹ Jefté els digué: —Ja que em feu tornar per lluitar contra els ammonites, si el Senyor els posa a les meues mans, jo seré el vostre cabdill.

w16.04 7 § 9

Jehovà aprova als qui tenen fe en ell

⁹ És possible que l’exemple d’altres hòmens de fe també l’ajudara. Un va ser Josep, que va ser bo amb els seus germans encara que l’odiaven (Gn 37:4; 45:4, 5). Pensar en este i altres exemples potser va ajudar a Jefté a comportar-se d’una manera que agradara a Jehovà. És cert que li va doldre moltíssim que els seus germans el tractaren malament, però res anava a impedir que donara suport a Jehovà i al seu poble (Jt 11:9). Per a ell, defendre el nom de Déu era el més important, més que qualsevol altra cosa. La seua determinació de no perdre la fe va beneficiar a ell i als israelites (He 11:32, 33).

(Jutges 11:12-15) Jefté envià missatgers al rei dels ammonites per dir-li: —Què t’he fet jo perquè vingues contra mi a fer la guerra en el meu propi país? ¹³ El rei dels ammonites va contestar als missatgers de Jefté: —Quan Israel pujava d’Egipte es va apoderar del meu país, des de l’Arnon fins al Jaboc i fins al Jordà. Ara, doncs, torna’m a les bones aquest territori. ¹⁴ Jefté tornà a enviar missatgers al rei dels ammonites ¹⁵ per dir-li: —Aquesta és la resposta de Jefté: «Els israelites no s’han apoderat mai del país dels moabites ni del país dels ammonites».

it-2 25 § 5

Jefté

Jefté, un home d’acció, va iniciar el seu enèrgic acabdillament sense pèrdua de temps. Va enviar un missatge al rei d’Ammon, en el qual li assenyalava que Ammon era l’agressor a l’haver invadit la terra d’Israel. El rei va contestar que Israel li havia llevat eixa terra a Ammon (Jt 11:12, 13). En esta ocasió Jefté va mostrar que no era simplement un guerrer incult i tosc, sinó un estudiós de la història i en especial dels tractes de Déu amb el seu poble. Va refutar l’argument ammonita demostrant que 1) Israel no va molestar ni a Ammon ni a Moab ni a Edom (Jt 11:14-18; Dt 2:9, 19, 37; 2Cr 20:10, 11). 2) Ammon no posseïa la terra en disputa quan es va produir la conquista israelita, perquè en eixe moment estava en mans dels amorreus cananeus i Déu havia donat eixa terra al seu rei, Sehon, en mans d’Israel i 3) Ammon no havia qüestionat l’ocupació israelita durant els passats tres-cents anys, de manera que ¿quina base vàlida tenien en eixe moment per a fer-ho? (Jt 11:19-27).

(Jutges 11:23, 24) Doncs bé, després que el Senyor, Déu d’Israel, hagué desposseït els amorreus del seu territori per donar-lo al seu poble, ¿tu te’n voldries apoderar? ²⁴ ¿No tens ja el territori que t’ha donat el teu déu Quemoix? Nosaltres també tenim dret a posseir el territori que el Senyor, el nostre Déu, ens ha donat.

(Jutges 11: 27) Per part meua, jo no t’he ofés. Ets tu qui et portes malament amb mi, fent-me la guerra. Que el Senyor, ell que és jutge, judique hui entre els israelites i els ammonites!

it-2 25 § 6

Jefté

Jefté va arribar al fons de l’assumpt quan va demostrar que el punt en qüestió girava al voltant de l’adoració. Va dir que Jehovà Déu havia donat a Israel la terra i que per esta raó no entregaria ni un poc d’ella als adoradors d’un déu fals. Es va referir a Quemoix, com el déu d’Ammon. Alguns han pensat que açò era un error. No obstant, encara que Ammon tenia al déu Milcom i Quemoix era el déu de Moab, estes nacions emparentades adoraven a molts déus. Salomó inclús va arribar a introduir l’adoració a Quemoix en Israel per les seues esposes estrangeres (Jt 11:24; 1Re 11:1, 7, 8, 33; 2Re 23:13). A més, segons alguns doctes, Quemoix pot significar «Dominador, Conquistador» (Mira Gesenius’s Hebrew and Chaldee Lexicon, traducció a l’anglés de S. P. Tregelles, 1901, pàg. 401). Jefté potser es referira a eixe déu com aquell a qui els ammonites atribuïren haver dominat o conquistat altres pobles per a donar-los la terra.

Joies espirituals

(Jutges 11:1) Hi havia un galaadita, Jefté, que era un guerrer valent, fill d’una prostituta. El seu pare era Galaad.

it-2 24

Jefté

Jefté, un fill legítim. La mare de Jefté va ser una «prostituta», la qual cosa no significa que Jefté nasquera de la prostitució o fora un fill il·legítim. Sa mare havia sigut una prostituta abans de convertir-se en la segona esposa de Galaad, igual que Rahab havia sigut prostituta però després es va casar amb Salmon (Jt 11:1; Js 2:1; Mt 1:5) Que Jefté no era un fill il·legítim ho prova el fet que els seus mig germans, fills de l’esposa principal de Galaad, l’expulsaren per a que no tinguera part de l’herència (Jt 11:2). A més, d’una banda, després va arribar a ser el cabdill acceptat pels hòmens de Galaad, entre els quals els seus mig germans pareixien ser els més notables (Jt 11:11). D’altra banda, Jefté va oferir un sacrifici a Déu en el tabernacle (Jt 11:30, 31). Ninguna d’estes coses haguera sigut possible en el cas d’un fill il·legítim, ja que la Llei especificava: «Un bastard no serà admés a la comunitat del Senyor. Ni tan sols la desena generació dels seus descendents no hi seran admesos» (Dt 23:3 [v. 2 TNM]).

Lectura de la Bíblia

(Jutges 10:1-18) Després d’Abimèlec, vingué per salvar Israel Tolà, fill de Puà, fill de Dodó. Era de la tribu d’Issacar i vivia a Xamir, a les muntanyes d’Efraïm. ² Va ser jutge d’Israel durant vint-i-tres anys. Quan va morir, l’enterraren a Xamir. ³ Després d’ell vingué Jaïr, de Galaad, que fou jutge d’Israel durant vint-i-dos anys. ⁴ Va tenir trenta fills que muntaven trenta ases i eren senyors de trenta poblacions, a la regió de Galaad, que encara hui s’anomenen els Poblets de Jaïr. ⁵ Quan Jaïr va morir, l’enterraren a Camon. ⁶ Els israelites tornaren a ofendre el Senyor amb el seu mal comportament: adoraven els Baals i les Astartes, els déus dels arameus, els de Sidó, els de Moab, els dels ammonites i els dels filisteus. Havien abandonat el Senyor i ja no li donaven culte. ⁷ Llavors el Senyor es va irritar contra Israel i els posà en mans dels filisteus i dels ammonites. ⁸ Aquests, d’aleshores ençà i durant divuit anys, van maltractar durament els israelites que vivien a Galaad, a l’altra banda del Jordà, al país dels amorreus. ⁹ Els ammonites van travessar el Jordà per combatre fins i tot contra les tribus de Judà i de Benjamí i contra la tribu d’Efraïm. Israel es trobava en una situació de gran perill. ¹⁰ Aleshores els israelites van clamar al Senyor dient: —Hem pecat contra tu. Hem abandonat el nostre Déu per donar culte als Baals. ¹¹ Però el Senyor els respongué: —Quan els egipcis, els amorreus, els ammonites, els filisteus, ¹² els sidonis, els amalequites i els maonites vos oprimien, vosaltres vau clamar i jo vos vaig salvar de les seues mans. ¹³ Però després m’heu abandonat a mi per adorar altres déus. Per això, no vos tornaré a salvar! ¹⁴ Aneu a suplicar els déus que heu escollit. Que vos salven ells, ara que vos trobeu en perill. ¹⁵ Però els israelites van insistir prop del Senyor: —És cert que hem pecat. Fes amb nosaltres el que et plaga. Però hui, t’ho demanem, salva’ns! ¹⁶ Llavors van desfer-se dels déus estrangers i tornaren a adorar el Senyor, que no pogué suportar més el sofriment d’Israel. ¹⁷ Els ammonites es van mobilitzar i anaren a acampar a Galaad. Els israelites també es van concentrar i acamparen a Mispà. ¹⁸ Mentrestant, entre el poble, els principals de Galaad es deien: —Qui encapçalarà la lluita contra els ammonites? El faríem cap de tota la gent de Galaad.

DEL 27 DE DESEMBRE AL 2 DE GENER

TRESORS DE LA PARAULA DE DÉU | JUTGES 13, 14

«Què poden aprendre els pares sobre l’exemple de Manóah i la seua dona»

(Jutges 13:1,2) Els israelites van tornar a ofendre el Senyor amb el seu mal comportament, i el Senyor els va posar en mans dels filisteus durant quaranta anys. ² A Sorà hi havia un home de la tribu de Dan que es deia Manóah. La seua dona era estèril, no havia tingut fills.

(Jutges 13:6) La dona anà a explicar-ho al seu marit. Li digué: —Un home de Déu m’ha vingut a trobar. Pel seu aspecte tan majestuós, devia ser l’àngel de Déu. No li he preguntat d’on era, ni ell m’ha revelat el seu nom.

(Jutges 13:8) Llavors Manóah va fer aquesta pregària al Senyor: —Senyor, t’ho demane, fes que torne l’home de Déu que ens has enviat, perquè ens ensenye què hem de fer amb el fill quan haurà nascut.

w13 15/8 16 § 1

Pares, ensenyeu als vostres fills des de xicotets

Analitzem el que li va passar a Manóah, que pertanyia a la tribu de Dan i vivia en Sorà, ciutat de l’antic Israel. Un dia, l’àngel de Jehovà li va anunciar a la seua esposa, que era estèril, que tindria un fill (Jt 13:2, 3). Segurament aquella notícia va alegrar moltíssim als futurs pares, però també els va deixar molt preocupats. Per això, el fidel Manóah li va demanar a Déu: «Senyor, t’ho demane, fes que torne l’home de Déu que ens has enviat, perquè ens ensenye què hem de fer amb el fill quan haurà nascut» (Jt 13:8). Tant ell com la seua esposa es prengueren molt seriosament la criança del xiquet. Sense dubte, feren tot el que pogueren per a ensenyar al seu fill, Samsó, la llei de Jehovà. I els seus esforços foren beneïts, ja que el relat indica: «L’esperit del Senyor començà a impulsar-lo». Gràcies al poder de Déu, Samsó, que va arribar a ser un dels jutges d’Israel, va fer moltes coses extraordinàries (Jt 13:25; 14:5, 6; 15:14, 15).

(Jutges 14:1-4) Samsó va baixar a Timnà i es va fixar en una dona filistea. ² De tornada, ho va fer saber als seus pares. Els digué: —He vist una dona filistea a Timnà. Demaneu-me-la per muller. ³ Son pare i sa mare li contestaren: —¿Que no hi ha cap dona entre les filles dels teus parents o en el nostre poble, perquè hages d’anar a buscar-te’n una entre els filisteus, aquests incircumcisos? Però Samsó digué al seu pare: —Aquesta és la que m’agrada. Demana-me-la per muller. ⁴ Els seus pares no s’imaginaven que això era cosa del Senyor, que buscava un pretext contra els filisteus. En aquell temps els filisteus tenien dominats els israelites.

w05 15/3 25, 26

Samsó triomfa gràcies a la força de Jehovà

A mesura que Samsó creixia, «el Senyor el va beneir» (Jutges 13:24). Un dia Samsó va dir als seus pares: «He vist una dona filistea a Timnà. Demaneu-me-la per muller» (Jutges 14:2). Imagina’t la seua sorpresa. En lloc d’alliberar a Israel del jou dels opressors, el seu fill volia formar una aliança matrimonial amb ells. Casar-se amb una dona d’entre els adoradors de deus pagans anava en contra de la llei de Déu (Èxode 34:11-16). Per això els seus pares van objectar dient-li: «¿Que no hi ha cap dona entre les filles dels teus parents o en el nostre poble, perquè hages d’anar a buscar-te’n una entre els filisteus, aquests incircumcisos?». Però Samsó li va insistir al seu pare: «Aquesta és la que m’agrada. Demana-me-la per muller» (Jutges 14:3).

Joies espirituals

(Jutges 14:2, 3) De tornada, ho va fer saber als seus pares. Els digué: —He vist una dona filistea a Timnà. Demaneu-me-la per muller. ³ Son pare i sa mare li contestaren: —¿Que no hi ha cap dona entre les filles dels teus parents o en el nostre poble, perquè hages d’anar a buscar-te’n una entre els filisteus, aquests incircumcisos? Però Samsó digué al seu pare: —Aquesta és la que m’agrada. Demana-me-la per muller.

w05 15/3 26 § 1

Samsó triomfa gràcies a la força de Jehovà

En l’idioma original, l’expressió «la que m’agrada» significa que «és l’apropiada per a mi». A què es referia Samsó quan va dir que la dona filistea era «l’apropiada»? No era perquè fora «bonica, encantadora i atractiva» diu la Cyclopedia de McClintock i Strong «sinó perquè era adequada per a la consecució d’una fi, d’un propòsit o d’un objectiu». ¿Quin era? Jutges 14:4 explica que Samsó «buscava un pretext contra els filisteus». Aixina que eixe era el motiu pel qual s’havia interessat en la dona. A mesura que es feia major «l’esperit del Senyor començà a impulsar-lo», és a dir, a incitar-lo a actuar (Jutges 13:25). Aixina que l’esperit de Jehovà va ser la força que va impulsar la seua estranya petició, així com tota la seua carrera com a jutge en Israel. ¿Aconseguiria Samsó l’oportunitat que estava buscant? Analitzem primer com Jehovà li va garantir el seu suport.

Lectura de la Bíblia

(Jutges 14:5-20) Samsó va baixar cap a Timnà amb els seus pares. En arribar prop de les vinyes de Timnà, un cadell de lleó se li acostà tot rugint. ⁶ Llavors l’esperit del Senyor s’apoderà de Samsó, que va esquarterar el lleó com si fóra un cabrit, encara que no duia res a les mans. Però això no ho va explicar als seus pares. ⁷ Continuà el seu camí cap a Timnà, anà a parlar amb aquella dona i li va agradar molt. ⁸ Alguns dies més tard, quan tornava a Timnà per casar-s’hi, Samsó es va desviar del camí per veure el lleó mort. Dins de la carcassa del lleó hi havia un eixam d’abelles i mel. ⁹ En va recollir amb les mans i se la menjava caminant. Quan arribà on eren els seus pares, els en va donar perquè la tastaren, però no els explicà que havia recollit la mel del cadàver del lleó. ¹⁰ El pare de Samsó es va presentar a casa de la dona, on Samsó oferí un banquet, com és costum entre els jóvens. ¹¹ Els filisteus, en veure Samsó, van escollir trenta companys de noces perquè estigueren al costat d’ell. ¹² Llavors Samsó els va dir: —Vos proposaré una endevinalla. Si me’n dieu la solució abans que acaben els set dies de la festa, vos donaré trenta peces de lli i trenta mudes de vestit. ¹³ Però si no sabeu dir-me-la, sereu vosaltres els qui em donareu les trenta peces de lli i les trenta mudes de vestit. Ells respongueren: —Proposa l’endevinalla, que t’escoltem. ¹⁴ Samsó els digué: —Del qui menja, n’ix menjar, i del fort, n’ix dolçor. Durant els tres primers dies no pogueren encertar l’endevinalla. ¹⁵ En complir-se el dia seté, van dir a la dona de Samsó: —Si no afalagues el teu marit perquè ens done la solució, calarem foc a casa del teu pare, amb tu a dins. ¿És que ens heu convidat per apoderar-vos del que és nostre? ¹⁶ La dona de Samsó ploriquejava entre els seus braços i li deia: —Em tens avorrida, ja no m’estimes. Has proposat una endevinalla als del meu poble i, a mi, no me’n dius la solució. Ell li responia: —No l’he dita ni als meus pares, i vols que te la diga a tu? ¹⁷ Ella no va parar de ploriquejar durant els set dies que durà el banquet, fins que el seté dia va insistir tant que Samsó li va dir la solució. Ella anà a comunicar-la als del seu poble. ¹⁸ El seté dia, doncs, abans de pondre’s el sol, els hòmens de la vila van dir a Samsó: —Què hi ha més dolç que la mel? Què és més fort que el lleó? Samsó els va respondre: —Si no haguéreu llaurat amb la meua vedella, no hauríeu encertat la meua endevinalla. ¹⁹ Llavors l’esperit del Senyor s’apoderà de Samsó. Va baixar a Ascaló, hi va matar trenta hòmens, els despullà i donà els vestits als qui havien encertat l’endevinalla. Després, molt enfuriat, se’n tornà a casa de son pare. ²⁰ La dona de Samsó, la van donar a un dels seus companys de noces.

MILLORA EN LA PREDICACIÓ

Augmenta la teua alegría en la predicació. Ensenya als teus estudiants a alimentar-se espiritualment

(Mateu 5:3) —Feliços els pobres en l’esperit: d’ells és el Regne del cel!

(Heb 5:12–6:2) Després de tant de temps, ja hauríeu de ser mestres i, en canvi, encara necessiteu que vos tornen a ensenyar les primeres nocions de la revelació de Déu; heu arribat fins al punt que vos torna a convenir llet en comptes d’aliment sòlid. ¹³ I els qui s’alimenten de llet són incapaços de conéixer allò que és just, ja que només són uns infants. ¹⁴ L’aliment sòlid, en canvi, és propi de gent adulta, que, gràcies a l’experiència, tenen els sentits aveats a destriar entre el bé i el mal. ^6:1 Per això, deixem les primeres nocions sobre el Crist i avancem cap al que és propi de gent adulta. Ara no hem de repetir els temes fonamentals: la conversió de les obres que porten la mort, la fe en Déu, ² l’ensenyament sobre el baptisme, la imposició de les mans, la resurrecció dels morts i el judici etern.

mwb18.03 6

Consells per a millorar la predicació. Ensenyem als nostres estudiants a preparar-se

PER QUÈ ÉS IMPORTANT: Quan els estudiants de la Bíblia es preparen, entenen més ràpid i recorden millor el que els ensenyem. Quan més entenguen i recorden, més ràpid progressaran. Inclús després de batejar-se, necessitaran preparar-se per a les reunions i la predicació per a poder continuar alerta en sentit espiritual (Mt 25:13). Per tant, saber com estudiar i tindre una bona rutina els beneficiarà al llarg de la seua vida. Des del principi, hauríem d’ajudar els nostres estudiants a adquirir el costum de preparar-se per al seu curs bíblic.

QUÈ POTS FER?

• Sigues un bon exemple (Rm 2:21). Prepara cada estudi pensant en l’estudiant (km 11/15 3). Ensenya-li com tens subratllada la teua publicació.

• Anima’l a preparar-se. Una volta l’estudi s’haja establit, mostra-li que la preparació és part del curs bíblic, i explica-li els beneficis. Dóna-li suggerències pràctiques sobre com pot comprar temps del seu horari per a preparar-se. Alguns mestres permeten que l’estudiant gaste la publicació subratllada del mestre durant una sessió d’estudi per a ajudar-lo a vore els beneficis. Felicita’l quan es prepare.

• Mostra-li com preparar-se. Al principi, alguns mestres dedicaran una sessió completa d’estudi per a demostrar als seus estudiants com preparar la lliçó.