Preguntes dels lectors

Quan deixarem de predicar les bones notícies?

Quan va estar en la terra, Jesús va dir: «Estes bones notícies del Regne es predicaran per tota la terra habitada com a testimoni per a totes les nacions, i aleshores vindrà la fi» (Mat. 24:14). En este versicle i en els versicles 6 i 13, apareix la paraula grega telos, que significa ‘final’ i es referix a la fi del món de Satanàs en Harmagedon (Apoc. 16:14, 16). Per tant, continuarem predicant les bones notícies fins poc abans d’eixa fi. Açò canvia la nostra manera d’entendre este assumpt.

Abans pensàvem que deixaríem de predicar les bones notícies quan començara la gran tribulació amb la destrucció de Babilònia la Gran (Apoc. 17:3, 5, 15, 16). Créiem que este succés marcaria la fi del període simbòlic conegut com «l’any de la bona voluntat de Jehovà» (Isa. 61:2 TNM). També enteníem que els qui sobrevisqueren a la gran tribulació ja haurien demostrat la seua fidelitat a Jehovà abans que esta començara. Els comparàvem als jueus que sobrevisqueren a la destrucció de Jerusalem en l’any 607 abans de la nostra era, els quals, per dir-ho d’alguna manera, havien sigut marcats perquè adoraven a Jehovà i odiaven la maldat (Eze. 5:11; 9:4). No obstant això, esta comparació no està d’acord amb les paraules de Mateu 24:14, on Jesús va dir que les persones tindrien l’oportunitat d’acceptar les bones notícies fins poc abans de la fi en Harmagedon.

Com ara comprenem millor Mateu 24:14, també és necessari que ajustem el nostre enteniment respecte al missatge predit en Apocalipsi 16:21, el qual es compara a grans pedres de granís. Un examen més profund ha revelat que estos dos textos es complementen entre si. De quina manera? La resposta està en com reacciona la gent al missatge del Regne. L’apòstol Pau va escriure que el missatge de les bones notícies és com «una fragància de vida» per «als que s’encaminen a la salvació». Per contra, per als enemics de Déu són males notícies i fan «olor de mort». Odien este missatge perquè evidencia que el món que tant s’estimen és malvat, està governat per Satanàs i molt prompte serà destruït (2 Cor. 2:15, 16; Jn. 7:7; 1 Jn. 2:17; 5:19).

Fixem-nos també que la pedregada simbòlica serà «excepcionalment gran». Açò ens dona a entendre que, durant la gran tribulació, la predicació serà més impactant, és a dir, que es donarà a conéixer el nom de Jehovà més que mai (Eze. 39:7). Arribats a eixe punt, després de la destrucció de Babilònia la Gran, ¿hi hauran persones que se sentiran atretes al missatge com si d’una fragància dolça es tractara? És molt probable. Potser recorden o arriben a la conclusió que durant anys els testimonis de Jehovà havíem estat avisant de la fi de la religió falsa.

Açò és paregut al que va passar en l’antic Egipte després de les 10 plagues. Quan Jehovà va fer «justícia contra els déus d’Egipte», una «gran quantitat de gent» no israelita es va unir al seu poble (Èxo. 12:12, 37, 38). Estos forasters probablement decidiren unir-se al poble de Jehovà al vore que es complia tot el que Moisés havia dit que passaria en cada una de les 10 plagues.

Tot el qui es pose de part de Jehovà després de la destrucció de Babilònia la Gran tindrà l’honor d’ajudar els germans de Crist que encara estiguen en la terra (Mat. 25:34-36, 40). Òbviament, l’oportunitat de ser considerats ovelles acabarà poc abans d’Harmagedon quan els ungits que queden reben la seua recompensa celestial.

Este aclariment destaca de manera contundent el gran amor i misericòrdia que Jehovà sent per la humanitat. Aixina és, ell «no desitja que ningú siga destruït, sinó que tots arriben a penedir-se» (2 Pe. 3:9 TNM).