He vist com Jehovà beneïx la fe dels seus servents

Em vaig riure perquè no m’imaginava que el meu amic fora una persona religiosa. I li vaig preguntar: «Què és el que saps de la Bíblia?». No em va contestar en seguida, però finalment em va dir que sa mare era testimoni de Jehovà i que li havia ensenyat algunes coses de la Bíblia. Com tenia curiositat, li vaig insistir per a que em contara més detalls.

La conversació es va allargar fins ben entrada la nit. El meu amic em va dir que la Bíblia identifica a Satanàs com al governant d’este món (Jn 14:30). Tal volta, molts de vosaltres ho sabeu de tota la vida, però per a mi, era una idea nova i intrigant. Sempre havia sentit que el món estava controlat per un Déu bondadós. Però això mai m’havia quadrat. Encara que només tenia 26 anys, havia vist moltes coses que em preocupaven.

Mon pare havia sigut pilot de les Forces Aèries dels Estats Units. Així que, des de ben jovenet, jo ja era conscient d’una possible guerra nuclear. L’exèrcit tenia el dit posat en el «botó roig» per a llançar una bomba atòmica en qualsevol moment. Com els meus anys d’universitat en Califòrnia van estar marcats per la guerra del Vietnam, vaig participar en protestes estudiantils. La policia ens perseguia amb porres, i nosaltres fugíem ofegats i mig cegos a causa del gas lacrimogen. Va ser una època d’agitació i revoltes. Es van produir magnicidis, protestes i disturbis. Hi havia molta confusió; les idees i opinions s’arremolinaven com les fulles en una tempestat.

En 1970, vaig començar a treballar en la costa nord d’Alaska i vaig fer molts diners. Després vaig volar a Londres, em vaig comprar una moto i vaig conduir cap al sud sense cap destí en ment. Mesos més tard, vaig aplegar a Àfrica. Pel camí, vaig conéixer gent que també desitjava deixar-ho tot arrere, alliberar-se d’alguna manera i fugir de les circumstàncies que els tenien atrapats.

Com havia vist i sentit tantes coses, l’ensenyança bíblica d’un ser espiritual malvat que manipula els assumpts de la terra tenia sentit per a mi. Però necessitava saber què estava fent Déu si no era ell qui controlava el món.

En els mesos següents, vaig trobar la resposta. Amb el temps, també he conegut i estimat molts hòmens i dones que, en tota classe de circumstàncies, han demostrat fe en l’únic Déu verdader.

IRLANDA DEL NORD, «EL PAÍS DE LES BOMBES I LES BALES»

Al tornar a Londres, vaig contactar amb la mare del meu amic, i ella em va donar una bíblia. Temps després, mentres estava en Amsterdam (Països Baixos), un Testimoni em va vore llegint-la a la llum d’un fanal i em va respondre algunes preguntes. Després vaig viatjar a Dublín (Irlanda) i vaig buscar la sucursal dels testimonis de Jehovà. Quan la vaig trobar, vaig tocar a la porta. Una volta dins, coneguí a Arthur Matthews, un germà amb molt de coneixement i experiència. Vaig demanar un curs bíblic, i ell mateix va acceptar fer-me’l gustosament.

Em vaig llançar de cap a estudiar, devorant els llibres i els volums de les revistes que els Testimonis havien publicat. Per descomptat, també em vaig llegir la Bíblia. Va ser molt emocionant! En les reunions de congregació, vaig vore com inclús els xiquets sabien les respostes a preguntes que, per segles, hòmens instruïts s’havien fet, com per exemple: «Per què hi ha tanta maldat? Qui és Déu? Què passa després de morir?». Lògicament, com no coneixia a ningú més en tot el país, només em relacionava amb els Testimonis, i ells m’ajudaren a arribar a estimar a Jehovà i a voler fer la Seua voluntat.

Em vaig batejar en 1972. A l’any següent, vaig començar a servir com a precursor i em vaig mudar a una congregació xicoteta en Newry (Irlanda del Nord). Vaig llogar una caseta aïllada en la muntanya. Com hi havia vaques pasturant al voltant, assajava els meus discursos davant d’elles. Pareixia que m’escoltaven atentament mentres rumiaven. Encara que no podien donar-me consell, m’ajudaven a millorar el meu contacte amb l’auditori. En 1974, em nomenaren precursor especial i m’assignaren junt amb Nigel Pitt, qui va arribar a ser un amic per a tota la vida.

En aquell temps, es va estendre per tot el país el conflicte nord-irlandés, anomenat també «The Troubles». Per això, alguns etiquetaven el nord com «el país de les bombes i les bales». Era habitual vore gent combatent pels carrers, franctiradors, tirotejos i cotxes bomba. Els problemes polítics i religiosos sempre anaven junts. No obstant això, tant els protestants com els catòlics reconeixien que els Testimonis no ens posicionàvem políticament, per això podíem predicar lliurement i amb seguretat. Els amos de casa a sovint sabien quan i a on hi havia perill i ens avisaven.

Aixina i tot, hi havia situacions perilloses. Un dia, vaig eixir a predicar amb Denis Carrigan, que també era precursor. Anàrem a un poble veí on no hi havia Testimonis i on només havíem predicat una volta. En una cafeteria, una dona ens va acusar de ser soldats britànics d’incògnit, potser perquè cap dels dos tenia accent irlandés. La seua acusació ens va intimidar, perquè pel simple fet de ser amable amb els soldats podien matar-te o pegar-te un tir al genoll. Mentres esperàvem l’autobús els dos a soles i amb un fred que pelava, vam vore que un cotxe amb dos hòmens es parava davant de la cafeteria. La dona va eixir i, tota nerviosa, es va posar a parlar amb ells assenyalant-nos. Llavors, els dos hòmens s’acostaren amb el cotxe i ens feren algunes preguntes sobre l’horari de l’autobús. Quan l’autobús va arribar, es posaren a parlar amb el conductor, però no podíem sentir el que deien. Com no hi havia més passatgers, estàvem convençuts que havien planejat fer-nos mal quan isquérem del poble. Però no va passar res. Al baixar de l’autobús, li vaig preguntar al conductor: «Preguntaven per nosaltres eixos dos d’abans?». Ell em va contestar: «Sé que sou testimonis de Jehovà i els ho he dit. No vos preocupeu, no correu perill».

En 1976, en una assemblea del districtea en Dublín, vaig conéixer a Pauline Lomax, una precursora especial anglesa que havia vingut de visita. Era una germana encantadora, humil i molt espiritual. Tant ella com el seu germà, Ray, coneixien la veritat de tota la vida. Un any després, Pauline i jo ens casàrem i continuàrem servint com a precursors especials en Ballymena (Irlanda del Nord).

Servírem en l’obra del circuit durant un temps, atenent els germans de Belfast, Londonderry i altres zones conflictives. Ens animava molt vore la fe dels nostres germans i germanes que, per a servir a Jehovà, havien abandonat els seus antecedents religiosos, prejuís i odis tan profundament arrelats. És evident que Jehovà estava protegint-los i beneint-los.

Vaig viure en Irlanda durant deu anys. Llavors, en 1981, ens convidaren a la classe número 72 de l’Escola de Galaad. Després de graduar-nos, ens van assignar a Sierra Leone (Àfrica Occidental).

SIERRA LEONE, FE ENMIG DE LA POBRESA

Vivíem en una casa missional amb 11 germans i germanes meravellosos. Compartíem una cuina, tres vàters, dos dutxes, un telèfon, una llavadora i una eixugadora. Els talls de llum eren freqüents i impredictibles. Les rates envaïen el sostres, i les cobres es passejaven pel soterrani.

Encara que les condicions d’on vivíem no eren les ideals, disfrutàvem molt de predicar. La gent respectava la Bíblia i escoltava amb atenció. Molts estudiaven i acceptaven la veritat. Al principi, la gent de la zona solia dir-me «senyor Robert», i a Pauline, «senyora Robert». Però poc després, com jo passava més temps treballant en la sucursal que predicant, començaren a cridar a Pauline «senyora Pauline», i jo em vaig convertir en el «senyor Pauline». La meua dona estava encantada!

Molts dels germans eren pobres, però Jehovà sempre cobria les seues necessitats, i a voltes ho feia de maneres impressionants (Mt 6:33). Recorde una germana que només tenia els diners justetets per a que ella i els seus fills menjaren eixe dia. Però li’ls va donar a un germà malalt de malària per a que es comprara la medicació que necessitava. Eixe mateix dia, sense que la germana s’ho esperara, una dona li va pagar per a que li arreglara el monyo. Vaig vore moltes situacions com esta.

NIGÈRIA, UNA NOVA CULTURA

Després de nou anys en Sierra Leone, ens traslladaren a la Betel de Nigèria, que era una sucursal gran. Jo feia la mateixa faena d’oficina que havia fet en Sierra Leone. Però, per a Pauline, el canvi va ser molt gran i difícil. Ella passava 130 hores al mes predicant, i els seus estudiants de la Bíblia estaven progressant. Però ara l’havien assignat al departament de costura on es passava els dies arreglant roba. Li va costar temps adaptar-se, però es va adonar que els germans apreciaven molt la faena que feia i per això es va centrar en animar els seus companys betelites.

Sabíem molt poc de la cultura nigeriana. En una ocasió, un germà va vindre a la meua oficina per a presentar-me una germana que acabava d’entrar en Betel. Quan li vaig allargar la mà per a saludar-la, ella es va prosternar davant meu. Em vaig quedar de pedra! En seguida, em van vindre dos textos al cap: Fets 10:25, 26 i Apocalipsi 19:10. I em vaig preguntar: «Què faig? Li ho dic?». Però, al mateix temps, vaig pensar: «Si l’han acceptat per a ser betelita és perquè sap perfectament el que diu la Bíblia».

Em vaig sentir incòmode durant la resta de la conversació. Així que, quan se’n va anar, vaig buscar informació al respecte. Vaig descobrir que la germana havia actuat d’acord amb una tradició que, per aquell temps, encara se seguia en algunes zones del país. Segons este costum, tant les dones com els hòmens es prosternaven d’eixa manera. Això no era adoració, sinó una mostra de respecte i, de fet, n’hi ha precedents bíblics (1Sa 24:9 [v. 8 TNM]). Que content estava de no haver-me deixat endur per la meua ignorància i haver dit alguna cosa que haguera ofés la germana.

Coneguérem molts germans nigerians que havien mostrat una fe impressionant al llarg dels anys. Un d’ells va ser Isaiah Adagbona.b Este germà va conéixer la veritat de jove, però aleshores li diagnosticaren lepra. L’enviaren a una leproseria on era l’únic testimoni. A pesar de l’oposició, va ajudar més de 30 leprosos a acceptar la veritat i va establir una congregació allí.

KENYA, ON ELS GERMANS FOREN PACIENTS AMB MI

En 1996, ens van assignar a la sucursal de Kenya. No havia tornat a este país des de la visita mencionada al principi. Vivíem en Betel, i entre els qui visitaven les instal·lacions estaven les mones vervet. Estos animalets solien assaltar a les germanes per a furtar-los la fruita. Un dia, una germana es va deixar la finestra oberta. Quan va tornar a l’habitació, es va trobar una família de mones pegant-se un bon banquet. La germana va començar a xillar i se’n va eixir corrents. Les mones també xillaren i s’escaparen per la finestra.

Per aquell temps, Pauline i jo formàvem part d’una congregació suahili. Encara que a penes em defenia amb l’idioma, no tardaren en demanar-me que dirigira l’Estudi de Llibre de Congregació (ara anomenat Estudi Bíblic de Congregació). Com m’estudiava la informació abans, podia formular les preguntes. Però, si els comentaris se n’anaven encara que fora una miqueta del que estava escrit, ja no m’enterava de res. Va ser molt incòmode! Em sabia mal pels germans i les germanes. A pesar de tot això, em va impressionar la paciència que em mostraren i la humiltat amb què acceptaren que jo conduïra la reunió.

ESTATS UNITS, FE ENMIG DE LA PROSPERITAT

Vam estar en Kenya menys d’un any, perquè en 1997 ens invitaren a la Betel de Brooklyn (Nova York). Ara estàvem en un país materialment pròsper, i això també pot portar els seus propis problemes (Pr 30:8, 9). Però, inclús en un país com este, els germans mostren una gran fe. Gasten el seu temps i béns per a donar suport a l’organització de Jehovà i no per a enriquir-se.

Amb el pas dels anys, hem vist la fe dels germans en una gran varietat de circumstàncies. En Irlanda, hem vist la fe enmig dels conflictes. En Àfrica, hem vist la fe enmig de la pobresa i l’aïllament. I en els Estats Units, hem pogut vore la fe enmig de la prosperitat. Que feliç ha de sentir-se Jehovà quan mira a la terra i veu com els Seus servents mostren amor per ell en qualsevol situació!

Els anys m’han passat «més ràpids que la llançadora» d’un teixidor (Jb 7:6). Ara servim en la central mundial en Warwick (Nova York) i tenim el privilegi de continuar treballant amb germans que s’estimen de veritat. Estem feliços i pagats de fer tot el que podem per a donar suport al nostre Rei, Jesucrist, qui prompte recompensarà la fe dels seus incomptables fidels (Mt 25:34).