Jehovà ens va ajudar a «créixer allà on ens plantaren»

Els Kassholm assistiren a l’Escola de Galaad en 1979 i, al llarg dels anys, foren «plantats», o assignats, a l’Iran, Maurici, Myanmar, Tanzània, Uganda i el Zaire. Va ser en Galaad on el germà Jack Redford, que servia com a instructor, els va donar este consell que els ajudaria totes les voltes que foren «plantats», «arrancats» i «replantats». Deixem que ens ho expliquen.

Conteu-nos, com vau conéixer la veritat?

Mats: Mon pare va viure en Polònia durant la Segona Guerra Mundial i va vore que hi havia molta hipocresia en l’Església catòlica. Aixina i tot, a sovint deia que en algun lloc hauria d’estar la religió verdadera. Amb el temps, vaig comprovar que tenia raó. Entre uns llibres de segona mà que havia comprat, n’hi havia un titulat La verdad que lleva a vida eterna. Eixe títol em va captar l’atenció i el vaig llegir sencer eixa mateixa nit. Al sendemà tenia clar que havia trobat la veritat.

Des d’abril de 1972 en avant, vaig llegir moltes publicacions dels testimonis de Jehovà i vaig trobar la contestació a les preguntes que tenia sobre la Bíblia. Em vaig sentir com el mercader de la paràbola de Jesús que, després de trobar una perla de gran valor, va vendre tot el que tenia per a comprar-la. Jo també vaig «vendre» els meus plans d’estudiar medicina per a poder comprar la «perla» de la veritat que havia trobat (Mat. 13:45, 46). Aixina que el 10 de desembre de 1972 em vaig batejar.

En menys d’un any, els meus pares i el meu germà xicotet també acceptaren la veritat i es batejaren. En juliol de 1973 em vaig fer precursor regular. Entre els precursors de la congregació estava Ann-Catrin, una germana molt guapeta i centrada espiritualment. Ens enamoràrem i, després de casar-nos en 1975, passàrem els següents quatre anys en la ciutat de Strömsund, un territori molt bonico i fructífer de Suècia.

Ann-Catrin: Mon pare va conéixer la veritat en Estocolm quan estava a punt d’acabar la universitat. Encara que en aquell moment jo només tenia tres mesos, mon pare em duia a les reunions i a predicar. A ma mare no li feia gens de gràcia i va intentar demostrar-li que els Testimonis estaven equivocats. Però com no ho va conseguir, amb el temps, també va acabar batejant-se. Jo ho vaig fer quan tenia 13 anys, i als 16 vaig començar el precursorat. Després de servir en Umeå, on hi havia una gran necessitat de publicadors, em van nomenar precursora especial.

Després de casar-nos, Mats i jo tinguérem el privilegi d’ajudar moltes persones a aprendre la veritat. Entre elles estava Maivor, una adolescent que va renunciar a una carrera deportiva i que va arribar a ser la companya precursora de la meua germana xicoteta. Les dos assistiren a l’Escola de Galaad en 1984 i estan servint com a missioneres en l’Equador.

Com vos ha ajudat en totes les vostres assignacions missionals seguir el consell de «créixer allà on vos planten»?

Mats: Encara que se’ns ha «replantat» moltes voltes en noves assignacions, sempre hem intentat mantindre’ns «arrelats» en Jesús imitant de la millor manera les seues qualitats, especialment la humiltat (Col. 2:6, 7). Per exemple, en comptes d’esperar que els germans locals s’adaptaren a nosaltres, ens esforçàvem per comprendre per què feien les coses com les feien. Volíem entendre la seua manera de pensar i la seua cultura. Quant més imitàvem a Jesús, més sentíem que érem «com un arbre plantat al costat de corrents d’aigua» i que podíem créixer on fórem assignats (Sal. 1:2, 3 TNM).

Ann-Catrin: Per a que un arbre cresca després de ser replantat, necessita la calor del sol, i Jehovà ha demostrat ser el nostre «sol» (Sal. 84:11 TNM). A través de la nostra germandat ens ha donat l’amor i calidesa que necessitàvem. Per exemple, en la nostra xicoteta congregació de Teheran (Iran), vam experimentar l’hospitalitat pròpia dels temps bíblics. Ens hauria encantat quedar-nos en l’Iran, però en juliol de 1980 es va prohibir l’obra dels testimonis de Jehovà allí, i ens ordenaren que se n’anàrem del país en 48 hores. Aixina que ens reassignaren a Àfrica, en concret, al Zaire (ara conegut com la República Democràtica del Congo).

Quan em vaig enterar que ens havien assignat a Àfrica, em vaig posar a plorar. Em feia por, perquè sabia que allí hi havien moltes malalties i serps. Però un matrimoni que havia estat servint allí durant molt de temps ens va dir: «Si no heu estat mai! Doneu-li una oportunitat i voreu. Àfrica vos encantarà». I aixina va ser! Els germans i les germanes eren tan carinyosos... De fet, quan sis anys després prohibiren la nostra obra i se n’haguérem d’anar del Zaire, em va fer gràcia vore que li estava dient a Jehovà que volia quedar-me allí.

Quines benediccions heu rebut al llarg dels anys?

Mats: Una d’elles és les bones amistats que hem fet amb els missioners de diferents nacionalitats i cultures. També en algunes assignacions hem experimentat l’alegria de conduir molts cursos bíblics, inclús hem arribat a fer-ne 20 cada u! I una cosa que mai oblidaré és l’amor i l’hospitalitat dels germans africans. De fet, això és el que experimentàrem quan visitàvem les congregacions de Tanzània. Solíem aparcar la nostra «casa», una Volkswagen Combi, al costat de la casa dels germans, i ells sempre ens oferien «inclús més del que podien» (2 Cor. 8:3). Una altra cosa que també recordem amb molt de carinyo és el que nosaltres anomenàvem «l’hora de contar històries». Totes les nits, Ann-Catrin i jo ens assentàvem per a parlar de tot el que havia passat eixe dia i per a donar-li gràcies a Jehovà per estar al nostre costat.

Ann-Catrin: Per a mi ha sigut una gran alegria conéixer germans i germanes de tot el món. Hem aprés molts idiomes, com persa, francés, luganda i suahili, al mateix temps que hem descobert noves cultures. A més, hem ajudat a progressar a nous deixebles, hem fet bons amics i hem tingut el privilegi de treballar «tots junts» servint a Jehovà (Sof. 3:9).

També hem pogut vore la meravellosa varietat i bellesa de la creació. Cada volta que hem acceptat una nova assignació ha sigut com si començàrem un viatge amb Jehovà com a guia. Gràcies a ell, hem fet coses que mai hauríem pogut fer pel nostre compte.

Quins reptes heu afrontat, i què vos ha ajudat a aguantar?

Mats: Per desgràcia, ens hem contagiat d’algunes malalties tropicals com la malària. I Ann-Catrin va haver d’operar-se d’urgència en algunes ocasions. També estàvem preocupats pels nostres pares perquè ja eren majors. Aixina que estem molt agraïts als nostres respectius germans per haver-los atés. Els van cuidar amb molta paciència, alegria i carinyo (1 Tim. 5:4). Aixina i tot, a voltes haguérem de lluitar contra sentiments negatius, perquè ens hauria agradat fer més per ells.

Ann-Catrin: En 1983, mentres servíem en el Zaire, vaig caure molt malalta de còlera. El metge li va dir a Mats que em traguera del país eixe mateix dia. Al sendemà, eixírem cap a Suècia en un avió de càrrega, que era l’únic vol que hi havia disponible.

Mats: Derramàrem moltes llàgrimes, perquè pensàvem que el nostre servici missional havia arribat a la seua fi. Però afortunadament, al contrari del que pensava el metge, Ann-Catrin es va recuperar i, un any després, vam poder tornar al Zaire, esta volta a una xicoteta congregació suahili en Lubumbashi.

Ann-Catrin: Quan estàvem en Lubumbashi, em vaig quedar embarassada, però vaig perdre el bebé. Encara que no ens havíem plantejat tindre fills, eixa pèrdua va ser molt dura per a mi. Però en eixos moments tan tristos, vam rebre un regal inesperat de Jehovà: vam començar més cursos bíblics que mai. En menys d’un any, la congregació va créixer de 35 a 70 publicadors, i l’assistència a les reunions va passar de 40 a 220. Estar molt ocupats en la predicació i rebre tantes benediccions de Jehovà em va fer sentir millor. No obstant això, a sovint pensem en el nostre bebé i parlem d’ell. Quines ganes tenim de vore com Jehovà, en el nou món, cura per complet el dolor que sentim en el nostre cor!

Mats: Amb el temps, Ann-Catrin va començar a sentir-se dèbil i molt cansada. Per si això no fora prou, a mi em diagnosticaren càncer de còlon en estadi quatre i vaig haver de sotmetre’m a una operació molt complicada. Però ara estic bé, i Ann-Catrin fa tot el que pot.

En qualsevol cas, hem pogut comprovar que no som els únics que afrontem proves. Després del genocidi de 1994 en Ruanda, vam visitar molts germans que estaven en camps de refugiats. Al vore amb els nostres propis ulls la seua fe, aguant i hospitalitat incondicional, vam aprendre que Jehovà té el poder per a cuidar del seu poble enmig de qualsevol prova (Sal. 55:22 TNM).

Ann-Catrin: Una altra prova que vam haver d’afrontar va ser quan vam assistir a la dedicació de la sucursal d’Uganda en 2007. Després del programa, emprenguérem el viatge de tornada a Nairobi (Kenya) amb un grup d’uns 25 missioners i betelites. Però abans de creuar la frontera, un camió que venia en sentit contrari va envair el nostre carril i va xocar de front contra nosaltres. El conductor i cinc germans van morir en l’acte. Poc després, una germana va faltar en l’hospital. Quant que desitgem tornar-los a vore! (Job 14:13-15)

Encara que em vaig recuperar de les ferides físiques, Mats i jo estàvem entre els passatgers que vam patir trastorn per estrés postraumàtic. En el meu cas, patia atacs d’ansietat per la nit, que feien que em despertara amb símptomes pareguts als d’un atac al cor. Era horrible! Però el que ens va ajudar a tirar avant va ser l’oració a Jehovà i el consol que ens donaven els nostres textos favorits. També ens va resultar molt pràctic buscar ajuda professional. Ara està tot més controlat, i li demanem a Jehovà que ens ajude a consolar a aquells que estiguen passant per una situació pareguda.

Ens heu comentat que Jehovà vos va portar com si fóreu «ous crus» a través de situacions complicades. Què heu volgut dir?

Mats: Eixa expressió prové d’esta dita en suahili: «Tumebebwa kama mayai mabichi», que precisament significa això, que ens van portar com si fórem ous crus. Igual que quan portem ous anem amb molt de compte per a que no se’ns trenquen, Jehovà ens ha cuidat amb carinyo en cada una de les nostres assignacions. Sempre ens ha donat el que necessitàvem, inclús més del que necessitàvem. Una manera com hem experimentat l’amor i l’ajuda de Jehovà és a través de la Junta Directiva, que sempre ha estat molt pendent de nosaltres.

Ann-Catrin: M’agradaria destacar un exemple de com Jehovà ens va cuidar amb tant de carinyo. Un dia, em van tocar per telèfon des de Suècia per a dir-me que mon pare estava en la unitat de cures intensives. Mats encara estava recuperant-se d’un atac de malària i, a més, no teníem prou diners per a comprar els vols de tornada a casa. En vista de la situació, vam pensar en vendre el cotxe. En això, vam rebre dos cridades de telèfon: una era d’un matrimoni que s’havia enterat de la nostra situació i volia pagar-nos un bitllet, i l’altra era d’una germana major que havia estat guardant uns dinerets en una caixa amb una etiqueta que deia: «Per a algú en necessitat». Aixina que, en qüestió de minuts, Jehovà ho havia arreglat tot (Heb. 13:6).

Què diríeu que heu aprés en estos 50 anys que porteu en el servici a temps complet?

Ann-Catrin: Al llarg d’estos anys, he aprés que les nostres forces depenen de «mantindre la calma i demostrar confiança». Per dir-ho d’alguna manera, quan confiem en Jehovà, ell lluita per nosaltres (Isa. 30:15 TNM; 2 Cròn. 20:15, 17). Al donar-li lo millor en cada assignació, hem rebut més benediccions de les que hauríem pogut rebre fent qualsevol altra cosa.

Mats: La lliçó més important que he aprés és que he de confiar en Jehovà en cada situació i vore com ell actuarà a favor meu (Sal. 37:5). Ell no ha deixat mai de complir amb la seua paraula. De fet, continuem veient com la complix en l’assignació que tenim ara en la Betel de Myanmar.

Desitgem que els jóvens que volen ampliar el seu servici experimenten el mateix amor lleial que Jehovà ens ha mostrat a nosaltres. Estem segurs que serà aixina si permeten que ell els faça créixer allà on els planten.