«El meu amor per Jehovà m’ha sostingut»

Però, què em va portar a mi, un antic comuniste, a adoptar la fe d’un grup religiós considerat enemic de l’estat? I com em van ajudar l’amor i la capacitació de Jehovà a millorar la meua personalitat durant els anys d’exili i treballs forçats?

Busque la justícia i la pau interior

Vaig nàixer en 1930 en Tàbani, un poble humil del nord de Moldàvia. Els meus pares es deixaven la pell treballant en una granja comunitària per a alimentar els seus sis fills, ja que no teníem molt per a viure. Ma mare pertanyia a l’Església ortodoxa russa, i mon pare era catòlic. A sovint discutien acaloradament per culpa del comportament escandalós dels seus respectius sacerdots.

Quan em vaig graduar, als 18 anys, em vaig unir a la Komsomol, una organització juvenil que promovia ensenyances comunistes. El seu objectiu era preparar futurs membres del partit comunista. No vaig tardar en ser elegit secretari del grup de la localitat. M’atreien valors com la fraternitat, la igualtat i la justícia. Però al vore tota la injustícia i la corrupció que m’envoltaven, em sentia buit.

Com a membre actiu de la Konsomol, no tenia més remei que obeir els decrets promulgats pel govern de la Unió Sovièticaa quan tancaven esglésies o dissolien grups religiosos. Hi havia alguns testimonis de Jehovà en el nostre poble. Encara que m’adonava que eren honestos i pacífics, els considerava uns fanàtics. Poc m’imaginava que, gràcies a un d’ells, prompte trobaria la resposta a moltes de les meues preguntes.

Mon tio Dímitri, que vivia en el meu poble, era testimoni de Jehovà. Un dia, en la primavera de 1952, em va dir: «Georgi, què faràs amb la teua vida?». Era l’única persona que es preocupava prou per mi com per a fer-me eixa pregunta. La veritat és que em rondaven moltes preguntes sense resposta. Una que no podia llevar-me del cap era: «Si Déu existix, per què permet tant de sofriment?». Durant els següents huit dies, Dímitri va respondre les meues preguntes amb la Bíblia. A voltes, ens quedàvem parlant fins a les tres de la matinada.

Després d’aquelles conversacions, vaig decidir posar-me a estudiar la Bíblia. Vaig començar a adonar-me que tenia un Pare celestial que m’estimava de veritat (Salm 27:10). Encara que el meu coneixement bíblic era molt limitat, el meu amor per Jehovà era lo suficientment fort com per a ajudar-me a fer canvis importants. Vaig deixar el partit comunista a pesar de les amenaces del president local. I només quatre mesos després de començar a estudiar la Bíblia, en setembre de 1952, em vaig dedicar a Jehovà i em vaig batejar.

Es posa a prova el meu amor per Jehovà

En aquell moment, les activitats dels testimonis de Jehovà estaven prohibides. No obstant, volia demostrar amb fets el meu amor per Jehovà. Així que em vaig oferir voluntari per a repartir publicacions bíbliques als Testimonis que vivien en els pobles. Fer açò era arriscat, perquè els veïns desconfiats podien informar fàcilment a les autoritats que hi havia un foraster en el poble. De fet, inclús alguns Testimonis recelaven de mi. Els feia por que fora un dels molts agents de la policia secreta que s’havien infiltrat en la congregació. Però prompte es van adonar que no era un espia. Només dos mesos després de batejar-me, m’arrestaren i em tancaren per repartir publicacions prohibides.

Mentres vaig estar en presó preventiva, que va ser quasi durant un any, em van sotmetre a interrogatoris on els funcionaris intentaven soscavar la meua integritat. Però jo ja sentia un amor profund per Jehovà. Amb el temps, es va celebrar una audiència pública en la ciutat d’Odessa (Ucraïna). Els meus pares i els meus germans, que encara no eren testimonis de Jehovà, van ser citats a declarar.

Em jutjaren com algú que havia sigut enganyat per a unir-se a una secta perillosa. Les autoritats volien que els meus pares i els meus germans cregueren que havia perdut el cap. Mon pare i ma mare estaven intimidats, i em demanaven plorant que deixara de ser Testimoni. Però jo vaig mantindre la calma i li vaig dir a ma mare: «No et preocupes. No m’han llavat el cervell. He trobat el que havia estat buscant tota la meua vida, i no pense deixar-m’ho» (Proverbis 23:23). No tenia molt de coneixement bíblic, però sabia prou com per a mantindre’m lleial a Jehovà. Uns sis anys després, els meus pares es van interessar més per les meues creences i s’adonaren que era la veritat, així que ells també es feren testimonis de Jehovà.

Em van sentenciar a 15 anys de treballs forçats i em van enviar en tren a la regió de Kolimà, que estava en el centre d’una gran xarxa de camps de treball en Sibèria. Per a exercir un control complet sobre els presoners, els guardes i els oficials ens colpejaven i ens mataven de fam. Al principi, em preguntava si sobreviuria.

Jehovà em cuida i em capacita

Poc després d’arribar allí, alguns dels 34 Testimonis que estaven empresonats en eixe camp em van preguntar amb cautela: «Hi ha algun Jonadab en el teu grup?». Immediatament vaig saber que eren els meus germans espirituals; eren els únics que gastarien un terme bíblic com eixe! Estos germans d’experiència, no només m’ensenyaren a aplicar els principis bíblics en situacions difícils, sinó que també m’ajudaren a cultivar qualitats espirituals com el discerniment.

En el camp de treballs forçats m’encarregava d’una màquina. Un dia, un company anomenat Matfi va presumir de saber-se de memòria 50 noms de sants. Quan vaig fer un comentari despectiu d’eixos suposats sants, Matfi va intentar pegar-me una punyada, però jo em vaig escapar. Els germans es rigueren de mi, i això em va pegar tort, així que els vaig recriminar: «Per què vos rieu? Jo volia predicar!». Amablement, em van recordar que el nostre objectiu és compartir les bones notícies, no ofendre la gent (1 Pere 3:15). Encara que Matfi era un dissident polític, l’impressionava el respecte que els Testimonis mostraven cap als guardes i les autoritats. Amb el temps, es va interessar pel missatge de la Bíblia. Sempre recordaré la nit que es va batejar en secret en un tonell d’aigua gelada.

Al poc d’arribar al camp, a dos germans jóvens i a mi ens van dir que anàrem a classes de teoria política. Al principi, ens vam negar a fer-ho. Pensàvem que participar en elles violaria la nostra neutralitat cristiana (Joan 17:16). Com a resultat, ens tancaren en una cel·la de castic fosca durant dos setmanes. Quan ens van alliberar, els germans ens van explicar amb carinyo que el simple fet d’assistir a eixes classes no violaria necessàriament la nostra integritat, més bé, les podíem vore com una oportunitat per a donar testimoni. Estos germans amorosos ens van ajudar amablement a aplicar els principis bíblics per a prendre decisions.

La seua pacient capacitació era una clara evidència de l’amor de Jehovà i de com m’estava cuidant. Per exemple, un presoner que era sacerdot s’encarregava de comptar en el menjador. Cada volta que ens véiem allí, em saludava dient-me: «Hola, fill del Diable!». Un company em va dir que li responguera sarcàsticament: «Hola, pare!». Desgraciadament, li vaig fer cas i, com a resultat, m’apallissaren. Quan els germans s’enteraren del que m’havia passat, em van ajudar a comprendre que el meu comportament no havia sigut l’apropiat (Proverbis 29:11). Finalment, li vaig demanar disculpes al sacerdot.

Abans d’enviar-me al camp de treballs forçats, solia assistir a les reunions cristianes en secret de nit o de bon matí. Però en el camp, no hi havia on amagar-se. Així que, cada dia, els germans formàvem un rogle a plena vista dels guardes per a analitzar alguns textos bíblics que havíem escrit abans en trossets de paper. El nostre objectiu era memoritzar tants textos bíblics com fora possible i recordar-los amb regularitat. Si un oficial interrompia la nostra reunió, ràpidament ens engolíem les notes.

Deportat però no fora de l’abast de l’amor de Déu

Quan vaig eixir del camp, en 1959, em van deportar a la regió de Karaganda, en el Kazakhstan. A pesar d’estar encara en llibertat condicional, vaig demanar un permís de 20 dies per a casar-me. Vaig viatjar a la regió russa de Tomsk, on coneixia una germana fidel i encantadora anomenada Maria. Com solia fer normalment, vaig anar directe al gra i li vaig dir: «Maria, no tinc temps per a festejar. Casa’t amb mi!». Ella va acceptar i vam celebrar una xicoteta boda. Maria valorava el fet que haguera aguantat tantes proves i volia ajudar-me a continuar servint a Jehovà (Proverbis 19:14).

En els anys seixanta, no podíem predicar de casa en casa obertament. Però aprofitàvem cada oportunitat per a compartir les nostres creences informalment. Quan ens convidaven a algun lloc o anàvem de vacacions, a sovint compartíem la nostra esperança de viure per sempre en la terra. També creàvem oportunitats per a parlar amb els altres. Per exemple, visitàvem cases que estaven en venda i intentàvem començar conversacions amb els propietaris sobre temes espirituals. Amb este mètode, Maria i jo començàrem a estudiar la Bíblia amb sis persones que finalment es feren testimonis de Jehovà.

A voltes, donàvem testimoni en època d’eleccions. Un dia, uns oficials de la policia secreta es van presentar en la fàbrica on uns pocs germans i jo estàvem treballant. Davant d’uns mil companys de treball, ens van preguntar per què els testimonis de Jehovà no participem en política. L’enginyer en cap i molts altres treballadors ens defengueren. Van dir als oficials que érem treballadors responsables i diligents. La seua reacció ens va donar les forces que necessitàvem per a explicar la nostra postura citant textos bíblics de memòria. Com a resultat del nostre valent testimoni, quatre treballadors van mostrar interés en la veritat de la Bíblia i es batejaren en menys d’un any.

A principis dels anys setanta, molta gent sincera es va fer testimoni de Jehovà en el Kazakhstan. Així que vam vore la necessitat d’organitzar la nostra primera assemblea. Però, com podríem celebrar-la sense despertar les sospites de les autoritats? Vam decidir fer-la en un sol dia simultàniament amb una boda en un poblet prop de la ciutat d’Almati. La nostra reunió era al mateix temps una boda i una assemblea cristiana, amb més de 300 convidats acompanyant els nóvios! La meua dona i algunes germanes més van treballar molt per a decorar aquell lloc i preparar alguns plats deliciosos. Però del que més van disfrutar els convidats va ser de l’ensenyança bíblica que van donar una dotzena d’oradors. Aquell dia, per primera volta en la meua vida, vaig fer un discurs bíblic davant d’un gran auditori.

L’amor de Déu ens ha sostingut durant les proves

Maria, la meua estimada esposa, em va ajudar fidelment al llarg de la seua vida. Tenia un caràcter humil i submís, i sempre posava els interessos del Regne en primer lloc. Encara que havia sigut una dona forta físicament, de repent va desenvolupar una osteoporosi severa que la va deixar postrada en el llit durant quasi 16 anys. Amb l’ajuda de la nostra abnegada filla Liúdmila, vam cuidar d’ella fins que va faltar en 2014.

Vore patir la meua estimada Maria em deixava abatut. No obstant, fins a l’últim dia de la seua vida, vam estar llegint junts la Bíblia i articles animadors. A sovint parlàvem del nou món. A voltes plorava en silenci al seu costat. Però, cada volta que llegíem sobre les meravelloses promeses de Jehovà, trobàvem la calma i les forces per a continuar (Sl 37:18; 41:4 [v. 3 TNM]).

Des del dia que vaig sentir per primera volta l’amor de Jehovà, no he deixat de notar com em cuida i m’ajuda (Sl 34:20 [v. 19 TNM]). Quan era un jove inexpert, vaig sentir el seu amor a través d’aquells que m’ajudaren amb paciència a polir la meua personalitat. Quan vaig experimentar dificultats en el camp de treballs forçats i en l’exili, vaig sentir que Jehovà m’ajudava a través de la seua Paraula. I quan la meua estimada esposa Maria va caure malalta, em va donar les forces que necessitava per a cuidar d’ella fins a la seua mort. Hui en dia, verdaderament puc dir que l’amor de Jehovà m’ha sostingut al llarg de la meua vida (Sl 31:20 [v. 19 TNM]).