Em vaig guanyar al meu home «sense paraules»

Vaig nàixer en 1952 a Romania. Encara que ma mare s’havia batejat com a Testimoni, no estava activa en la veritat, aixina que jo no anava a les reunions cristianes. Per si no n’hi haguera prou, Romania tenia un govern comunista, aixina que la impressió de publicacions i la predicació per als Testimonis estaven prohibides. Per tant, en els meus primers 36 anys de vida, no sabia ni qui era Jehovà ni que ensenyava la Bíblia. Però en 1988, quan vivia en la ciutat de Satu-Mare amb el meu home István, vaig viure un canvi en la meua vida.

Una invitació que no podia rebutjar

Un dia ma mare em va vindre a vore i em va dir: «Vaig a visitar a ta tia. Per què no te’n vens? Després d’això se’n podem anar juntes de compres». Com no tenia res millor a fer, vaig dir que sí.

Quan vaig arribar a casa ma tia, vaig descobrir que se celebrava una reunió dels testimonis de Jehovà, on hi havien nou persones més. Resulta que ma mare havia tornat a ser una activa i entusiasta Testimoni. El que vaig sentir aquell matí em va impressionar molt.

A l’acabar, el conductor de la reunió, se’m va acostar i es va presentar: «El meu nom és János. Me n’he adonat que estaves parant molta atenció. T’ha agradat el que has escoltat hui?». Li vaig dir que no havia anat mai a una reunió com esta i que m’agradaria tornar. I llavors em va preguntar: «T’agradaria estudiar la Bíblia?». Esta era una invitació que no podia rebutjar. Vaig saber que Déu m’havia atret a estes persones.

Al sendemà, János em va presentar a Ida, qui va començar a estudiar la Bíblia amb mi. Però tenia por de com reaccionaria István si descobria que estava estudiant la Bíblia amb els testimonis de Jehovà. Vaig intentar parlar en diferents ocasions amb ell sobre el tema, però no em feia cas. Jo sabia que no li agradava el que estava fent.

Tot i això, vaig seguir estudiant la Bíblia fins que em vaig batejar l’agost de 1989. Quatre anys més tard, el govern comunista de Romania va caure i el líder del règim va ser executat.

L’oposició augmenta

La caiguda del règim va portar més llibertat. Ara els testimonis de Jehovà podien ajuntar-se i predicar obertament. Però en el meu cas, esta llibertat em va portar més oposició. István em va dir: «No m’importa el que cregues sempre que no prediques de casa en casa».

Per descomptat, no anava a deixar de predicar (Fets 4:20). Aixina que vaig intentar ser lo més discreta possible. Però un dia, els amics d’István em van vore predicant de casa en casa i li ho van dir. Quan vaig arribar a casa, el meu home em va reprendre a crits dient-me: «M’estàs deshonrant a mi i a la nostra família!». Em va posar un ganivet al coll i em va amenaçar dient-me que em mataria si no deixava de predicar.

Vaig intentar raonar amb István i li vaig deixar clar que l’estimava. Encara que les meues paraules el van tranquil·litzar per un temps, quan vaig rebutjar assistir a la cerimònia religiosa d’una boda d’un familiar pròxim, es va enrabiar altra volta amb mi. Això va fer que cada volta em parlara de manera més violenta.

Per desgràcia, vaig haver d’aguantar esta situació per 13 anys. Durant eixe temps m’amenaçava amb el divorç. A vegades, em tancava la porta en clau i no deixava que entrara en casa. Altres, em demanava que fera les maletes i me n’anara.

Com vaig resistir? Vaig orar i li vaig demanar a Jehovà que m’ajudara a mantindre la calma. I de veres vaig sentir que em sostenia (Salm 55:22). La congregació també va ser un gran suport, ja que els ancians i algunes germanes madures em van animar a no rendir-me. Em van recordar el que diu la Bíblia sobre les esposes i guanyar-se els seus marits «sense paraules» al mantindre’s fermes i lleials a Jehovà (1 Pere 3:1). Amb el temps, estes paraules es van fer realitat en el meu cas.

Quan tot va canviar

En 2001 István va patir un ictus cerebral que li va impedir caminar. El van ingressar en l’hospital durant un mes i va estar unes quantes setmanes en rehabilitació. Durant eixe temps vaig estar al seu costat en tot moment. L’alimentava, parlava amb ell i m’assegurava que no li faltara de res.

Els germans de la congregació també el visitaven. István va experimentar l’amor i l’interés personal que li tenien els germans. Molts s’oferiren a ajudar-nos amb les tasques de casa. A més, els ancians sempre estaven dispostos a animar-nos i consolar-nos.

Estes visites van commoure tant a István que va començar a sentir-se avergonyit de com m’havia tractat. També se’n va adonar que cap dels seus amics el va visitar. Aixina que quan li van donar l’alta de l’hospital va dir: «Vullc estudiar la Bíblia i ser un testimoni de Jehovà». No podia parar de plorar d’alegria!

István es va batejar en maig de 2005. Com no podia caminar, els germans l’acostaren amb la cadira de rodes fins al marge de la piscina de baptisme, el ficaren amb delicadesa en l’aigua i el batejaren. István es va convertir en un zelós predicador del Regne. Tinc bons records predicant junts. Va ser increïble que l’home que s’oposava a què jo predicara les bones notícies, ara les predicara amb mi.

István arribà a estimar molt Jehovà i dedicava el seu temps per a estudiar i memoritzar textos bíblics. Li encantava parlar d’estos versicles amb altres germans de la congregació i aprofitava estes oportunitats per a animar-los.

La salut d’István va empitjorar i després d’uns quants ictus cerebrals, va perdre la seua capacitat de parlar i va quedar confinat a un llit. El va debilitar espiritualment esta situació? Ni pensar-ho! Dins de les seues possibilitats, va continuar llegint i estudiant. Quan els seus amics el visitaven, utilitzava un dispositiu electrònic amb una pantalleta a on podia comunicar-se amb ells i enfortir la seua fe. Un germà va dir: «M’encanta visitar István. Sempre que vaig a sa casa, torne amb les piles carregades!».

Tristament, en desembre de 2015, István va faltar. Va ser una pèrdua terrible que em va entristir molt. Però també he de confessar que vaig sentir una gran pau mental perquè abans que morira, es va fer amic de Jehovà i eixa és una de les meues grans alegries. Tant István com ma mare, estan en la memòria de Jehovà i serà meravellós tornar a abraçar-los i donar-los la benvinguda en el nou món que Jehovà ens ha promés.

Han passat més de 35 anys des que vaig visitar ma tia amb ma mare i és una visita que mai oblidaré. Ara tinc més de 70 anys i servisc com a precursora regular. No imagine una millor manera d’agrair-li a Jehovà tot el que ha fet per mi (Salm 116:12). Ell em va ajudar a ser lleial i a mantindre la calma quan patia oposició. I a pesar d’esta oposició, vaig aprendre que les circumstàncies poden canviar. Tot i que va ser del tot inesperat, em vaig guanyar al meu home sense paraules.