Jehovà sempre dona una eixida

La meua família sempre estarà agraïda per la visita especial que ens van fer els nostres tios en 1976. Mon tio, qui estava estudiant amb els testimonis de Jehovà, li va contar als meus pares que havia aprés una cosa nova sobre la Bíblia. Primer, ens va contar el que Jesús va dir en el capítol 23 de Mateu sobre els líders religiosos del seu temps. Després, va assenyalar que els líders religiosos dels nostres temps no eren tan diferents dels del temps de Jesús. Ma mare, qui era una catòlica molt devota, no podia creure que Jesús condemnara els líders religiosos tan obertament, aixina que va decidir comprovar per ella mateixa el que deia la Bíblia.

Vivíem en Lituània, que en aquell moment formava part de l’antiga Unió Soviètica. Com el govern restringia la llibertat religiosa, molt poca gent tenia una Bíblia. Aixina que ma mare va anar a l’església i li van deixar una, la va llegir i va confirmar que Jesús sí que havia condemnat els líders religiosos del seu temps per la seua hipocresia. Açò va despertar la curiositat de ma mare i va fer que es preguntara què més ensenyava la Bíblia, aixina que va obtindre publicacions del Testimoni amb qui estudiava mon tio.

No va passar molt de temps quan la meua família va començar a assistir a les reunions dels testimonis de Jehovà. Com la seua obra estava prohibida, cada volta es feien les reunions en un lloc diferent, fins i tot es feien prop d’un bosc. En 1978, quan la meua germana bessona Danguolė i jo teníem 15 anys, ens vam batejar com a Testimonis junt amb ma mare. Mon pare també es va batejar uns anys després.

Jehovà em va donar l’eixida en la meua joventut

Un mes després de batejar-nos, Danguolė i jo vam començar a tindre problemes en l’escola. Durant un acte especial en l’auditori de l’escola, els mestres es van adonar que nosaltres dos no ens ficàvem drets per a l’himne nacional soviètic per la nostra neutralitat cristiana. Aixina que els mestres van donar els nostres noms al director i ell ho va notificar a la policia secreta, coneguda com la KGB. Poc temps després, van visitar la nostra família i ens van interrogar.

Danguolė i jo vam haver d’aguantar la pressió constant dels nostres mestres que intentaven convéncer-nos que Déu no existix. Per exemple, quan teníem 16 anys, en classe vam haver de fer una redacció amb el tema «Per què no crec en Déu» Com no estava d’acord, vaig escriure en un tros de paper «Jo crec en Déu» i ho vaig ficar en la meua taula. Quan la mestra el va vore, es va enfadar i va cridar «Doncs ara escriu per què creus!». Estava feliç de poder escriure sobre les meues creences, i la meua germana també ho va fer. Quan dos companyes van vore el que estàvem escrivint, també van decidir escriure sobre per què creien en Déu. Este és només un exemple de les moltes vegades que he vist com Jehovà ens ha donat l’eixida en situacions difícils (1 Corintis 10:13).

Durant un mes, els germans responsables ens van deixar una còpia del llibre De paraíso perdido a paraíso recobrado, editat pels Testimonis de Jehovà. Que jo sàpia, en aquell moment no n’hi havien més de 4 o 5 còpies disponibles d’este llibre en Lituània. Danguolė i jo ens vam dir l’un a l’altre: «Estaria genial si ens el poguérem quedar». Però com no podíem, vam decidir fer una cosa millor: Vam copiar tot el llibre a mà. Encara que ens feien mal les mans, estàvem supercontents de tindre el contingut d’esta publicació per a poder enfortir la nostra fe.

En 1982, poc després de fer els 19, em van condemnar a dos anys de presó per rebutjar el servici militar. Va ser molt difícil per a mi estar en presó envoltat de criminals. Però estic content que, de tant en tant, podia parlar amb un altre Testimoni que estava en la mateixa presó. Per fi vaig complir la meua sentència, però esta no seria l’última vegada que estaria dins d’una presó.

Beneït amb una dona que estima Jehovà

Després d’eixir de presó en 1984, vaig conéixer Lidija, una germana guapa i espiritual que vivia en Ucraïna, i ens vam casar. Després de la nostra boda, Lidija va deixar el seu país i es va mudar a Lituània amb mi. Com ella i la seua família eren testimonis de Jehovà, ella també va haver d’afrontar proves difícils en el col·legi. Una cosa que la va animar molt van ser les experiències dels germans que havien aguantat en els camps de concentració nazis o que havien sigut exiliats a Sibèria.

En els anys 80, l’obra dels testimonis de Jehovà encara estava prohibida en Lituània. Aixina que a sovint s’aprofitaven les bodes dels Testimonis per a fer assemblees de dos dies. I aixina va ser en la nostra boda. A més de celebrar la nostra boda amb els nostres convidats, també vam escoltar molts discursos, vam cantar càntics i inclús vam vore quatre drames bíblics on els germans i les germanes anaven vestits amb trages d’època. Crec recordar que van assistir 450 persones, inclosos familiars de tota la Unió Soviètica i agents del KGB que no estaven convidats, però que van ser reconeguts per alguns germans.

Torne a ser jutjat

Si una condemna en presó no aconseguia que un Testimoni rebutjara les seues creences, el govern a voltes el tornava a condemnar. Aixina que quan encara no havia passat un any de la nostra boda, em van tornar a cridar al jutjat. Vaig passar el dia en la sala del juí mentres Lidija, que estava embarassada, estava en un hospital pròxim. Encara que no tenia permís per a visitar-la durant tot el juí, sí que vaig poder anar a l’hospital i mirar per la seua finestra durant un descans del juí. Ella va obrir la finestra i vam compartir uns moments preciosos per a animar-nos l’un a l’altre. Eixe dia em van sentenciar a tres anys de presó.

Per desgràcia, dos dies després, Lidija va tindre un avort. Ella conta que el dolor emocional que va patir era com si la partiren en dos. A més de tot açò, Lidija també havia d’adaptar-se a un nou país i a viure amb els meus pares, qui parlaven poc ucraïnés o rus, que eren els idiomes que parlava Lidija. Aixina i tot, va confiar en Jehovà per complet i els meus pares li van donar tot el carinyo i suport emocional possible durant eixos moments tan difícils.

Jehovà va continuar donant-nos l’eixida

Tot el que vaig aprendre en la primera sentència em va preparar per a la segona. Predicar als altres em va ajudar a aguantar. Per exemple, de camí a la presó, els presoners anaven com a sardines en els trens i els vehicles. A voltes, en l’espai que ocuparien cinc o sis persones, havíem d’anar 15 o 20. Aixina, que aprofitava estes oportunitats per a parlar del missatge de la Bíblia. Els explicava per què era neutral en temes com la guerra i la política, com açò havia fet que m’arrestaren i m’empresonaren, i també els contava per què creia en Déu.

La presó on havia de complir la sentència estava en Marijampolėa. Que jo sàpia, era l’únic Testimoni entre els 2.000 criminals perillosos. Encara que m’havien apalissat una volta, era comú que els presoners es maltractaren, pegaren o fins i tot mataren entre ells. A pesar de les condicions tan dures, vaig intentar animar els que estaven abatuts i mostrar-los compassió, una qualitat que es veia poc en presó.

Els agents del KGB tractaven de manipular-nos psicològicament en presó. D’alguna manera sabien el que la meua família parlava en casa i m’ho contaven distorsionat per a que pareguera que havien discutit i que estaven distanciats. Encara que mai els vaig creure, no va ser fins que vaig eixir de presó que vaig poder comparar el que deien els agents amb el que la meua família havia dit realment (Mateu 10:16).

En una ocasió, una germana li va demanar a un guàrdia que coneixia bé perquè era el seu veí que em passara en secret una xicoteta bíblia en rus. A la nit, copiava alguns versicles del Sermó de la Muntanya en un trosset de paper i aixina al sendemà, mentres treballava en la fàbrica de la presó, podia llegir els versicles repetidament mentres ningú em mirava. Aixina va ser com vaig memoritzar el Sermó de la Muntanya en rus, encara que no era la meua llengua materna. Quan els guàrdies em van trobar i confiscar la bíblia, jo ja havia gravat en el meu cor i la meua ment les paraules de Jesús.

També rebia una ajuda inestimable per part de Lidija, qui m’escrivia quasi tots els dies cartes animadores. Però jo només podia contestar-li dos voltes al mes. A pesar de tot això, ella em contava que les cartes que li enviava li asseguraven tres coses importants: que estava viu, que li era lleial a Jehovà i que continuava estimant-la.

Jehovà sempre ha contestat les meues oracions

En una ocasió, una volta un grup de presoners van deixar de treballar per a exigir a les autoritats millors condicions de treball. Clar, com a resultat, se’ls va castigar durament, aixina que després les autoritats ens van informar personalment a mi i a altres que se’ns assignaria a un nou grup que els substituiria.

Si rebutjava este nou treball, se’m castigaria amb duresa. Però si l’acceptava, els presoners em vorien com un traïdor i voldrien venjança, el que solia significar ser colpejat o apunyalat fins a la mort. Sentia una pressió enorme pels dos costats i no sabia què fer (2 Cròniques 20:12). Aixina que li suplicava a Jehovà constantment que m’ajudara.

De repent, un presoner que estava en el meu grup original de treball em va dir que l’acompanyara a parlar amb el supervisor. Encara que no érem amics, perquè a penes havíem treballat junts, ell va demanar que em quedara en el meu grup original. Açò va portar a una forta discussió amb el supervisor. Per a la meua sorpresa, Jehovà va contestar la meua oració fent que el supervisor, qui no cedia mai, ens portara a la seua oficina i em permetera estar en el meu grup original de treball (2 Pere 2:9). En tots els anys que he estat a la presó, mai he vist un presoner esforçar-se tant per a ajudar un altre. D’esta experiència, vaig aprendre que Jehovà pot utilitzar a qualsevol per a contestar les nostres oracions.

Jehovà li va donar una eixida a Lidija

Deixeu que vos explique el que va passar Lidija mentres jo estava en presó. Ella necessitava trobar un treball, però com jo estava en presó, no la volien contractar per por a tindre problemes amb la KGB. Al final, va trobar una faena treballant 12 hores al dia cuidant de 30 xiquets. Era esgotador, però Jehovà li donava les forces per a anar a treballar cada dia. A més, germans i germanes de tota Lituània conduïen centenars de quilòmetres per a estar amb ella, consolar-la i portar-li publicacions en rus. Aixina que mai es va sentir a soles.

Servint a Jehovà com a família

Després de ser alliberat de la presó, vaig ajudar en secret a la traducció de les nostres publicacions en lituà. Uns anys després, la Unió Soviètica es va dissoldre i la nostra activitat va ser legalment reconeguda en Lituània. Amb el temps, es va crear una oficina de traducció al lituà. Encara que vivíem a més d’una hora i mitja d’allí, em feia feliç anar per a ajudar amb la traducció. Això ho vaig fer totes les setmanes durant cinc anys.

En agost de 1997, a Lidija i a mi ens invitaren a servir en la sucursal dels testimonis de Jehovà en Lituània, coneguda com a Betel. Estàvem molt contents per la invitació. En eixe moment, ja teníem les nostres dos filles: Oksana, que tenia nou anys, i Svajūnė, que en tenia cinc. Ens donaren tres dies per a mudar-nos a un apartament a prop de Betel i per a matricular a Oksana en un nou col·legi.

Com ens organitzàvem? Cada matí, ben prompte, me n’anava cap a Betel. Lidija se’n venia després que les xiquetes anaren a escola. I abans que tornaren, Lidija se n’anava cap a casa per a poder passar temps amb elles.

Tota la família esperava amb ganes el divendres a la nit. Cuinàvem, netejàvem, disfrutàvem de l’adoració en família i ens ho passàvem molt bé junts. Organitzàvem viatges a les muntanyes, la mar o a altres Betels d’Europa per a que les nostres xiquetes veieren la creació de Jehovà i conegueren germans i germanes d’altres països. Lidija i jo estem molt orgullosos de les nostres filles, que començaren a servir com a precursores regulars als 15 anys. Actualment, Oksana i el seu home, Jean-Benoit, treballen en l’oficina remota de traducció al lituà, mentres que Svajūnė i el seu home, Nicolás, servixen a la Betel de França.

Com a matrimoni, Lidija i jo ens hem convertit en «una sola carn», principalment perquè el servici a Jehovà sempre ha sigut el més important de les nostres vides (Efesis 5:31; Eclesiastés 4:12). Encara que durant molts anys se’ns va oprimir i perseguir, mai ens sentírem abandonats ni arribàrem «al punt de no poder menejar-nos» (2 Corintis 4:8, 9). Hem vist moltes voltes que Jehovà ens ha donat l’eixida i estem convençuts que sempre ho farà.