Els barrots de la presó no em van poder separar de Jehovà

En 1966 vam tornar a Ucraïna i un dels meus primers records és anar a visitar el meu iaio, que estava empresonat, quan jo tenia tan sols quatre anys. Ma mare i jo vam fer un llarg viatge en tren des de Krivi Rih, Ucraïna, a la colònia penitenciària de Mordòvia, en Rússia. Tot i que només vam poder estar dos hores amb el meu iaio, vigilats en tot moment per uns guàrdies, almenys li van permetre tindre’m als seus braços.

Confiant en Jehovà quan anava a escola

Quan era un xiquet, la meua confiança en Jehovà es va posar a prova moltes vegades. Per exemple, quan els xiquets començaven a anar al col·legi, era obligat que tots dugueren a l’uniforme una estrela de cinc puntes amb la imatge del Lenin de xicotet.a Uns anys més tard, els xiquets havien de dur un mocador de color roig en el coll per a demostrar que estaven d’acord amb les idees de Lenin. Em vaig negar a portar estos símbols polítics perquè sabia que Jehovà mereix la nostra devoció exclusiva.

Els meus pares em van ajudar a prendre la decisió de servir a Jehovà, a l’explicar-me i raonar amb mi sobre temes com la neutralitat política. Ells també em van animar a ser un bon estudiant a l’escola i, al mateix temps, honorar Jehovà amb la meua conducta.

Un dia va vindre al nostre col·legi un corresponsal de Nauka i Religiia (Ciències i religió), una revista nacional que era propaganda atea. Els meus professors em van posar en la primera fila, davant del periodista, que va impartir una conferència dissenyada per a rebatre l’existència de Déu.

Després de la seua xarrada, em van portar amb el periodista per a parlar amb ell. Em va preguntar de quina religió era i, sense pensar-ho dos voltes, vaig contestar: «Soc testimoni de Jehovà». No sabia què dir-me, aixina que em va donar les gràcies per haver-lo escoltat atentament. Això li va pegar molt tort als meus professors.

Confiant en Jehovà com a família

Tota la meua família confiava que Jehovà ens estava ajudant a imprimir publicacions bíbliques en casa i després a distribuir-les. A més de tot això, mon pare servia com a superintendent de circuit en la zona central d’Ucraïna, visitant congregacions i grups.

Una vesprada de febrer de 1978, sols dos dies després que el meu germà menut Pàvlik nasquera, vaig arribar a casa i estava tot remogut. Resulta que la policia va fer un registre i va confiscar les nostres publicacions.

Al sendemà, em va fer gràcia com els meus professors ens miraven al meu germà menut, Mikhailo i a mi, pensant-se que els nostres pares eren espies americans. Passat un temps, molts professors es van adonar que estaven equivocats. Fins i tot, alguns dels meus companys de classe es van fer Testimonis!

En 1981, van tornar a escorcollar la nostra casa. Tot i que no tenia encara 18 anys, em van citar junt amb mon pare i el meu iaio a l’oficina del fiscal. L’investigador principal va intentar intimidar-me amenaçant-me que podia anar a la presó. Mentrestant, un home que no portava un uniforme de policia em va prometre un bon futur si col·laborava amb ells. En efecte, el «poli roín» m’estava amenaçant a ser empresonat, mentres que el «poli bo» m’oferia una alternativa. Mentres intentaven persuadir-me, vaig recordar totes les vegades que mon pare, el meu iaio i els meus tios foren empresonats. El que la policia no sabia és que estos records em van convéncer encara més que podria aguantar en presó amb l’ajuda de Jehovà (Filipencs 4:13).

Confiant en Jehovà en presó

Justet un dia després de fer 18 anys, em van notificar que havia de fer el servici militar. Però quan vaig rebutjar d’anar a la mili em van empresonar abans de ser jutjat. Allí estava jo, en una cel·la amb 85 hòmens més i fent torns per a dormir, perquè tan sols n’hi havia 34 llits. I a més, sols ens permetien dutxar-nos una vegada a la setmana.

Quan vaig entrar a la cel·la, la porta es va tancar d’un colp i tot el món em mirava fixament. Uns hòmens que estaven al cantó de la cel·la van començar a preguntar-me per què estava en presó. Tot i que estava nerviós, em vaig enrecordar del relat de Daniel, quan va eixir sa i estalvi de la fossa dels lleons. El seu exemple em va ajudar a confiar en Jehovà plenament i a estar més tranquil (Isaïes 30:15; Daniel 6:21, 22).

Després del sopar, un dels presoners en la cel·la començà a fer-me preguntes sobre les meues creences. A poc a poc, es va fer un silenci en tota la cel·la i altres presoners començaren a escoltar la nostra conversació. Vaig estar vora quatre o cinc hores parlant de les meues creences amb ells. Estava molt agraït a Jehovà per la seua ajuda!

Abans del juí, li vaig demanar a Jehovà que em donara saviesa i valentia per a defendre la meua fe. El fiscal va intentar demostrar que creure en Déu era una excusa per a evitar anar a l’exèrcit. Vaig intentar convéncer el tribunal que, si feia el servici militar, desagradaria a la persona més poderosa de l’univers. Desgraciadament, en 1982, el tribunal em va sentenciar a dos anys en un camp de treballs forçats.

Tot i això, estava agraït que hi haguera cinc Testimonis més en esta presó. Encara que podíem parlar poc, de vegades tan sols un parell de minuts, sempre mencionàvem algun text bíblic. Cap de nosaltres tenia una bíblia, però els nostres familiars i amics moltes voltes incloïen algun text en les seues cartes. Inclús a voltes els trobàvem en altres llibres de la presó!

Confiant en Jehovà durant una emergència mèdica

En 1983, mentres estava al taller de la presó, per accident em van caure d’una grua un muntó de planxes de metall que pesaven dos tones aproximadament. Les planxes em van colpejar per l’esquena, em van tirar a terra i em van trencar la cama esquerra.

Li vaig orar a Jehovà per a que em donara forces i poguera aguantar eixe dolor tan insuportable. La infermera de la presó em va recomanar que xillara i diguera paraulotes per a desfogar el dolor. Però, en lloc d’això, em vaig posar a cantar càntics del Regne.

Per a poder anar a l’hospital, vaig haver de viatjar en camió, en una barca a motor i en ambulància. El viatge va durar sis hores i vaig perdre molta sang. Estava segur que necessitaria cirurgia, aixina que vaig orar per a que els metges tingueren coneixement i respectaren la meua postura basada en la Bíblia de no rebre transfusions de sang. Quan li vaig explicar les meues creences al metge, no em va escoltar, però li vaig demanar que considerara la meua opinió. També li vaig dir que jo em feia responsable del resultat d’operar sense sang. Em vaig llevar un pes de damunt quan finalment va acceptar. Tot i això, van haver d’amputar-me part de la meua cama esquerra.

Després de l’operació estava molt dèbil, sentia que la meua vida estava penjant d’un fil. Una vesprada, una infermera em va dir que, per a ajudar-me a recuperar-me, em donarien un menjar més nutritiu que el que menjava a presó. També em van avisar que me’l guardarien en una nevera. Cada dia tenia permés prendre una cullerada de mel, un ou fresc i una porció de mantega. Només els meus pares s’enteraren de l’accident, van fer tot el possible per a que tinguera a l’abast estos productes. No obstant això, el guàrdia encarregat de la paqueteria sols va permetre que els rebera una volta.

La mà de Jehovà no té límits (Isaïes 59:1). Després de canviar-me l’embenatge, les infermeres van compartir amb mi el seu propi menjar i, a més, reompliren la nevera amb el menjar que m’havien recomanat. Esta situació em recordava el relat bíblic de la viuda que tenia una gerra d’oli i que no se li va acabar (1 Reis 17:14-16).

A poc a poc, em vaig recuperar. Em van enfortir i animar molt les 107 cartes que vaig rebre dels meus familiars i amics, i vaig contestar a totes elles. Fins i tot, vaig rebre un paquet dels meus germans d’un altre camp de treballs forçats!

Després de dos llargs mesos, per fi em vaig poder dutxar! I ja desitjava tornar a la presó per a reunir-me amb els meus germans de nou.

Mentres el metge estava preparant-me l’alta, em va cridar al seu despatx per a fer-me preguntes de les meues creences. Després de la nostra conversació, em va animar a mantindre’m lleial a la meua religió. Em va sorprendre que em diguera això algú amb un uniforme militar!

En abril de 1984, vaig tindre una audiència per a la meua llibertat condicional i em van preguntar si voldria unir-me a l’exèrcit. Els vaig contestar que amb muletes i sols una cama, això no tenia sentit. Encara aixina em van preguntar què faria si tinguera dos cames. Els vaig dir que em negaria i que estava determinat a ser lleial al meu Déu. I ells em van dir que farien tot el possible per a que complira la meua sentència al complet. Finalment, em van permetre eixir de presó dos mesos i dotze dies abans de la data d’alliberament.

Confiant en Jehovà a l’eixir de presó

Un any després d’eixir de presó, em van posar una pròtesi en la cama. Cada matí em costa una hora posar-me-la. I a l’hivern, és difícil que el monyó entre en calor perquè no em circula bé la sang. Des dels 19 anys que no puc córrer i per això desitge el dia en què puga córrer al nou món (Isaïes 35:6).

M’ha costat molt trobar faena perquè moltes empreses no volen contractar a persones amb discapacitat. A pesar de la pròtesi, mai he tingut un treball sedentari. Per exemple, durant un temps he treballat de mecànic reparant alguns vehicles i després a la construcció.

En 1986 em vaig casar amb una bonica germana que li diuen Svitlana, que com jo, formava part d’una família amb tres generacions de Testimonis. Ella conta que li va agradar molt que quan començàrem a festejar vam decidir que servir a Jehovà seria el més important en el nostre matrimoni.

Els nostres fills, Òlia i Volòdia, aprengueren a fer alguns treballs de construcció i m’han ajudat a reparar la casa velleta a on vivíem. Això ha fet que, a mesura que creixien, hagen disfrutat d’ajudar en projectes de construcció de Sales del Regne. També van començar en el servici de precursor regular i ara, Òlia, servix com a serventa de construcció i Volòdia, servix com a ancià.

Svitlana sempre ha sigut un gran suport per a mi i m’ha ajudat a poder atendre les meues responsabilitats de la congregació. En els 90, moltes congregacions d’Ucraïna tenien més de 200 publicadors i sols un o dos ancians. I afegit a això, una volta al mes, li dedicava el cap de setmana a repartir publicacions a les congregacions del centre d’Ucraïna.

Confiant en Jehovà estos últims anys

En el 2022, Svitlana i jo vam decidir abandonar la nostra casa de Krivi Rih i ara servim en una congregació d’Àustria.

Des de xicotet, he aprés de l’exemple dels meus familiars Testimonis que, a pesar de les dificultats que van afrontar, no van perdre el goig. La Bíblia ens ajuda a conéixer millor el nostre Creador i tindre una relació estreta amb ell (Jaume 4:8). Això és el que li dona sentit a la vida. Estic agraït que, sense importar els problemes que he tingut en la vida, he pogut donar a Jehovà l’honor que es mereix.