Són tots els cristians verdaders cristians?

Saps quants cristians hi ha en el món? Segons l’Atlas of Global Christianity, en 2010 hi havia quasi 2.300 milions, però dividits entre més de 41.000 confessions, cada una amb les seues pròpies doctrines i normes. Clar, amb tantes denominacions «cristianes», és normal que alguns no sàpien què pensar i acaben decepcionats. Potser es pregunten: «Seran cristians tots els qui diuen ser-ho?».

Abordem la qüestió des d’una altra perspectiva. Si volgueres entrar en un altre país, com demostraries qui eres i d’on vens? Veritat que no hi hauria prou amb la teua paraula? Hauries de mostrar un document que demostre la teua identitat, com un passaport. De la mateixa manera, per a ser un cristià verdader, tampoc n’hi ha prou amb dir que u creu en Crist. Ha de poder identificar-se com a tal. Vegem com.

El terme cristià començà a gastar-se poc després de l’any 44 de la nostra era. L’historiador bíblic Lluc indica que «fou a Antioquia on per primera vegada els deixebles van rebre el nom de cristians» (Fets 11:26). Així que els cristians havien de ser deixebles de Crist, però que implica això? «L’acció de seguir [a Crist] com a deixeble suposa i significa una entrega sense reserves de tota l’existència [...] per a tota la vida», explica el Diccionario Teológico del Nuevo Testamento. Per tant, un verdader cristià seguix de forma total i incondicional les ensenyances i instruccions de Jesús, el fundador del cristianisme.

És possible trobar gent aixina entre els qui diuen ser cristians hui en dia? Què va dir Jesús que identificaria els seus seguidors? Et convidem a llegir els següents cinc articles per a saber què diu la Bíblia al respecte. Cada un d’ells analitzarà una característica que, segons el mateix Jesús, identificaria els seus deixebles. També vorem l’exemple que van posar els cristians del segle I i tractarem d’identificar quins cristians de l’actualitat fan lo mateix.

«Vos manteniu ferms en la meua paraula»

«Si vos manteniu ferms en la meua paraula, realment sereu deixebles meus; coneixereu la veritat, i la veritat vos farà lliures.» (JOAN 8:31, 32)

A què es referia Jesús? Al dir «la meua paraula» Jesús es referia al que ell ensenyava. Tot i això, va explicar que les seues ensenyances provenien d’una font superior: «El Pare mateix que m’ha enviat, m’ha manat què havia de dir i de predicar» (Joan 12:49). En una oració al seu Pare del cel, Jehovà, ell va reconéixer: «La teua paraula és la veritat». Per això, quan ensenyava, a sovint citava el que Déu li havia dit als seus servents en el passat (Joan 17:17 TNM; Mateu 4:4, 7, 10). Llavors, com es mantenen ferms en la paraula de Jesús els cristians verdaders? Acceptant la Paraula de Déu, la Bíblia, com l’única font de «la veritat» i la màxima autoritat en qüestió de creences i normes de conducta.

L’exemple dels primers cristians. L’apòstol Pau —el cristià que més cartes bíbliques va escriure— sentia el mateix respecte que Jesús per la Paraula de Déu. Ell va afirmar: «Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i útil» (2 Timoteu 3:16). A més, a tot aquell que ensenyava en la congregació, se li va dir que havia d’estar «fermament adherit a la doctrina autèntica que és conforme a l’ensenyament rebut» (Titus 1:7, 9). També els va advertir als cristians: «Mireu que ningú no vos enlluerne amb especulacions sàvies: són purs miratges basats en tradicions humanes, en els poders que dominen aquest món, i no en Crist» (Colossencs 2:8).

Qui fa hui en dia lo mateix? En la Constitución dogmática sobre la divina revelación, aprovada pel Vaticà en 1965 i citada en el Catecismo de la Iglesia Católica, s’indica que «l’Església no trau exclusivament de l’Escriptura la certesa de tot el que és revelat. I així les dos [la Sagrada Tradició i la Sagrada Escriptura] s’han de rebre i respectar amb el mateix esperit de devoció». En la revista Maclean’s, una ministra religiosa de Toronto (Canadà) deia: «Per què hauríem de guiar-nos per una veu innovadora de fa 2.000 anys? Nosaltres també tenim idees magnífiques, però perden força a l’haver de basar-les sempre en les ensenyances de Jesús i les Escriptures».

La New Catholic Encyclopedia diu dels testimonis de Jehovà: «Consideren que la Bíblia és l’única base de les seues creences i de les seues normes de conducta». No fa molt un home del Canadà va interrompre a una testimoni que estava presentant-se i li va dir: «Ja sé qui sou». I assenyalant la Bíblia de la dona va dir: «El llibre que portes en la mà és el vostre senyal d’identitat».

No són part del món

«El món els odia, perquè no són del món.» (JOAN 17:14)

A què es referia Jesús? Jesús no era part del món perquè no intervenia en les qüestions socials i polítiques del seu temps. «La meua reialesa no és d’aquest món —va explicar— Si fóra d’aquest món, els meus hòmens haurien lluitat perquè jo no fóra entregat als jueus. Però la meua reialesa no és d’ací» (Joan 18:36). També va ensenyar als seus deixebles a rebutjar actituds i formes de parlar i de comportar-se que la Paraula de Déu condemna (Mateu 20:25-27).

L’exemple dels primers cristians. En un assaig religiós, l’escriptor Jonathan Dymond va indicar que els primers cristians «es negaren a anar [a la guerra] sense importar-los les conseqüències, ja fora la vergonya, la presó o la mort». Estaven disposats a patir per tal de mantindre’s neutrals. Una altra cosa que també els diferenciava eren les seues elevades normes morals. Per això, se’ls va dir: «Ara ells troben estrany que no corregueu al seu costat cap a excessos sense fre, i no paren d’injuriar-vos» (1 Pere 4:4). Com va explicar l’historiador Will Durant, «amb la seua pietat i la seua decència, [els cristians] constituïen una constant censura per al món pagà àvid de plaers».

Qui fa hui en dia lo mateix? Sobre la neutralitat cristiana, la New Catholic Encyclopedia afirma que «l’objecció de consciència no té justificació des del punt de vista moral». Un article del diari Reformierte Presse —basat en un informe de l’organització de drets humans African Rights— exposa que totes les esglésies, «a excepció dels testimonis de Jehovà», participaren en 1994 en el genocidi de Ruanda.

Un professor d’educació secundària es lamentava que durant l’Holocaust «ningun grup ni organització ciutadana denunciara les innumerables mentires, el tracte cruel i les posteriors atrocitats que es van cometre». Però després de consultar el Museu Memorial de l’Holocaust dels Estats Units, va escriure: «Ara sé que no va ser aixina». Va descobrir que, a pesar del tracte que reberen, els testimonis de Jehovà no van transigir en els seus principis.

I què podem dir dels valors morals? Qui imita l’exemple dels primers cristians? «La majoria dels jóvens adults catòlics rebutgen les ensenyances eclesiàstiques sobre la convivència [i] les relacions sexuals premaritals», indica la revista U.S. Catholic. Després cita un diaca, que diu: «Un gran percentatge de les persones que oriente —jo diria que més del 50%— ja viuen amb la seua parella quan venen a casar-se». Segons la New Encyclopædia Britannica, els testimonis de Jehovà «insistixen en mantindre una elevada conducta moral».

«Per l’amor que vos tindreu entre vosaltres»

«Vos done un manament nou: que vos estimeu els uns als altres tal com jo vos he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres. Tots coneixeran que sou deixebles meus per l’amor que vos tindreu entre vosaltres.» (JOAN 13:34, 35)

A què es referia Jesús? Crist va dir als seus seguidors que havien d’estimar-se com ell els havia estimat. Però de quina manera els va estimar Jesús? El seu amor va anar més enllà dels prejuís que existien contra persones d’altres nacions o contra les dones (Joan 4:7-10). Jesús també va invertir molt de temps i energies en ajudar els altres, inclús a costa de la seua pròpia comoditat (Marc 6:30-34). Però la major mostra d’amor la va fer a l’entregar la seua vida, com ell va dir: «Jo sóc el bon pastor. El bon pastor dóna la vida per les seues ovelles» (Joan 10:11).

L’exemple dels primers cristians. En el segle primer els cristians es deien entre ells «germà» o «germana» (Filèmon 1, 2). En la congregació rebien amb gust persones de qualsevol nacionalitat i creien que no hi havia distinció entre jueu i grec, ja que tots tenien el mateix Senyor (Romans 10:11, 12). En l’any 33, en acabar la festa del Pentecostés, els deixebles de Jerusalem «venien les propietats i els béns per distribuir els diners de la venda segons les necessitats de cadascú». Per a què? Per a què els qui s’acabaven de batejar pogueren quedar-se en la ciutat i seguir escoltant les ensenyances dels apòstols (Fets 2:41-45). Què els va motivar a actuar d’eixa manera? Menys de 200 anys després de la mort dels apòstols, Tertul·lià va citar del que altres deien dels cristians: «Mira com s’estimen els uns als altres [...] i com estan dispostos a morir l’un per l’altre».

Qui fa hui en dia lo mateix? El llibre The History of the Decline and Fall of the Roman Empire (1837) indica que durant segles aquells que s’identificaven com a cristians «s’havien infligit danys més grans entre ells que els que havien experimentat pel zel dels infidels [o incrèduls]». Recentment, un estudi realitzat en els Estats Units va revelar una forta relació entre les persones religioses, la gran majoria cristianes, i els prejuís racials. Els ciutadans de diferents països que pertanyen a una mateixa religió no solen identificar-se els uns amb els altres, per això no són capaços d’ajudar-se —o no tenen la inclinació a fer-ho— quan sorgix la necessitat.

En l’any 2004, l’estat de Florida (EUA) va patir l’envestida de quatre huracans en només dos mesos. Temps després, el president del comité d’operacions d’emergència de la regió va voler vore com s’estaven usant els subministraments. A l’adonar-se que ningun grup estava millor organitzat que els testimonis de Jehovà, es va oferir a proveir-los tot el que necessitaren. Uns anys abans, en 1997, un grup de Testimonis va travessar la República Democràtica del Congo per a abastir de medicaments, menjar i roba als seus germans cristians i aquells que ho necessitaren. El cost d’eixos subministraments —donats per Testimonis europeus— pujava a un milió de dòlars.

«He fet conéixer el teu nom»

«He fet conéixer el teu nom als qui tu has pres del món [...]. Jo els he fet conéixer el teu nom, i els el faré conéixer més encara.» (JOAN 17:6, 26)

A què es referia Jesús? Jesús va donar a conéixer el nom de Déu utilitzant-lo en la predicació. Segur que el pronunciava quan llegia les Escriptures, cosa que feia molt a sovint (Lluc 4:16-21). També va ensenyar als seus deixebles a demanar: «Pare, santifica el teu nom» (Lluc 11:2).

L’exemple dels primers cristians. L’apòstol Pere els va dir als ancians de Jerusalem que Déu havia escollit d’entre les nacions «un poble que porta el seu nom» (Fets 15:14). Els apòstols i els altres deixebles de Jesús predicaven: «Tots els qui invoquen el nom del Senyor [Jehovà] se salvaran» (Fets 2:21; Romans 10:13). També incloïen el nom diví en els seus escrits. En una recopilació de lleis jueves conegudes com La Tosefta —que es va completar al voltant de l’any 300— es parla de la crema d’escrits cristians. En ella es diu: «[Els evangelis] i els llibres dels sectaris [probablement els judeocristians] no han de salvar-se del foc; es deixen cremar en el seu lloc, ells i el nom de Déu que continguen».

Qui fa hui en dia lo mateix? El pròleg de la Revised Standard Version de la Bíblia —edició autoritzada pel Consell nacional d’esglésies de Crist en els Estats Units— diu: «L’ús de qualsevol nom propi per al Déu que és un i únic, com si hi haguera altres déus dels quals ell haguera de ser distingit, va ser discontinuat en el judaisme abans de l’era cristiana i és completament inapropiat per a la fe universal de l’Església Cristiana». Per això esta versió va usar el títol Senyor en comptes del nom de Déu. El Vaticà, per la seua part, no fa molt va fixar la següent norma als seus bisbes: «En les celebracions litúrgiques, en els cants i oracions, el Nom de Déu en la forma del tetragrama JHVH no ha d’utilitzar-se ni pronunciar-se».a

Qui utilitza i dona a conéixer el nom de Déu hui en dia? Un jove anomenat Sergey, quan encara era adolescent en Kirguizistan, va vore una pel·lícula on es deia que el nom de Déu era Jehovà. Durant els següents 10 anys no va tornar a escoltar eixe nom. Mentrestant, es va mudar als Estats Units, i allí va ser on dos testimonis de Jehovà tocaren a la seua porta i li mostraren amb la Bíblia quin era el nom diví. Sergey es va alegrar de trobar una religió que gastara el nom de Déu. Un diccionari, davall l’entrada Jehovà Déu, diu: «Deïtat suprema i única deïtat adorada pels testimonis de Jehovà» (Webster’s Third New International Dictionary).

[Nota]

«Aquesta bona nova del Regne serà anunciada»

«Aquesta bona nova del Regne serà anunciada per tota la terra, perquè tots els pobles en reben un testimoni. I aleshores vindrà la fi.» (MATEU 24:14)

A què es referia Jesús? D’acord amb l’evangeli de Lluc, «Jesús anava per cada vila i per cada poble predicant i anunciant la bona nova del Regne de Déu» (Lluc 8:1). «He d’anunciar el Regne de Déu a les altres poblacions» —va dir ell— «que per això he estat enviat» (Lluc 4:43). Al principi va enviar els seus deixebles a predicar eixes bones notícies en ciutats i poblets pròxims, però després els va dir que serien testimonis seus «fins a l’extrem de la terra» (Fets 1:8; Lluc 10:1).

L’exemple dels primers cristians. Els deixebles de Jesús es posaren de seguida mans a l’obra. En Fets 5:42 llegim: «Cada dia, al temple i per les cases, no paraven d’ensenyar i d’anunciar la bona nova que Jesús és el Messies». Eixa obra no la realitzava un grup selecte de persones, sinó tots i cadascun d’ells. Segons l’historiador August Neander, «Cels, un dels primers crítics del cristianisme, es burlava del fet que cardadors de llana, sabaters, bataners, persones de la més gran ignorància i carents de tota educació foren zelosos evangelitzadors». Jean Bernardi, autor del llibre Les premieres siècles de L’Église, (Els primers segles de l’Església) explica que els cristians havien de «parlar en totes parts i a tot el món, en tots els camins i en les ciutats, en les places públiques i en les cases, en circumstàncies favorables o desfavorables». Tal com indica l’autor més avant, havien d’arribar «fins a l’extrem de la terra».

Qui fa hui en dia lo mateix? El sacerdot anglicà David Watson creu que «part del malestar espiritual que es respira hui en dia es deu a la falta d’interés de l’església per l’evangelització i l’ensenyança». En el seu llibre ¿Por qué se van los católicos?, José Luis Pérez Guadalupe explica que els testimonis de Jehovà «van sistemàticament de casa en casa» a diferència dels evangèlics, els adventistes i altres grups religiosos.

És interessant la realista declaració de Jonathan Turley en un informe del Cato Institute: «Quan es menciona els testimonis de Jehovà, la majoria de la gent pensa de seguida en evangelitzadors que visiten les cases en els moments més inoportuns. Per a ells, el proselitisme de casa en casa no és un mitjà per a promoure les seues creences sinó un dogma de fe» (Cato Supreme Court Review, 2001-2002).

[Quadro]

Ja els has identificat?

En els articles anteriors s’han analitzat una sèrie de característiques que, segons la Bíblia, identifiquen els cristians verdaders. Pots reconéixer-los? És cert que hi ha milers de grups i denominacions religioses que afirmen ser cristianes. No obstant, recorda l’advertència que Jesús va fer als seus deixebles: «No tot aquell que em diu: “Senyor, Senyor”, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel» (Mateu 7:21). Per tant, per a disfrutar de les benediccions eternes que portarà el Regne de Déu, cal identificar aquells que fan la voluntat del Pare —és a dir, als cristians verdaders— i formar part d’eixe grup. T’agradaria saber més sobre este Regne i els beneficis que portarà? (Lluc 4:43). Si és aixina, t’animem a parlar amb aquells que t’han fet arribar esta revista, els testimonis de Jehovà.