Referències del Quadern d’activitats

DEL 2 AL 8 DE SETEMBRE

TRESORS DE LA PARAULA DE DÉU | HEBREUS 7, 8

«Un sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec»

(Hebreus 7:1, 2) Aquest Melquisedec, rei de Salem, sacerdot del Déu altíssim, anà a trobar Abraham, que tornava del combat victoriós contra els reis, i el va beneir; ² i Abraham li va donar la desena part de tot el botí. Melquisedec, si traduïm el seu nom, era «rei de justícia»; i era també rei de Salem, és a dir, «rei de pau».

it-2 359

Melquisedec

Rei de l’antiga Salem i «sacerdot del Déu altíssim», Jehovà (Gn 14:18, 22). És el primer sacerdot que es menciona en les Escriptures; va ocupar esta posició amb anterioritat a l’any 1933 abans de la nostra era. Melquisedec era rei de Salem, que significa pau, i per això, en la carta als Hebreus se l’identifica com a «rei de pau» i, segons el significat del seu nom, com a «rei de justícia» (He 7:1, 2). Es creu que l’antiga Salem va ser l’assentament original de la que posteriorment seria Jerusalem, i el seu nom es va incorporar al nom d’esta última ciutat, que a voltes es diu «Salem» (Sl 76:2 NM).

Abram (Abraham) va arribar a «la vall de Xavé», o «la vall del Rei», després de guanyar la batalla contra Quedorlaómer i els altres reis aliats. Allí, Melquisedec «va portar pa i vi» i va beneir a Abraham: «Beneït sigues, Abram, pel Déu altíssim, creador del cel i de la terra. Beneït siga el Déu altíssim, que t’ha posat a les mans els enemics». Aleshores, Abraham li va donar al rei i sacerdot «la millor part del botí», és a dir, «una desena part de tot el botí» que havia aconseguit en la batalla contra els reis aliats (Gn 14:17-20; He 7:4).

(Hebreus 7:3) L’Escriptura no diu que tinguera pare, ni mare, ni genealogia; no parla tampoc ni del començament ni del terme de la seua vida. Així, fet semblant al Fill de Déu, resta sacerdot per sempre.

it-2 360 § 4

Melquisedec

Per què es podia dir que Melquisedec no va tindre ni començament ni terme de la seua vida?

Pau va destacar una característica notable sobre Melquisedec: «L’Escriptura no diu que tinguera pare, ni mare, ni genealogia; no parla tampoc ni del començament ni del terme de la seua vida. Així, fet semblant al Fill de Déu, resta sacerdot per sempre» (He 7:3). Melquisedec va nàixer i morir com tots els humans. No obstant això, els noms de son pare i de sa mare no es mencionen, i tampoc es parla dels seus avantpassats ni dels seus descendents. Les Escriptures tampoc inclouen informació sobre el començament i la fi de la seua vida. Per este motiu, Melquisedec va poder prefigurar adequadament a Jesucrist, ja que el seu sacerdoci no té fi. A més, Melquisedec no va tindre, que hi haja registre, un predecessor o un successor. Tanmateix, a Crist tampoc el va precedir cap gran sacerdot paregut a ell, i la Bíblia mostra que ningú el succeirà mai. I és més, encara que Jesús va nàixer en la tribu de Judà i en la línia reial de David, la seua ascendència carnal no va influir en el seu sacerdoci ni tampoc va afectar al fet que rebera els oficis combinats de sacerdot i rei. Estes coses van ser resultat del jurament que Jehovà li va fer.

(Hebreus 7:17) Així ho afirma el testimoni de l’Escriptura: Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec.

it-2 359

Melquisedec

Representació típica del sacerdoci de Crist. En una important profecia messiànica, Jehovà va fer este jurament al «senyor» de David: «Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec» (Sl 110:1, 4). Este Salm inspirat va donar als hebreus raons per a creure que el Messies promés tindria una funció combinada com a sacerdot i com a rei. En la seua carta als hebreus, l’apòstol Pau va eliminar qualsevol dubte relacionat amb la identitat del Messies predit quan va parlar de «Jesús, convertit en gran sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec» (He 6:20; 5:10; consulta PACTE).

Un sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec

(Hebreus 7:1-3) Aquest Melquisedec, rei de Salem, sacerdot del Déu altíssim, anà a trobar Abraham, que tornava del combat victoriós contra els reis, i el va beneir; ² i Abraham li va donar la desena part de tot el botí. Melquisedec, si traduïm el seu nom, era «rei de justícia»; i era també rei de Salem, és a dir, «rei de pau». ³ L’Escriptura no diu que tinguera pare, ni mare, ni genealogia; no parla tampoc ni del començament ni del terme de la seua vida. Així, fet semblant al Fill de Déu, resta sacerdot per sempre.

(Hebreus 7:17) Així ho afirma el testimoni de l’Escriptura: Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec.

(Hebreus 7:1) Aquest Melquisedec, rei de Salem, sacerdot del Déu altíssim, anà a trobar Abraham, que tornava del combat victoriós contra els reis, i el va beneir;

(Hebreus 7:3) L’Escriptura no diu que tinguera pare, ni mare, ni genealogia; no parla tampoc ni del començament ni del terme de la seua vida. Així, fet semblant al Fill de Déu, resta sacerdot per sempre.

(Hebreus 7:22-25) Per tant, ara Jesús garanteix una aliança millor. ²³ A més, els qui eren instituïts sacerdots van ser molts, perquè la mort els impedia de continuar en les seues funcions; ²⁴ però Jesús, que viu per sempre, no traspassa a ningú el seu sacerdoci. ²⁵ Per això té el poder de salvar definitivament els qui per ell s’acosten a Déu, ja que viu per sempre intercedint a favor d’ells.

(Hebreus 7:5, 6) De fet, els descendents de Leví que reben el sacerdoci tenen manat per llei recollir el delme del poble, és a dir, dels seus germans, si bé aquests també han eixit, com ells, de les entranyes d’Abraham. ⁶ En canvi, Melquisedec, que no figura en les genealogies levítiques, va recollir el delme d’Abraham i el va beneir, a ell que tenia les promeses;

(Hebreus 7:14-16) És sabut, efectivament, que nostre Senyor ha eixit de la tribu de Judà, a la qual Moisés no atribuí cap funció sacerdotal. ¹⁵ Tot això és encara més clar si tenim present que aquest altre gran sacerdot ha estat establit a imatge de Melquisedec ¹⁶ i que ha arribat al sacerdoci no en virtut d’una llei de descendència humana sinó pel poder d’una vida indestructible.

it-2 1072 § 2, 3

Gran sacerdot

El gran sacerdoci de Jesucrist. El llibre bíblic d’Hebreus diu que, des que Jesucrist va ressuscitar i entrar al cel és «gran sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec» (He 6:20; 7:17, 21). Per a indicar la grandesa del sacerdoci de Crist i la seua superioritat sobre el sacerdoci d’Aaron, l’escriptor mostra que Melquisedec ocupava els càrrecs de rei i sacerdot per designació del Déu Altíssim, i no per herència. Com en el cas de Melquisedec, Jesucrist també va obtindre el seu càrrec per nomenament diví, i no el va heretar per ser descendent d’Aaron, ja que no era de la tribu de Leví, sinó de la de Judà (He 5:10). La promesa registrada al Salm 110:4, «el Senyor no es desdiu del que jurà: “Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec”», convertix a Crist en un rei que és sacerdot celestial. A més, Crist posseïx l’autoritat del Regne al ser de la línia de David i hereu del regne promés en el pacte davídic (2Sa 7:11-16). De manera que Jesucrist exercix les funcions combinades de rei i sacerdot com ho va fer Melquisedec.

L’extraordinària superioritat del gran sacerdoci de Crist es veu també en el fet que Leví, de qui procedix el sacerdoci jueu, va presentar delmes a Melquisedec. Açò va ocórrer en l’ocasió en què Abraham, duent a Leví en les entranyes, li va pagar el delme al rei-sacerdot de Salem. A més, segons este raonament, Leví també va ser beneït per Melquisedec, i la regla és que el menor és beneït pel major (He 7:4-10). L’apòstol també subratlla respecte a Melquisedec que «l’Escriptura no diu que tinguera pare, ni mare, ni genealogia; no parla tampoc ni del començament ni del terme de la seua vida». Per eixe motiu, va poder representar el sacerdoci etern de Jesucrist, qui va ser ressuscitat a «una vida indestructible» (He 7:3, 15-17).

Buscant joies en la Bíblia

(Hebreus 8:3) Tot gran sacerdot està destinat a oferir dons i sacrificis; per això també calia que aquest gran sacerdot tinguera alguna cosa per oferir.

w00 15/8 14 § 11

Sacrificis que van agradar a Déu

¹¹ L’apòstol Pau digué: «Tot gran sacerdot està destinat a oferir dons i sacrificis» (Hebreus 8:3). Fixem-nos que Pau separa en dos categories les ofrenes que feia el gran sacerdot de l’antic Israel: «dons» i «sacrificis», o «sacrificis pels pecats» (Hebreus 5:1). Les persones fem regals per a expressar el nostre afecte i apreci, o també per a aconseguir l’amistat, el favor o l’acceptació d’una altra persona (Gènesi 32:20; Proverbis 18:16). De la mateixa manera, moltes ofrenes prescrites per la Llei poden considerar-se com a regals que es feien a Déu per tal d’aconseguir la seua acceptació i el seu favor. Transgredir la Llei requeria una compensació i, per este motiu, s’oferien els «sacrificis pels pecats». El Pentateuc, especialment els llibres d’Èxode, Levític i Nombres, conté molta informació sobre les diferents classes de sacrificis i dons. Encara que puga ser difícil entendre i recordar tots els detalls, hi ha aspectes importants sobre les diferents classes de sacrificis que mereixen la nostra atenció.

(Hebreus 8:13 NT) En parlar d’una aliança nova ha declarat antiquada la primera. I allò que s’envelleix i queda antiquat, està a punt de desaparèixer.

it-2 574 § 4

Pacte

Com va quedar «antiquada» l’aliança de la Llei?

No obstant això, l’aliança de la Llei va quedar d’alguna manera «antiquada» quan Déu va anunciar per mitjà del profeta Jeremies que establiria una nova aliança, o nou pacte (Jr 31:31-34; He 8:13). En l’any 33, l’aliança de la Llei va quedar invalidada sobre la base de la mort de Crist en un pal de turment (Col 2:14), i la nova aliança la va substituir (He 7:12; 9:15; Fets 2:1-4).

Lectura de la Bíblia

(Hebreus 7:1-17) Aquest Melquisedec, rei de Salem, sacerdot del Déu altíssim, anà a trobar Abraham, que tornava del combat victoriós contra els reis, i el va beneir; ² i Abraham li va donar la desena part de tot el botí. Melquisedec, si traduïm el seu nom, era «rei de justícia»; i era també rei de Salem, és a dir, «rei de pau». ³ L’Escriptura no diu que tinguera pare, ni mare, ni genealogia; no parla tampoc ni del començament ni del terme de la seua vida. Així, fet semblant al Fill de Déu, resta sacerdot per sempre. ⁴ Contempleu la grandesa d’aquest personatge, a qui Abraham, que era el patriarca, va donar el delme de la millor part del botí. ⁵ De fet, els descendents de Leví que reben el sacerdoci tenen manat per llei de recollir el delme del poble, és a dir, dels seus germans, si bé aquests també han eixit, com ells, de les entranyes d’Abraham. ⁶ En canvi, Melquisedec, que no figura en les genealogies levítiques, va recollir el delme d’Abraham i el va beneir, a ell que tenia les promeses; ⁷ i no es pot negar que l’inferior és beneït pel qui és superior. ⁸ D’altra banda, en el cas dels descendents de Leví, els qui reben el delme són hòmens mortals, mentre que, de Melquisedec, l’Escriptura fa constar que viu. ⁹ Més encara: per dir-ho així, en la persona d’Abraham, també Leví, que recull els delmes, va pagar el delme, ¹⁰ perquè el dia que Melquisedec anà a trobar Abraham, el patriarca encara duia Leví a les entranyes. ¹¹ La legislació del poble d’Israel es basava en el sacerdoci levític. Però si aquest haguera portat a la plenitud, per què calia encara establir un altre sacerdot de la línia de Melquisedec, com diu l’Escriptura, en compte de designar-ne un de la línia d’Aaron? ¹² De fet, un canvi de sacerdoci comporta necessàriament un canvi de llei. ¹³ Jesús, a qui es refereixen aquelles paraules de l’Escriptura, era d’una altra tribu, i cap dels seus membres no ha servit mai l’altar. ¹⁴ És sabut, efectivament, que nostre Senyor ha eixit de la tribu de Judà, a la qual Moisès no atribuí cap funció sacerdotal. ¹⁵ Tot això és encara més clar si tenim present que aquest altre gran sacerdot ha estat establit a imatge de Melquisedec ¹⁶ i que ha arribat al sacerdoci no en virtut d’una llei de descendència humana sinó pel poder d’una vida indestructible. ¹⁷ Així ho afirma el testimoni de l’Escriptura: Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec.

MILLORA EN LA PREDICACIÓ

(1 Pere 5:6, 7) Per això, humilieu-vos i sotmeteu-vos a la mà poderosa de Déu, i ell vos enaltirà en el temps que té fixat. ⁷ Descarregueu en ell totes les vostres preocupacions, ja que ell mateix es preocupa de vosaltres.

(Mateu 10:29-31) ¿No es venen dos ocells per pocs diners? Doncs ni un no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. ³⁰ I pel que fa a vosaltres, fins i tot els cabells, vos té comptats. ³¹ Per tant, no tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells.

(Salm 139:1, 2) Senyor, has penetrat els meus secrets i em coneixes, ² tu saps quan m’assec i quan m’alce; descobreixes des de lluny els meus propòsits,

(Salm 139:4) Encara no tinc als llavis la paraula, que tu, Senyor, ja la veus pronunciada.

Què és el nou pacte?

it-2 575 § 3-5

Nou pacte. En el segle VII abans de la nostra era, Jehovà va profetitzar per mitjà del profeta Jeremies que hi hauria un nou pacte, i va dir que no seria com el pacte de la Llei que Israel havia crebantat (Jr 31:31-34). La nit abans de morir, el 14 de Nissan de l’any 33, quan Jesucrist va instituir la celebració del sopar del Senyor, va anunciar el nou pacte, que seria validat pel seu sacrifici (Lc 22:20). Cinquanta dies després de la seua resurrecció, deu dies després d’ascendir a son Pare, Jesús va derramar l’esperit sant que havia rebut de Jehovà sobre els seus deixebles reunits en una casa a Jerusalem (Fets 2:1-4, 17, 33; 2Co 3:6, 8, 9; He 2:3, 4).

Les dos parts del nou pacte són: per una banda, Jehovà, i per l’altra, «l’Israel de Déu», és a dir, els ungits per esperit en unió amb Crist, els quals formen la seua congregació o cos (He 8:10; 12:22-24; Ga 6:15, 16; 3:26-28; Rm 2:28, 29). El nou pacte entra en vigor per mitjà de la sang derramada de Jesucrist, el sacrifici de la seua vida humana, quan després d’ascendir al cel va presentar el valor del seu sacrifici davant de Jehovà (Mt 26:28). Quan Déu escull una persona per a la crida celestial (He 3:1), l’introduïx en el seu pacte sobre la base del sacrifici de Crist (Sl 50:5; He 9:14, 15, 26). Jesucrist és el mitjancer del nou pacte (He 8:6; 9:15) i el principal de la descendència d’Abraham (Ga 3:16). Com a mitjancer, ajuda els qui s’encontren en el nou pacte a convertir-se en part de la verdadera descendència d’Abraham (He 2:16; Ga 3:29) al ser perdonats els seus pecats. Jehovà els declara justos (Rm 5:1, 2; 8:33; He 10:16, 17).

Estos germans de Crist, ungits i engendrats per esperit, arriben a ser sacerdots davall el Gran Sacerdot, i constituïxen un sacerdoci reial (1Pe 2:9; Ap 5:9, 10; 20:6). Efectuen un treball sacerdotal, un servici sagrat (Fl 2:17), i se’ls anomena «servidors de la nova aliança» (2Co 3:6). Els cridats deuen seguir els passos de Crist amb molta cura, fidelment, fins que les seues vides acaben en la mort. Després, Jehovà els constituirà un regne de sacerdots, fent-los partícips de la naturalesa divina, i els recompensarà amb immortalitat i incorrupció, com a cohereus en el cel amb Crist (1Pe 2:21; Rm 6:3, 4; 1Co 15:53; 1Pe 1:4; 2Pe 1:4). El propòsit del pacte és escollir d’entre les nacions un poble per al nom de Jehovà com a part de la descendència d’Abraham (Fets 15:14). Este poble conforma la nóvia de Crist, el conjunt de persones que ell introduïx en un pacte per al Regne amb el fi de regnar amb ell (Jn 3:29; 2Co 11:2; Ap 21:9; Lc 22:29; Ap 1:4-6; 5:9, 10; 20:6). Per a que s’acomplisca el seu propòsit, el nou pacte ha de continuar en vigor fins que tots els de «l’Israel de Déu» siguen ressuscitats a immortalitat en els cels. Una volta s’acomplisca este propòsit, els seus beneficis seran eterns, i per este motiu es pot anomenar «una aliança eterna» (He 13:20).

DEL 9 AL 15 DE SETEMBRE

TRESORS DE LA PARAULA DE DÉU | HEBREUS 9, 10

«Una ombra de les coses bones per vindre»

(Hebreus 9:12-14) Hi ha entrat una vegada per sempre, sense servir-se de la sang de bocs i de vedells, sinó valent-se de la seua pròpia sang; així ens ha redimit per sempre més. ¹³ La sang dels bocs i dels vedells i la cendra de la vedella, aspergida sobre els qui són impurs, els santifica i purifica corporalment. ¹⁴ Però la sang de Crist, que per l’Esperit etern s’ha oferit ell mateix a Déu com a víctima sense cap defecte, amb molta més raó purificarà la nostra consciència de les obres que porten la mort, i podrem donar culte al Déu viu.

it-2 635 § 4

Perdó

Segons la llei que Déu va donar a la nació d’Israel, per tal de perdonar els pecats d’un home contra Déu o contra una altra persona, primer este devia rectificar el mal comés, tal com deia la Llei, i després, com a norma general, presentar a Jehovà una ofrena cruenta (Le 5:5–6:7). Per això, Pau va escriure este principi: «Segons la Llei, quasi tot s’ha de purificar amb sang, i sense escampament de sang no hi ha perdó» (He 9:22). No obstant això, la sang dels animals que se sacrificaven no podia llevar els pecats i donar a la persona una consciència completament neta (He 10:1-4; 9:9, 13, 14). En canvi, el nou pacte predit sí que feia possible un perdó verdader, basat en el sacrifici de rescat de Jesucrist (Jr 31:33, 34; Mt 26:28; 1Co 11:25; Ef 1:7). Inclús quan Jesús va estar a la terra, va demostrar que tenia autoritat per a perdonar els pecats quan va sanar un paralític (Mt 9:2-7).

(Hebreus 9:24-26) Crist no ha entrat en un santuari fet per mans d’home, que és còpia del santuari verdader, sinó que ha entrat dins del cel, i ara es presenta davant de Déu intercedint per nosaltres. ²⁵ El gran sacerdot entra cada any al santuari amb una sang que no és la seua. Crist, en canvi, no s’ha d’oferir moltes vegades; ²⁶ si fóra així, hauria hagut de sofrir la passió una vegada i una altra des de la creació del món. Ara, però, a la fi dels temps, s’ha manifestat una vegada per sempre, per abolir el pecat mitjançant el seu sacrifici.

cf 183 § 4

«Segueix-me»

⁴ Les Escriptures no diuen res sobre l’arribada de Jesús al cel ni quina benvinguda va rebre ni tampoc del retrobament amb son Pare; però sí que revelaren per anticipat el que ocorreria al cel quan ell hi tornara. Parlen d’una cerimònia santa que els jueus van presenciar anualment durant més de mil cinc cents anys. El gran sacerdot entrava una vegada a l’any en el Santíssim del temple i salpicava davant de l’arca del pacte la sang dels sacrificis que s’oferien el Dia d’Expiació. Eixe dia, el gran sacerdot representava el Messies. Jesús va acomplir el significat profètic d’esta cerimònia quan va tornar al cel. Allí es va presentar davant la majestuosa presència de son Pare, el lloc més sant de tot l’univers, i li va presentar una volta per sempre el valor del seu sacrifici de rescat (Hebreus 9:11, 12, 24). El va acceptar Jehovà?

(Hebreus 10:1-4) La Llei de Moisés conté tan sols una ombra del món renovat i no la realitat mateixa. Per això és del tot incapaç de portar a la plenitud els qui participen cada any en els mateixos sacrificis oferits una vegada i una altra. ² De fet, si els qui tributen aquest culte hagueren estat purificats d’una vegada per sempre i ja no hagueren tingut consciència de ser pecadors, haurien deixat d’oferir aquells sacrificis. ³ Però els sacrificis els tornen a recordar cada any que són pecadors. ⁴ En efecte, és impossible que la sang dels vedells i dels bocs esborre els pecats.

it-2 638, 639

Perfecció

La perfecció de la llei mosaica. La Llei que es va donar a Israel per mitjà de Moisés incloïa entre les seues provisions la institució d’un sacerdoci i les ofrenes de sacrificis d’animals. Com mostra l’apòstol Pau en la seua carta inspirada, encara que la Llei fora perfecta perquè provenia de Déu, ni esta Llei ni el sacerdoci ni els sacrificis van portar a la perfecció els qui s’esforçaven per complir-la (He 7:11, 19; 10:1). En comptes d’alliberar-los del pecat i la mort, encara va fer més evident el seu pecat (Rm 3:20; 7:7-13). No obstant això, totes estes disposicions divines compliren amb el propòsit designat per Déu; la Llei va servir com a «guia», o tutor, per a dirigir els hòmens a Crist. La Llei va ser una perfecta «ombra del món renovat» (Ga 3:19-25; He 10:1). Per tant, quan Pau menciona «que la Llei no tenia forces [...] a causa de la debilitat humana» (Rm 8:3), es referix clarament a la incapacitat del gran sacerdot jueu (qui, segons la Llei, s’encarregava dels sacrificis i entrava en el Santíssim el Dia d’Expiació amb la sang del sacrifici) per a «salvar definitivament» les persones a qui servia, tal com explica Hebreus 7:11, 18-28. Encara que oferir sacrificis per mitjà del sacerdoci d’Aaron va permetre que el poble de Déu tinguera una posició aprovada davant d’Ell, açò no els va lliurar completament, o a la perfecció, de la consciència del pecat. L’apòstol es referix a este aspecte quan diu que els sacrificis d’expiació són incapaços «de portar a la plenitud els qui participen», és a dir, perfeccionar la seua consciència (He 10:1-4; compara-ho amb He 9:9). El gran sacerdot no podia proporcionar el cost de rescat necessari per a una redempció verdadera del pecat. Només el servici sacerdotal permanent de Crist i el seu sacrifici poden aconseguir-ho (He 9:14; 10:12-22).

Una ombra de les coses bones per vindre

(Hebreus 9:12-14) Hi ha entrat una vegada per sempre, sense servir-se de la sang de bocs i de vedells, sinó valent-se de la seua pròpia sang; així ens ha redimit per sempre més. ¹³ La sang dels bocs i dels vedells i la cendra de la vedella, aspergida sobre els qui són impurs, els santifica i purifica corporalment. ¹⁴ Però la sang de Crist, que per l’Esperit etern s’ha oferit ell mateix a Déu com a víctima sense cap defecte, amb molta més raó purificarà la nostra consciència de les obres que porten la mort, i podrem donar culte al Déu viu.

(Hebreus 9:24-26) Crist no ha entrat en un santuari fet per mans d’home, que és còpia del santuari verdader, sinó que ha entrat dins del cel, i ara es presenta davant de Déu intercedint per nosaltres. ²⁵ El gran sacerdot entra cada any al santuari amb una sang que no és la seua. Crist, en canvi, no s’ha d’oferir moltes vegades; ²⁶ si fóra així, hauria hagut de sofrir la passió una vegada i una altra des de la creació del món. Ara, però, a la fi dels temps, s’ha manifestat una vegada per sempre, per abolir el pecat mitjançant el seu sacrifici.

(Hebreus 10:1-4) La Llei de Moisès conté tan sols una ombra del món renovat i no la realitat mateixa. Per això és del tot incapaç de portar a la plenitud els qui participen cada any en els mateixos sacrificis oferits una vegada i una altra. ² De fet, si els qui tributen aquest culte hagueren estat purificats d’una vegada per sempre i ja no hagueren tingut consciència de ser pecadors, haurien deixat d’oferir aquells sacrificis. ³ Però els sacrificis els tornen a recordar cada any que són pecadors. ⁴ En efecte, és impossible que la sang dels vedells i dels bocs esborre els pecats.

Buscant joies en la Bíblia

(Hebreus 9:16, 17) En efecte, perquè un testament entre en vigor, ha de constar la mort del testador; ¹⁷ un testament sols és efectiu si el testador ha mort, ja que, mentre viu, el testament no val.

w92 1/3 31 § 4-6

Preguntes dels lectors

Pau va mencionar que es necessitava una mort per a validar pactes entre Déu i els humans. El pacte de la Llei n’és un exemple. Moisés va ser l’intermediari, perquè va efectuar aquell pacte entre Déu i l’Israel carnal. Va jugar un paper decisiu, va ser l’humà que tractà amb els israelites quan van ser introduïts en el pacte. De manera que es podia considerar a Jehovà com l’originador del pacte i a Moisés com l’humà que el va promulgar. Però, Moisés no va haver de derramar la seua pròpia sang perquè el pacte de la Llei entrara en vigor. En comptes d’això, es va oferir la sang d’animals (Hebreus 9:18-22).

Com va entrar en vigor el nou pacte entre Jehovà i l’Israel espiritual? Jesucrist va tindre un paper gloriós com a intermediari entre les dos parts. Encara que Jehovà el va originar, este pacte va quedar en mans de Jesucrist. A banda de ser el mitjancer del pacte, com a home va tindre tracte directe amb els primers que s’introduirien en eixe pacte (Lluc 22:20, 28, 29). A més, va reunir els requisits per tal d’oferir el sacrifici necessari per a validar el pacte. Este sacrifici no consistia simplement en animals, sinó en una vida humana perfecta. Per això, Pau va poder dir que Crist era l’humà que havia fet el nou pacte, el qual va entrar en vigor després que es presentara «davant de Déu intercedint per nosaltres» (Hebreus 9:12-14, 24).

Al parlar de Moisés i Jesús com a humans que feren pactes, Pau no donava a entendre que ells foren els originadors dels respectius pactes, ja que en realitat els va fer Déu. Més bé, aquells dos humans estigueren implicats estretament com a mediadors per a dur a terme els respectius pactes. I en cada cas va ser necessari que hi haguera una mort: animals en substitució de Moisés, i Jesús, qui va oferir la seua sang vital pels qui entren en el nou pacte.

(Hebreus 10:5-7) Per això, quan entra al món, Crist diu a Déu: No has volgut sacrificis ni oblacions, però m’has format un cos; ⁶ no t’has complagut en holocaustos ni en sacrificis pel pecat. ⁷ Per això t’he dit: A tu em presente. En el llibre hi ha escrit de mi que vull fer, oh Déu, la teua voluntat.

it-1 291

Baptisme

Lluc menciona que Jesús estava orant quan es va batejar (Lc 3:21). A més, l’escriptor de la carta als hebreus diu que quan Jesucrist «entra al món» (no quan va nàixer, que no podia llegir ni dir estes paraules, sinó quan es presenta per a batejar-se i començar el seu ministeri) va dir, citant del Salm 40:7-9 (vv 6-8 en altres bíblies): «No has volgut sacrificis ni oblacions, però m’has format un cos; [...] A tu em presente. En el llibre hi ha escrit de mi que vull fer, oh Déu, la teua voluntat» (He 10:5-9). Jesús era jueu de naixement, i la nació jueva estava davall d’una aliança amb Déu, el pacte de la Llei (Ex 19:5-8; Ga 4:4). Per este fet, Jesús ja tenia una relació d’aliança amb Jehovà Déu quan es va presentar a Joan per a batejar-se. En eixe moment, Jesús estava fent més del que demanava la Llei. Estava presentant-se davant de son Pare Jehovà per fer la Seua «voluntat», és a dir, per oferir el seu cos «format» i per acabar amb els sacrificis d’animals que estipulava la Llei. L’apòstol Pau comenta: «I precisament perquè ell ha complit la voluntat de Déu, nosaltres hem estat santificats per l’ofrena del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre» (He 10:10). La voluntat del Pare respecte a Jesús implicava que treballara a favor dels interessos del Regne, i Jesús també es va presentar per a este servici (Lc 4:43; 17:20, 21). Jehovà va acceptar i reconéixer la presentació del seu Fill, ja que el va ungir amb esperit sant dient-li: «Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut» (Mc 1:9-11; Lc 3:21-23; Mt 3:13-17).

Lectura de la Bíblia

(Hebreus 9:1-14) La primera aliança tenia un ritual per al culte i un santuari terrenal. ² El tabernacle que es va construir tenia una primera estança, anomenada «el lloc sant», on hi havia el canelobre, la taula i els pans d’ofrena. ³ Passada la segona cortina, hi havia l’altra estança del tabernacle, que s’anomenava «el lloc santíssim» ⁴ i que contenia un altar d’or, per a cremar-hi l’encens, i l’arca de l’aliança, tota recoberta d’or. Dins de l’arca hi havia una gerra d’or plena de mannà, la vara d’Aaron i les taules de l’aliança. ⁵ Damunt de l’arca hi havia els querubins que assenyalaven la presència gloriosa de Déu i que amb les ales feien ombra sobre la coberta de l’arca. Però ara no és el moment de parlar-ne en detall. ⁶ Disposat tot tal com hem dit, els sacerdots entren sempre que cal a la primera estança del tabernacle per dur-hi a terme les funcions del culte, ⁷ però a la segona tan sols hi entra el gran sacerdot una vegada l’any, i no deixa mai d’oferir la sang pels seus propis pecats i pels del poble. ⁸ Amb això l’Esperit Sant ha volgut fer comprendre que, mentre subsisteix el primer tabernacle, encara no s’ha manifestat el camí d’accés al santuari. ⁹ El primer tabernacle és, per tant, un símbol referit al temps present; allí s’ofereixen dons i sacrificis incapaços de portar a la plenitud la consciència dels qui tributen aquell culte. ¹⁰ Els seus ritus terrenals, basats en menjars, begudes i purificacions diverses, han estat imposats fins al moment de la renovació. ¹¹ Però Crist ha vingut com a gran sacerdot del món futur que ara comença i ha entrat al santuari a través del tabernacle més gran i més perfecte, no fet per mans d’home, ja que no pertany al món creat. ¹² Hi ha entrat una vegada per sempre, sense servir-se de la sang de bocs i de vedells, sinó valent-se de la seua pròpia sang; així ens ha redimit per sempre més. ¹³ La sang dels bocs i dels vedells i la cendra de la vedella, aspergida sobre els qui són impurs, els santifica i purifica corporalment. ¹⁴ Però la sang de Crist, que per l’Esperit etern s’ha oferit ell mateix a Déu com a víctima sense cap defecte, amb molta més raó purificarà la nostra consciència de les obres que porten la mort, i podrem donar culte al Déu viu.

DEL 16 AL 22 DE SETEMBRE

TRESORS DE LA PARAULA DE DÉU | HEBREUS 11

«Per què necessitem fe?»

(Hebreus 11:1) Creure és posseir anticipadament allò que esperem, és conéixer realitats que no veiem.

w16.10 27 § 6

Demostra que tens fe en les promeses de Jehovà

⁶ Podem trobar la definició que dona la Bíblia de la fe en Hebreus 11:1 (llig-lo). La fe se centra en dos classes de coses que no podem vore: En primer lloc, en «allò que esperem», que pot incloure els esdeveniments que passaran en el futur, com per exemple la fi de la maldat i l’arribada del nou món. En segon lloc, en «realitats que no veiem», coses que són invisibles però que estan provades, com ara l’existència de Jehovà Déu, de Jesucrist, dels àngels i del Regne celestial (He 11:3). ¿Com podem demostrar que la nostra esperança és real per a nosaltres i que creiem en les coses «que no veiem» mencionades en la Paraula de Déu? Per mitjà de les nostres paraules i obres, sense les quals la nostra fe estaria incompleta.

(Hebreus 11:6) Ara bé, sense la fe és impossible ser-li agradable, perquè el qui s’acosta a Déu ha de creure que existeix i que recompensa els qui el busquen.

w13 1/11 11 § 2-5

Déu «recompensa els qui el busquen»

Què fa falta per a agradar a Jehovà? L’apòstol Pau va escriure: «sense la fe és impossible de ser-li agradable». Observem que Pau no va dir que és difícil agradar a Déu si no tenim fe, més bé, és impossible. En altres paraules, la fe és imprescindible per agradar a Déu.

Ara bé, quina classe de fe li agrada a Jehovà? La nostra fe en Déu implica dos aspectes. En primer lloc, hem de «creure que existeix». Altres traduccions diuen «creure que és real». Òbviament, no podem agradar a Déu si dubtem de la seua existència. Però la fe verdadera implica més que creure, perquè els dimonis també creuen que Jehovà existix (Jaume 2:19). Creure que és real hauria de motivar-nos a actuar, és a dir, a viure d’una manera que li agrade (Jaume 2:20, 26).

En segon lloc, hem de «creure que» Déu ens «recompensa». Una persona amb fe verdadera està completament convençuda que els seus esforços per agradar a Déu no són en va (1 Corintis 15:58). ¿Podríem agradar a Jehovà si dubtàrem de la seua capacitat o desig de recompensar-nos? (Jaume 1:17; 1 Pere 5:7) Si algú pensa que Déu és insensible, indiferent o poc generós, no sap com és Déu en realitat.

A qui recompensa Jehovà? Pau va dir que recompensa «els qui el busquen». Una obra de consulta per a traductors de la Bíblia comenta que la paraula grega traduïda com busquen no significa simplement ‘anar a buscar-lo’, sinó que implica acostar-se a Déu ‘per a adorar-lo’. Una altra obra de consulta comenta que esta forma del verb grec transmet la idea d’intensitat i d’esforç. Aixina és, Jehovà recompensa aquells que, gràcies a la seua fe, l’adoren amb zel i l’estimen amb tot el cor (Mateu 22:37).

(Hebreus 11:33-38) Aquests, per la fe, sotmeteren reialmes, administraren justícia, veieren que es complien les promeses, tancaren boques de lleons, ³⁴ apagaren focs poderosos, s’escaparen de l’espasa, es posaren bons després de malalties, foren valents en el combat, feren fugir exèrcits enemics. ³⁵ Hi hagué dones que recobraren ressuscitats els morts de sa casa. Alguns es deixaren esquarterar, sense acceptar les propostes de llibertat, per obtenir la resurrecció a una vida millor. ³⁶ D’altres van sofrir la prova d’escarnis i d’assots i encara de cadenes i presons; ³⁷ foren apedregats, serrats, morts amb l’espasa; anaren d’ací d’allà coberts de pells d’ovella i de cabra, privats de tot, perseguits, maltractats, ³⁸ errants per deserts i muntanyes, per les coves i els forats de la terra. I és que el món no era digne d’acollir-los.

w16.10 23 § 10, 11

Enfortim la nostra fe en les coses que esperem

¹⁰ En el capítol 11 de la carta als Hebreus, l’apòstol Pau va descriure els reptes que afrontaren molts servents de Déu anònims. Per exemple, Pau menciona dones de fe que van perdre els seus fills en la mort, però que després els van tornar a vore ressuscitats. També menciona que alguns no van «acceptar les propostes de llibertat, per obtenir la resurrecció a una vida millor» (He 11:35). Encara que no sabem amb certesa de qui estava parlant, alguns com Nabot i Zacaries van ser apedregats per obeir a Déu i fer la Seua voluntat (1Re 21:3, 15; 2Cr 24:20, 21). Daniel i els seus companys tingueren l’oportunitat d’acceptar «les propostes de llibertat» a canvi de la seua integritat. Però, en comptes de cedir, «tancaren boques de lleons» i «apagaren focs poderosos» gràcies a la seua fe en el poder de Déu (He 11:33, 34; Dn 3:16-18, 20, 28; 6:13, 16, 21-23).

¹¹ Per causa de la seua fe, profetes com Micàiehu i Jeremies «van sofrir la prova d’escarnis [...] i presons». Altres, com Elies, anaren «errants per deserts i muntanyes, per les coves i els forats de la terra». Tots ells van aguantar perquè ja posseïen anticipadament allò que esperaven (He 11:1, 36-38; 1Re 18:13; 22:24-27; Jr 20:1, 2; 28:10, 11; 32:2).

Per què necessitem fe?

(Hebreus 11:1) Creure és posseir anticipadament allò que esperem, és conéixer realitats que no veiem.

(Hebreus 11:6) Ara bé, sense la fe és impossible ser-li agradable, perquè el qui s’acosta a Déu ha de creure que existeix i que recompensa els qui el busquen.

(Hebreus 11:33-38) Aquests, per la fe, sotmeteren reialmes, administraren justícia, veieren que es complien les promeses, tancaren boques de lleons, ³⁴ apagaren focs poderosos, s’escaparen de l’espasa, es posaren bons després de malalties, foren valents en el combat, feren fugir exèrcits enemics. ³⁵ Hi hagué dones que recobraren ressuscitats els morts de sa casa. Alguns es deixaren esquarterar, sense acceptar les propostes de llibertat, per obtenir la resurrecció a una vida millor. ³⁶ D’altres van sofrir la prova d’escarnis i d’assots i encara de cadenes i presons; ³⁷ foren apedregats, serrats, morts amb l’espasa; anaren d’ací d’allà coberts de pells d’ovella i de cabra, privats de tot, perseguits, maltractats, ³⁸ errants per deserts i muntanyes, per les coves i els forats de la terra. I és que el món no era digne d’acollir-los.

(Hebreus 11:8-10) Gràcies a la fe, Abraham, cridat per Déu, va obeir i se n’anà cap al país que havia de rebre en herència. Abraham va eixir sense saber on anava. ⁹ Gràcies a la fe, va residir com a estranger a la terra promesa, vivint en tendes amb Isaac i Jacob, hereus com ell de la mateixa promesa. ¹⁰ És que esperava aquella ciutat ben fonamentada que té Déu mateix com a arquitecte i constructor.

(Hebreus 11:17-19) Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, va oferir Isaac; i era el seu fill únic que oferia, tot i que havia rebut les promeses ¹⁸ i li havia estat dit: La descendència que portarà el teu nom serà la d’Isaac. ¹⁹ Per això Abraham confiava que Déu seria prou poderós per a ressuscitar un mort, i així va recobrar el seu fill, com prefigurant la resurrecció.

(Hebreus 11:23-26) Gràcies a la fe, Moisés, tot just nascut, va ser amagat durant tres mesos pels seus pares perquè havien vist com era de bonic, aquell infant, i no van tenir por de l’edicte reial. ²⁴ Gràcies a la fe, Moisés, quan ja era gran, va renunciar als avantatges de ser fill de la filla del faraó. ²⁵ Preferí ser maltractat amb el poble de Déu que fruir per un cert temps d’una vida de pecat. ²⁶ Per a ell, que tenia la mirada posada en la recompensa futura, sofrir els oprobis del Crist era un tresor més gran que tots els tresors d’Egipte.

Buscant joies en la Bíblia

(Hebreus 11:4) Gràcies a la fe, Abel va oferir a Déu un sacrifici millor que el de Caín. Per aquesta fe, Abel va rebre el testimoni que era just, ja que Déu va acceptar els dons que li oferia. Ell va morir, però la seua fe encara parla.

it-1 920 § 3

Fe

Exemples de fe de l’antiguitat. Cada membre del «núvol tan gran de testimonis» que menciona Pau va tindre una raó de pes per a tindre fe (He 12:1). Per exemple, no hi ha dubtes que Abel coneixeria la promesa de Déu sobre el «llinatge» que atacaria el cap de «la serp», i voria proves clares del compliment de la sentència que Jehovà va emetre contra Adam i Eva en Edén. Fora d’aquell jardí, Adam i la seua família menjaren el pa amb la suor del seu front perquè la terra va ser maleïda i, per tant, produïa cards i espines. Probablement, Abel observava com sa mare tenia desig per son pare i com este la dominava; i segurament la va sentir queixar-se de tots els dolors que comporta un embaràs. A més, en eixe mateix temps, l’entrada al jardí de l’Edén estava vigilada pels querubins amb la flama de l’espasa fulgurant (Gè 3:14-19, 24). Tot açò va constituir una «realitat», o demostració evident, per a Abel i li va donar la seguretat d’una salvació futura per mitjà de la descendència promesa. Llavors, motivat per la seua fe, «va oferir a Déu un sacrifici millor que el de Caín» (He 11:1, 4).

(Hebreus 11:5) Gràcies a la fe, Henoc va ser endut de la terra sense passar per la mort, i ningú no el va trobar, perquè Déu se l’havia endut. Abans que se l’enduguera, l’Escriptura dóna testimoni que era agradable a Déu.

wp17.1 12, 13

«Era agradable a Déu»

En quin sentit va ser Henoc «endut de la terra sense passar per la mort»? Probablement, Jehovà va interrompre la vida d’Henoc delicadament per tal d’evitar-li una mort violenta. Però «abans que se l’enduguera, l’Escriptura dóna testimoni que era agradable a Déu». Com va passar açò? Just abans de morir, Henoc podria haver rebut una visió de Déu, tal volta una visió de la terra feta un paradís. Després d’una mostra d’aprovació clara per part de Jehovà, Henoc es va adormir en la mort. L’apòstol Pau va escriure sobre Henoc i altres hòmens i dones fidels: «Tots aquests moriren en la fe» (Hebreus 11:13). Poc després, els enemics d’Henoc potser buscaren el seu cos, però «ningú no el va trobar, perquè Déu se l’havia endut» per a evitar que el tractaren amb falta de respecte o que l’usaren per a promoure la religió falsa.

Lectura de la Bíblia

(Hebreus 11:1-16) Creure és posseir anticipadament allò que esperem, és conéixer realitats que no veiem. ² Els antics han merescut per la fe el testimoni de l’Escriptura. ³ Gràcies a la fe, comprenem que tot l’univers va ser creat per la paraula de Déu i que, per tant, allò que veiem no prové de simples aparences. ⁴ Gràcies a la fe, Abel va oferir a Déu un sacrifici millor que el de Caín. Per aquesta fe, Abel va rebre el testimoni que era just, ja que Déu va acceptar els dons que li oferia. Ell va morir, però la seua fe encara parla. ⁵ Gràcies a la fe, Henoc va ser endut de la terra sense passar per la mort, i ningú no el va trobar, perquè Déu se l’havia endut. Abans que se l’enduguera, l’Escriptura dóna testimoni que era agradable a Déu. ⁶ Ara bé, sense la fe és impossible ser-li agradable, perquè el qui s’acosta a Déu ha de creure que existeix i que recompensa els qui el busquen. ⁷ Gràcies a la fe, Noé, advertit per l’oracle diví d’allò que encara no veia, pres d’un sant temor, va construir l’arca per salvar la seua família. Així va condemnar el món i va heretar la justícia pròpia dels qui creuen. ⁸ Gràcies a la fe, Abraham, cridat per Déu, va obeir i se n’anà cap al país que havia de rebre en herència. Abraham va eixir sense saber on anava. ⁹ Gràcies a la fe, va residir com a estranger a la terra promesa, vivint en tendes amb Isaac i Jacob, hereus com ell de la mateixa promesa. ¹⁰ És que esperava aquella ciutat ben fonamentada que té Déu mateix com a arquitecte i constructor. ¹¹ Gràcies a la fe, també Sara, que era estèril, va obtenir la capacitat de fundar un llinatge, tot i que li havia passat l’edat; és que va posar la confiança en el qui havia fet la promesa. ¹² Per això, d’un sol home, Abraham, que ja era a les portes de la mort, en nasqué una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans d’arena de la vora de la mar. ¹³ Tots aquests moriren en la fe, sense haver obtingut allò que Déu els prometia, sinó veient-ho i saludant-ho de lluny, i reconeixent que eren estrangers i forasters a la terra. ¹⁴ Els qui parlen així mostren clarament que busquen una pàtria. ¹⁵ I no es refereixen a la pàtria d’on havien eixit, perquè sempre haurien tingut l’ocasió de tornar-hi. ¹⁶ Aspiren, per tant, a trobar-ne una de millor, la pàtria celestial. Per això Déu no s’avergonyeix d’anomenar-se el seu Déu, ja que els ha preparat una ciutat.

VISQUEM COM A CRISTIANS

Què faràs en anys de sequera?

(Salm 23:1) El Senyor és el meu pastor: no em falta res.

(Salm 23:4) ni que passe per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal. Tu ets a la meua vora: la teua vara i el teu bastó em donen confiança.

(Salm 78:22) aquell poble que no creia en Déu i desconfiava que el poguera salvar.

(Apocalipsi 12:12) Alegreu-vos-en, cel i tots els qui hi habiteu! Ai de la terra i del mar, perquè ha baixat cap a vosaltres el diable, ple de fúria, sabent que el temps se li acaba!

(Jeremies 17:8) Serà com un arbre que arrela vora l’aigua, que enfonsa les arrels ran del torrent; no té por quan ve l’estiu, el seu fullatge es manté verd; no passa ànsia en anys de secada, no deixa de donar fruit.

DEL 23 AL 29 DE SETEMBRE

TRESORS DE LA PARAULA DE DÉU | HEBREUS 12, 13

«La disciplina és una mostra de l’amor de Jehovà»

(Hebreus 12:5) I per això heu oblidat les paraules d’encoratjament que Déu vos adreça com a fills: Fill meu, no refuses la correcció del Senyor, no et canses quan ell et reprèn,

w12 15/3 29 § 18

No mirem «arrere»

¹⁸ Correcció. Hem rebut alguna volta disciplina o consell ferm? Guardar ressentiment no només és dolorós, sinó que pot debilitar-nos o desmoralitzar-nos (He 12:5). Si refusem el consell pensant que no és per a tant o si l’acceptem però ens rendim, el resultat serà el mateix: no estaríem deixant que el consell ens beneficie i ens refine. És molt millor fer cas de les paraules de Salomó: «Dedica’t a la teua formació, no la deixes; aferra-t’hi, que hi tens la vida» (Pr 4:13). Com un bon conductor que obeïx els senyals de trànsit, acceptem i posem en pràctica els consells que rebem, i avant (Pr 4:26, 27; llig Hebreus 12:12, 13).

(Hebreus 12:6, 7) perquè el Senyor corregeix els qui estima, castiga els fills que ell acull. ⁷Vosaltres sofriu, doncs, per tal de rebre una correcció: Déu vos tracta com a fills. Perquè, quin fill hi ha a qui el seu pare no corregisca?

w12 1/7 21 § 3

«Quan pregueu, digueu: “Pare”»

Un bon pare es preocupa per la classe de persones que arribaran a ser els seus fills, i per això els disciplina (Efesis 6:4). És ferm, però mai serà massa dur al corregir els seus fills. De la mateixa manera, el nostre Pare celestial a voltes pot vore la necessitat de disciplinar-nos, però sempre ho farà amb amor i sense excedir-se. Tal com son Pare, Jesús mai va ser massa dur, ni tan sols quan corregia els seus deixebles i estos tardaven en aplicar el consell (Mateu 20:20-28; Lluc 22:24-30).

(Hebreus 12:11) La correcció, de moment, no pareix que porte alegria, sinó tristesa; però, més tard, els qui han passat per aquest entrenament en cullen el fruit pacífic d’una vida justa.

w18.03 32 § 18

«Accepteu de formar-vos i posareu enteniment»

¹⁸ La disciplina pot ser dolorosa, però les conseqüències de rebutjar-la encara ho són més (He 12:11). Analitzem dos exemples: Caín i el rei Sedecies. Quan Déu va vore que Caín sentia odi pel seu germà Abel i volia matar-lo, el va advertir: «Per què estàs irritat i no alces el cap? Si obres bé, seràs acceptat; però, si no obres bé, el pecat aguaita a la porta: ell et desitja, però tu l’has de dominar» (Gn 4:6, 7). Caín no va fer cas i el pecat es va apoderar d’ell. Quant de patiment s’hauria pogut estalviar! (Gn 4:11, 12) El dolor d’acceptar la reprimenda de Jehovà hauria sigut molt menor en comparació amb les conseqüències que va patir.

La disciplina és una mostra de l’amor de Jehovà

(Hebreus 12:5-7) I per això heu oblidat les paraules d’encoratjament que Déu vos adreça com a fills: Fill meu, no refuses la correcció del Senyor, no et canses quan ell et reprèn, ⁶ perquè el Senyor corregeix els qui estima, castiga els fills que ell acull. ⁷ Vosaltres sofriu, doncs, per tal de rebre una correcció: Déu vos tracta com a fills. Perquè, quin fill hi ha a qui el seu pare no corregisca?

(Hebreus 12:11) La correcció, de moment, no pareix que porte alegria, sinó tristesa; però, més tard, els qui han passat per aquest entrenament en cullen el fruit pacífic d’una vida justa.

w15 15/9 21 § 13

¹³ L’apòstol Pau va escriure que Déu «corregeix els qui estima, castiga els fills que ell acull» (He 12:6). Però la disciplina no sempre comporta un castic, també pot adoptar altres formes. En la Bíblia trobem relats de servents fidels que van haver de passar situacions molt difícils. Estes situacions els van disciplinar o els van entrenar per a futures responsabilitats. Pensa, per exemple, en Josep, Moisés i David. Els relats bíblics de les seues vides són dels més detallats i vívids. Llegir com Jehovà va estar al seu costat durant aquell temps i com, posteriorment, els va poder utilitzar, ens ajuda a vore com ens estima i ens cuida (llig Proverbis 3:11, 12).

it-1 707

Disciplina

En ocasions, Jehovà permet que els seus servents patisquen persecució. Açò els pot servir de disciplina o d’entrenament, i produir en ells el desitjable fruit de la justícia, el qual disfrutaran en pau quan la prova haja acabat (He 12:4-11). Jehovà va permetre que, fins i tot el seu Fill patira proves. Açò el va preparar per a ser un gran sacerdot compassiu i benigne (He 4:15).

Buscant joies en la Bíblia

(Hebreus 12:1) Per tant, també nosaltres, envoltats d’un núvol tan gran de testimonis, llevem-nos tot impediment, i el pecat que tan fàcilment ens subjecta, i llancem-nos a córrer sense defallir en la prova que ens és proposada.

w11 15/9 17 § 11

«Llancem-nos a córrer sense defallir»

¹¹ El «núvol tan gran de testimonis» no estava format per simples espectadors, com els que es limiten a presenciar una carrera, o a mirar com guanya el seu atleta o equip favorit. Més bé eren participants, com els corredors en una prova deportiva que han corregut i acabat amb èxit la seua carrera. Encara que hagen mort, se’ls considera com a corredors exitosos que animen els corredors actuals. Imagina’t com se sentiria un nou participant si sabera que hi ha corredors veterans mirant-lo. Veritat que el motivaria a donar lo millor d’ell mateix o inclús sobrepassar els seus límits? El «núvol tan gran de testimonis» és garantia que esta prova figurada tan difícil es pot guanyar. Al tindre en compte este bon exemple, els cristians hebreus del segle I van ser capaços de «córrer sense defallir en la prova», i lo mateix podem fer nosaltres.

(Hebreus 13:9) No vos deixeu arrossegar per doctrines complicades i estranyes: el cor ha de trobar la força en la gràcia de Déu i no en observances de menjars que no fan cap profit als qui les practiquen.

w89 15/12 22 § 10

Oferim sacrificis que agraden a Jehovà

¹⁰ Els hebreus havien d’evitar ser arrossegats «per doctrines complicades i estranyes» dels judaïtzants (Gàlates 5:1-6). Eixes doctrines no mantenen ferma la fe, sinó que «el cor ha de trobar la força en la gràcia de Déu». Sembla que alguns discutien sobre menjars i sacrificis, perquè Pau els va dir que el cor no s’enfortia «en observances de menjars que no fan cap profit als qui les practiquen». Els beneficis espirituals s’obtenen de mostrar devoció piadosa i apreci pel rescat, i no de preocupar-se sobre què es pot menjar o quins dies s’han d’observar (Romans 14:5-9). A més, el sacrifici de Crist va invalidar els sacrificis levítics (Hebreus 9:9-14; 10:5-10).

Lectura de la Bíblia

(Hebreus 12:1-17) Per tant, també nosaltres, envoltats d’un núvol tan gran de testimonis, llevem-nos tot impediment, i el pecat que tan fàcilment ens subjecta, i llancem-nos a córrer sense defallir en la prova que ens és proposada. ² Tinguem la mirada fixa en Jesús, el qui ens ha de guiar pel camí de la fe i el qui la porta a la plenitud. Ell, per arribar a la felicitat que li era proposada, va suportar el suplici [...] [del pal de turment], sense fer cas de la vergonya que havia de passar, i està assegut a la dreta del tron de Déu. ³ Tingueu present aquell que va suportar un atac tan dur contra la seua persona de part dels pecadors; així no vos deixareu abatre, cansats i sense forces. ⁴ En la vostra lluita contra el pecat, encara no heu hagut de resistir fins al punt de donar la sang, ⁵ i per això heu oblidat les paraules d’encoratjament que Déu vos adreça com a fills: Fill meu, no refuses la correcció del Senyor, no et canses quan ell et reprèn, ⁶ perquè el Senyor corregeix els qui estima, castiga els fills que ell acull. ⁷ Vosaltres sofriu, doncs, per tal de rebre una correcció: Déu vos tracta com a fills. Perquè, quin fill hi ha a qui el seu pare no corregisca? ⁸ Si a tots els toca la seua part de correcció però vosaltres vos quedeu sense, vol dir que sou bords i no fills legítims. ⁹ Els nostres pares terrenals ens corregien, i no per això deixàvem de respectar-los. Molt més, doncs, ens hem de sotmetre al Pare que ens dóna l’esperit perquè visquem. ¹⁰ Ells ens corregien per poc temps i com els semblava bé; Déu, en canvi, ens corregeix mirant el que ens convé per fer-nos participar en la seua santedat. ¹¹ La correcció, de moment, no pareix que porte alegria, sinó tristesa; però, més tard, els qui han passat per aquest entrenament en cullen el fruit pacífic d’una vida justa. ¹² Per això, enfortiu les mans que defalleixen i els genolls vacil·lants, ¹³ i aplaneu la ruta per on passen els vostres peus. Així el qui va coix no hi prendrà mal i sinó que es posarà bo. ¹⁴ Mireu de viure en pau amb tots. Busqueu la santedat, ja que sense santedat ningú no veurà el Senyor. ¹⁵ Vetleu perquè ningú de vosaltres no quede privat de la gràcia de Déu: que no brote cap arrel amargant que porte el malestar, i la majoria en resulte infectada. ¹⁶ Vetleu perquè no hi haja cap immoral o sacríleg, com Esaú, que per un plat va vendre els drets de primogènit. ¹⁷ I ja sabeu que després, quan volgué heretar la benedicció, en va quedar exclòs i no tingué cap possibilitat de canviar, tot i haver-ho suplicat amb llàgrimes.

MILLORA EN LA PREDICACIÓ

lvs 39 § 19

QUAN S’EXPULSA ALGÚ

¹⁹ En una bona família, cada membre s’esforça per a que tots siguen feliços. Però imagina que un d’ells es rebel·la. Tots els de la família intenten ajudar-lo de moltes maneres, però ell rebutja l’ajuda. Amb el temps, podria decidir anar-se’n de casa, o el cap de família podria demanar-li que se n’anara. Lo mateix passaria en la congregació si algú decidira fer coses que desagraden a Jehovà i danyen el benestar dels germans. Si esta persona rebutja l’ajuda i demostra pel seu comportament que ja no vol ser part de la congregació, podria anar-se’n o ser expulsat. Si això passa, la Bíblia clarament diu que no hauríem de «tenir tractes» amb esta persona (llig 1 Corintis 5:11-13; 2 Joan 9-11). Açò pot ser especialment difícil si és un amic nostre o un membre de la nostra família. Però en una situació com esta, la nostra lleialtat a Jehovà ha de ser més forta que la nostra lleialtat a qualsevol altre (consulta la nota 8).

DEL 30 DE SETEMBRE AL 6 D’OCTUBRE

TRESORS DE LA PARAULA DE DÉU | JAUME 1, 2

«El camí del pecat i la mort»

(Jaume 1:14) Cadascú és temptat pels propis desigs, que l’atrauen i el sedueixen.

g17.4 14

Temptació

La temptació és l’impuls que ens mou a fer alguna cosa, especialment una cosa roïna. Posem un exemple: imagina’t que vas de compres i veus una cosa que t’agrada. De repent se t’ocorre que seria fàcil furtar-la, sense que ningú et veja. Però, clar, la teua consciència et diu que no ho faces! Aixina que apartes eixe pensament i continues comprant. En eixe moment, la temptació ha passat i tu eres el vencedor.

QUÈ DIU LA BÍBLIA

El fet de ser temptats no ens convertix en males persones. La Bíblia diu que tots experimentem temptacions (1 Corintis 10:13). El que de veres importa és com reaccionem. Alguns es recreen en el desig impropi i, tard o prompte, cedixen. Altres el rebutgen d’immediat perquè és incorrecte.

«Cadascú és temptat pels propis desigs, que l’atrauen i el sedueixen» (Jaume 1:14).

(Jaume 1:15) Aqueixos desigs, una vegada fecundats, engendren el pecat, i el pecat, arribat a la culminació, infanta la mort.

g17.4 14

Temptació

La Bíblia explica els passos que duen al comportament impropi. En Jaume 1:15 diu: «Aqueixos desigs [impropis], una vegada fecundats, engendren el pecat, i el pecat, arribat a la culminació, infanta la mort». Resumint, quan ens recreem en un mal desig, arribem a un punt on no podem evitar actuar malament, tal com una dona que trenca aigües no pot impedir donar a llum. Ara bé, podem evitar ser esclaus dels desitjos impropis i aconseguir dominar-los.

El camí del pecat i la mort

(Jaume 1:14, 15) Cadascú és temptat pels propis desigs, que l’atrauen i el sedueixen. ¹⁵ Aqueixos desigs, una vegada fecundats, engendren el pecat, i el pecat, arribat a la culminació, infanta la mort.

(Filipencs 4:8) Finalment, germans, interesseu-vos per tot allò que és autèntic, respectable, pur, amable, lloable, tot allò que siga virtuós i digne d’elogi.

(Deuteronomi 32:29) Si fóra intel·ligent, ho comprendria, endevinaria el sentit del seu destí:

(Mateu 26:41) Vetleu i pregueu, per no caure en la temptació. L’esperit de l’home és prompte, però la seua carn és dèbil.

Buscant joies en la Bíblia

(Jaume 1:17) «Tot allò que rebem de bo, tot do perfecte, ve de dalt, baixa del Pare de les llums. En ell no hi ha canvi ni ombra de variació.»

it-2 263

Llum

Jehovà és el «Pare de les llums» (Jm 1:17). No només «ha posat el sol perquè il·lumine el dia, i ha fixat el curs de la lluna i els estels perquè il·luminen la nit» (Jr 31:35), sinó que també és la Font de tota il·luminació espiritual (2Co 4:6). La seua llei, decisions judicials i la seua paraula són una llum que il·lumina els qui es deixen guiar per ella (Sl 43:3; 119:105; Pr 6:23; Is 51:4). El salmiste va declarar: «Veiem la llum en la teua llum» (Sl 36:10 [v 9 en altres bíblies]; compara-ho amb Sl 27:1; 43:3). Tal com la llum del sol continua fent-se més brillant des de l’aurora «fins que arriba el ple del dia», el camí dels justos també es fa cada volta més clar quan l’il·lumina la saviesa de Déu (Pr 4:18). Seguir el camí que Jehovà marca implica caminar en la seua llum (Is 2:3-5). En contrast amb això, quan una persona mira les coses d’una manera impura o amb males intencions, es troba en una gran foscor espiritual, tal com va dir Jesús: «Si [el teu ull] és roí, tot el teu cos quedarà a fosques. Perquè si allò que en tu ha de ser llum és foscor, com serà, de gran, la foscor!» (Mt 6:23; compara-ho amb Dt 15:9; 28:54-57; Pr 28:22; 2Pe 2:14).

(Jaume 2:8) Si compliu el manament regi de l’Escriptura: Estima els altres com a tu mateix, obreu bé.

it-2 227 § 6

Llei

«El manament regi.» «El manament regi» té legítimament la mateixa prominència sobre les altres lleis que regulen les relacions humanes que la prominència que té un rei sobre els seus súbdits (Jm 2:8). La base del pacte de la Llei era l’amor; i el manament regi, «estima els altres com a tu mateix», era el segon dels manaments sobre els quals es fonamentaven la Llei i els Profetes (Mt 22:37-40). Encara que els cristians no estan davall el pacte de la Llei, sí que estan davall el nou pacte, i estan subjectes a la llei del Rei Jehovà i el seu Fill, el Rei Jesucrist.

Lectura de la Bíblia

(Jaume 2:10-26) De fet, si algú compleix tota la Llei però deixa d’observar-la en un punt, es fa culpable davant de la Llei sencera; ¹¹ perquè Déu, que va dir: No cometes adulteri, també va dir: No mates. Per tant, si no comets adulteri però mates, ja transgredeixes la Llei. ¹² Heu de parlar i obrar pensant que sereu judicats per una llei de llibertat. ¹³ Perquè, en el juí, no hi haurà misericòrdia per a aquells que no hauran tingut misericòrdia; però els misericordiosos poden riure’s del juí! ¹⁴ Germans meus, de què servirà que algú diga que té fe si no ho demostra amb les obres? ¿Pot salvar-lo, potser, aquesta fe? ¹⁵ Si un germà o una germana no tenen vestits i els falta l’aliment de cada dia, ¹⁶ i algú de vosaltres els diu: «Aneu-vos-en en pau, abrigueu-vos bé i alimenteu-vos», però no els dóna allò que necessiten, de què serviran aquestes paraules? ¹⁷ Així passa també amb la fe: si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta. ¹⁸ Potser algú replicarà: «Tu tens fe i jo tinc obres; mostra’m, sense les obres, que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meua fe. ¹⁹ ¿Tu creus que hi ha un sol Déu? Fas bé; però també els dimonis ho creuen, i fins i tot se n’espanten.» ²⁰ Home insensat, ¿vols comprendre d’una vegada que la fe sense les obres és estèril? ²¹ Abraham, el nostre pare, ¿no va ser reconegut just per les obres, quan oferí el seu fill Isaac sobre l’altar? ²² Pots veure, doncs, que la fe cooperava amb les seues obres, i que les obres van dur a plenitud la seua fe. ²³ Així es va complir allò que diu l’Escriptura: Abraham va creure en Déu, i Déu li ho comptà com a justícia; per això fou anomenat amic de Déu. ²⁴ Adoneu-vos, per tant, que l’home és just davant de Déu per les obres, i no tan sols per la fe. ²⁵ ¿No fou també per les obres que Rahab, la prostituta, va ser reconeguda justa, quan va acollir els missatgers i els féu escapar per un altre camí? ²⁶ Així com el cos, sense l’esperit, és mort, també la fe sense les obres és morta.

MILLORA EN LA PREDICACIÓ

bhs 30 § 4, 5

UN ENEMIC DE DÉU

⁴ La Bíblia ens diu que Déu té un enemic «anomenat diable i Satanàs». Este enemic va utilitzar una serp per a parlar amb Eva al jardí de l’Edén (Apocalipsi 12:9; Gènesi 3:1). Li va fer creure que era la serp qui li parlava (consulta la nota 7).

⁵ Llavors, ¿va crear Déu a Satanàs el Diable? No. Un àngel que estava en el cel quan Déu va preparar la terra per a Adam i Eva es va corrompre i es va convertir en el Diable (Job 38:4, 7). Com és això possible? Pensa per un moment en com es convertix una persona honesta en un lladre. Ningú naix sent lladre, però quan algú desitja alguna cosa que no és seua i no deixa de pensar en ella, el desig es fa tan fort que, finalment, acaba furtant-la quan té l’oportunitat. Per tant, ell a soles és qui s’ha convertit en un lladre (llig Jaume 1:13-15; consulta la nota 8).

VISQUEM COM A CRISTIANS

Interesseu-vos per totes estes coses

(Filipencs 4:8) Finalment, germans, interesseu-vos per tot allò que és autèntic, respectable, pur, amable, lloable, tot allò que siga virtuós i digne d’elogi.

(Salm 19:15) Que et complaguen les paraules dels meus llavis i que et siguen agradables els pensaments del meu cor, Senyor, penyal meu, redemptor meu!

(2 Corintis 4:4) A ells, els incrèduls, el déu d’aquest món els ha encegat l’enteniment per tal que no els il·lumine l’evangeli del Crist gloriós, que és imatge de Déu.

(Jaume 1:14, 15) Cadascú és temptat pels propis desigs, que l’atrauen i el sedueixen. ¹⁵ Aqueixos desigs, una vegada fecundats, engendren el pecat, i el pecat, arribat a la culminació, infanta la mort.

(Gàlates 6:7, 8) No vos enganyeu: de Déu no se’n burla ningú. Allò que un sembra és allò que recull. ⁸ El qui sembra en el camp dels desigs terrenals, recollirà allò que prové d’aquests desigs: la perdició. Però el qui sembra en el camp de l’Esperit, recollirà allò que prové de l’Esperit: la vida eterna.

(Salm 119:37) Aparta els meus ulls dels qui no són res; el teu camí em donarà la vida.

Pares, protegiu els vostres fills del sexting

g 11/13 4, 5

Com parlar amb el teu fill adolescent sobre el sexting

EL PROBLEMA

Probablement hages escoltat que el sexting està de moda entre els jóvens. Tal volta et preguntes: «Faria açò el meu fill?».

Com pots tractar este assumpte? Abans de contestar esta pregunta, analitzem per què alguns jóvens s’han involucrat en el sexting i per què hauria de preocupar-te.a

LES CAUSES

• Alguns adolescents envien missatges amb contingut sexual per a flirtejar amb la persona que els agrada.

• Hi ha xiques que envien fotos d’elles nuetes perquè se senten pressionades per un xic.

• Potser alguns xics difonen una foto explícita d’una xica per a divertir-se amb els seus amics o per a venjar-se d’ella per haver tallat amb ell.

Siga quin siga el cas, un mòbil en les mans d’un adolescent és com un arma que pot clavar-lo en molts problemes. El llibre CyberSafe diu: «Només apretant un botó es pot arruïnar la vida d’algú».

Molta gent no s’adona que quan una foto arriba al ciberespai, qui l’ha enviada perd el control sobre ella. Un butlletí de l’Oficina Federal d’Investigació dels Estats Units d’Amèrica (FBI) va informar el cas d’una xica de 18 anys que «es va suïcidar després que una foto d’ella nueta que li havia enviat al seu nóvio acabara en mans de centenars de companys d’escola. Pel que sembla, alguns estudiants continuaren enviant la imatge, i l’estaven assetjant».

El sexting també planteja qüestions legals. Per exemple, en alguns llocs els menors d’edat que han enviat imatges sexuals a altres menors han sigut acusats de delictes de pornografia infantil i se’ls ha registrat com a delinqüents sexuals. Com a pare, tu també pots ser-ne responsable si el teu nom apareix en el contracte del mòbil o si no poses les mesures necessàries per a evitar que el teu fill practique el sexting.

QUÈ POTS FER

Posa-li normes clares. Encara que no pugues controlar completament el que fa el teu fill amb el mòbil, sí que pots posar-li normes i explicar-li les conseqüències de trenca-les. Recorda’t també que, com a pare, tens el dret de supervisar l’ús que el teu fill fa del mòbil (principi bíblic: Efesis 6:1).

Ajuda’l a comprendre la gravetat del problema. Podries preguntar-li: «Hi ha moltes opinions sobre el sexting, com el definiries tu?» «Quines fotos creus que són inapropiades?» «En alguns països es considera un crim que un menor d’edat envie una foto d’un altre menor nuet. Tu penses que això és tan greu?» «Creus que el sexting és immoralitat?» Escolta amb atenció el seu raonament i ajuda’l a pensar en les conseqüències d’apretar el botó enviar (principi bíblic: Hebreus 5:14).

Presenta-li situacions hipotètiques. Si tens una filla, podries dir-li: «Imagina’t que un xic està pressionant a una xica per a que li envie una foto d’ella nueta. Què hauria de fer? Fer-li cas per no perdre l’amistat? O rebutjar el que li demana el xic, però continuar coquetejant amb ell? O trencar la relació? O dir-li-ho a un adult?». També pots utilitzar preguntes similars si tens un fill (principi bíblic: Gàlates 6:7).

Apel·la al seu sentit del bé i del mal. Pregunta-li: «És important per a tu tindre una bona reputació? Per quines qualitats vols que se’t conega? Com et sentiries si humiliares algú a l’enviar una imatge inapropiada? Com et sentiries si fas el que és correcte?» Ajuda el teu fill adolescent a mantindre «una bona consciència» (1 Pere 3:16).

Posa-li l’exemple. La Bíblia diu que la saviesa divina és pura i sense hipocresia (Jaume 3:17). Poses en pràctica el que ensenyes? El llibre CyberSafe diu: «Nosaltres mateixos hem de posar un bon exemple i evitar imatges o llocs web immorals o il·legals».

TEXTOS CLAUS

«Fills, obeïu els vostres pares, com vol el Senyor. És just que ho feu així.» (Efesis 6:1)

«L’aliment sòlid, en canvi, és propi de gent adulta, que, gràcies a l’experiència, tenen els sentits aveats a destriar entre el bé i el mal.» (Hebreus 5:14)

«No vos enganyeu: de Déu no se’n burla ningú. Allò que un sembra és allò que recull.» (Gàlates 6:7)

SUGGERÈNCIA

Si vos resulta incòmode parlar sobre el sexting, podries intentar açò:

Pregunta-li quines coses fan els companys. Després dis-li: «He escoltat moltes coses sobre el sexting. És molt habitual?».

Intenta saber què pensa al respecte. Podries preguntar-li: «Penses que els jóvens són conscients que el sexting té conseqüències?».

Pregunta-li què faria si rebera una foto amb contingut sexual. Després raona amb ell sobre com hauria de reaccionar.

Un consell: Usar una notícia t’ajudarà a començar la conversació. Per exemple, podries dir-li: «He llegit que la foto d’una xica nueta s’ha difós per tota la seua escola. Això també ha passat en la teua escola?».