Juny

Els mestres han de mostrar interés sincer i personal en els seus estudiants. Han de vore’ls com futurs germans o germanes de la congregació. Segur que deixar els amics del món i fer els canvis necessaris per a servir a Jehovà no els resultarà fàcil. És molt efectiu que els estudiants coneguen més germans i puguen beneficiar-se de la seua bona influència. Aixina podran disfrutar de relacionar-se amb els servents de Déu, qui els podran donar suport espiritual i emocional. Volem que cada estudiant se senta part de la congregació i de la nostra família espiritual. Volem atraure’l a la nostra càlida i carinyosa germandat cristiana. Llavors li serà més fàcil deixar de relacionar-se amb persones que no l’ajudaran a estimar a Jehovà (Pr 13:20). Si les seues amistats anteriors ja no volen saber res d’ell, sabrà que pot trobar amics verdaders en l’organització de Jehovà (Mc 10:29, 30; 1Pe 4:4). w20.10 pàg. 17 § 10, 11

Hem de ser amics de Jesús si volem ser bons amics de Jehovà. Considerem almenys dos raons que justifiquen esta afirmació. En primer lloc, Jesús va dir als seus deixebles: «El Pare mateix [...] vos estima, ja que vosaltres m’heu estimat» (Jn 16:27). També va dir: «Ningú no arriba al Pare si no és per mi» (Jn 14:6). Voler ser amics de Jehovà sense tindre una relació estreta amb Jesús és com intentar entrar en un edifici sense passar per la porta. Jesús va gastar un exemple paregut quan va dir que ell era «la porta de les ovelles» (Jn 10:7). En segon lloc, Jesús va reflectir a la perfecció les qualitats de son Pare. De fet, va dir als seus deixebles: «Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare» (Jn 14:9). Així que, una de les millors maneres d’arribar a conéixer a Jehovà és estudiar els relats de la vida del seu Fill. A mesura que aprenem més sobre Jesús, més forta serà la nostra amistat amb ell i, com a conseqüència, més estimarem son Pare. w20.04 pàg. 21 § 5, 6

Estàs postrat al llit o depens d’una cadira de rodes? Tens mal els genolls o la vista? Si és així, ¿podries córrer amb els qui tenen bona salut? Clar que sí! Molts germans majors i malalts estan corrent en el camí de la vida. No ho fan per les seues pròpies forces, més bé, recorren al poder de Jehovà escoltant les reunions per telèfon o mirant-les per streaming. També participen en la labor de fer deixebles al predicar als metges, infermeres i familiars. No deixes que el desànim per les limitacions físiques et faça creure que estàs massa dèbil per a córrer la carrera per la vida. Jehovà t’estima per la fe que tens en ell i pel teu historial d’aguant. Ara més que mai, necessites la seua ajuda. Ell no t’abandonarà, en comptes d’això, estarà més a prop teu (Sl 9:11 [v. 10 TNM]). w20.04 pàg. 29 § 16, 17

De què podries parlar amb una persona religiosa? Intenta buscar un terreny en comú. Pot ser que adore un únic Déu, reconega que Jesús és el Salvador de la humanitat o, tal volta, crega que estem vivint temps difícils que prompte acabaran. Basant-te en els punts que tingueu en comú, presenta-li el missatge de la Bíblia de manera que siga atraient. Tin present que la gent no sempre creu tot el que la seua religió ensenya. Per això, inclús després de saber a quina pertany, intenta descobrir què creu personalment. Un germà missioner d’Argentina explica que algunes persones que creuen en la Trinitat realment no pensen que el Pare, el Fill i l’esperit sant formen un sol Déu. I afig: «Saber açò facilita molt trobar un terreny en comú». Per tant, intenta descobrir en què creu realment la persona amb qui parles. Llavors, igual que feia l’apòstol Pau, seràs capaç d’adaptar-te a tota classe de persones (1Co 9:19-22). w20.04 pàg. 10 § 9, 10

Podem encarar el futur amb confiança perquè tant Daniel com Joan confirmen que aquells que servixen a Jehovà i a Jesús sobreviuran a este temps d’angoixa sense parangó. Daniel diu que estos supervivents tindran els seus noms «inscrits en el llibre». Què podem fer per a tindre inscrit el nostre nom en eixe llibre? Cal que demostrem clarament la nostra fe en Jesús, el Corder de Déu (Jn 1:29). També hem de dedicar-nos a Déu i simbolitzar-ho per mitjà del baptisme (1Pe 3:21). I devem mostrar el nostre suport al Regne de Déu fent tot el que estiga en les nostres mans per a ajudar els altres a conéixer a Jehovà. Ara és el moment d’enfortir la nostra confiança en Jehovà i en la seua organització de servents lleials. Ara és el moment de donar suport al Regne de Déu. Si ho fem, quan este Regne destruïsca el rei del nord i el rei del sud, obtindrem la salvació. w20.05 pàg. 16 § 18, 19

Adam i Eva coneixien molt bé el nom de Jehovà, així com les veritats fonamentals del Portador d’eixe nom. Sabien que era el Creador, Aquell que els havia donat la vida, la seua llar paradisíaca i un cònjuge perfecte (Gn 1:26-28; 2:18). Però, ¿continuarien utilitzant les seues ments perfectes per a meditar en tot el que Jehovà havia fet per ells? ¿Continuarien cultivant amor i apreci per la Persona que hi ha darrere d’eixe nom? Les respostes es feren evidents quan l’enemic de Déu els va posar a prova. Satanàs va gastar una serp, com si fora una marioneta, per a preguntar-li a Eva: «Així, Déu vos ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?» (Gn 2:16, 17; 3:1). Esta pregunta enverinada amagava una mentira subtil. En realitat, Déu havia dit que podien menjar de tots els arbres, a excepció d’un (Gn 2:9). Satanàs donava a entendre que Déu no era generós. Eva podria haver-se preguntat: «Està privant-me Déu d’alguna cosa bona?». w20.06 pàgs. 3, 4 § 8, 9

Alguns servents de Jehovà s’han sentit ferits per un germà de la congregació. L’apòstol Pau va reconéixer que a voltes podríem tindre un motiu de queixa vàlid contra un altre germà. Potser hem sigut víctimes d’una injustícia. Si no anem a espai, podríem acabar ressentits, i el rancor podria allunyar-nos finalment del poble de Jehovà. Pablo, un germà de l’Amèrica del Sud, va ser acusat falsament d’haver comés un pecat i, com a resultat, va perdre un privilegi en la congregació. Com va reaccionar? Ell diu: «Em vaig enfadar molt i, gradualment, em vaig allunyar de la congregació». O algú que haja comés un pecat greu en el passat podria continuar sentint-se culpable i pensar que ja no és digne de rebre l’amor de Déu. Encara que s’haja penedit i se li haja mostrat misericòrdia, podria pensar que ja no mereix ser part del poble de Déu. Com et fan sentir els germans i germanes que afronten situacions similars a les que acabem de mencionar? w20.06 pàg. 19 § 6, 7

Hem d’aprendre a identificar les situacions que podrien perjudicar-nos i, d’esta manera, actuar per a evitar el perill (He 5:14). Per exemple, cal que triem el nostre entreteniment sàviament. Els programes de televisió i les pel·lícules a sovint promouen la conducta immoral. Eixa conducta ofén a Déu i inevitablement ens perjudicarà. Per tant, evitem l’entreteniment que podria deteriorar gradualment el nostre amor per Déu (Ef 5:5, 6). També hem de reconéixer el perill de la informació falsa que escampen els apòstates quan intenten crear dubtes sobre els nostres germans o sobre l’organització de Jehovà (1Tm 4:1, 7; 2Tm 2:16). Eixa desinformació podria minar la nostra fe. Hem d’evitar que esta propaganda ens enganye. Per què? Perquè esta classe d’històries prové de «gent que té l’enteniment fet malbé, [que està] allunyada de la veritat» i que vol promoure «les discussions i les disputes» (1Tm 6:4, 5). Volen fer-nos creure el seu engany i que desconfiem dels nostres germans. w20.09 pàg. 29 § 13, 15

El marit i la muller s’haurien de tractar amb amor i respecte (Ef 5:33). La Bíblia ens ensenya a centrar-nos més en donar que en rebre (Fets 20:35). Quina qualitat ajudarà un matrimoni a mostrar-se amor i respecte? La resposta és la humiltat. La humiltat ha ajudat moltes parelles cristianes a tindre un matrimoni més feliç. Un germà casat anomenat Steven diu: «Si considereu que sou un equip, treballareu junts, en especial quan sorgisquen problemes. En comptes de pensar “què és lo millor per a mi?” pensareu “què és lo millor per a nosaltres?”». La seua dona, Stephanie, opina igual: «Ningú vol conviure amb un rival. Quan sorgix un conflicte, primer identifiquem el problema. Després, orem, investiguem i ho parlem junts. Ataquem el problema, no ens ataquem l’un a l’altre». Quan un cònjuge no es creu superior a l’altre, el matrimoni és més feliç. w20.07 pàgs. 3, 4 § 5, 6

No hem de confiar en les nostres pròpies forces o habilitats quan servim a Jehovà. L’apòstol Pau havia rebut una bona educació acadèmica per part de Gamaliel, un dels mestres jueus més respectats de la seua època (Fets 5:34; 22:3). I per això, Pau tenia certa influència en la comunitat jueva. (Fets 26:4). Amb tot, Pau no va confiar en les seues pròpies habilitats. Va abandonar gustosament les coses que el feien poderós segons el criteri del món (Fl 3:8). Pau va pagar un preu molt alt per fer-se seguidor de Crist. Va ser odiat per la seua pròpia nació (Fets 23:12-14). També va ser colpejat i empresonat pels seus conciutadans romans (Fets 16:19-24, 37). A més, va arribar a ser conscient de com les seues imperfeccions li impedien fer el bé (Rm 7:21-25). Però en comptes de permetre que els seus enemics o les seues limitacions el paralitzaren, va acceptar «de bona gana les debilitats». Per què? Perquè quan era dèbil podia vore com actuava el poder de Déu en favor seu (2Co 4:7; 12:10). w20.07 pàg. 16 § 7, 8

Hui en dia, la predicació del Regne mereix tota la nostra atenció. Jesús va predir que, després de la seua mort, els seus deixebles continuarien predicant i que l’abast de la seua obra seria encara més gran. No obstant, al morir el seu mestre, alguns dels deixebles van tornar als seus negocis de pesca. Per esta raó, després de ressuscitar, Jesús els va repetir que la seua comissió de ser pescadors d’hòmens era més important que qualsevol altra tasca i, per a fer-ho, va aprofitar l’ocasió en què els havia ajudat a capturar molts peixos de forma miraculosa (Jn 21:15-17). Just abans de pujar al cel, Jesús va informar els seus deixebles que l’obra de testificar que ell havia començat sobrepassaria àmpliament les fronteres d’Israel (Fets 1:6-8). I, anys més tard, li va donar una visió a l’apòstol Joan per a mostrar-li què passaria «el dia del Senyor». En ella, Joan va vore una escena espectacular: Amb la guia dels àngels, s’anunciava «una bona nova eterna [...] a totes les nacions, tribus, llengües i pobles» (Ap 1:10; 14:6). Per tant, queda clar que la voluntat de Jehovà per a nosaltres hui en dia és que participem en esta obra mundial de predicació fins que concloga. w20.09 pàg. 9 § 5

Abraham també va afrontar problemes familiars. Sara, la seua estimada esposa, no podia tindre xiquets. Eixa situació els va entristir durant dècades. Amb el temps, per a que pogueren tindre descendència, Sara li va donar a Abraham la seua esclava Agar. Però quan Agar es va quedar embarassada, va començar a menysprear la seua ama. La situació es va complicar tant que l’esclava va haver de fugir amb el seu fill, Ismael (Gn 16:1-6). Sara es va quedar finalment embarassada i li va donar a Abraham un fill a qui va anomenar Isaac. Abraham volia molt els seus dos fills, però com Ismael maltractava a Isaac, es va vore forçat a despatxar-lo junt amb sa mare (Gn 21:9-14). Anys després, Jehovà li va demanar a Abraham que oferira el seu fill Isaac en sacrifici (Gn 22:1, 2; He 11:17-19). En els dos casos, Abraham va haver de confiar que Jehovà finalment actuaria a favor dels seus fills. w20.08 pàg. 4 § 9, 10

Pensa lo bé que se sentiran els ressuscitats al llevar-se la vella personalitat i viure d’acord amb les normes justes de Déu. Els qui facen estos canvis hauran ressuscitat per a viure eternament en la terra. En canvi, als qui es rebel·len contra Déu no se’ls permetrà pertorbar la pau del paradís (Is 65:20; Jn 5:28, 29). Davall la governació del Regne, tots els servents de Déu comprovaran la veracitat de les paraules de Proverbis 10:22, on diu que «la benedicció del Senyor dóna riquesa» i, amb esta benedicció, ell no causa cap dolor. Amb l’ajuda de l’esperit sant de Jehovà, el Seu poble arribarà a ser ric en sentit espiritual, és a dir, que tots els servents de Déu es pareixeran cada volta més a Crist i aniran acostant-se a la perfecció (Jn 13:15-17; Ef 4:23). Cada dia que passe, se sentiran més forts físicament i seran millors persones. Quina alegria més gran! (Jb 33:25) w20.08 pàg. 17 § 11, 12

Com podem demostrar que respectem els sentiments i circumstàncies dels nostres germans i germanes que no estan casats? Recordem que alguns germans s’han posat la meta de quedar-se fadrins. A altres els agradaria casar-se, però simplement no han trobat la persona adequada. I uns altres, per desgràcia, s’han quedat viudos. En qualsevol cas, no deuríem preguntar a estos germans per què no estan casats ni oferir-nos a buscar-los parella. Si no ens han demanat eixa classe d’ajuda, pensa en com podrien sentir-se davant d’eixos oferiments (1Tm 5:13). Els nostres germans i germanes que no estan casats agrairan que li donem més importància a les seues bones qualitats que al seu estat civil. En comptes de sentir llàstima per ells, farem bé d’apreciar la seua fidelitat. Com a resultat, no se sentiran mai com si els diguérem: «No em fas cap falta» (1Co 12:21). Més bé, voran que respectem i valorem el lloc que ocupen en la congregació. w20.08 pàg. 29 § 10, 14

Finalment, Jesús també es va aparéixer a l’apòstol Pau (1Co 15:8). De camí a Damasc, Saule, l’apòstol Pau, va sentir la veu de Jesús ressuscitat i va tindre una visió d’ell en la glòria celestial (Fets 9:3-5). L’experiència de Pau va afegir una prova més al fet que la resurrecció de Jesús no era un mite (Fets 26:12-15). A algunes persones el testimoni de Pau degué haver-los cridat l’atenció perquè abans perseguia els cristians. Quan va estar plenament convençut que Jesús havia ressuscitat, Pau es va esforçar per convéncer els altres d’esta realitat. Mentres proclamava que Jesús havia mort però que havia tornat a la vida, Pau va aguantar assots, empresonaments i naufragis (1Co 15:9-11; 2Co 11:23-27). Estava tan segur que Jesús havia sigut alçat d’entre els morts, que estava dispost a morir defenent esta veritat. No et convenç el testimoni d’estos cristians del segle I que Jesús va ser ressuscitat? Veritat que enfortix la teua fe en la resurrecció? w20.12 pàg. 3 § 8-10

Podríem preguntar-nos: «Estic assistint regularment a les reunions de congregació?». En estes reunions, rebem les forces per a continuar servint a Jehovà i obtenim ànims de part dels nostres germans (Mt 11:28). També podríem preguntar-nos: «Tinc bons hàbits d’estudi personal?». Si vius amb la teua família, ¿apartes temps cada setmana per a l’adoració en família? O si vius a soles, ¿continues apartant temps per al teu estudi com si formares part d’una família? Participes en la predicació i en l’obra de fer deixebles tant com pots? Per què hauríem de fer-nos estes preguntes? La Bíblia ens diu que Jehovà examina tant els nostres pensaments com el nostre cor, i nosaltres deuríem fer lo mateix (1 Cr 28:9). Si pensem que necessitem fer alguns canvis en les nostres metes o forma de pensar, hauríem de demanar-li a Jehovà que ens ajude a fer-los. Ara és el temps de preparar-nos per a les proves que vindran. w20.09 pàg. 19 § 19, 20

En una ocasió, per a il·lustrar el que costa fer-se deixeble seu, Jesús va parlar d’un home que volia construir una torre i també d’un rei que volia anar a la guerra. Jesús va dir que el constructor de la torre havia d’assentar-se «primer a calcular-ne les despeses» per a completar-la, i que el rei havia d’assentar-se «primer a decidir si amb deu mil hòmens» podia guanyar la guerra (Lc 14:27-32). De la mateixa manera, Jesús sabia que si algú vol fer-se deixeble seu, ha d’analitzar amb atenció què implica ser el seu seguidor. Amb eixe objectiu, podem animar els futurs deixebles a estudiar amb nosaltres cada setmana. Com a mestre, has de preparar-te bé cada sessió del curs bíblic. Tenint present l’estudiant, pensa amb antelació com presentar-li la informació de forma clara i senzilla per a que puga comprendre-la fàcilment i posar-la en pràctica (Ne 8:8; Pr 15:28a). w20.10 pàg. 7 § 5; pàg. 8 § 7

Les instruccions de Jesús són molt clares. Hem d’ensenyar a les persones les coses que ell va manar. No obstant, no hauríem de passar per alt un detall important. Jesús no va dir: «Ensenyeu-los tot allò que vos he manat», sinó «ensenyeu-los a guardar tot allò que vos he manat». Per tal d’aplicar esta instrucció específica amb els estudiants de la Bíblia, necessitem ser no només mestres sinó també tutors (Fets 8:31). «Guardar» un manament vol dir obeir-lo. Quan estudiem la Bíblia amb altres persones, els ensenyem el que Déu espera de nosaltres. Però hem de fer més. Hem d’ensenyar-los a aplicar en el dia a dia el que estan aprenent (Jn 14:15; 1 Jn 2:3). Amb el nostre exemple, podem mostrar als nostres estudiants com aplicar els principis bíblics bàsics en l’escola, la faena o durant el temps lliure. I en les oracions que fem davant d’ells, també podem demanar-li a Jehovà que el Seu esperit sant els guie (Jn 16:13). w20.11 pàgs. 2, 3 § 3-5

Els deixebles de Jesús van afrontar reptes. Per exemple, no hi havien moltes còpies de les Escriptures ni ajudes d’estudi com les que tenim hui en dia. I els deixebles havien de predicar a persones que parlaven molts idiomes diferents. A pesar d’estes dificultats, estos deixebles zelosos feren el que pareixia impossible, en només unes poques dècades, havien predicat les bones notícies «per tota la terra» (Col 1:6, 23). En l’actualitat, Jehovà continua dirigint i enfortint el seu poble per a que faça la seua voluntat. El guia principalment per mitjà de la Seua Paraula inspirada per esperit sant. En ella trobem un registre del ministeri de Jesús i el manament que va donar als seus seguidors de continuar amb l’obra que ell havia començat (Mt 28:19, 20). Jehovà és imparcial i va predir que es proclamarien les bones notícies «a totes les nacions, tribus, llengües i pobles» (Ap 14:6, 7). Vol que el missatge del Regne estiga a l’abast de totes les persones. w20.10 pàg. 21 § 6-8

El rei David era un home que estimava «la Llei del Senyor» (Sl 1:1-3). David sabia que Jehovà salva els humils però s’oposa als altius. Per això va permetre que la llei de Déu ajustara la seua manera de pensar. Va escriure: «Beneït siga el Senyor, que em dóna enteniment. Fins a les nits instrueix el meu cor» (Sl 16:7). Si som humils, permetrem que la Paraula de Déu corregisca la nostra manera de pensar, això evitarà que actuem malament. De fet, serà com una veu que ens diu: «Aquest és el camí, segueix-lo». Ens avisarà quan ens desviem a la dreta o a l’esquerra (Is 30:21). Si escoltem a Jehovà, ens beneficiarem de moltes maneres (Is 48:17). Per exemple, ens estalviarem la vergonya que passaríem si algú ens haguera de corregir. I ens acostarem més a Jehovà perquè sentirem que ens tracta com un fill estimat (He 12:7). w20.11 pàg. 20 § 6, 7

Eixa manera de pensar havia generat conceptes erronis entre alguns cristians de la ciutat de Corint fins al punt d’arribar a negar «la resurrecció dels morts» (1Co 15:12). Altres també podrien haver pensat que la resurrecció era en sentit figurat, és a dir, una persona «moria» en pecat però tornava a «viure» com a cristià. Sense importar la raó perquè estes persones negaven la resurrecció, la seua fe era en va. Si Déu no havia ressuscitat a Jesús, el rescat no s’havia pagat i tots continuaven sent pecadors. Per tant, l’esperança d’aquells que rebutjaven la resurrecció no era vàlida (1Co 15:13-19; He 9:12, 14). L’apòstol Pau sabia per experiència pròpia que Jesús havia «ressuscitat d’entre els morts». Eixa resurrecció va ser superior a la d’aquells que anteriorment havien ressuscitat en la terra però que tornaren a morir. De fet, Pau va dir que Jesús va ser la «primícia de tots els qui han mort». Va ser el primer humà en ressuscitar com a esperit i el primer en pujar al cel (1Co 15:20; Fets 26:23; 1 Pe 3:18, 22). w20.12 pàg. 5 § 11, 12

En el segle I, la junta directiva de Jerusalem treballava en unitat per a mantindre l’orde i la pau entre els servents de Déu (Fets 2:42). Per exemple, quan va sorgir la qüestió de la circumcisió al voltant de l’any 49, la junta directiva va considerar l’assumpte davall la direcció de l’esperit sant. Si la congregació haguera continuat dividida per culpa d’este tema, la predicació s’hauria vist destorbada. Encara que els apòstols i els ancians eren jueus, no es van deixar influenciar per la tradició jueva o per aquells que la defenien enèrgicament. Més bé, buscaren la guia de la Paraula de Déu i de l’esperit (Fets 15:1, 2, 5-20, 28). Quin va ser el resultat? Jehovà va beneir la seua decisió, es va mantindre la pau i la unitat, i la predicació va continuar avant (Fets 15:30, 31; 16:5). En l’actualitat, l’organització de Jehovà ha treballat per tal de mantindre l’orde i la pau en el poble de Déu. w20.10 pàgs. 22, 23 § 11, 12

Per causa de les limitacions de l’edat, la salut i altres factors, potser no qualifiquem per a rebre cert privilegi teocràtic. Si eixe és el nostre cas, podem aprendre de l’exemple del rei David. Ell desitjava molt construir el temple de Déu, però quan va saber que Jehovà havia escollit un altre per a eixa assignació, no es va desanimar i li va donar tot el seu suport. Inclús va contribuir generosament al projecte. Quin exemple a seguir més extraordinari! (2Sa 7:12, 13; 1Cr 29:3-5) Hugues, un germà de França, va deixar de servir com a ancià per problemes de salut. Ni tan sols podia fer faenes senzilles en casa. Ell escriu: «Al principi, tenia sentiments de desànim i d’inutilitat però, amb el temps, vaig vore la importància d’acceptar les meues limitacions. I estava content amb el que encara podia fer en el servici a Jehovà. Continuaré en la lluita igual que Gedeó i els seus tres-cents hòmens a pesar d’estar esgotats» (Jt 8:4). w20.12 pàg. 25 § 14, 15

En els seus escrits sobre la vida de Jesús, l’apòstol Joan va emfatitzar que els cristians ens hem d’estimar. De fet, va gastar les paraules gregues «amor» i «estimar» més voltes que els altres tres evangelistes junts. Estos escrits inspirats revelen que tot el que fa un cristià ha d’estar motivat per l’amor (1Jn 4:10, 11). No obstant això, Joan va necessitar temps per a aprendre esta lliçó. De jove, Joan no sempre va mostrar amor. Per exemple, en una ocasió, Jesús i els seus deixebles viatjaven des de Jerusalem fins a Samaria. Els habitants d’un poblet samarità no van voler mostrar-los hospitalitat. Joan li va preguntar a Jesús si podien fer caure foc del cel per a destruir la gent d’aquell poble! (Lc 9:52-56) En una altra ocasió, Joan i el seu germà Jaume persuadiren sa mare per a que li demanara a Jesús que els donara un lloc prominent en el Regne. Quan els altres apòstols s’enteraren del que havien fet, s’enfadaren molt! (Mt 20:20, 21, 24) No obstant, a pesar dels defectes de Joan, Jesús l’estimava (Jn 21:7). w21.01 pàgs. 8, 9 § 3, 4

Jehovà pren decisions pensant en el bé dels altres. Per exemple, va decidir crear la vida no per al seu benefici sinó per a compartir amb nosaltres l’alegria de viure. I ningú podria haver-lo obligat a entregar el seu Fill en sacrifici per a redimir-nos del pecat, ho va fer voluntàriament. Jesús també va prendre decisions pensant sobretot en el benefici dels altres. Una mostra va ser quan va renunciar al seu descans per a ensenyar a una multitud (Mc 6:31-34). Un bon cap de família sap que una de les coses més difícils és prendre decisions sàvies, i per a ell és una responsabilitat molt important. Per això, evita prendre decisions arbitràries o per impuls. Més bé, es deixa guiar per Jehovà (Pr 2:6, 7). D’esta manera, pensarà en el benefici de la seua família i no en el seu (Fl 2:4). Si el marit s’esforça per seguir l’exemple de Jehovà i Jesús, serà un bon cap de família. w21.02 pàg. 7 § 19-21

De jove, el rei Asà era humil i valent. Quan va succeir en el tron a son pare, Abies, va començar una campanya contra la idolatria. «Exhortava Judà a cercar el Senyor, el Déu dels seus pares, i a complir la Llei i els manaments» (2Cr 13:23–14:6 [14:1-7 TNM]). I quan Zèrah, el cuixita (o etíop), va envair Judà amb un milió de soldats, Asà va actuar amb saviesa al buscar l’ajuda de Jehovà, dient-li: «Senyor, ningú fora de tu no pot donar ajuda quan lluiten el poderós i el dèbil. Ajuda’ns, doncs, Senyor, Déu nostre, ja que esperem en tu». Estes paraules tan boniques mostren la seguretat que Asà tenia en la capacitat de Jehovà per a salvar-los. Asà confiava en el seu Pare celestial, i Jehovà «va derrotar els cuixites» (2Cr 14:7-11 [vv. 8-12 TNM]).No hi ha dubte que enfrontar-se a un exèrcit d’un milió de soldats era tot un repte. Però com va confiar en Jehovà, Asà va eixir victoriós. w21.03 pàg. 5 § 12, 13

La Bíblia conté relats d’humans imperfectes que s’estimaren afectuosament com, per exemple, el de Jonatan i David. La Bíblia diu: «Jonatan va sentir una simpatia profundíssima per David i començà d’estimar-se’l com a si mateix» (1Sa 18:1). David havia sigut ungit per a succeir a Saül en el tron. Després d’això, Saül va començar a tindre zels de David i va intentar matar-lo. Però, Jonatan, el fill de Saül, no va fer costat a son pare en esta campanya homicida. Més bé, Jonatan i David es van prometre que sempre serien amics i s’ajudarien mútuament (1Sa 20:42). L’amor entranyable entre Jonatan i David és encara més destacable quan considerem alguns factors que podrien haver impedit que es feren amics. Un d’ells era que Jonatan tenia uns 30 anys més que David. Podria haver pensat que no tenia res en comú amb un home més jove i inexpert. Així i tot, Jonatan no el va vore ni el va tractar com si fora inferior. w21.01 pàgs. 21, 22 § 6, 7

Jesús va prometre als seus seguidors que serien feliços de veritat. Però també els va avisar que aquells que l’estimaren afrontarien proves (Mt 10:22, 23; Lc 6:20-23). Ser deixebles de Jesús ens fa feliços. Però, ¿com ens sentim davant la idea de rebre oposició per part d’algun familiar, ser perseguits per les autoritats o sentir-nos pressionats pels companys de faena o d’escola per a que desobeïm a Jehovà? És normal sentir ansietat quan pensem en estes possibilitats. D’entrada, la persecució no pareix un motiu d’alegria. Però això és precisament el que diu la Paraula de Déu que és. Per exemple, el deixeble Jaume va escriure que, quan passem per proves, en comptes de sentir-nos desbordats, hauríem d’estar contents (Jm 1:2, 12). I Jesús va dir que hauríem d’estar feliços inclús quan se’ns perseguira (Mt 5:11). Jehovà va inspirar a Jaume per a que donara a aquells cristians consells pràctics que els ajudarien a mantindre l’alegria a pesar de les proves. w21.02 pàg. 26 § 1, 2; pàg. 27 § 5

Alguns cristians del temps de Timoteu van deixar d’apreciar l’honor de ser col·laboradors de Déu. Com Demes, Fígel, Hermògenes, Himeneu, Alexandre i Filet (1Tm 1:19, 20; 2Tm 1:15; 2:16-18; 4:10). Pel que es veu, tots ells en un primer moment estaven espiritualment forts, però deixaren de valorar el privilegi que havien rebut. Com intenta Satanàs que abandonem el tresor que Jehovà ens ha confiat? Fixa’t en algunes de les seues tàctiques. Gasta l’entreteniment i els mitjans de comunicació per a promoure valors, formes de pensar i comportaments que ens facen deixar d’estimar a Jehovà i d’obeir les seues lleis. També intenta intimidar-nos a través de la pressió de grup o la persecució per a que deixem de predicar. I tracta de seduir-nos per a que escoltem la «falsa ciència espiritual» dels apòstates que ens pot fer abandonar la veritat. Si no anem amb compte, podríem apartar-nos gradualment de la veritat (1Tm 6:21). w20.09 pàg. 27 § 6-8

Ha traït la teua confiança algun amic o familiar? En eixe cas, et beneficiarà repassar el relat d’Absalom, el fill del rei David (2Sa 15:5-14, 31; 18:6-14). Amb el relat en ment, conta-li a Jehovà com et sents per lo malament que t’han tractat (Sl 6:7-9 [vv. 6-8 TNM]). A continuació, imagina’t com degué sentir-se David amb tot el que li estava passant. Estimava el seu fill Absalom i confiava en Ahitófel, però els dos el van trair, feriren els seus sentiments i inclús intentaren matar-lo. David podria haver perdut la confiança en els seus altres amics sospitant que també s’havien unit a la rebel·lió d’Absalom. Podria haver pensat només en ell i haver intentat fugir a soles del país. O podria haver-se rendit a la desesperació. Més bé, va acudir a Jehovà en oració. També va demanar als seus amics que l’ajudaren. I va actuar ràpidament per a dur a terme les decisions que havia pres. Va continuar confiant en Jehovà i en els seus amics. w21.03 pàg. 15 § 7, 8; pàg. 17 § 10, 11