Maig

Des de ben xicotet, Jesús va decidir sotmetre’s a l’autoritat dels seus pares. No va rebutjar mai la seua guia raonant que sabia més que ells. Sense dubte, Jesús es va prendre amb serietat la responsabilitat que suposava ser el fill major. Segur que es va esforçar molt per aprendre l’ofici de son pare adoptiu per a poder ajudar a mantindre la família. Els pares de Jesús probablement li van contar que el seu naixement havia sigut un milacre i tot el que els àngels havien dit sobre ell (Lc 2:8-19, 25-38). Però Jesús no es va conformar amb això, també estudiava les Escriptures pel seu compte. ¿Com sabem que era un bon estudiant de la Paraula de Déu? Perquè, quan encara era un xiquet, els mestres de Jerusalem «es meravellaven de la seua intel·ligència i de les seues respostes» (Lc 2:46, 47). Amb només 12 anys, Jesús ja havia comprovat per ell mateix que Jehovà era son Pare (Lc 2:42, 43, 49). w20.10 pàgs. 29, 30 § 13, 14

Creure en la resurrecció de Jesús és essencial per a la nostra esperança cristiana. Al principi de la seua anàlisi sobre la resurrecció, l’apòstol Pau va mencionar tres veritats: 1) «Crist morí pels nostres pecats», 2) «fou sepultat» i, 3) «ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures» (1 Co 15:3, 4). Què signifiquen per a nosaltres la mort, sepultura i resurrecció de Jesús? El profeta Isaïes va predir que el Messies seria «arrancat de la terra dels vivents» i «sepultat amb els malfactors». Però encara passarien més coses. Va afegir que el Messies portaria «damunt d’ell els pecats de tots». Jesús ho va fer al donar la seua vida com a rescat (Is 53:8, 9, 12; Mt 20:28; Rm 5:8). Per tant, la mort, sepultura i resurrecció de Jesús proveïxen una base sòlida per a la nostra esperança de ser alliberats del pecat i la mort, i de reunir-nos de nou amb els nostres sers estimats que han mort. w20.12 pàgs. 2, 3 § 4-6; pàg. 5 § 11

L’apòstol Pau tenia el costum d’anar a les sinagogues a predicar als jueus. Per exemple, en la de Tessalònica, «va parlar amb ells durant tres dissabtes, basant-se en les Escriptures» (Fets 17:1, 2). Segurament, se sentia còmode en les sinagogues perquè es va criar com a jueu (Fets 26:4, 5). Pau entenia els jueus, i això li permetia parlar-los amb confiança (Fl 3:5). Després que els perseguidors de Pau l’obligaren a fugir de Tessalònica i de Berea, l’apòstol va arribar a Atenes. Allí, de nou es va dirigir «als jueus i als qui adoraven l’únic Déu» (Fets 17:17). Però, mentres predicava en la plaça de la ciutat, Pau es va dirigir a un públic diferent. Entre la gent hi havia filòsofs i altres gentils que veien el missatge de Pau com una «doctrina nova». Inclús li van dir: «Ens fas sentir coses que ens resulten estranyes» (Fets 17:18-20). w20.04 pàg. 9 § 5, 6

No et mortifiques si estàs lluitant contra una debilitat. Tots som pecadors i necessitem la bondat immerescuda que Déu ens mostra gràcies al rescat (Ef 1:7; 1Jn 4:10). Podem acudir als germans de la congregació per a trobar l’ànim que necessitem! Ens escoltaran quan necessitem parlar i ens consolaran amb paraules animadores (Pr 12:25; 1Te 5:14). Joy, una germana de Nigèria que ha lluitat contra el desànim, diu: «On estaria jo sense els germans? Són la prova que Jehovà contesta les meues oracions. Inclús m’han ensenyat com animar altres persones que estan abatudes». Però, hem de tindre present que els altres no sempre saben quan necessitem ànims. Per això, hem de prendre la iniciativa i acudir a germans madurs, i dir-los obertament que necessitem ajuda. w20.12 pàgs. 23, 24 § 7, 8

Normalment, per a fer-te amic d’algú necessites passar temps amb eixa persona. L’amistat sorgix a mesura que parleu i compartiu pensaments i experiències. Però no és tan senzill quan es tracta de cultivar una amistat estreta amb Jesús, ja que ens trobem amb alguns obstacles. Un d’ells és que no coneixem a Jesús en persona. Molts cristians del segle I tampoc el van conéixer, a pesar d’això, l’apòstol Pere els va dir: «Vosaltres l’estimeu sense haver-lo vist, i ara, sense veure’l, creieu en ell» (1Pe 1:8). Per tant, sí que és possible tindre una amistat íntima amb Jesús encara que no l’hagem conegut personalment. Tampoc tenim la capacitat de parlar amb Jesús. Quan orem, dirigim els nostres pensaments a Jehovà. És de veres que orem en el nom de Jesús, però no parlem directament amb ell. De fet, Jesús no vol que li orem. Per quina raó? Perquè l’oració és part de la nostra adoració, i només Jehovà ha de ser adorat (Mt 4:10). Així i tot, podem expressar el nostre amor per Jesús. w20.04 pàg. 20 § 1-3

Els corredors de l’antiga Grècia havien de superar dificultats com el cansament i el dolor. Per a conseguir-ho, només podien confiar en el seu entrenament i en les seues pròpies forces. A nosaltres també se’ns entrena per a córrer la carrera per la vida, però tenim un avantatge. Podem accedir a una font il·limitada de poder, Jehovà, qui ens promet no només entrenar-nos, sinó també donar-nos les forces necessàries sempre que confiem en ell. L’apòstol Pau va haver d’afrontar moltes dificultats. A més de ser insultat i perseguit, a vegades se sentia dèbil i havia de lluitar contra el que ell va anomenar «una espina a la carn» (2Co 12:7). Però en comptes de vore eixos obstacles com una excusa per a rendir-se, els va vore com una oportunitat per a confiar en Jehovà (2Co 12:9, 10). Gràcies a tindre esta actitud, Jehovà el va ajudar en totes les seues proves. w20.04 pàg. 29 § 13, 14

Ser «col·laboradors de Déu» i de la part celestial de la seua organització és un altre tresor invisible (2Co 6:1). Cooperem amb ells quan participem en l’obra de fer deixebles. L’apòstol Pau va dir d’ell mateix i dels qui participaven en esta obra: «Som col·laboradors de Déu» (1Co 3:9). Quan nosaltres prenem part en el ministeri cristià, també ens convertim en col·laboradors de Jesús. No oblidem que, després d’enviar els seus seguidors «a tots els pobles» a fer deixebles seus, Jesús els va dir: «Jo sóc amb vosaltres» (Mt 28:19, 20). I també cooperem amb els àngels quan deixem que ens guien a l’hora de declarar la «bona nova eterna [...] als habitants de la terra» (Ap 14:6). Quina benedicció més gran! Què s’està aconseguint amb esta ajuda celestial? A mesura que sembrem el missatge del Regne, algunes llavors cauen en cors receptius i creixen (Mt 13:18, 23). Qui fa que la llavor de la veritat cresca i done fruit? Jesús ho explica en el text de hui. w20.05 pàg. 30 § 14, 15

Milions de famílies s’han dividit per culpa del divorç. Inclús familiars que conviuen en la mateixa casa poden acabar convertint-se en complets desconeguts. Un conseller familiar va dir: «La mare, el pare i els xiquets estan desconnectats els uns dels altres i connectats a la pantalla d’un ordinador, tablet, mòbil o videoconsola. Encara que els membres d’estes famílies visquen davall del mateix sostre, a penes es coneixen». No volem que l’esperit sense cor d’este món ens modele. En comptes d’això, hem d’esforçar-nos per estimar afectuosament no només els membres de la nostra família sinó també els germans de la congregació (Rm 12:10). Què vol dir estimar-se afectuosament? Esta expressió descriu la relació entranyable que existix entre els membres més apegats de la família. És la classe d’amor que deuríem cultivar per la nostra família espiritual, els nostres germans i germanes cristians. Quan estimem d’esta manera ajudem a mantindre la unitat, que és una part essencial de l’adoració verdadera (Mi 2:12). w21.01 pàg. 20 § 1, 2

Un equip unit té més oportunitats de guanyar que un que no ho està. El teu cor pot ser com eixe equip guanyador si els teus pensaments, desitjos i emocions estan units en el servici a Jehovà (Mt 22:36-38). A Satanàs li encantaria que els teus pensaments, desitjos i emocions estigueren en conflicte amb les normes de Déu. No deixes mai que dividisca el teu cor! Tal com David, demana-li en oració a Jehovà: «Fes que el meu cor siga un de sol per a venerar el teu nom». Posa’t l’objectiu de viure a l’altura d’esta oració demostrant cada dia amb les teues decisions que sents una gran admiració pel sant nom de Jehovà. Així, seràs un testimoni de Jehovà que porta amb orgull el Seu nom (Pr 27:11). I podrem dir, junt amb el profeta Miquees, que seguirem «el camí que ens assenyala el Senyor, el nostre Déu, per sempre més» (Mi 4:5). w20.06 pàg. 13 § 17, 18

Este atac del rei del nord, junt amb la resta de governs mundials, provoca la fúria del Totpoderós i comença la guerra d’Harmagedon (Ap 16:14, 16). En eixe moment, el rei del nord, junt amb la resta de nacions que componen Gog de Magog, arribarà a la seua fi «i no hi haurà qui l’ajude» (Dn 11:45). El següent versicle del relat de Daniel dona més detalls sobre la destrucció del rei del nord i els seus aliats, i sobre la nostra salvació (Dn 12:1). Què vol dir este text? Miquel és un altre nom que rep el nostre rei Jesucrist, qui ha estat fent «costat als fills del [...] poble» de Déu des de 1914, quan el Regne va ser establit en el cel. D’ací a poc, «s’alçarà», o prendrà acció, en la guerra d’Harmagedon. Esta batalla serà l’últim esdeveniment del que Daniel anomena el pitjor «temps de tribulació» de la història (Ap 6:2; 7:14). w20.05 pàgs. 15, 16 § 15-17

Josep no podia fer res per canviar la seua situació ni quan era esclau ni quan estava en la presó. Què el va ajudar a mantindre una bona actitud? En comptes de centrar-se en el que ja no podia fer, es va esforçar al màxim per fer bé el treball que se li havia assignat. I, per damunt de tot, va continuar posant a Déu en primer lloc en la seua vida. Per això, Jehovà el va beneir en tot el que feia (Gn 39:21-23). Este relat ens recorda que este món és cruel i que la gent ens tractarà injustament. Inclús un germà podria ferir-nos. Però si veiem a Jehovà com la nostra roca o refugi, no ens desanimarem ni deixarem de servir-lo (Sl 62:6, 7; 1 Pe 5:10). Recorda també que quan Jehovà li va fer tindre aquells somnis, Josep devia tindre uns 17 anys, això demostra que confia en els seus servents més jóvens. Hui en dia, molts d’ells són com Josep, també demostren tindre fe en Déu. Alguns fins i tot han sigut empresonats injustament perquè no han volgut renunciar a la seua lleialtat (Sl 110:3 TNM). w20.12 pàg. 16 § 3; pàg. 17 § 5, 7

Els apòstols Pere i Joan van considerar un honor ser perseguits per ser deixebles de Jesús i parlar d’ell als altres (Fets 4:18-21; 5:27-29, 41, 42). Els cristians no tenien cap motiu per a sentir vergonya. A la llarga, aquells deixebles humils del segle I van fer més per la humanitat que qualsevol dels seus opositors. Per exemple, els llibres bíblics inspirats que alguns d’ells van escriure continuen donant ajuda i esperança a milions de persones. I el Regne que predicaven no només ja està establit, sinó que prompte governarà tota la humanitat (Mt 24:14). En canvi, el gran poder polític que els perseguia ha deixat d’existir. Aquells deixebles lleials ara són reis en el cel, mentres que els seus opositors estan morts; i en cas de ressuscitar, seran súbdits del Regne que predicaven els cristians que tant odiaven (Ap 5:10). w20.07 pàg. 15 § 4

Abraham tenia una fe tan forta en les promeses de Déu que era com si vera l’Ungit, o Messies, que es convertiria en el Rei del Regne de Déu. Per esta raó, Jesús va poder dir als jueus del seu temps: «Abraham, el vostre pare, s’entusiasmà esperant veure el meu dia, el veié i se’n va alegrar» (Jn 8:56). Per tant, Abraham sabia que els seus descendents formarien un Regne que comptaria amb el suport de Jehovà, i estava dispost a esperar fins que Déu complira esta promesa. Com va mostrar Abraham que esperava la ciutat, o Regne, que Déu havia dissenyat? Per un costat, no es va fer súbdit de cap govern humà. Va mantindre un estil de vida nòmada, per això no es va establir en ningun lloc ni va donar suport a cap rei humà. I per un altre costat, tampoc va intentar fundar el seu propi govern. Més bé, continuava obeint a Jehovà i esperant que complira la Seua promesa. D’esta manera, Abraham va demostrar tindre una fe extraordinària en Jehovà. w20.08 pàg. 3 § 4, 5

Jehovà promet que ningun súbdit del Regne «dirà que està malalt» (Is 33:24). Això vol dir que els qui tornen a la vida disfrutaran de bona salut, però no rebran immediatament la perfecció. Si foren perfectes, els seus familiars i amics podrien no reconéixer-los. Sembla que tots els sers humans arribaran a la perfecció a poc a poc al llarg del Regnat mil·lenari de Crist. Al final d’este període, Jesús tornarà la governació a son Pare. En eixe moment, el Regne haurà complit del tot la seua funció, inclosa la de dur la humanitat a la perfecció (1Co 15:24-28; Ap 20:1-3). Imagina’t com serà tornar a abraçar els teus amics i familiars! Quina creus que serà la teua reacció? Creus que cridaràs d’alegria o ploraràs de felicitat? Estaràs tan content que no podràs deixar d’expressar la teua emoció cantant-li lloances a Jehovà? És difícil de saber, però una cosa és certa, sentiràs un gran amor pel nostre bon Pare i pel seu estimat Fill per haver-nos donat el meravellós regal de la resurrecció. w20.08 pàgs. 16, 17 § 9, 10

L’apòstol Pau va animar els cristians a considerar la possibilitat de quedar-se fadrins per a servir més plenament a Jehovà (1 Co 7:8, 9). Està clar que no considerava que els fadrins foren inferiors als casats. De fet, va escollir el jove Timoteu, un germà fadrí, per a que assumira responsabilitats de pes (Fl 2:19-22). Per tant, seria un error concloure que un germà està millor o pitjor qualificat per a rebre un privilegi basant-nos només en si està casat o no (1Co 7:32-35, 38). Ni Jesús ni Pau ensenyaren que els cristians devien casar-se o quedar-se fadrins. Llavors, podríem preguntar-nos què és millor. La Talaia de l’1 d’octubre de 2012 va donar una bona resposta: «En realitat, els dos estats poden considerar-se regals de part de Déu. [...] Jehovà no veu [estar fadrí] com una font de dolor i vergonya». En vista d’açò, hem de respectar el lloc que ocupen els germans i germanes que no estan casats en la congregació. w20.08 pàg. 28 § 8, 9

En molts països, les persones responen amb entusiasme a les bones notícies. De fet, és exactament el que necessiten sentir. En canvi, en altres països, les persones no mostren massa interés en Déu ni en la Bíblia. Com sol respondre la gent del teu territori? Siga quina siga la seua reacció, Jehovà espera que continuem predicant fins que ell determine que esta obra s’ha efectuat completament. Al temps marcat per Jehovà, l’obra de predicar s’acabarà, i «aleshores vindrà la fi» (Mt 24:14). Jesús va predir fets i situacions que marcarien els últims dies i que podrien distraure els seus seguidors d’efectuar la comissió de predicar. De fet, els va exhortar: «Vetleu» (Mt 24:42). Hui en dia, afrontem distraccions paregudes a les que van impedir a la gent d’abans del Diluvi prestar atenció a l’advertència que Noé els estava donant (Mt 24:37-39; 2Pe 2:5). Per esta raó, hem de mantindre’ns centrats en el treball que Jehovà ens ha encomanat. w20.09 pàg. 8 § 1-2, 4

Satanàs està «ple de fúria», i estaríem enganyant-nos a nosaltres mateixos si pensàrem que podem escapar de la seua ràbia (Ap 12:12). Molt prompte, es posarà a prova la nostra integritat. El món experimentarà «una gran tribulació, com no n’hi ha haguda cap des de la creació del món fins ara» (Mt 24:21). Durant eixe temps, els nostres familiars podrien tornar-se en contra nostra, i l’obra podria prohibir-se (Mt 10:35, 36). ¿Confiarem individualment en l’ajuda i protecció de Jehovà, com va fer el rei Asà? (2Cr 14:10 [v. 11 TNM]). Jehovà ha estat preparant-nos espiritualment per al que vindrà. Està guiant el «servent fidel i sensat» per a proveir-nos «al temps degut» l’aliment espiritual que necessitem per a mantindre’ns ferms (Mt 24:45). Però hem de posar de la nostra part i edificar una fe indestructible en Jehovà (He 10:38, 39). w20.09 pàg. 18 § 16-18

Si està en harmonia amb el seu propòsit, Jehovà pot utilitzar el seu poderós esperit sant per a fer que les persones amb autoritat facen el que ell vol. Els humans poden cavar una séquia per a desviar l’aigua d’un rierol cap a on ells volen. De manera similar, Jehovà pot utilitzar el seu esperit per a desviar els pensaments dels governants en la direcció que estiga en harmonia amb el Seu propòsit. En eixos casos, les persones amb autoritat se senten mogudes a prendre decisions que beneficien el poble de Déu (compara-ho amb Esd 7:21, 25, 26).) Què podem fer? Podem orar «pels reis i per tots els qui tenen autoritat» quan hagen de prendre decisions que afecten les nostres activitats espirituals (1Tm 2:1, 2; Ne 1:11). Tal com feren els cristians del segle I, nosaltres també orem intensament a Déu pels nostres germans i germanes empresonats (Fets 12:5; He 13:3). w20.11 pàg. 15 § 13, 14

Que emocionant és vore batejar-se un nou deixeble, i més quan eres tu qui li ha conduït el curs! (1Te 2:19, 20) Els germans que s’acaben de batejar són excel·lents «cartes de recomanació», no només per als qui els han fet el curs bíblic, sinó també per a tota la congregació (2 Co 3:1-3). És un plaer vore que, per tot el món, en un període de quatre anys s’han informat de mitjana uns 10.000.000 de cursos bíblics al mes. I cada un d’estos anys, unes 280.000 persones s’han batejat com a testimonis de Jehovà i nous deixebles de Jesucrist. Ara bé, què podem fer per a que més estudiants d’estos 10 milions arriben a batejar-se? Mentres Jehovà pacientment continue donant a les persones el temps i l’oportunitat per a fer-se deixebles de Crist, volem fer tot el que puguem per a ajudar-los a progressar fins al baptisme tan ràpid com siga possible. Ja no queda molt de temps! (1Co 7:29a; 1Pe 4:7) w20.10 pàg. 6 § 1, 2

El rei Saül va desobeir a Jehovà. I quan el profeta Samuel li va exposar l’assumpte, Saül no va reconéixer el seu error. En comptes d’això, va intentar justificar-se minimitzant les conseqüències de la seua desobediència i culpant els altres (1Sa 15:13-24). Poc abans, Saül ja havia demostrat una actitud similar (1Sa 13:10-14). Per desgràcia, va permetre que el seu cor es tornara altiu. Com no va corregir la seua forma de pensar, Jehovà el va censurar i el va rebutjar. Per a aprendre de l’error de Saül, faríem bé de plantejar-nos estes preguntes: «Quan llig el consell de la Paraula de Déu, ¿busque excuses per a no aplicar-lo? Pense que el que estic fent no és tan roín? O que actue aixina per culpa dels altres?». Si la nostra resposta a qualsevol d’estes preguntes és sí, és necessari que ajustem la nostra actitud i manera de pensar. Si no ho férem, el nostre cor podria tornar-se tan altiu que Jehovà rebutjara la nostra amistat. w20.11 pàg. 20 § 4, 5

Jove, decidix a qui serviràs. Has de comprovar per tu mateix com és Jehovà, quin és el seu propòsit i com pots fer la seua voluntat (Rm 12:2). Llavors, seràs capaç de prendre la decisió més important de la teua vida, la decisió de servir-lo (Js 24:15). Si seguixes un horari regular de lectura i estudi de la Bíblia, el teu amor per Jehovà continuarà augmentant i la teua fe en ell s’enfortirà. Posa la voluntat de Jehovà en primer lloc en la vida. El món de Satanàs et fa creure que, si utilitzes les teues habilitats per al teu profit, seràs feliç. Però la veritat és que aquells que se centren en metes materials es claven «a l’ànima molts sofriments» (1Tm 6:9, 10). En canvi, si escoltes a Jehovà i poses la seua voluntat en primer lloc en la vida, tindràs èxit i «tot t’eixirà bé» (Js 1:8). w20.10 pàgs. 30, 31 § 17, 18

En el segle I, Jesús va predicar un missatge que va donar esperança a tota la humanitat. Va encomanar als seus seguidors que continuaren l’obra que ell havia començat, la de donar testimoni «fins a l’extrem de la terra» (Fets 1:8). Òbviament, no podrien fer este treball per les seues pròpies forces. Necessitarien l’esperit sant, l’ajudant —o defensor— que Jesús els havia promés (Jn 14:26; Za 4:6). Els seguidors de Jesús van rebre l’esperit sant en el Pentecostés de l’any 33. Amb l’ajuda d’este esperit, immediatament començaren a predicar i, en poc de temps, milers de persones acceptaren les bones notícies (Fets 2:41; 4:4). Quan va sorgir oposició, els deixebles no es van deixar endur per la por, sinó que acudiren a Déu en busca d’ajuda. Li van demanar en oració: «Concedeix als teus servents la valentia d’anunciar la teua paraula». Llavors, es van omplir d’esperit sant i «proclamaven amb valentia la paraula de Déu» (Fets 4:18-20, 29, 31). w20.10 pàg. 21 § 4, 5

Per què estem segurs que Jehovà li va tornar la vida a Jesús? Hi hagueren molts testimonis oculars que confirmaren que Jesús havia ressuscitat (1Co 15:5-7). El primer testimoni que va mencionar a l’apòstol Pau va ser Cefes, l’apòstol Pere. Un grup de deixebles va dir que Pere havia vist a Jesús després de ressuscitar (Lc 24:33, 34). A més, els «Dotze», els apòstols, també van vore a Jesús després de la seua resurrecció. Llavors, Crist «es va aparéixer a més de cinc-cents germans a la vegada», probablement en el feliç reencontre en Galilea que es menciona en Mateu 28:16-20. Jesús també «es va aparéixer a Jaume», el seu mig germà, qui anteriorment no havia cregut que Jesús fora el Messies (Jn 7:5). Però després de vore’l ressuscitat es va convéncer. Cal destacar que al voltant de l’any 55, quan Pau va escriure esta carta, molts testimonis oculars de la resurrecció de Jesús encara vivien. Per això, qualsevol que dubtara podia preguntar-los-ho directament. w20.12 pàg. 3 § 5, 7-8

Quan no ens trobem bé, i en especial quan patim una malaltia crònica, se’ns podria fer difícil pensar de manera positiva. Per això, hem de buscar l’ajuda de Jehovà. Encara que en els nostres dies no ens cura de forma miraculosa, ens dona el consol i les forces que necessitem per a aguantar (Sl 94:19). Per exemple, podria motivar els nostres germans per a que ens ajuden amb les tasques quotidianes. També podria moure’ls a orar amb nosaltres, o podria fer-nos recordar pensaments reconfortants que es troben en la seua Paraula, com la meravellosa esperança de viure en el nou món en perfecció sense malalties ni mort (Rm 15:4). No obstant això, podríem no predicar tant com voldríem. Laurel, una germana dels Estats Units, va estar confinada durant 37 anys en un pulmó d’acer. Tenia càncer, problemes crònics en la pell i es va sotmetre a diverses operacions, però no la van fer callar. Predicava al personal sanitari que anava a sa casa i va ajudar almenys 17 persones a tindre un coneixement exacte de les Escriptures. w20.12 pàg. 24 § 9; pàg. 25 § 12

Al voltant de l’any 56, l’apòstol Pau va necessitar ajuda quan una multitud el va arrastrar fora del temple de Jerusalem i va intentar matar-lo. Al sendemà, el van dur davant del Sanedrí, i els seus enemics van estar a punt de despedaçar-lo (Fets 21:30-32; 22:30; 23:6-10). En aquell moment, Pau podria haver-se preguntat: «Fins quan podré aguantar esta tortura?». Quina ajuda va rebre Pau? La nit després del seu arrest, «el Senyor», Jesús, se li va aparéixer a Pau i li digué: «Coratge! El testimoni que has donat de mi a Jerusalem, també l’hauràs de donar a Roma» (Fets 23:11). Quin ànim més oportú! Jesús el va encomiar pel testimoni que havia donat en Jerusalem. A més, li va prometre que arribaria sa i estalvi a Roma, on també donaria testimoni. Després de rebre aquella promesa, Pau es degué sentir tan segur com un xiquet en braços de son pare. w20.11 pàg. 12 § 1, 3; pàg. 13 § 4

L’esperança del Regne és «com una àncora» que ens dona estabilitat enmig de circumstàncies difícils o pensaments angoixants. Per això, medita en la promesa de Jehovà d’un futur on els pensaments negatius hauran desaparegut (Is 65:17). Imagina’t vivint en pau en el nou món on cap situació ens provocarà angoixa (Mi 4:4). També enfortiràs la teua esperança si parles d’ella als altres. I fes tot el que pugues en l’obra de predicar i fer deixebles, aixina podràs mantindre «plenament l’esperança fins a la fi» (He 6:11). A mesura que s’acoste la fi d’este sistema, experimentarem més dificultats que ens produiran ansietat. Podrem encarar estes situacions i mantindre la calma perquè confiem en Jehovà i no en les nostres pròpies forces. Fem, doncs, tot el possible per demostrar amb les nostres accions que tenim fe en esta promesa de Jehovà: «Trobareu la força en la calma i en la confiança» (Is 30:15). w21.01 pàg. 7 § 17, 18

Fixa’t com lliga Jaume 5:11 l’amor entranyable de Jehovà amb una altra qualitat que ens acosta a ell, la compassió (Ex 34:6). Una manera com Jehovà mostra esta qualitat és perdonant els nostres errors (Sl 51:3 [v. 1 TNM]). Ara bé, en la Bíblia, la compassió implica molt més que perdonar. És un sentiment intens que brolla de l’interior de la persona quan veu algú patir i la mou a intentar ajudar-lo. Jehovà diu que el seu desig d’ajudar-nos és inclús més fort que els sentiments d’una mare cap al seu fill (Is 49:15). Per això, quan ens veu patir, la compassió el motiva a actuar (Sl 37:39; 1Co 10:13). Nosaltres mostrem compassió pels nostres germans al perdonar-los i al no guardar-los ressentiment si ens ofenen (Ef 4:32). Però una altra manera important de mostrar-los compassió és ajudant-los quan afronten problemes. Aixina imitem a Jehovà, l’exemple suprem d’amor entranyable (Ef 5:1). w21.01 pàg. 21 § 5

Un cap de casa ha de mantindre la seua família. No obstant, ha d’anar amb compte de no perdre l’equilibri. No hauria d’estar tan involucrat en la faena, per a poder mantindre els seus, que no atenguera adequadament les necessitats espirituals i emocionals de la seua família. A més d’ensenyar i corregir-los. Jehovà ens capacita i ens disciplina pensant en el nostre benefici (He 12:7-9). De la mateixa manera, Jesús capacita amb carinyo els qui estan davall de la seua autoritat (Jn 15:14, 15). És ferm però amable (Mt 20:24-28). Comprén que som imperfectes i que tendim a equivocar-nos (Mt 26:41). Un cap de família que imita a Jehovà i a Jesús recorda que la seua dona i els seus fills no són perfectes, i no s’encoleritza amb ells (Col 3:19). Més bé, aplica el principi de Gàlates 6:1 i tracta de corregir-los «amb esperit de dolcesa», sense oblidar que ell també és imperfecte. I, tal com Jesús, és conscient que la millor manera d’ensenyar és amb l’exemple. w21.02 pàgs. 6, 7 § 16-18

Per mitjà del rescat, Jehovà va comprar la vida de cada integrant de la congregació i de tota persona que pose fe en Jesús (Mc 10:45; Fets 20:28; 1Co 15:21, 22). Per això és apropiat que nomenara a Jesús cap de la congregació, ja que va entregar la seua vida per nosaltres. Com a cap nostre, Jesús té autoritat per a posar, i per a fer complir, les normes que regixen la conducta de cada persona, de cada família i de la congregació sencera (Ga 6:2). Però Jesús fa més que posar normes, també ens alimenta en sentit espiritual i cuida amb carinyo de cadascú de nosaltres (Ef 5:29). Les germanes mostren que respecten a Crist al seguir la direcció que donen els hòmens que ell ha nomenat per a cuidar-les. Els germans mostren que comprenen bé el principi d’autoritat respectant i honrant les germanes. Quan en la congregació tots comprenem i respectem el principi d’autoritat, es respira un ambient de pau i, sobretot, alabem el nostre Pare celestial, Jehovà. w21.02 pàgs. 18, 19 § 14-17

En una ocasió, durant el temps que David i els seus hòmens vivien com a fugitius, van deixar les seues famílies per a anar a una batalla. Mentres estaven fora, una força enemiga va irrompre en el lloc on vivien i es va endur captives les seues famílies. David podria haver pensat que, amb tota l’experiència que tenia com a soldat, segur que podia traçar una bona estratègia per a rescatar els captius. Però, en comptes d’això, va buscar la guia de Jehovà. David li va preguntar: «He de perseguir aquesta banda?». Jehovà li va indicar que ho fera i li va assegurar l’èxit (1Sa 30:7-10). Què pots aprendre d’este succés? Busca consell abans de prendre decisions. Jove, pregunta als teus pares. També obtindràs bons consells parlant amb ancians d’experiència. Jehovà confia en estos hòmens nomenats i els considera «dons», o regals, per a la congregació, així que tu també pots confiar en ells (Ef 4:8). Et beneficiaràs d’imitar la seua fe i d’escoltar les suggerències sàvies que et facen. w21.03 pàgs. 4, 5 § 10, 11

Jesús va dir que si no apliquem el que aprenem, som com un home que construïx sa casa sobre l’arena. Per molt que treballe, els seus esforços no aprofiten per a res, perquè quan els vents i les pluges colpegen la casa, s’afonarà (Mt 7:24-27). De la mateixa manera, si no apliquem el que aprenem, els nostres esforços no hauran aprofitat de res. La nostra fe no aguantarà quan les dificultats o la persecució la posen a prova. Per contra, quan estudiem i apliquem el que aprenem, prenem millors decisions, mantenim la calma i enfortim la nostra fe (Is 48:17, 18). Per a mantindre’ns íntegres, hem de continuar orant a Jehovà i no perdre els nostres bons hàbits d’estudi. I hem de tindre sempre present que una de les coses més importants que podem fer és donar-li glòria a Jehovà. Podem estar segurs que Jehovà no ens abandonarà mai i que ningú podrà separar-nos del seu amor (He 13:5, 6). w21.03 pàg. 15 § 6; pàg. 18 § 20