La batalla és de Jehovà

El problema va sorgir en 1999 quan el govern de França va exigir injustificadament que la nostra sucursal pagara impostos per les donacions que havíem rebut entre 1993 i 1996. Com en els tribunals francesos no vam tindre cap juí just ni tampoc en el tribunal d’apel·lacions, al final el govern va confiscar els quatre milions i mig d’euros que teníem en el compte bancari de la sucursal. Aixina que, com a últim recurs, vam acudir al TEDH. Però abans que res, este organisme exigia celebrar una vista prèvia davant d’una funcionària del Tribunal Europeu, entre el nostre equip jurídic i el del govern francés, per a tractar d’arribar a un acord i no anar a juí.

Ens imaginàvem que la funcionària ens pressionaria a resoldre l’assumpt pagant una part de la quantitat que ens exigia el govern francés. Però nosaltres enteníem que pagar qualsevol quantitat, per xicoteta que fora, violaria els principis bíblics. Estos diners no pertanyien al govern francés, perquè les donacions dels nostres germans i germanes eren per a donar suport als interessos del Regne (Mat. 22:21). Aixina i tot, assistírem per respecte al tribunal.

Ens vam reunir per a la vista en una de les elegants sales del tribunal. La cosa no va començar massa bé, perquè en els seus comentaris d’apertura, la funcionària va confirmar que esperava que els testimonis de Jehovà de França pagaren part dels impostos exigits. En eixe moment, l’esperit de Jehovà ens va impulsar a preguntar-li: «És vosté conscient que el govern ja ens ha confiscat més de quatre milions i mig d’euros del nostre compte bancari?».

L’equip jurídic del govern va confirmar que aixina era. Per la cara que va posar la funcionària es notà que això li va pegar molt tort, i la seua actitud respecte al cas va canviar per complet. Després de dir-los poquet i bo, va concloure l’audiència bruscament. En eixe moment, vaig vore com Jehovà, d’una manera que no ens hauríem imaginat mai, va alterar per complet el curs d’este litigi. Se n’anàrem d’allí eufòrics i sense acabar-nos de creure el que havia passat.

El 30 de juny de 2011, el TEDH va dictaminar unànimement a favor nostre. La sentència anul·lava l’impost i ordenava al govern francés que ens tornara amb interessos els diners que ens havia confiscat. Esta sentència històrica ha protegit l’adoració pura en França fins al dia de hui. És increïble com aquella pregunta espontània va canviar per complet el resultat, igual que la pedreta que va matar a Goliat. No hi ha dubte que, tal com David li va dir a aquell gegant filisteu, la batalla és de Jehovà (1 Sam. 17:45-47).

Però esta victòria legal no va ser l’única. Fins al dia de hui, els tribunals suprems de 70 països i altres tribunals internacionals han dictaminat a favor dels testimonis de Jehovà en 1.225 ocasions a pesar de l’oposició política i religiosa que afrontem. Totes estes victòries protegixen els nostres drets fonamentals, com el d’estar inscrits com a religió, el de predicar, el de negar-nos a participar en cerimònies patriòtiques i el de rebutjar transfusions de sang.

Ara bé, com és que vaig participar en un cas legal en Europa si estava servint en la central mundial dels testimonis de Jehovà en Nova York?

INFLUÏT PER UNS MISSIONERS ENTUSIASTES

Els meus pares, George i Lucille, van assistir a la duodècima classe de Galaad, i estaven servint en Etiòpia quan vaig nàixer en 1956. Em van posar Philip, per «Felip, l’evangelitzador» (Fets 21:8). A l’any següent, el govern va prohibir la nostra obra. Encara que era molt xicotet, recorde com si fora ara a la meua família servint a Jehovà en secret. Per a mi era molt emocionant! Per desgràcia, els funcionaris del govern ens van expulsar del país en 1960.

La nostra família es va mudar a Wichita (Kansas), però els meus pares mai van perdre l’entusiasme que tenien quan eren missioners. Vivien la veritat i ens van inculcar valors espirituals a la meua germana major Judy, al meu germà menut Leslie i a mi, els quals havíem nascut tots en Etiòpia. Em vaig batejar als 13 anys, i tres anys després ens vam mudar a Arequipa (Perú), on hi havia més necessitat.

En 1974, quan jo tenia només 18 anys, la sucursal del Perú ens va nomenar a mi i a quatre germans més precursors especials. Ens van enviar a la serralada dels Andes, a zones on no s’havia predicat abans. Açò també implicava predicar a persones que parlaven quítxua i aimara. Viatjàvem en una autocaravana que pareixia una caixa, per això li déiem afectuosament «l’Arca». Recorde amb carinyo com utilitzava la Bíblia per a mostrar als indígenes que Jehovà prompte acabarà amb la pobresa, les malalties i la mort (Apoc. 21:3, 4). Va ser una alegria que molts d’ells es feren testimonis de Jehovà.

SERVISC EN LA CENTRAL MUNDIAL

En 1977, un membre de la Junta Directiva dels testimonis de Jehovà va visitar el Perú. Es tractava del germà Albert Schroeder, el qual em va animar a sol·licitar servir en la central mundial. Li vaig fer cas i el 17 de juny d’aquell mateix any vaig començar a servir en la Betel de Brooklyn. Els següents quatre anys, vaig estar treballant en els departaments de Neteja i Manteniment.

En juny de 1978, vaig conéixer a Elizabeth Avallone en una assemblea internacional en Nova Orleans (Louisiana). Els pares d’ella, igual que els meus, servien a Jehovà de tot cor. Elizabeth portava quatre anys servint com a precursora regular i volia continuar en el servici a temps complet la resta de la seua vida. Des d’aquella assemblea vam estar en contacte i, passat un temps, ens vam enamorar. El 20 d’octubre de 1979, ens vam casar i començàrem a servir en Betel com a matrimoni.

Els germans i germanes de la nostra primera congregació, Brooklyn Spanish, eren molt carinyosos. Al llarg dels anys, hem servit en altres tres congregacions que també eren molt amoroses i que ens han ajudat a continuar servint en Betel. També estem molt agraïts als amics i familiars que van cuidar dels nostres pares quan es van fer majors.

M’UNISC AL DEPARTAMENT D’ASSUMPTS LEGALS

En gener de 1982, per a la meua sorpresa, em van assignar al Departament d’Assumpts Legals. Tres anys després, em van demanar que anara a la universitat per a traure’m el títol d’advocat. En classe, vam analitzar en detall victòries legals dels testimonis de Jehovà. Em va encantar descobrir que estes han contribuït a consolidar per tot el món llibertats fonamentals que moltes persones donen per fet.

En 1986, quan tenia 30 anys, em van nomenar superintendent del Departament d’Assumpts Legals. Em feia molt feliç que Betel confiara tant en mi a pesar de ser tan jove. Però al mateix temps em sentia desbordat, perquè sabia que no seria una assignació fàcil i que hi havien moltes coses que desconeixia.

Em vaig traure el títol d’advocat en 1988, però no era conscient de lo molt que havien afectat els estudis superiors a la meua relació amb Jehovà. La universitat pot fer que una persona es faça ambiciosa i arribe a pensar que està per damunt d’altres que no tenen el seu nivell educatiu. Afortunadament, ahí estava la meua Elizabeth per a ajudar-me a posar els peus en terra. Em va ajudar a restablir la rutina espiritual que tenia abans d’anar a la facultat. Em va costar, però a poc a poc vaig recuperar l’espiritualitat. Sé per pròpia experiència que el simple fet de tindre molt de coneixement no és lo més important en la vida. El que realment li dona valor és tindre una amistat estreta amb Jehovà i estimar-lo a ell i al seu poble.

COL·LABORE EN LA DEFENSA LEGAL I L’ESTABLIMENT DE LES BONES NOTÍCIES

A l’acabar la universitat, em vaig poder centrar més en ajudar a atendre les necessitats legals de Betel, a protegir l’organització de Jehovà i el nostre dret de predicar les bones notícies. Era un repte molt emocionant donar suport a la nostra organització en eixos moments que avançava, creixia i innovava tan ràpidament. Per exemple, solíem demanar contribucions per les nostres publicacions, però a principis dels anys noranta es va sol·licitar al nostre departament que donara instruccions legals per a deixar de fer-ho. A partir d’eixe moment, els testimonis de Jehovà començàrem a donar les publicacions sense cost. Açò va simplificar molt la labor en Betel i en el territori. I fins al dia de hui, ens ajuda a evitar problemes a l’hora de pagar impostos. Alguns pensaven que este sistema no funcionaria, perquè al final no tindríem prou diners per a fer més publicacions, i menys persones podrien aprendre la veritat. Però va passar just lo contrari. De fet, la quantitat de servents de Jehovà des de 1990 s’ha duplicat, i en l’actualitat la gent té accés gratuït a l’aliment espiritual. He pogut comprovar en primera persona que és només gràcies a la direcció que Jehovà dona a través del servent fidel i sensat que este i molts altres ajustos de l’organització s’han implementat amb èxit (Èxo. 15:2; Mat. 24:45).

Les victòries legals rarament són el resultat d’una bona defensa. A sovint, el que motiva les autoritats a actuar a favor nostre és la bona conducta del poble de Jehovà. Vaig vore un exemple d’açò quan tres membres de la Junta Directiva i les seues respectives dones assistiren en 1998 a unes assemblees molt especials en Cuba. La seua amabilitat i respecte van convéncer més de la nostra neutralitat política a les autoritats que qualsevol cosa que els haguérem dit nosaltres en una reunió formal.

No obstant això, quan els assumpts no es poden arreglar amigablement, lluitem per «la defensa i el reconeixement legal de les bones notícies» (Fili. 1:7). Per citar un cas, durant dècades, les autoritats d’Europa i Corea del Sud no reconegueren el nostre dret de negar-nos a fer el servici militar. Com a resultat, uns 18.000 germans en Europa i més de 19.000 en Corea del Sud van ser empresonats per la seua objecció de consciència al servici militar.

Finalment, el 7 de juliol de 2011, en el cas Bayatyan contra Armènia, el TEDH va prendre una decisió històrica que obligava a tots els països d’Europa a oferir la possibilitat de fer un servici civil alternatiu. Anys després, el 28 de juny de 2023, el Tribunal Constitucional de Corea del Sud va prendre una decisió similar. Cap d’estes victòries s’hauria obtingut si un xicotet percentatge dels nostres germans no s’haguera mantingut neutral.

Els departaments d’assumpts legals que hi han per tot món s’esforcen molt per defendre els interessos del Regne. És un honor representar els nostres germans i germanes que afronten oposició per part dels governs. Tant si guanyem un juí com si no, estem donant un testimoni davant de governants, reis i nacions (Mat. 10:18). Els jutges, els representants de les autoritats, els mitjans de comunicació i el públic en general sí o sí han de llegir els textos bíblics que incloem en la documentació que aportem i també han d’escoltar els que citem en els nostres al·legats. D’esta manera, les persones de cor sincer poden vore qui som els testimonis de Jehovà realment i quina és la font de les nostres creences. Fins i tot, algunes d’elles s’han unit al poble de Déu.

GRÀCIES, JEHOVÀ!

En els últims 40 anys, he tingut tant el privilegi de col·laborar amb diferents sucursals de tot el món atenent assumpts legals com l’oportunitat d’estar present davant de molts tribunals suprems i d’alts funcionaris. Estime i admire els meus companys de departament en la central mundial i la resta de germans que col·laboren amb nosaltres en altres sucursals del món. Estic molt agraït a Jehovà per les moltes benediccions que he rebut de part d’ell.

Durant estos 45 anys, la meua Elizabeth sempre ha estat fent-me costat tant en els bons com en els mals moments. L’admire, perquè ho ha fet a pesar de patir una malaltia que afecta el seu sistema immunològic i limita les seues forces.

Hem comprovat que el poder i la victòria no venen de nosaltres perquè, tal com va dir David, Jehovà «és la muralla del seu poble» (Sal. 28:8). Aixina és, la batalla és de Jehovà.