Referències del Quadern d’activitats — BIBLIOTECA EN LÍNIA Watchtower

Referències del Quadern d’activitats

DEL 3 AL 9 D’AGOST

TRESORS DE LA PARAULA DE DÉU | ÈXODE 13, 14

«Aguanteu ferms, que hui veureu com el Senyor vos salva»

(Èxode 14:13, 14) Moisés va respondre al poble: «No tingueu por! Aguanteu ferms, que hui veureu com el Senyor vos salva. Ara veieu els egipcis, però no els tornareu a veure mai més. ¹⁴ El Senyor lluitarà a favor vostre: no haureu de fer més que mirar.»

w13 1/2 4

Moisés, un home de fe

Potser el que menys s’esperava Moisés era que Déu partira el mar Roig per a que els israelites escaparen. Però ell estava convençut que Déu faria alguna cosa per a protegir el Seu poble. I volia transmetre la mateixa convicció als altres. La Bíblia diu: «Moisés va respondre al poble: “No tingueu por! Aguanteu ferms, que hui veureu com el Senyor vos salva”» (Èxode 14:13). ¿Aconseguí enfortir la fe dels israelites? Clar que sí, ja que la Bíblia diu que tant Moisés com tots els israelites «van travessar el Mar Roig com si fóra terra eixuta», i que ho feren «gràcies a la fe» (Hebreus 11:29). La fe de Moisés no només el va beneficiar a ell, sinó a tots aquells que el van imitar.

(Èxode 14:21, 22) Moisés va estendre la mà cap al mar, i el Senyor, amb un vent fortíssim de llevant que durà tota la nit, va fer retirar el mar i el deixà eixut. Les aigües es van partir, ²² i els israelites van passar a peu eixut pel mig del mar, mentre les aigües els feien de muralla a dreta i a esquerra.

w18.09 26 § 13

Un Déu Totpoderós, però considerat

¹³ Llig Èxode 14:19-22. Tracta d’imaginar-t’ho. Estàs atrapat entre les forces del faraó i el mar Roig. Llavors, Déu actua. La columna de núvol es meneja a la part de darrere del campament i bloqueja els egipcis, sumint-los en l’obscuritat. El teu campament, en canvi, està il·luminat miraculosament! En eixe moment, Moisés estén la mà cap al mar, i un vent fortíssim de l’est comença a bufar i obri un camí ample per on passar a l’altre costat. Ordenadament, tu, la teua família i tots els teus animals comenceu a caminar pel llit del mar amb la resta del poble, però immediatament t’adones que la terra no està fangosa ni esvara, sinó que està seca i ferma. Podeu travessar sense dificultat. Fins i tot els qui van més a espaiet poden arribar a l’altra banda de forma segura.

(Èxode 14:26-28) El Senyor digué a Moisés: «Estén la mà cap al mar, i que les aigües tornen sobre els egipcis, els seus carros i els seus guerrers.» ²⁷ Moisés va estendre la mà cap al mar. En fer-se de dia, el mar va tornar al seu lloc, i els egipcis, que fugien, se’l van trobar davant. El Senyor va precipitar els egipcis al mig del mar. ²⁸ Les aigües van tornar i cobriren els carros i els guerrers de tot l’exèrcit del faraó que havia entrat al mar darrere els israelites. No en va quedar ni un sol home.

w09 15/3 7 § 2, 3

«Guarda’t d’oblidar el Senyor»

Mentres els egipcis s’esforçaven per fer avançar els seus carros encallats, tot Israel va arribar a la vora oriental. A continuació, Moisés tornà a estendre la mà sobre el mar Roig i Jehovà va fer que les parets d’aigua es desplomaren sobre el faraó i els seus guerrers. Milions de tones d’aigua els caigueren damunt i els ofegaren. No es va salvar ni un. Israel era lliure! (Ex 14:26-28; Sl 136:13-15)

Les notícies d’aquell succés deixaren les nacions veïnes amb un sentiment de temor que va durar molt de temps (Ex 15:14-16). Quaranta anys més tard, Rahab va dir a dos israelites en Jericó: «Tots estem esglaiats: [...] Hem sentit a dir que, temps arrere, quan eixíeu d’Egipte, el Senyor va eixugar les aigües del Mar Roig perquè hi poguereu passar» (Js 2:9, 10). Si ni tan sols les nacions paganes havien oblidat el que Jehovà havia fet per alliberar el seu poble, com anava a oblidar-ho Israel?

Buscant joies en la Bíblia

(Èxode 13:17) Quan el faraó va deixar eixir el poble, Déu no el va conduir pel camí del país dels filisteus, encara que és el més curt, perquè es deia: «Si es veia en perill de guerra, el poble podria fer-se arrere i tornar-se’n a Egipte.»

it-1 396

Carretera, camí

Des de temps antics, les carreteres i els camins, així com diverses rutes comercials importants, unien les ciutats i regnes de la regió de Palestina (Nm 20:17-19; 21:21, 22; 22:5, 21-23; Js 2:22; Jt 21:19; 1Sa 6:9, 12; 13:17, 18; consulta CAMÍ REAL). El camí que es considerava principal anava d’Egipte a les ciutats filistees de Gaza i Ascaló, i després girava a poc a poc cap al nord-est en direcció a Meguidó, continuava per Hassor, al nord del llac de Galilea, i arribava fins a Damasc. Encara que esta ruta cap a Filistea era la més curta entre Egipte i la terra promesa, Jehovà amb bondat va guiar el poble d’Israel per un altre camí per a que no es descoratjaren per algun atac filisteu (Ex 13:17).

(Èxode 14:2) «Ordena als israelites que tornen arrere i acampen enfront de Piahirot, entre Migdol i el mar, davant de Baal-Sefon. Acampeu vora el mar.

it-1 894 § 5, 6

Èxode

Per on es va dividir el mar Roig per a que els israelites el travessaren?

Cal destacar que, després d’arribar a Etam, la segona parada del seu viatge, que estava «tocant al desert», Déu va manar a Moisés que tornaren arrere i acamparen «enfront de Piahirot, [...] vora el mar». Esta maniobra faria pensar al faraó que els israelites anaven «perduts» (Ex 13:20; 14:1-3). Els erudits que es decanten per la ruta el Haj com la més plausible assenyalen que el verb hebreu que es traduïx tornar arrere és emfàtic i no significa simplement ‘canviar el rumb’ o ‘desviar-se’, sinó que té el sentit de regressar, o almenys de desviar-se molt. Suggerixen que, a l’arribar a algun punt al nord de la capçalera del golf de Suez, els israelites pegaren la volta i passaren pel costat oriental de Jebel ‘Ataqah, una cadena de muntanyes que voreja el costat occidental del golf. Una gran multitud de persones, com era el cas dels israelites, no podria escapar ràpidament de la posició en què es trobava si se’ls perseguia des del nord, de manera que quedarien atrapats amb el mar bloquejant-los el camí.

La tradició jueva del segle I transmitix la mateixa idea (consulta PIAHIROT). Però, més important encara, eixa situació concorda amb el quadro general que descriu la Bíblia, cosa que no es pot dir d’algunes opinions que han mantingut alguns erudits (Ex 14:9-16). Pareix lògic pensar que els israelites degueren travessar el mar per algun punt lo suficientment llunyà a la capçalera del golf (o braç occidental del mar Roig) com per a que l’exèrcit del faraó no poguera simplement vorejar el golf i sorprendre’ls per l’altre costat (Ex 14:22, 23).

Lectura de la Bíblia

(Èxode 13:1-20) El Senyor va parlar a Moisés. Li digué: ² «Consagra’m tots els primogènits dels israelites; el primer que naixerà, tant dels hòmens com dels animals, és meu.» ³ Moisés va dir al poble: «Recordeu-vos d’aquest dia que eixiu d’Egipte, la terra on éreu esclaus; el Senyor vos en fa eixir amb mà forta. Aquest dia no heu de menjar pa fermentat. ⁴ N’eixiu hui, el mes d’abib. ⁵ Després el Senyor et farà entrar al país dels cananeus, els hitites, els amorreus, els hivites i els jebuseus, el país que va prometre als teus pares, un país que regalla llet i mel. Allà, aquest mateix mes, practicaràs aquest ritu: ⁶ Durant set dies menja pa sense rent, i el dia seté celebra una festa en honor del Senyor. ⁷ Menja pa sense rent durant aquests set dies. En tot el teu territori no hi ha d’haver gens de rent ni gens de pa fermentat. ⁸ Aquell dia donaràs al teu fill aquesta explicació: “Això recorda el que el Senyor va fer per mi quan vaig eixir d’Egipte.” ⁹ Et serà com un distintiu a la mà, com un record entre els ulls, perquè tingues als llavis la llei del Senyor, que amb mà forta et va fer eixir d’Egipte. ¹⁰ Observa cada any aquesta institució el dia fixat. ¹¹ Quan el Senyor t’haurà fet entrar al país dels cananeus, tal com et va jurar a tu i als teus pares, i te l’haurà donat, ¹² ofereix al Senyor el primogènit, tant dels hòmens com dels animals: si són mascles, són del Senyor. ¹³ Pots rescatar la primera cria de l’ase amb un anyell; però, si no la vols rescatar, desnuca-la. Rescata també el teu fill primogènit. ¹⁴ Quan el dia de demà el teu fill et pregunte: “Què vol dir això?”, tu li respondràs: “El Senyor, amb mà forta, ens va fer eixir d’Egipte, la terra on érem esclaus. ¹⁵ I com que el faraó s’obstinà a no deixar-nos eixir, el Senyor va fer morir tots els primogènits del país d’Egipte, tant els dels hòmens com els dels animals. Per això jo sacrifique al Senyor tots els primogènits mascles dels animals i rescate els meus fills primogènits.” ¹⁶ Et serà com un distintiu a la mà, com una marca entre els ulls, per a recordar que el Senyor, amb mà forta, et va fer eixir d’Egipte.» ¹⁷ Quan el faraó va deixar eixir el poble, Déu no el va conduir pel camí del país dels filisteus, encara que és el més curt, perquè es deia: «Si es veia en perill de guerra, el poble podria fer-se arrere i tornar-se’n a Egipte.» ¹⁸ Per això Déu els va desviar cap al camí del desert i del Mar Roig. Els israelites van eixir del país d’Egipte formats en orde de batalla. ¹⁹ Moisés es va endur els ossos de Josep, perquè Josep havia conjurat els descendents d’Israel dient-los: «Quan Déu vindrà a ajudar-vos, endueu-vos d’ací els meus ossos.» ²⁰ Van partir de Sucot i acamparen a Etam, tocant al desert.

«Aguanteu ferms, que hui veureu com el Senyor vos salva»

(Èxode 13:18) Per això Déu els va desviar cap al camí del desert i del Mar Roig. Els israelites van eixir del país d’Egipte formats en orde de batalla.

(Èxode 14:19, 20) L’àngel de Déu, que caminava davant la formació d’Israel, es posà a caminar darrere d’ells. També s’hi va posar la columna de núvol que anava davant d’ells, ²⁰ i es va situar entre la formació d’Egipte i la d’Israel. Hi havia el núvol i la fosca, però el núvol il·luminava la nit. En tota la nit les dos formacions no es van acostar l’una a l’altra.

(Èxode 14:29, 30) En canvi, els israelites havien caminat per terra eixuta enmig del mar, mentre les aigües els feien de muralla a dreta i a esquerra. ³⁰ Aquell dia, el Senyor va salvar Israel de les mans d’Egipte, i els israelites veieren els egipcis morts a la vora del mar.

(Isaïes 30:15) Això vos fa saber el Senyor, Déu sobirà, el Sant d’Israel: «Vos salvareu si vos convertiu i deixeu d’inquietar-vos. Trobareu la força en la calma i en la confiança. Però això, vosaltres no ho voleu,

MILLORA EN LA PREDICACIÓ

Exemples de conversacions

(2 Corintis 1:3, 4) Beneït siga el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, Pare entranyable i Déu de tot consol. ⁴ Ell ens conforta en totes les nostres adversitats, perquè nosaltres mateixos, gràcies al consol que rebem de Déu, sapiem confortar els qui passen alguna pena.

(Eclesiastés 9:5) Almenys els vius saben que han de morir, mentre que els morts ja no saben res, i tampoc no poden esperar res, perquè el seu record s’ha esborrat.

(Eclesiastés 9:10) El que ara et veges capaç de fer, fes-ho de la manera que pugues, perquè en el món dels morts on hauràs d’anar, no hi ha obres ni projectes, no hi ha coneixement ni saviesa.

Discurs

w07 15/12 18, 19 § 13-16

«Aguanteu ferms, que hui veureu com el Senyor vos salva»

¹³ Quin efecte va tindre en els supervivents esta alliberació miraculosa? Doncs bé, Moisés i els fills d’Israel es posaren a cantar alabances a Jehovà: «Cante al Senyor per la seua gran victòria; [...] El Senyor és rei per sempre més!» (Èxode 15:1, 18) Aixina és, alabar a Jehovà va ser lo primer en què van pensar. La sobirania de Jehovà havia quedat demostrada.

¹⁴ Què ens ensenyen estos emocionants successos? De quina manera ens consolen i ens donen esperança? Este relat ens ensenya que Jehovà està preparat per a ajudar el seu poble en qualsevol prova que afronte i solucionar-la. Per exemple, el mar Roig no va ser un obstacle per a Israel, ja que Jehovà va fer que es girara un fort vent de l’est. A més va fer que el mar Roig es convertira en la tomba dels exèrcits del faraó. Al meditar en estos successos, estem d’acord amb les paraules del salmista, qui va dir: «Tinc el Senyor a favor, res no em fa por; els hòmens, què em poden fer?» (Salm 118:6) També ens conforten les paraules que l’apòstol Pau va escriure en Romans 8:31: «Si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra?» Quanta confiança inspiren estes paraules! Eliminen la por i els dubtes que puguem tindre i ens omplin d’esperança. Per tant, que apropiat és el text de l’any per a 2008: «Aguanteu ferms, que hui veureu com el Senyor vos salva» (Èxode 14:13).

¹⁵ Què més podem aprendre de l’èxode d’Israel? Que hem d’obeir a Jehovà sense importar el que ens demane. Els israelites foren obedients preparant tots els detalls de la Pasqua, i també quedant-se en casa la nit del 14 de nissan. Quan per fi eixiren d’Egipte, ho feren «en orde de batalla» (Èxode 13:18). Hui en dia, també és importantíssim que seguim les instruccions que rebem del «servent fidel i sensat» (Mateu 24:45). Hem d’escoltar amb atenció el consell que la Paraula de Déu ens diu per darrere: «Aquest és el camí, segueix-lo» (Isaïes 30:21). A mesura que ens acostem a la gran tribulació, és molt probable que rebem instruccions concretes. El nostre viatge a través d’eixos dies d’angoixa només serà segur si avancem al mateix pas que la resta dels servents fidels de Jehovà.

¹⁶ Recordem també que Jehovà va desviar els israelites a una posició on aparentment quedaven atrapats entre les muntanyes i el mar Roig. Açò no pareixia lo més lògic, però Jehovà ho tenia tot controlat i al final va servir per a la seua alabança i la salvació del seu poble. Hui en dia, pot ser que no comprenguem per què es prenen certes decisions en l’organització de Jehovà, però tenim bones raons per a confiar en la guia que Ell ens dona per mitjà del seu canal fidel de comunicació. A voltes, pot paréixer que els nostres enemics se n’ixen amb la seua. Segurament des del nostre punt de vista no siguem capaços de vore el quadro complet. Així i tot, Jehovà pot intervindre en el moment oportú, com va fer amb els israelites (Proverbis 3:5).

VISQUEM COM A CRISTIANS

Aguanteu ferms a mesura que s’acosta la fi

(Mateu 24:21) Perquè aleshores hi haurà una gran tribulació, com no n’hi ha haguda cap des de la creació del món fins ara ni tornarà a haver-n’hi cap més.

(Apocalipsi 17:16, 17) Les deu banyes que has vist i la bèstia acabaran odiant la prostituta, la deixaran a soles i nua, li devoraran la carn i la incendiaran, ¹⁷ perquè Déu ha infós en els seus cors el desig de complir el seu designi: tots posaran el seu poder reial al servici de la bèstia fins que s’haja complit allò que Déu ha anunciat.

(Apocalipsi 16:21) i un enorme granís de pedres de quintar va caure damunt dels hòmens. Però els hòmens encara blasfemaven contra Déu per la plaga de la pedregada, que havia estat gran i terrible.

(Ezequiel 38:10-12) Això t’anuncia el Senyor, Déu sobirà: “Aquell dia et vindran al cap certs pensaments i tramaràs un pla malvat. ¹¹ Et diràs: ‘Envairé un país indefens, atacaré una gent tranquil·la, que viu confiada en ciutats sense muralles i desguarnides de portes i forrellats.’ ¹² Hi aniràs per robar i saquejar, per girar la mà contra les ruïnes repoblades i contra un poble reunit d’enmig de les nacions, que viu de la cria del bestiar i del comerç i que habita en el melic de la terra.

(Ezequiel 38:14-16) Doncs bé, fill d’home, profetitza i digues a Gog: “Això et fa saber el Senyor, Déu sobirà: ¿No és cert que el dia que el meu poble d’Israel viurà segur, tu et posaràs en marxa? ¹⁵ Vindràs del teu territori, de l’extrem inaccessible del nord, amb la multitud de pobles aliats, tots ells muntats a cavall, una gran host, un exèrcit poderós. ¹⁶ Atacaràs el meu poble d’Israel com una nuvolada que cobrirà el país. Això succeirà en els darrers temps. Jo et faré venir contra el meu país, perquè les nacions em coneguen, i davant d’elles faré resplendir la meua santedat valent-me de tu, Gog.

(Apocalipsi 16:14) eren tres esperits diabòlics capaços de fer miracles i anaren a trobar els reis de tota la terra per convocar-los a la batalla del gran dia del Déu de l’univers.

(Apocalipsi 16:16) Els van convocar al lloc que en hebreu es diu Harmagedon.

(Isaïes 5:20) Ai dels qui tenen el mal per bé i el bé per mal! Canvien la tenebra en llum i la llum en tenebra; fan passar per amarg el que és dolç i per dolç el que és amarg.

(Hebreus 10:24, 25) Vetlem els uns pels altres per animar-nos a l’amor fratern i a les bones obres. No deixem d’assistir a les reunions comunitàries, com alguns han pres per costum; més bé exhortem-nos els uns als altres. I més ara, que veieu que s’acosta el darrer dia.

(Hebreus 13:17) Obeïu els vostres dirigents i mostreu-vos-hi dòcils; ells vetlen sempre per vosaltres i n’hauran de donar compte. Mireu que puguen fer-ho amb goig i no lamentant-se; això no vos seria profitós.

(2 Pere 2:9) I és que el Senyor allibera de la temptació els piadosos, però té reservats els injustos per a castigar-los el dia del juí,

(Salm 112:7, 8) Viu sense por de males notícies, se sent ferm confiant en el Senyor, ⁸ té el cor incommovible, res no tem i a la fi veurà vençuts els enemics.

(2 Cròniques 20:1-24) Després d’algun temps, els moabites i els ammonites, amb alguns meünites, van emprendre una campanya contra Josafat. ² Alguns van portar al rei aquesta informació: «Una gran multitud ve contra tu des de l’altra banda del Mar Mort, des del país d’Edom; ja són a Hassasson-Tamar, o siga Enguedí.» ³ Josafat, espantat, va decidir de recórrer al Senyor i proclamà un dejuni per tot Judà. ⁴ Vingueren, doncs, els de Judà, els de totes les ciutats del país, i es van reunir per invocar el Senyor. ⁵ Josafat, dret enmig de l’assemblea de Judà i de Jerusalem, en el temple del Senyor, davant del nou atri, ⁶ va exclamar: «Senyor, Déu dels nostres pares, tu ets el Déu del cel i domines tots els reialmes de la terra. Tens a les mans la força i el poder, i ningú no et pot plantar cara. ⁷ Tu, Déu nostre, vas desposseir els habitants d’aquest país davant del teu poble d’Israel, i el vas donar per sempre als descendents d’Abraham, el teu amic. ⁸ Una vegada establits en el país, hi van edificar un santuari dedicat al teu nom, pensant: ⁹ “Quan sobrevinga una desgràcia, el càstig de la guerra, la pesta o la fam, si ens presentem davant d’aquest temple, davant de tu, perquè és el temple que porta el teu nom, i si clamem a tu enmig del perill, tu ens escoltaràs i ens salvaràs.” ¹⁰ Ara ja veus què fan els ammonites, els moabites i els edomites de la muntanya de Seïr: quan els d’Israel venien del país d’Egipte, tu no vas permetre que passaren pel seu territori, i per això, en lloc de destruir-los, es van desviar. ¹¹ Ara ens ho paguen venint a desposseir-nos de l’heretat que tu ens havies donat. ¹² Ets tu, Déu nostre, qui els has de judicar. Nosaltres no tenim prou força per a fer front a aquesta gran multitud que ara ens ataca; no sabem què fer, però tenim els ulls posats en tu.» ¹³ Tots els de Judà, amb les seues dones i els fills, i fins i tot les criatures, eren allà, drets davant del Senyor. ¹⁴ Llavors, enmig de l’assemblea, l’esperit del Senyor s’apoderà d’un descendent d’Assaf, el levita Jahaziel, fill de Zecariahu, fill de Benaià, fill de Jeiel, fill de Matanià. ¹⁵ Jahaziel digué: «Estigueu atents, tots els de Judà i de Jerusalem, i tu, rei Josafat! Això diu el Senyor: No tingueu por, no vos acovardiu davant d’aquesta gran multitud. Aquesta batalla no és cosa nostra, sinó de Déu. ¹⁶ Demà baixeu contra ells; vindran per la pujada de Sis i els trobareu al final del torrent que hi ha davant del desert de Jeruel. ¹⁷ En aquesta ocasió no sou vosaltres qui heu de combatre. Situeu-vos allí i quedeu-vos-hi per contemplar la victòria del Senyor a favor vostre. Gent de Judà i de Jerusalem, no tingueu por, no vos acovardiu. Demà eixiu-los al pas, que el Senyor serà amb vosaltres.» ¹⁸ Josafat es va prosternar amb el front a terra, i també tots els de Judà i de Jerusalem es prosternaren davant del Senyor per adorar-lo. ¹⁹ Els levites descendents dels clans de Quehat i de Coré es van alçar per lloar el Senyor, Déu d’Israel, amb totes les seues forces. ²⁰ De bon matí es posaren en marxa cap al desert de Tecoa. Quan eixien, Josafat s’aturà i digué: «Escolteu-me, hòmens de Judà i de Jerusalem! Confieu en el Senyor, el vostre Déu. Eixiu confiats. Tingueu confiança en els profetes i triomfareu.» ²¹ Llavors va reunir l’assemblea del poble per designar un grup de cantors que alabaren el Senyor quan fera aparéixer la seua santedat. Col·locats al davant de les tropes, havien de cantar: «Enaltiu el Senyor; perdura eternament el seu amor.» ²² Tan bon punt començaren els crits de festa i de lloança, el Senyor va parar emboscades contra els ammonites, els moabites i els edomites de les muntanyes de Seïr que havien vingut contra Judà, i foren derrotats. ²³ Els ammonites i els moabites s’alçaren contra els de Seïr per exterminar-los i aniquilar-los. Després d’exterminar els de Seïr, tots van col·laborar a destruir-se mútuament els uns als altres. ²⁴ Quan els de Judà arribaren al promontori des d’on es domina el desert, van mirar cap a la multitud dels enemics, i tot eren cadàvers estesos per terra; no es veia ni un sol fugitiu.

DEL 10 AL 16 D’AGOST

TRESORS DE LA PARAULA DE DÉU | ÈXODE 15, 16

«Alabem a Jehovà amb cançó»

(Èxode 15:1, 2) Llavors Moisés, amb els israelites, va entonar aquest càntic en honor del Senyor: Cante al Senyor per la seua gran victòria; ha tirat al mar cavalls i cavallers. ² Del Senyor em ve la força i el triomf, és ell qui m’ha salvat. És el meu Déu, i jo l’he d’alabar, el Déu del meu pare, i jo l’he d’enaltir.

w95 15/10 11 § 11

Per què témer hui al Déu verdader?

¹¹ La destrucció de l’exèrcit egipci va enaltir a Jehovà als ulls dels seus adoradors i va fer que el seu nom es coneguera per totes parts (Josué 2:9, 10; 4:23, 24). Sí, el seu nom va ser elevat molt per damunt dels falsos i impotents déus egipcis, que no van ser capaços de salvar els seus adoradors. Confiar en les seues deïtats i en l’home mortal, així com en el poder militar, els va portar a una decepció molt gran (Salm 146:3). Amb raó, els israelites se sentiren impulsats a cantar alabances que mostraven el seu temor reverent al Déu viu, qui allibera poderosament el seu poble!

(Èxode 15:11) Qui és com tu entre els déus, Senyor? Qui és com tu, magnífic entre els sants? Fas proeses temibles, obres meravelles.

(Èxode 15:18) El Senyor és rei per sempre més!

w95 15/10 11, 12 § 15, 16

Per què témer hui al Déu verdader?

¹⁵ Si haguérem estat fora de perill amb Moisés, segur que ens haguérem sentit motivats a cantar: «Qui és com tu entre els déus, Senyor? Qui és com tu, magnífic entre els sants? Fas proeses temibles, obres meravelles» (Èxode 15:11). Durant segles, moltes persones s’han sentit identificats amb els mateixos sentiments. En l’últim llibre de la Bíblia, l’apòstol Joan diu d’un grup d’ungits fidels: «Cantaven el càntic de Moisés, el servent de Déu, i el càntic de l’Anyell». Quina és la lletra d’este càntic? «Senyor, Déu de l’univers, les teues obres són grans i admirables. Rei de les nacions, les teues decisions són justes, no van mai errades. Senyor, qui no et respectarà? Qui no glorificarà el teu nom? Perquè tu ets l’únic sant.» (Apocalipsi 15:2-4)

¹⁶ Hui en dia, també trobem adoradors que han sigut alliberats i que aprecien, no només les obres creatives de Déu, sinó també les seues normes. Persones de totes les nacions han sigut alliberades i separades espiritualment d’este món contaminat al reconéixer i posar en pràctica les justes normes de Déu. Tots els anys, centenars de milers de persones escapen d’este món corrupte per a refugiar-se en l’organització de Jehovà, la qual és neta i recta. Molt prompte, després del juí ardent de Déu contra la religió falsa i la resta d’este sistema malvat, estes persones podran viure en un nou món just.

(Èxode 15:20, 21) Aleshores la profetessa Maria, germana d’Aaron, va prendre el tamborí, i totes les dones van seguir-la, dansant i tocant tamborins. ²¹ Maria entonava la tornada: Canteu al Senyor per la seua gran victòria; ha tirat al mar cavalls i cavallers.

it-2 445 § 2

Música

Sembla que en Israel el cant en grup era generalment antifònic, bé perquè el cor es dividia en dos grups vocàlics que s’alternava en cantar estrofes paral·leles, o bé perquè un solista s’alternava amb un cor que li responia. Les Escriptures solen identificar este cant amb l’expressió resposta (Ex 15:21; 1Sa 18:6, 7). L’estil d’escriptura d’alguns salms, com per exemple el 136, mostra que se seguia esta classe de cant. La descripció dels dos grans cors que es van formar en el temps de Nehemies per a donar gràcies, així com el que va ocórrer durant la inauguració de la muralla de Jerusalem també dona a entendre que cantaren d’esta manera (Ne 12:31, 38, 40-42; consulta CANÇÓ).

it-2 729

Profetessa

Míriam és la primera dona a qui la Bíblia designa com a profetessa. Evidentment, Déu va transmetre un o més missatges per mitjà d’ella, potser a través de cançons inspirades (Ex 15:20, 21). Per això, llegim que Míriam i Aaron li van dir a Moisés: «¿No ens ha parlat [Jehovà] també a nosaltres?» (Nm 12:2). Jehovà mateix, per mitjà del profeta Miquees, va dir que havia enviat «Moisés, Aaron i Maria [o Míriam]» davant dels israelites quan els va traure d’Egipte (Mi 6:4). Encara que Míriam va tindre el privilegi de transmetre missatges divins, no va tindre la mateixa relació amb Déu que el seu germà Moisés. Quan es va equivocar i no es va mantindre en el seu lloc, Déu la va castigar severament (Nm 12:1-15).

Buscant joies en la Bíblia

(Èxode 16:13) Aquella mateixa vesprada va arribar un vol de guatles que cobrí el campament, i al matí, al voltant del campament, hi havia una capa d’aiguatge.

w11 1/9 14

Ho sabies?

Per què Jehovà va triar les guatles per a alimentar els israelites en el desert?

Després que la nació d’Israel eixira d’Egipte, Déu els va subministrar guatles en abundància en dos ocasions per a que menjaren carn (Èxode 16:13; Nombres 11:31).

Les guatles són aus menudes d’uns 18 cm de llargària i uns 100 g de pes. Estes aus migratòries, que tenen el seu hàbitat de reproducció en Àsia oriental i Europa, passen l’hivern en Aràbia i el nord d’Àfrica. Per a arribar fins allí, travessen en grans bandades les costes orientals del mar Mediterrani i sobrevolen la península del Sinaí.

Segons The New Westminster Dictionary of the Bible, la guatla «vola ràpidament i bé a favor del vent, però si este canvia de direcció o si les aus estan exhaustes després d’un llarg vol, tota la bandada cau a terra i es queden atordides». Abans de continuar amb la seua migració, necessiten descansar un dia o dos en terra, cosa que les fa vulnerables als caçadors. A principis del segle XX, Egipte exportava prop de 3 milions de guatles a l’any.

Les dos voltes que els israelites s’alimentaren de guatles va ser en primavera. Encara que estes aus solen sobrevolar la península del Sinaí durant eixa estació, va ser Jehovà qui «va alçar un vent de la mar» per a portar les guatles al campament israelita (Nombres 11:31).

(Èxode 16:32-34) Moisés va dir: «El Senyor ens ha donat aquesta orde: “Ompliu de mannà la mesura d’un ómer i guardeu-la, perquè les generacions futures vegen el pa amb què vos vaig alimentar al desert quan vos vaig fer eixir del país d’Egipte.”» ³³ Moisés va dir a Aaron: «Pren una gerra i posa-hi una mesura de mannà. Després deixa-la davant el Senyor, perquè es conserve el mannà per a les generacions futures.» ³⁴ Tal com el Senyor havia ordenat a Moisés, Aaron va posar la gerra davant el document de l’aliança, per tal de conservar el mannà.

w06 15/1 31

Preguntes dels lectors

Poc després del seu alliberament d’Egipte, els israelites començaren a murmurar pel menjar. De manera que Jehovà els va proveir el mannà (Èxode 12:17, 18; 16:1-5). En aquell moment, Moisés li va dir a Aaron: «Pren una gerra i posa-hi una mesura de mannà. Després deixa-la davant el Senyor, perquè es conserve el mannà per a les generacions futures». El relat menciona que «tal com el Senyor havia ordenat a Moisés, Aaron va posar la gerra davant el document de l’aliança [o Testimoni, un arxiu per a guardar els documents importants], per tal de conservar el mannà» (Èxode 16:33, 34). Encara que aquell dia Aaron va posar mannà en la gerra, per a deixar-la davant del Testimoni va haver d’esperar que Moisés fera l’arca i posara en el seu interior les dos taules de la Llei.

Lectura de la Bíblia

(Èxode 16:1-18) Tota la comunitat dels israelites va partir d’Elim, i arribà al desert de Sín, entre Elim i el Sinaí, el dia quinze del segon mes després de l’eixida d’Egipte. ² En el desert tota la comunitat va murmurar contra Moisés i Aaron. ³ Els israelites els deien: «Millor fóra que la mà del Senyor ens haguera fet morir al país d’Egipte, quan ens asséiem vora les olles de carn i menjàvem pa fins a saciar-nos! Ens heu fet eixir cap aquest desert perquè tot el poble muira de fam.» ⁴ El Senyor va dir a Moisés: «Jo vos faré ploure pa des del cel. Que el poble isca cada dia a recollir la ració necessària per a aquell dia. Així els posaré a prova i veuré si obren o no d’acord amb això que els mane. ⁵ I el sisé dia, quan preparen la quantitat que s’han d’emportar, n’agafaran el doble del que recullen els altres dies.» ⁶ Moisés i Aaron van dir a tots els israelites: «Aquesta vesprada sabreu que el Senyor vos ha fet eixir del país d’Egipte, ⁷ i al matí veureu la glòria del Senyor, ja que ha sentit les vostres murmuracions contra ell. Nosaltres, qui som perquè hàgeu de murmurar contra nosaltres?» ⁸ Moisés va afegir: «A la vesprada el Senyor vos donarà carn per a menjar, i al matí, pa per a saciar-vos, perquè ha sentit les vostres murmuracions contra ell. Nosaltres, qui som? No és contra nosaltres que murmureu, sinó contra el Senyor.» ⁹ Moisés va dir a Aaron: «Digues a tota la comunitat dels israelites: “Acosteu-vos al Senyor. Ell ha sentit les vostres murmuracions.”» ¹⁰ I mentre Aaron parlava a tota la comunitat dels israelites, ells es van girar cap al desert i van veure la glòria del Senyor que s’apareixia en el núvol. ¹¹ El Senyor digué a Moisés: ¹² «He sentit les murmuracions dels israelites. Vés a dir-los: “A la vesprada menjareu carn, i al matí vos saciareu de pa. Així sabreu que jo sóc el Senyor, el vostre Déu.”» ¹³ Aquella mateixa vesprada va arribar un vol de guatles que cobrí el campament, i al matí, al voltant del campament, hi havia una capa d’aiguatge. ¹⁴ Quan s’esvaí la capa d’aiguatge, damunt el desert va quedar-hi una capa granulada, fina com la rosada. ¹⁵ Els israelites, en veure-ho, es deien l’un a l’altre: «Man hu?» (que vol dir: «Què és això?»), perquè no sabien què era. Moisés els va dir: «Això és el pa que el Senyor vos dóna per aliment. ¹⁶ El manament del Senyor és aquest: Que cadascú n’arreplegue el que necessita per a menjar. Agafeu-ne la mesura d’un ómer per persona, segons el nombre de persones que hi ha a cada tenda.» ¹⁷ Els israelites ho van fer així. Uns en van recollir molt, i altres poc; ¹⁸ però, quan ho van mesurar, ni en sobrava als qui n’havien recollit molt ni en faltava als qui n’havien recollit poc. Cadascú havia recollit el que necessitava per a menjar.

Alabem a Jehovà amb cançó

(Èxode 15:11) Qui és com tu entre els déus, Senyor? Qui és com tu, magnífic entre els sants? Fas proeses temibles, obres meravelles.

(Èxode 15:18) El Senyor és rei per sempre més!

VISQUEM COM A CRISTIANS

Alaba a Jehovà com a precursor

(Salm 116:12) Com podria retornar al Senyor tot el bé que m’ha fet?

(Filipencs 2:13) és Déu qui, per la seua benvolença, impulsa tant la vostra voluntat com les vostres accions.

(1 Cròniques 16:25) El Senyor és gran i digne de tota lloança, és més temible que tots els déus;

DEL 17 AL 23 D’AGOST

TRESORS DE LA PARAULA DE DÉU | ÈXODE 17, 18

«Els hòmens modestos capaciten i deleguen»

(Èxode 18:17, 18) El seu sogre li va replicar: «No està bé, això que fas. ¹⁸ Acabareu tots esgotats, tu i el poble, perquè aquesta faena és massa pesada i tu no la pots fer tot sol.

w13 1/2 6

Moisés, un home d’amor

Moisés va demostrar que estimava els israelites. Com veien que Jehovà estava utilitzant-lo per a guiar-los, els israelites acudien a Moisés amb els seus diferents problemes. La Bíblia diu: «Davant d’ell hi havia gent des del matí fins a la vesprada» (Èxode 18:13-16). Imagina’t que esgotador seria per a Moisés escoltar a tanta gent durant hores i hores mentres es desfogaven contant-li els seus problemes! Tot i això, estava content d’ajudar el poble que estimava.

(Èxode 18:21, 22) Però tria entre el poble hòmens de vàlua, que reverencien Déu, hòmens de confiança, que no es deixen subornar, i fes-los caps responsables de mil persones, de cent, de cinquanta o de deu. ²² Ells judicaran habitualment el poble i, quan hi haja casos importants, que te’ls presenten, però que ells judiquen els assumptes senzills. Alleugereix així la teua càrrega: que ells t’ajuden a portar-la.

w03 1/11 6 § 2

La confiança és fonamental per a ser feliç

Aquells hòmens havien mostrat qualitats piadoses abans de ser nomenats per a ocupar llocs de confiança. Ja havien demostrat que temien a Déu, és a dir, que sentien una reverència sana cap al Creador i temien desagradar-lo. Era evident per a tots que farien tot lo possible per defendre les normes divines. Odiaven els suborns, cosa que indicava una fortalesa moral que els impediria corrompre’s pel poder. No abusarien de la confiança en busca dels seus propis interessos o els dels seus familiars o amics.

(Èxode 18:24, 25) Moisés va escoltar el consell del seu sogre i va fer tot el que li deia. ²⁵ Va escollir d’entre els israelites hòmens de vàlua i els va fer caps responsables de mil persones, de cent, de cinquanta o de deu.

w02 15/5 25 § 5

La integritat guia els justos

Moisés també va ser modest i humil. Quan ja estava esgotat tractant de resoldre els problemes del poble, el seu sogre, Jetró, li va oferir una solució pràctica: compartir part de la responsabilitat amb altres hòmens qualificats. Reconeixent les seues limitacions, Moisés va ser savi i acceptà el consell (Èxode 18:17-26; Nombres 12:3). Un home modest no es resistix a delegar part de la seua autoritat. Tampoc té por de perdre el control d’alguna manera si compartix les seues responsabilitats amb altres hòmens qualificats (Nombres 11:16, 17, 26-29). Al contrari, té el desig d’ajudar els altres a progressar espiritualment (1 Timoteu 4:15). No hauríem de fer nosaltres lo mateix?

Buscant joies en la Bíblia

(Èxode 17:11-13) Si Moisés alçava la mà, guanyava Israel; però si l’abaixava, guanyaven els amalequites. ¹² Quan a Moisés començaven a pesar-li les mans, li van acostar una pedra, i ell s’hi va asseure. Aaron i Hur, un a cada banda, li sostenien les mans. Així les va mantenir fermes fins a la posta del sol. ¹³ Josué va desfer la tropa amalequita i els passà a tall d’espasa.

w16.09 6 § 14

«Que les teues mans no defallisquen»

¹⁴ Aaron i Hur van sostindre literalment les mans de Moisés durant la batalla. Nosaltres també podem buscar maneres pràctiques de sostindre i ajudar els altres. A qui? Als que afronten la batalla de la vellea, la mala salut, l’oposició de familiars, la soledat o la pèrdua d’un ser estimat. També podem enfortir els jóvens, els quals han de suportar la pressió de fer coses males o de buscar «l’èxit» en este sistema, siga acadèmicament, econòmicament o professionalment (1Te 3:1-3; 5:11, 14). Busquem maneres de mostrar interés genuí en els altres quan estiguem en la sala del Regne, en la predicació, quan ens ajuntem a dinar, o quan parlem per telèfon.

(Èxode 17:14) Després el Senyor va dir a Moisés: «Escriu això en un document perquè en conste la memòria i comunica-ho a Josué: “Esborraré d’aquesta terra el record d’Amalec.”»

it-1 416

Cànon

No hi ha cap dubte, a la llum de l’evidència interna, que els escrits de Moisés eren d’origen diví, inspirats per Déu, canònics, i una pauta fiable per a l’adoració pura. Moisés no va arribar a ser líder d’Israel per la seua iniciativa, ja que al principi va intentar eludir aquella responsabilitat (Ex 3:10, 11; 4:10-14). Més be, Déu el va escollir i el va investir de poders miraculosos fins al punt que els sacerdots mags del faraó van haver de reconéixer que aquells poders tenien origen diví (Ex 4:1-9; 8:16-19). Tampoc va ser orador o escriptor per ambició personal. Més bé, en obediència als manaments de Déu i amb les credencials divines de l’esperit sant, Moisés va ser impulsat a expressar part del cànon bíblic i després a posar-ho per escrit (Ex 17:14).

Lectura de la Bíblia

(Èxode 17:1-16) Tota la comunitat dels israelites va partir del desert de Sín, seguint les etapes indicades pel Senyor. Van acampar a Refidim, però no hi van trobar aigua per a beure. ² Llavors el poble es posà a discutir amb Moisés i li deia: «Dóna’ns aigua per a beure.» Moisés els va replicar: «Per què discutiu amb mi? Per què poseu a prova el Senyor?» ³ Però el poble tenia set i murmurava contra Moisés. Deia: «Per què ens has tret d’Egipte? ¿Per a fer-nos morir de set, amb els nostres fills i el nostre bestiar?» ⁴ Moisés va clamar al Senyor: «Què he de fer per aquest poble? Acabaran apedregant-me.» ⁵ El Senyor respongué a Moisés: «Passa davant del poble i fes-te acompanyar d’alguns ancians d’Israel; pren el bastó amb què donaves colps al Nil, i camina. ⁶ Jo estaré allí davant de tu damunt la roca, a l’Horeb. Tu dóna un colp a la roca i en brollarà aigua perquè el poble puga beure.» Moisés ho va fer així, en presència dels ancians d’Israel, ⁷ i donà a aquell lloc el nom de Massà i Meribà (que vol dir «prova» i «discussió»), perquè els israelites havien discutit i havien posat a prova el Senyor quan deien: «El Senyor, ¿és o no és amb nosaltres?» ⁸ Llavors els amalequites van venir a Refidim per a atacar Israel. ⁹ Moisés digué a Josué: «Escull uns quants hòmens que ens defenguen i vés demà a lluitar contra els amalequites. Jo m’estaré dret dalt del tossal amb el bastó de Déu a la mà.» ¹⁰ Josué va fer com li havia dit Moisés i va atacar els amalequites. Mentrestant, Moisés, Aaron i Hur havien pujat dalt del tossal. ¹¹ Si Moisés alçava la mà, guanyava Israel; però si l’abaixava, guanyaven els amalequites. ¹² Quan a Moisés començaven a pesar-li les mans, li van acostar una pedra, i ell s’hi va asseure. Aaron i Hur, un a cada banda, li sostenien les mans. Així les va mantenir fermes fins a la posta del sol. ¹³ Josué va desfer la tropa amalequita i els passà a tall d’espasa. ¹⁴ Després el Senyor va dir a Moisés: «Escriu això en un document perquè en conste la memòria i comunica-ho a Josué: “Esborraré d’aquesta terra el record d’Amalec.”» ¹⁵ Moisés va erigir un altar i li posà aquest nom: «El Senyor és el meu estendard». ¹⁶ Després va dir: «Una mà s’ha alçat contra el tron del Senyor. Guerra del Senyor contra Amalec per sempre més!»

Els hòmens modestos capaciten i deleguen

(Èxode 18:17, 18) El seu sogre li va replicar: «No està bé, això que fas. ¹⁸ Acabareu tots esgotats, tu i el poble, perquè aquesta faena és massa pesada i tu no la pots fer tot sol.

DEL 24 AL 30 D’AGOST

TRESORS DE LA PARAULA DE DÉU | ÈXODE 19, 20

«Com ens afecten els deu manaments»

(Èxode 20:3-7) No tingues cap altre déu fora de mi. ⁴ No et fabriques ídols; no et faces cap imatge del que hi ha dalt al cel, ací baix a la terra o en les aigües d’ací baix. ⁵ No els adores ni els dones culte, perquè jo, el Senyor, el teu Déu, sóc el Déu-gelós: demane comptes als fills de les culpes dels pares fins a la tercera i la quarta generació dels qui no m’estimen. ⁶ Però, per als qui m’estimen i guarden els meus preceptes, mantinc el meu amor durant un miler de generacions. ⁷ No jures en fals pel nom del Senyor, el teu Déu, perquè jo, el Senyor, no tinc per innocent el qui jura en fals pel meu nom.

w89 15/11 6 § 1

Què signifiquen per a tu els deu manaments?

Els primers quatre manaments destaquen les nostres responsabilitats davant de Jehovà. (Primer) Ell és un Déu que continua demanant devoció exclusiva (Mateu 4:10). (Segon) Cap dels seus adoradors ha d’utilitzar imatges (1 Joan 5:21). (Tercer) Hem d’usar el nom de Déu de manera apropiada i amb dignitat, mai amb falta de respecte (Joan 17:26; Romans 10:13). (Quart) Els assumptes sagrats han de ser el centre de la nostra vida. Això ens permet descansar, o guardar el dissabte, de la tendència a buscar la nostra pròpia justícia (Hebreus 4:9, 10).

(Èxode 20:8-11) Recorda’t de consagrar-me el repòs del dissabte. ⁹ Tens sis dies per a treballar i fer totes les faenes que calga, ¹⁰ però el dia seté és el dia de repòs, dedicat al Senyor, el teu Déu. No faces cap treball ni tu, ni el teu fill, ni la teua filla, ni el teu esclau, ni la teua esclava, ni cap dels teus animals, ni l’immigrant que resideix a la teua ciutat. ¹¹ Perquè en sis dies el Senyor va fer el cel, la terra, el mar i tot el que s’hi mou, però el dia seté va reposar: per això el Senyor ha beneït el dissabte i l’ha consagrat.

(Èxode 20:12-17) Honra el pare i la mare. Així tindràs llarga vida en el país que et dóna el Senyor, el teu Déu. ¹³ No mates. ¹⁴ No cometes adulteri. ¹⁵ No robes. ¹⁶ No acuses ningú falsament. ¹⁷ No desitges la casa d’un altre. No desitges la seua dona, ni el seu esclau, ni la seua esclava, ni el seu bou, ni el seu ase, ni res del que li pertany.»

w89 15/11 6 § 2, 3

Què signifiquen per a tu els deu manaments?

(Quint) L’obediència dels fills als pares continua sent la pedra angular de la unitat en la família i porta com a resultat la benedicció de Jehovà. Quina esperança més meravellosa oferix «el primer manament que va acompanyat d’una promesa»! Jove, no només «seràs feliç», sinó que també «tindràs llarga vida a la terra» (Efesis 6:1-3). Ara que vivim en els últims dies d’este sistema malvat, eixa obediència piadosa t’oferix la perspectiva de no morir mai (2 Timoteu 3:1; Joan 11:26).

L’amor als altres evitarà que fem qualsevol cosa que els cause dany, com ara (sext) assassinar, (sèptim) cometre adulteri, (octau) furtar i (nové) dir mentires (1 Joan 3:10-12; Hebreus 13:4; Efesis 4:28; Mateu 5:37; Proverbis 6:16-19). Però, ¿què es pot dir de la nostra motivació? El (dècim) manament, contra la cobdícia, ens recorda que Jehovà ens demana que les nostres intencions siguen sempre rectes als seus ulls (Proverbis 21:2).

Buscant joies en la Bíblia

(Èxode 19:5, 6) Ara, doncs, si escolteu la meua veu i observeu la meua aliança, sereu la meua heretat preferida entre tots els pobles, ja que tota la terra és meua: ⁶ sereu per a mi un reialme sacerdotal i una nació santa.” Això és el que has de dir als israelites.»

it-2 893 § 6–894 § 1

Sacerdot

El sacerdoci cristià. Jehovà havia promés que, si la nació d’Israel complia el seu pacte, esta seria per a Ell «un reialme sacerdotal i una nació santa» (Ex 19:6). No obstant, el sacerdoci del llinatge d’Aaron només continuaria fins que arribara el sacerdoci major que prefigurava (He 8:4, 5). Perduraria fins al final del pacte de la Llei i la inauguració del nou pacte (He 7:11-14; 8:6, 7, 13). L’oportunitat de ser sacerdots de Jehovà en el seu Regne promés es va oferir, en primer lloc i de manera exclusiva, a Israel. Amb el temps, esta possibilitat també es va estendre als gentils (Fets 10:34, 35; 15:14; Rm 10:21).

Com només una resta dels jueus acceptaren al Crist, la nació no va proveir els membres del verdader reialme de sacerdots ni de la nació santa (Rm 11:7, 20). A causa de la infidelitat dels israelites, Déu els havia advertit d’açò segles abans per mitjà del seu profeta Osees, dient: «A tu, ja que no m’has volgut conéixer, jo no et voldré per al sacerdoci: has oblidat la Llei del teu Déu, i jo també m’oblidaré dels teus fills» (Os 4:6). De la mateixa manera, Jesús va dir als líders jueus: «El Regne de Déu vos serà pres i serà donat a un poble que el faça fructificar» (Mt 21:43). Tot i això, Jesucrist, sotmés a la Llei mentres estava en la terra, va reconéixer que el sacerdoci aarònic estava en vigor i, per això, va manar als leprosos que havia curat que anaren al sacerdot per a fer les ofrenes prescrites per la Llei (Mt 8:4; Mc 1:44; Lc 17:14).

(Èxode 20:4, 5) No et fabriques ídols; no et faces cap imatge del que hi ha dalt al cel, ací baix a la terra o en les aigües d’ací baix.⁵ No els adores ni els dones culte, perquè jo, el Senyor, el teu Déu, sóc el Déu-gelós: demane comptes als fills de les culpes dels pares fins a la tercera i la quarta generació dels qui no m’estimen.

w04 15/3 27 § 1

Punts destacats del llibre d’Èxode

20:5. Com és que Jehovà demana «comptes als fills de les culpes dels pares» sobre les següents generacions? Quan una persona es convertix en un adult responsable de les seues accions, se la jutja segons la seua pròpia conducta i actitud. No obstant, quan la nació d’Israel es va tornar idòlatra, va patir les conseqüències durant generacions. Inclús els israelites fidels sentiren els efectes de la desobediència religiosa de la nació, ja que els dificultava mantindre’s íntegres.

Lectura de la Bíblia

(Èxode 19:1-19) El primer dia del tercer mes després de l’eixida d’Egipte, els israelites van arribar al desert del Sinaí. ² Havien partit de Refidim i, quan van arribar al desert del Sinaí, van plantar el campament. Israel acampà davant la muntanya, ³ i Moisés va pujar cap a Déu. El Senyor el cridà des de la muntanya i li digué: «Parla al casal de Jacob, comunica això als fills d’Israel: ⁴ “Vosaltres heu vist com he tractat els egipcis, com vos he portat igual que l’àguila porta els aguilons sobre les ales i vos he conduït fins a mi. ⁵ Ara, doncs, si escolteu la meua veu i observeu la meua aliança, sereu la meua heretat preferida entre tots els pobles, ja que tota la terra és meua: ⁶ sereu per a mi un reialme sacerdotal i una nació santa.” Això és el que has de dir als israelites.» ⁷ Moisés va tornar i convocà els ancians del poble per exposar-los tot el que el Senyor li havia manat que diguera. ⁸ Tot el poble, unànimement, va respondre: «Complirem tot el que ha dit el Senyor.» Moisés va comunicar al Senyor la resposta del poble. ⁹ El Senyor va dir a Moisés: «Jo et vindré a trobar enmig d’un núvol espés, perquè el poble em senta quan parlaré amb tu i així creguen en tu per sempre.» Quan Moisés va transmetre al Senyor les paraules del poble, ¹⁰ el Senyor li digué: «Vés a trobar el poble. Purifica’ls hui i demà i que es llaven també els vestits. ¹¹ Que estiguen preparats per al tercer dia, perquè el tercer dia el Senyor baixarà a la muntanya del Sinaí a la vista de tot el poble. ¹² Assenyala’ls uns límits tot al voltant i adverteix-los que no pugen a la muntanya i que ni tan sols la toquen. Tot el qui s’acoste a la muntanya serà condemnat a mort. ¹³ Però que ningú no toque el culpable; mateu-lo amb pedres o amb fletxes, tant si és un home com un animal; no el deixeu viure. Només quan sentireu el toc llarg de corn, alguns podreu pujar a la muntanya.» ¹⁴ Moisés va baixar de la muntanya a trobar el poble i el va purificar. La gent es va llavar també els vestits. ¹⁵ Moisés els digué: «Estigueu preparats per al tercer dia. No tingueu relacions amb les vostres dones.» ¹⁶ El tercer dia, quan clarejava, va aparéixer dalt la muntanya un núvol espés; esclataren trons i llamps i es va sentir un toc de corn fortíssim. Al campament, tot el poble estava esglaiat. ¹⁷ Moisés va fer eixir el poble del campament per anar a trobar Déu, i es van aturar al peu de la muntanya. ¹⁸ La muntanya del Sinaí fumejava tota ella, perquè el Senyor hi havia baixat enmig del foc. El fum anava pujant com el d’un forn i tota la muntanya s’estremia. ¹⁹ El toc del corn es va posar a retrunyir més fort. Moisés parlava i Déu li responia amb la veu del tro.

Com ens afecten els deu manaments

(Èxode 20:3-17) No tingues cap altre déu fora de mi. ⁴ No et fabriques ídols; no et faces cap imatge del que hi ha dalt al cel, ací baix a la terra o en les aigües d’ací baix. ⁵ No els adores ni els dones culte, perquè jo, el Senyor, el teu Déu, sóc el Déu-gelós: demane comptes als fills de les culpes dels pares fins a la tercera i la quarta generació dels qui no m’estimen. ⁶ Però, per als qui m’estimen i guarden els meus preceptes, mantinc el meu amor durant un miler de generacions. ⁷ No jures en fals pel nom del Senyor, el teu Déu, perquè jo, el Senyor, no tinc per innocent el qui jura en fals pel meu nom. ⁸ Recorda’t de consagrar-me el repòs del dissabte. ⁹ Tens sis dies per a treballar i fer totes les faenes que calga, ¹⁰ però el dia seté és el dia de repòs, dedicat al Senyor, el teu Déu. No faces cap treball ni tu, ni el teu fill, ni la teua filla, ni el teu esclau, ni la teua esclava, ni cap dels teus animals, ni l’immigrant que resideix a la teua ciutat. ¹¹ Perquè en sis dies el Senyor va fer el cel, la terra, el mar i tot el que s’hi mou, però el dia seté va reposar: per això el Senyor ha beneït el dissabte i l’ha consagrat. ¹² Honra el pare i la mare. Així tindràs llarga vida en el país que et dóna el Senyor, el teu Déu. ¹³ No mates. ¹⁴ No cometes adulteri. ¹⁵ No robes. ¹⁶ No acuses ningú falsament. ¹⁷ No desitges la casa d’un altre. No desitges la seua dona, ni el seu esclau, ni la seua esclava, ni el seu bou, ni el seu ase, ni res del que li pertany.»

(Colossencs 2:13, 14) Vosaltres éreu morts per culpa dels vostres pecats i pel fet de ser incircumcisos, però ara Déu vos ha donat la vida juntament amb Crist. Déu ens ha perdonat tots els pecats ¹⁴ i ha invalidat el document que ens acusava del nostre deute amb els preceptes de la Llei; l’ha anul·lat clavant-lo a la creu.

DEL 31 D’AGOST AL 6 DE SETEMBRE

TRESORS DE LA PARAULA DE DÉU | ÈXODE 21, 22

«Vegem la vida com la veu Jehovà»

(Èxode 21:20) Quan algú bastoneja el seu esclau o la seua esclava fins a matar-los, ha de ser castigat.

it-1 1028

Colps

A l’amo hebreu d’un esclau se li permetia pegar amb un bastó el seu esclau o esclava si era desobedient o rebel. Però si l’esclau moria pels colps, l’amo havia de ser castigat. No obstant, el fet que l’esclau sobrevisquera un dia o dos podia indicar que l’amo no havia tingut la intenció de matar-lo. Ell tenia el dret d’aplicar un castic disciplinari perquè l’esclau era «possessió seua». No seria lògic que algú volguera destruir per complet la seua propietat valuosa i patir una pèrdua. A més, si l’esclau moria en el transcurs d’un o més dies, no podria saber-se amb certesa si la mort s’havia produït pels colps o per una altra causa. Així que, si l’esclau vivia un dia o dos més, a l’amo no se li castigava (Ex 21:20, 21).

(Èxode 21:22, 23 NM) Si uns hòmens que estan barallant-se ferixen una dona embarassada i dona a llum prematurament però no mor ningú, el culpable ha de pagar el que l’espòs de la dona li exigisca pels danys ocasionats. Ha de pagar segons el que decidisquen els jutges. ²³ Però, si algú mor, has de donar vida per vida,

lvs 95 § 16

Valores la vida com ho fa Déu?

¹⁶ La vida de totes les persones és important per a Jehovà. Per a ell, inclús la vida d’un embrió és molt valuosa. En la llei mosaica, si algú feria accidentalment una dona embarassada i ella o el seu bebé morien, Jehovà el declarava culpable d’homicidi. Això volia dir que, encara que fora un accident, algú havia de pagar per eixa vida (llig Èxode 21:22, 23). Per a Déu, un embrió és un ser viu. Sabent això, què creus que pensa sobre l’avort? Com creus que se sent quan veu que cada any s’acaba amb la vida de milions de xiquets que encara no han nascut?

(Èxode 21:28, 29) Quan un bou envesteix un home o una dona i els mata, el bou ha de morir apedregat, i la seua carn no es podrà menjar. El seu propietari serà absolt. ²⁹ Però si es tracta d’un bou que tenia el vici d’envestir i el seu propietari, avisat, no se’n preocupava, en cas que l’animal matara un home o una dona, el bou ha de morir apedregat i el seu propietari serà condemnat a mort.

w10 15/4 29 § 4

Jehovà vol que estigues «sa i estalvi»

Les sancions de la Llei també aplicaven als danys ocasionats per animals domèstics. Si un bou cornejava una persona i la matava, l’amo havia de matar el bou per a mantindre altres persones fora de perill. Com no podia menjar-se la carn ni vendre-la a ningú, matar l’animal era una gran pèrdua econòmica. Però què passava si després que un bou ferira una persona, el seu amo no el tancava? En eixe cas, si el bou matava algú, havien de morir tant el bou com el seu amo. Segur que estes mesures feien que la gent estiguera pendent dels seus animals (Ex 21:28, 29).

Buscant joies en la Bíblia

(Èxode 21:5, 6) Però si l’esclau manifesta que estima el seu amo, la seua dona i els seus fills i no vol quedar lliure, ⁶ el seu amo el portarà a la presència de Déu, acostarà l’home a la porta o al muntant, amb un punxó li foradarà l’orella, i serà el seu esclau per sempre.

w10 15/1 4 § 4, 5

Per què hauries de dedicar-te a Jehovà?

⁴ La dedicació cristiana és més que un simple compromís, és un assumpte seriós. Però, com ens beneficia estar dedicats? Per a entendre-ho, considerem com ens beneficia el sentit del compromís en les relacions humanes, per exemple, en l’amistat. Per a disfrutar del privilegi de tindre un amic, has d’acceptar la responsabilitat de ser un amic. Això implica un compromís, l’obligació de preocupar-te pel teu amic. Una de les amistats més famoses que es descriuen en la Bíblia és la de David i Jonatan. Estaven tan units que inclús van fer un pacte d’amistat (llig 1 Samuel 17:57; 18:1, 3). Encara que amistats amb eixa classe de compromís escassegen, la majoria de les amistats florixen quan els companys senten un compromís, o obligació, l’un cap a l’altre (Pr 17:17; 18:24).

⁵ La Llei que Déu va donar a Israel descriu un altre tipo de relació en què les persones es beneficiaven d’estar compromeses. Si un esclau volia la seguretat de pertànyer permanentment a un bon amo, podia entrar en un conveni permanent i vinculant amb ell. La Llei mencionava: «Si l’esclau manifesta que estima el seu amo, la seua dona i els seus fills i no vol quedar lliure, el seu amo el portarà a la presència de Déu, acostarà l’home a la porta o al muntant, amb un punxó li foradarà l’orella, i serà el seu esclau per sempre» (Ex 21:5, 6).

(Èxode 21:14) En canvi, si algú, endut per l’odi contra un altre, el mata a traïció, arranca’l fins i tot del meu altar i executa’l.

it-1 608

Banya

El que diu Èxode 21:14 pot significar que fins i tot un sacerdot havia de ser executat per assassinat, o que el fet d’agarrar-se als angles, o banyes, de l’altar no protegiria cap homicida voluntari (compara-ho amb 1Re 2:28-34).

Lectura de la Bíblia

(Èxode 21:1-21) Dóna als israelites aquestes lleis: ² Quan compres un esclau hebreu, tens sis anys perquè et servisca, però l’any seté deixa’l lliure i que se’n vaja sense pagar res. ³ Si no era casat quan va passar al teu servici, se n’anirà tot sol; si era casat, la seua dona se n’anirà amb ell. ⁴ Si el seu amo li ha donat muller i aquesta li ha donat fills o filles, la dona i els fills quedaran propietat de l’amo, i l’esclau se n’anirà tot sol. ⁵ Però si l’esclau manifesta que estima el seu amo, la seua dona i els seus fills i no vol quedar lliure, ⁶ el seu amo el portarà a la presència de Déu, acostarà l’home a la porta o al muntant, amb un punxó li foradarà l’orella, i serà el seu esclau per sempre. ⁷ Si un pare ven la seua filla com a esclava, aquesta no tindrà dret a ser alliberada l’any seté com els altres esclaus. ⁸ Però si no agrada al seu amo, que l’havia comprada per a casar-s’hi, deixarà que algú la rescate. En canvi, no té dret a vendre-la a estrangers: seria una traïció. ⁹ Si la destina al seu fill com a muller, la tractarà com una filla. ¹⁰ Si pren una altra dona, no privarà la primera d’aliments, de vestits ni de relacions conjugals. ¹¹ Si no compleix aquests tres deures, ella quedarà lliure, sense haver de pagar res. ¹² Qui mate un altre home serà condemnat a mort. ¹³ Però si no l’ha mort intencionadament, sinó que Déu ha permés que caiguera a les seues mans, podrà refugiar-se en el lloc que jo t’indicaré. ¹⁴ En canvi, si algú, endut per l’odi contra un altre, el mata a traïció, arranca’l fins i tot del meu altar i executa’l. ¹⁵ Qui pegue al pare o a la mare serà condemnat a mort. ¹⁶ Qui segreste una persona, tant si la ven com si la troben en poder seu, serà condemnat a mort. ¹⁷ Qui maleïsca el pare o la mare serà condemnat a mort. ¹⁸ Quan en una baralla un home en fereix un altre a colps de puny o a colps de pedra, i aquest no mor, però ha de fer llit, ¹⁹ si després pot alçar-se i caminar pel carrer amb un bastó, el qui l’ha ferit serà absolt. Haurà d’indemnitzar-lo, perquè no ha pogut treballar, i li pagarà les despeses ocasionades pel seu restabliment. ²⁰ Quan algú bastoneja el seu esclau o la seua esclava fins a matar-los, ha de ser castigat. ²¹ Però si sobreviuen un dia o dos, l’amo no serà castigat, perquè eren possessió seua.

Vegem la vida com la veu Jehovà

(Èxode 21:20) Quan algú bastoneja el seu esclau o la seua esclava fins a matar-los, ha de ser castigat.

(Mateu 22:39) El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix.

(1 Joan 3:15) Tot aquell que odia el seu germà és un assassí, i ja sabeu que cap assassí no té vida eterna dins d’ell.

(1 Corintis 9:22, 23) M’he fet dèbil amb els dèbils per guanyar els dèbils; m’he fet tot amb tots per salvar-ne alguns, costara el que costara. ²³ Tot ho faig a causa de l’evangeli, per poder-hi tenir part.

(2 Pere 3:9) No és que el Senyor retarde el compliment de la promesa, com alguns suposen que fa; més bé és pacient amb vosaltres, perquè no vol que ningú es perda, sinó que tots arriben a la conversió.

(Proverbis 22:3) L’astut veu venir la malvestat i busca refugi, però l’incaut continua avant i ho paga car.

MILLORA EN LA PREDICACIÓ

Discurs

w09 1/4 31

Un pare per als orfes

«Déu és pare d’orfes [...] des del lloc sagrat on resideix» (Salm 68:6 [v. 5 NM]). Aquelles paraules inspirades ensenyen una commovedora lliçó sobre Jehovà: Ell està pendent de les necessitats dels desvalguts, entre ells els qui han perdut un dels seus pares. Açò es va quedar clar en la Llei que Jehovà va donar als israelites. Examinem la primera referència que la Bíblia fa als «orfes»,a la qual trobem en Èxode 22:21-23 (vv. 22-24 NM).

Déu va advertir: «No maltractes [...] cap orfe» (Èxode 22:21 [v. 22 NM]). Açò era més que una simple crida a l’humanitarisme, era un manament diví. Un xiquet que havia perdut son pare –qui el protegia i el mantenia– era vulnerable. Ningú havia de maltractar eixe xiquet de cap manera. En altres traduccions bíbliques la paraula maltractar s’ha traduït com ‘abusar’, ‘afligir’ o ‘aprofitar-se’. Fins a quin punt estava malament açò per a Jehovà? Vegem-ho.

La Llei afegia: «Si els maltractes i clamen a mi, jo escoltaré el seu clam» (Èxode 22:22 [v. 23 NM]). En este versicle Déu no utilitza el pronom vosaltres per a dirigir-se a la nació, sinó que utilitza el pronom tu. Açò indica que tots eren responsables d’observar este manament, ja fora individualment o com a nació. El versicle també mostra que Jehovà estava observant, que parava atenció als clams dels orfes i que sempre estava disposat a ajudar-los (Salm 10:14; Proverbis 23:10, 11).

I què passava si algú afligia a un orfe, i este clamava a Déu per ajuda? Jehovà els va advertir: «Encés d’indignació, vos faré morir a la guerra» (Èxode 22:23 [v. 24 NM]). Una obra de consulta bíblica diu que esta expressió «literalment vol dir ‘se’m calfarà el nas’, i és una frase feta que indica una gran ira». Fixem-nos que Jehovà no deixava en mans dels jutges d’Israel el compliment d’esta llei. Era Déu mateix qui executaria el juí sobre aquell que s’aprofitara d’un xiquet indefens (Deuteronomi 10:17, 18).

Jehovà no ha canviat (Malaquies 3:6). Continua sentint la mateixa compassió per aquells que han perdut un dels seus pares o els dos (Jaume 1:27). No ho oblidem, abusar dels xiquets innocents provoca la justa ira del Pare dels orfes. Aquells que intenten aprofitar-se d’un xiquet indefens no escaparan del «furor ardent del Senyor» (Sofonies 2:2). S’enteraran que «és terrible caure en mans del Déu viu!» (Hebreus 10:31).

VISQUEM COM A CRISTIANS

Valora la vida com la valora Déu

Com ens beneficia la dedicació

w10 15/1 4 § 4-7

Per què hauries de dedicar-te a Jehovà?

⁶ El matrimoni també és una relació que exigix un gran sentit del compromís. No és un contracte, sinó un compromís amb una persona. Dos persones que simplement viuen juntes sense casar-se mai podran disfrutar de verdadera seguretat; ni elles ni els seus fills. Però quan es comprometen i formen un matrimoni honorable, tenen una raó bíblica que les impulsa a esforçar-se per resoldre amb amor les dificultats que sorgisquen (Mt 19:5, 6; 1Co 13:7, 8; He 13:4).

⁷ En temps bíblics, la gent es beneficiava de fer contractes vinculants en els negocis i en el treball (Mt 20:1, 2, 8). Hui en dia passa lo mateix. Per exemple, abans de començar un negoci o de posar-se a treballar en una empresa, lo millor és tindre per escrit un acord o fer un contracte vinculant. Per tant, si el sentit de compromís millora les relacions com l’amistat, el matrimoni o les relacions laborals, dedicar-te sense reserves a Jehovà també millorarà la teua relació amb ell! Analitzem ara com en el passat la gent es beneficiava de dedicar-se a Jehovà Déu i com açò implicava més que un simple compromís.

[Nota]

a L’expressió orfe apareix unes 40 vegades en la Bíblia. Encara que la paraula hebrea equivalent està en gènere masculí, no hauríem de pensar que els principis exclouen a les xiques que han perdut un pare. La Llei també vetlava per les òrfenes (Nombres 27:1-8).